Més diàleg

El darrer trimestre de 2017, les actuacions i maneres de fer dels mestres han estat en el punt de mira dels mitjans de comunicació, a causa de les acusacions d’adoctrinament que ha rebut l’escola catalana. Es tracta de denúncies i crítiques, mediatitzades i polititzades de manera molt interessada per part d’alguns que pretenen fracturar el que l’escola ha estat capaç de construir i cohesionar durant les darreres dècades.

Malauradament aquest primer paràgraf de l’editorial seria més propi del número 20 de la revista Infància que del 220. Ara, havent iniciat el 2018 i amb les eleccions ja acomplides, ens queda veure com es dona forma a les polítiques educatives. No volem pas començar l’any fent una proclama en defensa de l’actual model d’escola a casa nostra, perquè tots els lectors el coneixem, i el vivim, i el construïm cada dia amb una trobada de persones plurals, compromeses i voluntarioses.

En canvi sí que el volem iniciar reclamant amb força allò que es va proposar des de la Llei d’educació de Catalunya (LEC), que proposava arribar el 2017 al 6 % del PIB com a inversió pública catalana en educació. És ben palès que això no s’ha acomplert. Enguany aquesta inversió no arriba ni a la meitat, ni al 3%. I amb una inversió que s’ha reduït fins a fer-la desaparèixer de la partida de funcionament i foment de les llars d’infants municipals. La dedicació de temps, diners i esforços a la petita infància hauria de ser cabdal per a qualsevol partit polític que es cregués que, com indiquen experts i professors d’universitat d’arreu, la inversió en la infància és més rendible en els adults.

El que cal al 0-6 són garanties a curt termini de protecció i de cura de les condicions de vida i de benestar de tots, absolutament tots els infants

Amb aquesta manca de pressupost i fent quasi invisible el caràcter educatiu del 0-6, tots els programes electorals dels diferents partits pretenen recuperar aquest 6% del PIB. I, d’una lectura acurada, extraiem declaracions d’intencions tan ambigües com il·lusòries.

El que cal al 0-6 són garanties a curt termini de protecció i de cura de les condicions de vida i de benestar de tots, absolutament tots els infants, de millora de la qualitat educativa amb la consolidació de projectes i programes que ja funcionen i el foment de noves iniciatives o la recuperació de les que es van perdre amb les retallades iniciades el 2010.

Des de la revista Infància us convidem a innovar des de la reflexió en diàleg amb els altres perquè som nosaltres, mestres, i tota la comunitat educativa qui farem possible aconseguir els somnis. L’escola ha de donar el missatge, amb fets, amb gestos, que es pot conviure i construir una societat amb qui pensa diferent, construint acords concrets també en la discrepància i no només en el consens. Aquesta ha d’ésser la base de la convivència.

EDITORIAL INFÀNCIA 220

Refer la confiança

Les escoles, els instituts, no són santuaris inexpugnables, construïts contra la vida i contra el món. No són tampoc una illa perduda, aliena i allunyada del batec del dia a dia de la humanitat. Les escoles i instituts són tanmateix objectes delicats, espais enormement sensibles que se sostenen sobre la confiança i sobre una bona dosi de complicitat entre tots els seus actors. Dels pares que hi porten els seus fills; dels infants i joves, que s’hi fan grans; dels docents, convençuts que tothom pot aprendre, millorar i ser feliç.

Aquestes darreres setmanes s’ha fet evident que hi ha algunes entitats, persones i grups convençuts apriorísticament que l’escola catalana és la culpable primera de l’auge i l’atreviment de l’independentisme, presentat com una ideologia supremacista i racista, antiquada, antidemocràtica i reclosa.

A partir d’aquesta assumpció prejudiciosa, semblaria que val tot per acabar amb el que per a ells és un autèntic ou de la serp, inoculador d’odi contra Espanya i contra tot allò espanyol, disposats com s’ha pogut comprovar a carregar-se sense cap mirament un bé tan preuat com l’escola i un tresor tan fràgil com la convivència. Les seves denúncies i querelles exemplifiquen a la perfecció que, per a ells, el fi –espanyolitzar l’escola i, a través d’ella, els catalans- justifica els mitjans.

És en el marc d’aquesta ofensiva total que cal inscriure l’atac insensat contra els docents catalans, acusats de propagandistes, adoctrinadors, manipuladors, agents silenciosos de la maldat independentista. Resulta, però, que el professorat és fet de la mateixa fusta que la resta de ciutadans i ciutadanes, i entre ells s’hi dóna exactament la mateixa heterogeneïtat.

Debat sobre educació i adoctrinament a Rosa Sensat

A més, coneix perfectament el deixant moral inherent a la professió: pel fet de treballar amb persones menors d’edat, per tenir ben present que l’escola és un servei públic, perquè actua en nom i per delegació de les famílies i perquè el marc normatiu que guia i emmarca la seva acció atorga un paper molt rellevant a l’educació per a la convivència i a l’aprenentatge de la ciutadania democràtica.

Ho deia ja l’informe Delors: l’escola ha d’assumir la responsabilitat d’una instrucció cívica concebuda com una alfabetització política elemental. Aquesta educació cívica, deia, no es pot considerar neutral des del punt de vista ideològic, ja que interroga forçosament la consciència de l’alumne; per això ha de forjar també la capacitat crítica que permet un pensament lliure i una acció autònoma.

Ho diu també la competència social i ciutadana, inclosa en els currículums d’educació primària i secundària: la capacitat per comprendre la realitat social en què es viu, afrontar la convivència i els conflictes emprant el judici ètic que es basa en els valors i pràctiques democràtiques, i exercir la ciutadania, actuant amb criteri propi i sentit crític.

No es pot educar bé en aquest clima de desconfiança, de delació, de pressió, de por. L’educació demana just el contrari: un ambient de confiança, perquè tots ens podem equivocar, però tant els malentesos com els errors, si hi ha confiança entre els diversos agents de l’escola, són de bon aclarir i corregir. Sense confiança tot esdevé sospitós, tot pot ser tergiversat, mal interpretat i denunciat.

Manifestació en defensa de l'escola. Plaça de la Universitat de Barcelona

 Malgrat tot, és l’hora de la valentia. No és cert que l’escola catalana adoctrini, com no és veritat que els docents actuïn com a braç armat de cap ideologia: si alguna crítica es pot fer al professorat d’avui és el seu decantament per les preocupacions tècniques en detriment de les axiològiques... És també l’hora de la dignitat professional: correm el perill d’acovardir-nos, de caure en el cinisme o la indiferència, de deixar de lluitar pels nostres ideals... i això sí que seria la nostra derrota.

L’escola no és una preparació per a la vida futura: ella és ja la vida! És absolutament forassenyat voler que visqui al marge de les preocupacions de la ciutadania, que les tecnologies ens posen tan a prop i tan fàcilment accessibles. L’escola no pot ignorar els conflictes que preocupen els pares, avis, germans, veïns i amics dels infants i joves; al contrari, pot ajudar a comprendre’ls en tota la seva complexitat, més enllà del que senten a casa seva o en els grups reals i virtuals dels que formen part, sotmetent a crítica totes les versions i vivències. Hauria de convertir-se en un espai i un temps per fer persones autènticament independents.

Editorial de la revista Perspectiva Escolar 397 
(gener-febrer 2018)

L'educació del pensament crític per fer front a l'adoctrinament

Els partipants al debat Pensament crític i adoctrinament del passat 30 d'octubre

Aquestes darreres setmanes l’escola i l’educació a Catalunya han estat situades al centre d’algunes crítiques, mediatitzades i polititzades de manera molt interessada per part d’alguns que pretenen fracturar el que l’escola ha estat capaç de construir i cohesionar durant les darreres dècades. També hi ha hagut mestres directament interpel·lats per les instàncies judicials acusats d'"adoctrinament” pel sol fet d’haver generat un debat amb els infants i joves de les escoles. 

Davant de tot aquesta situació hem de continuar defensant amb més fermesa que mai el valor de l’escola i l’educació com el que ha d’afavorir la construcció del pensament crític de tots els individus, defugint qualsevol dogmatisme ideològic, polític o econòmic.

Des de Rosa Sensat pensem que cal dominar el risc de la reacció compulsiva, poc reflexiva i que ha demanat constantment posicionaments a favor o en contra de certes problemàtiques que són molt complexes.

Cal recordar que una de les missions de Rosa Sensat és afavorir la reflexió i el debat entre mestres, i que això contribueix a construir una dimensió humanitzadora de tothom qui hi participa, a partir de la generació d’aquesta reflexió.

Els infants i joves que viuen aquests temps complexos demanen als educadors alguna llum que els permeti comprendre i interpretar el que està passant

La reacció a aquestes infundades acusacions d’adoctrinament, però, no pot ser únicament el “no ens toqueu la nostra escola”, perquè no podem obviar que avui tenim més de 700 escoles confessionals finançades amb diners públics, que segurament estan en fals davant de l’acusació d’un cert adoctrinament, malgrat que no sigui exactament el mateix al qual fan referència aquestes crítiques absurdes. 

Un altre risc que cal evitar és el de la cristal·lització d’aquesta reacció en forma de símbols, perquè poden alimentar un frontisme de difícil resolució.

Si un mestre no és indiferent a la vida dels seus alumnes i hi vol influir; si és fidel a la idea de la diversitat també ideològica i accepta que pensin diferent, defugint de tot dogmatisme, no és adoctrinador. L’escola que segrega és una escola inherentment dogmàtica, així com ho és la religió que tracta amb fidels i infidels. Un mestre també és adoctrinador si no és capaç de transmetre la idea que val la pena canviar la realitat. Un mestre serà revolucionari no pas per fer la revolució, sinó per estimular els joves a qüestionar-se la realitat.

És cert també que les acusacions d’adoctrinament han vingut associades amb l’atac al model lingüístic de l’escola a Catalunya. Rosa Sensat sempre ha fet una defensa de l’escola pública catalana, i per això condemnem sense embuts qualsevol crítica a un acord que va ser pres per unanimitat parlamentària. 

Això és particularment greu quan l’estratègia d’immersió lingüística ha garantit el coneixement de les dues llengües per part de totes les noies i nois, i que això sigui interpretat com a “adoctrinament” és incomprensible i inacceptable

Cal combatre enèrgicament qualsevol aversió sobre les expressions culturals que no siguin les pròpies, i no podem estar immòbils davant d’acusacions que, a més, no són certes. 

Aquesta derivada lingüística és innegable i ha de generar -aquí sí- una defensa clara davant del model que es desprèn de la Llei de Normalització Lingüística del 1983. Aquestes crítiques s’utilitzen interessadament com a eina per frenar un canvi que ha agafat una dimensió social molt considerable, en un moment on hi ha una clara resistència a qualsevol canvi, sobretot si té aquest component social perquè ha capgirant la lògica política que hi ha hagut fins ara. 

També és clar que condemnar una acció de violència, vingui d’on vingui, no pot ser considerat com a acte d’adoctrinament i és un deure que tenim com a educadors de presentar-ho així als nostres infants.

Hi ha també el debat de les veritats absolutes i de les paraules, i del valor que tenen les paraules en funció de la intenció amb la qual s’utilitzen, així com la necessitat de qüestionar la informació que ens arriba sigui pels mitjans de comunicació i per les xarxes socials.

En aquest context hostil, per poder continuar fent serenament la nostra feina cal afrontar amb determinació de quina manera cal que parlem als nois i noies dels esdeveniments polítics. L’escola ha de ser el lloc de vida, i per tant s’ha de poder parlar de tot, sense caure en cap autocensura, però gestionant el propi punt de vista  com a educador a l’hora de parlar-ne davant dels nois i noies, amb l’actitud amb la que Marta Mata afimava al 1987 en una conversa amb Pilar Benejam: Penso que és bo que els nens sàpiguen que els seus mestres són tan normals que fins i tot tenen la seva opció política –i/o religiosa– (segons el cas). I que són tan mestres que no la inculquen.

Els temps actuals demanen posicionar-se constantment davant de tot, i bufen uns certs aires de revolta, encara que sigui diversa, cosa que ens ha d’empényer a afrontar els temes sense cap pensament ni idea dominant pel fet de ser les puguem tenir com a educadors

Aquest és un equilibri difícil d’afrontar però es podria resoldre deixant més espais perquè els nois i noies puguin expressar les seves opinions, més que no pas formular-los preguntes, generant-los dubtes sobre els diferents punts de vista. 

Els infants avui se’l construeixen aquest punt de vista, perquè viuen en un context hiperconnectat que els dóna moltes informacions més enllà de l’escola i de la família. Si creiem en un infant actiu hem d’aplaudir que tingui aquest dret, però el nostre deure d’educadors és exigir que justifiqui el propi punt de vista. 

Demanar d’argumentar la pròpia opinió és ja un acte educatiu de molta rellevància, i per això l’escola no s’ha de conformar en generar un simple debat, sinó en crear aquesta reflexió sobre les pròpies idees i sobre les idees dels altres. Educar en el pensament crític passa també per demanar als infants que justifiquin el perquè de les pròpies idees, de les pròpies afirmacions, acceptant que les idees es poden modificar després d’escoltar el punt de vista de l’altre. Educar és també creure en la plasticitat de les pròpies idees.

Educar en el pensament crític passa per demanar als infants que justifiquin el perquè de les pròpies idees, de les pròpies afirmacions, acceptant que les idees es poden modificar després d’escoltar el punt de vista de l’altre

També cal defugir el presentar el món amb una separació entre bons i dolents, entenent com a bons els qui pensen com jo, els qui són com jo, i els dolents tota la resta. L’escola ha de donar el missatge amb fets, amb gestos, que es pot conviure i construir una societat amb qui pensa diferent d’un mateix, construint acords concrets en la discrepància i no en el consens. Aquesta ha d’ésser la base de la convivència.  

Però com protegim els infants dels missatges absoluts que reben del seu entorn, en alguns casos inclòs de les famílies? Els infants tenen el dret de qüestionar les ideologies de la família, i de construir-ne una de pròpia. Però de vegades això genera un cert  patiment als infants que pot traduir-se en un rebuig o una certa desconnexió.    

A banda d’aquesta dimensió hi ha el missatge que nosaltres donem com a educadors amb el nostre fer de cada dia. Els valors no s’inculquen sinó que es practiquen, de manera que el que cal és estar més atents al com ens relacionem entre nosaltres i amb els infants i joves més que no pas a les idees que proclamem. 

La coherència entre les pròpies actituds i les idees que proclamem és l’eina més potent que tenim els educadors.

David Altimir

Secretari de l’Associació de Mestres Rosa Sensat

No a l'adoctrinament

Aquests dies, que es parla sovint d’adoctrinament a les escoles,  he tingut al cap en moltes ocasions una frase de Marta Mata que sempre m’ha impactat: «Penso que és bo que els nens sàpiguen que els seus mestres són tan normals que fins i tot tenen la seva opció política –i/o religiosa– (segons el cas). I que són tan mestres que no la inculquen.» Aquesta cita és del llibre Diàlegs a Barcelona, número 19, d’una conversa entre Marta Mata i Pilar Benejam transcrita per X. Febrés, l’any 1987.

Marta Mata l'any 2005

En aquest llibre la frase consta al capítol IV, titulat «La marginació del moviment de reforma pedagògica per part de la Generalitat». La conversa gira entorn de dos eixos: la reforma de l’ensenyament a través de la política activa i  la llengua i les xarxes escolars.

Un altre paràgraf, del mateix llibre i capítol, ens diu: «Precisament, l’únic èxit polític que hem pogut tenir les esquerres en aquest camp després de dos anys de discussió de la Llei de normalització lingüística és que no s’arribessin a implantar dues xarxes escolars, que els nens no fossin separats per qüestió de la llengua i que el català s’introduís progressivament a la totalitat d’escoles, alhora que tots els nens haguessin de dominar les dues llengües en concloure el cicle escolar.»

«La frase que ha presidit la  nostra acció és “NO SEPAREM ELS NENS”. La va pronunciar Alexandre Galí el 26 de juliol de 1966 a la segona conferència durant la primera Escola d’Estiu de Rosa Sensat.» Malauradament, és d’una gran vigència, i de nou hem de reivindicar el «No separem els nens» i cridar ben fort perquè el vent la faci arribar arreu de Catalunya i de l’Estat espanyol.

«Els mestres són tan normals», és a dir, diversos, plurals, com ho és la mateixa societat

Retornant a la frase de Marta Marta, ens diu que «els mestres són tan normals», és a dir, diversos, plurals, com ho és la mateixa societat, però també són professionals, coneixedors dels drets de l’infant, respectuosos, responsables... potencien l’esperit crític per mitjà del raonament, en comptes d’inculcar-los un punt de vista extern, de l’educador o d’altri. I, sortosament, la majoria de les persones que ens dediquem al bonic ofici d’educar hi posem tota la voluntat per aconseguir  infants lliures, que no són infants que fan el que volen, sinó infants que tenen criteri per saber què és el que cal fer.

Aquests dies es polemitza si hi ha escoles i/o mestres o professors que adoctrinen, i possiblement alguns n’hi deu haver, però una minoria mai ha de permetre una generalització en un col·lectiu tan gran com el dels mestres i professors, educadors del lleure... que diàriament treballem perquè infants i joves esdevinguin ciutadans i ciutadanes cívics i responsables individualment i col·lectivament dels afers públics.

Per combatre l’adoctrinament i el dogmatisme necessitem prioritzar el diàleg, la confrontació d’idees, la relativització de la veritat... posant en relleu les paraules que utilitzem, ja que en la societat del Whatsapp, en la qual estem, anem simplificant tant el missatge que això permet anar-lo repetint sense un pensament i un raonament que el sustenti. Aquest és un perill real amb què es troba el pensament crític, i és a un pas de l’adoctrinament, que no volem ni desitgem.

Assumpta Baig 

Presidenta de la Fundació Marta Mata

Educar o adoctrinar

Fa massa temps que ens sentim dir que a les escoles catalanes s’adoctrina als infants i als adolescents, uns comentaris fets amb la intenció se servir d’armes llancívoles contra el model d’escola catalana, inclosa la immersió lingüística. És un tema polèmic, ho sé, i per tant qualsevol cosa que escrigui podrà ser interpretada de manera parcial i interessada. De fet, encara que no ho sembli, aquesta parcialitat és just el centre de la qüestió que marca el límit entre educar i adoctrinar -suposant que es pugui establir un límit clar.

 

Foto: Joan Portell

Educar té diverses accepcions. Segons el diccionari (DIEC2) significa “ajudar (algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals”; “transmetre (a algú) coneixements, actituds, valors o formes de cultura”, i “desenvolupar i perfeccionar (una capacitat o una qualitat)”. Té, també, una quarta accepció, molt interessant pel tema d’aquest article: “acostumar (un animal) a actuar d’una manera determinada”. Fixeu-vos, però, que aquesta quarta accepció diu explícitament que és per animals. La situació, segons el diccionari de la RAE, és lleugerament diferent. Segons aquest diccionari, la primera accepció d’educar és, cito textualment, “dirigir, encaminar, doctrinar”; i la segona és “desarrollar o perfeccionar las facultades intelectuales y morales del niño o del joven por medio de preceptos, ejercicios, ejemplos, etc.”. I “doctrinar” és sinònim, segons aquest mateix diccionari, de “adoctrinar”. Segons la RAE, per tant, educar implica, entre altres coses, adoctrinar.

Pel que fa a adoctrinar, segons el DIEC2 és “instruir (algú) en alguna cosa”, i “fer entrar (algú) en certes doctrines, en certes opinions”. Per la RAE hi ha una sola accepció: “inculcar a alguien determinadas ideas o creencias”, que coincideix amb la segona accepció del DIEC2. On vull anar a parar amb aquestes disquisicions terminològiques i filològiques? D’una banda, a la dificultat de posar un límit clar als conceptes d’educar i d’adoctrinar. D’altra, que aquesta distinció depèn en bona mesura del substrat cultural des d’on es faci.

Les persones som animals socials. A nivell de comportament, inclosos els comportaments ideològics, ens modelem als uns als altres a través de la cultura. És un modelatge molt profund, que altera físicament les connexions cerebrals. Ja he parlat en altres articles sobre la gran plasticitat del cervell humà, que és capaç d’integrar en la seva estructura biològica tots els aprenentatges i els condicionants socials que anem rebent en el decurs de la nostra vida, i molt especialment durant la infantesa i adolescència. De fet, el cervell és l’òrgan que ens permet adequar el comportament que manifestem a l’ambient on vivim, en gran mesura en funció de l’ambient on hem crescut i ens hem educat durant la infantesa, atès que és l’època en què el cervell és més plàstic i mal·leable. 

Educar, per tant, implica necessàriament modificar el cervell de les persones educades

Educar, per tant, implica necessàriament modificar el cervell de les persones educades, en un procés recíproc (perquè l’educador també és reeducat pel seu entorn, inclosos els alumnes). Molts d’aquests aprenentatges, tanmateix, queden fixats de manera preconscient, la qual cosa fa que ens sigui molt difícil discriminar-los a l’hora de manifestar les nostres actituds i comportaments. Això fa que, necessàriament, l’educació impliqui un cert grau d’adoctrinament, el qual prové en primer lloc dels pares, després de l’ambient social i finalment del sistema educatiu. I això és així a qualsevol racó del món, a Catalunya, a Espanya, a Suïssa, a la Xina, al Perú o a Namíbia, per esmentar només alguns països. La principal diferència, però, rau en el sistema educatiu. Després torno a aquest punt, que és crucial.

Deia en un paràgraf anterior que la distinció entre educar i adoctrinar depèn també en bona mesura del substrat cultural, i molt especialment en la mirada de qui ho estigui valorant (la qual depèn precisament d’aquest substrat cultural). N’hi ha que equiparen ja directament, a través del seu idioma, educar a adoctrinar, motiu pel qual perceben molts processos educatius com si fossin d’adoctrinament, quan en realitat qui els està realitzant no ho fa per adoctrinar (en el sentit de fer entrar en certes doctrines o opinions, com diu el diccionari), sinó simplement per educar (ajudar a desenvolupar les facultats físiques, morals i intel·lectuals, i transmetre coneixements, actituds, valors o formes de cultura). L’idioma, per cert, com apart de l’ambient social i cultural on es forma una persona, també actua sobre la plasticitat neural i condiciona les respostes conductuals de les persones.

La gran pregunta, ara, és per què és més fàcil pensar que els altres adoctrinen en comptes d’educar, sense aplicar-s’ho a un mateix, al seu propi sistema educatiu

 

La gran pregunta, ara, és per què és més fàcil pensar que els altres adoctrinen en comptes d’educar, sense aplicar-s’ho a un mateix, al seu propi sistema educatiu. Novament cal recórrer al cervell social, a la gran capacitat de socialització que, com espècie, tenim. Una de les primeres coses que aprenem quan naixem, i ho fem de manera preconscient, és a distingir “els nostres” de “els altres”. Pocs dies després de néixer, els nadons ja són capaços de fer aquesta distinció, amb independència de què signifiqui o de a qui agrupi “els nostres” o “els altres”. Forma part de l’anomenat grupalisme, que és la base de la socialització. 

Doncs bé, nombrosos experiments han demostrat que el grupalisme genera automàticament un sistema de doble moral, del qual és molt difícil ser-ne conscients (atès que tot el procés és preconscient). Aquest sistema fa que es donin més prerrogatives i es vegi sistemàticament amb més bons ulls “els nostres” que “els altres”. Tornant al tema de l’article, davant un mateix procés educatiu, idèntic, és molt fàcil percebre que “els nostres” eduquen i “els altres” adoctrinen. I si l’idioma hi ajuda a través del significat de les paraules -com podria ser el cas-, l’efecte es veu multiplicat.

 

Foto: Joan Portell

Com es pot combatre? Novament a través de l’educació, del sistema educatiu que s’estableixi. Una educació crítica, que potenciï les arts i la música -per la seva vessant creativa, crítica i emocional-, el diàleg i els grups flexibles -per entendre els altres grups-, la reflexió, etcètera, afavorirà persones formades per pensar per elles mateixes, sense caure en visions dogmàtiques pròpies dels adoctrinaments. Per exemple, és un autèntic contrasentit laminar la filosofia a batxillerat, atès que justament la seva funció és afavorir el pensament i la reflexió, com també ho és laminar les arts i la música a primària, com algunes reformes estatals recents han intentat fer.

I també es pot combatre a través dels idiomes. D’una banda, perquè dominar diversos idiomes genera obertura mental, atès que es pot percebre una mateixa realitat de maneres diferents -ja he esmentat el paper dels idiomes sobre la plasticitat cerebral-. Però, a més, s’ha vist que les persones bilingües -o multilingües- tenen més facilitat per prendre decisions encertades. El motiu és simple. El cervell de les persones bilingües està constantment decidint en quin dels dos -o més- idiomes que coneix ha de relacionar-se en cada situació, i això actua de gimnàstica cerebral potenciant les connexions en la zona de presa de decisions del cervell -que es troba en l’anomenada escorça prefrontal-. 

Les persones que dominen diversos idiomes els és més fàcil prendre bones decisions, perquè estan més entrenades. Tanmateix, a nivell escolar, diversos treballs han demostrat també que el bilingüisme ha de ser asimètric. Cal potenciar l’idioma que és menys present als àmbits socials -per exemple als mitjans de comunicació i d’oci- perquè el cervell pugui esdevenir autènticament bilingüe, i gaudir dels avantatges d’obertura mental que proporciona -atès que l’obertura mental és contraria a l’adoctrinament-. Penso precisament que l’educació a Catalunya , inclosa la immersió lingüística, fa temps que va en aquest sentit, la qual cosa fa més doloroses encara les acusacions d’adoctrinament.

David Bueno Neurocientífic. Autor del llibre "Neurociència per a educadors".

Què passarà, una desgràcia?

-¿Maestra, tú eres independiente?

-Ho intento, visc amb el que guanyo, faig allò que crec que és correcte...

-No, ¡eso no! lo ‘otro’

-Vols dir si sóc independentista? Això és més llarg d’explicar, n’hauríem de parlar...

-En mi casa dicen que habrá una catástrofe... miles de empresas que se van, a lo mejor cerraran, habrá menos trabajo que hay poco... mis padres están preocupados como si ocurriera una desgracia...

Aquest diàleg és real. Va tenir lloc a mitjans d’octubre, durant l’intercanvi de cartes entre Puigdemont i Rajoy. Segurament aquesta família no és l’única del país que està amoïnada. Les persones que estan en risc de pobresa (una quarta part dels infants catalans són pobres), les persones en atur o treballant amb sous indignes, les que estan en risc de ser desnonades (quants se’n fan cada dia?), les nouvingudes que encara no tenen arreglats els papers, els permisos,  la documentació...  tots aquests col·lectius estan preocupats per les conseqüències de l’anomenat procés.

Les persones que són independentistes i les que no ho són, les persones d’ambdues posicions que defensen de manera radical les seves postures, les persones que mantenen les seves postures de manera dialogant, aquelles que no han pres cap postura... són (som) conscients del que estan patint, som conscients que l’èxit escolar de les seves criatures minvarà, som conscients que les inquietuds que es viuen a casa arriben als centres escolars? som conscients que està disminuint la salut física i mental? Som conscients que el tema s’ha d’acabar?

Algú haurà de demanar responsabilitats als dirigents polítics catalans i espanyols que no han mesurat les conseqüències del procés, que no han sabut (o no han volgut) desencallar el tema.

La situació no és gens agradable. Vivim en un país on encara no s’han tancat les ferides de la guerra. On no s’ha recuperat la memòria històrica del que van viure i patir pares o avis. On després de 80 anys encara es mantenen milers de cadàvers enterrats(?) a cunetes, on es posa entrebancs als familiars dels desapareguts que busquen les restes de persones estimades. On no s’han jutjat els crims de la dictadura. Un país sotmès, com tots els europeus, a una brutal crisi econòmica provocada pels interessos dels poderosos per augmentar exponencialment els seus beneficis i deixar en la indigència a percentatges alts de la població... En aquest país es du a terme el procés. No ho podem deixar de banda. Les conseqüències de la derrota republicana el 1939, els records dels anys viscuts sota la dictadura i els efectes de la crisi són presents en la situació que es viu a Catalunya i ajuden a entendre el que està passant, i els comportaments que es donen.

És hora de tornar a preocupar-nos dels problemes de cada dia: feina, habitatge, salut, escola... Acabi com acabi l’anomenat procés la vida continuarà i els problemes quotidians, els que es viuen cada dia i a cada casa, seguiran allí. Hi ha persones, i també infants i adolescents, que tenen por, que estan angoixades o tristes o cabrejades o molt enfadades; també n’hi ha que estan contentes però.

Les persones que ens dediquem a l’educació professionalment no podem quedar al marge, no podem mirar de lluny el que està passant: la incertesa, el patiment, les angoixes d’una part important (per no dir totes) de les famílies del nostre alumnat. En la mesura de les nostres petites responsabilitats hi tenim quelcom a dir i a fer. Si l’alumnat que atenem a les aules en vol parlar ho hem de fer; amb la tranquil·litat i la seguretat que estem fent quelcom vàlid i necessari, tal com dèiem quan parlàvem dels fets de les Rambles i del dia 1 d’octubre. Les accions amb l’alumnat és quelcom més seriós: s’han de mesurar força abans de fer-les.

Perquè a infants i adolescents, potser més vulnerables que els adults, els afecta força la situació. Hem d’apostar per impulsar dosis d’esperança, de confiança, de solidaritat, d’estimació... que ajudaran a contenir i elaborar les pors i les angoixes... Hem de combatre les dosis de desesperança, de desconfiança, de competitivitat, d’odi que s’estan generant o estan augmentant.

Com a educadors, com a persones, com a ciutadans hem d’estar a l’alçada del nostre paper, i exigir als polítics professionals les seves grans responsabilitats.

Joan Maria Girona
Mestre i psicopedagog. Membre del Consell de Formació de Rosa Sensat

Sr. Albiol li explicaré l’adoctrinament dels nostres infants i joves!

L’escola pública del nostre país és una escola acollidora inclusiva i oberta al seu entorn. 

El mestres de les escoles som persones amb un compromís ètic amb la societat, ETIC!!  Sap que vol dir ètica sr. Albiol? Per exemple, ètica vol dir no mentir sobre les escoles i la seva comunitat. No mentir a la societat. 

Acollim, mirem, estimem i intentem donar tot el que està al nostre abast per oferir als infants i joves tot allò que necessiten pel seu desenvolupament global. Els acompanyem en el procés de desenvolupament del seu pensament,crític i constructiu, a comunicar-se i a viure en societat, a ser bones persones i bons ciutadans. 

No és fàcil! El més fàcil és adoctrinar com vostè diu. Però no! No ho volem i no ho fem! Volem que pensin i mirin la societat amb esperit crític i que siguin persones que posin el seu granet de sorra per a millorar-la. Que tinguin ganes de descobrir el món i d’aprendre durant tota la seva vida.Intentem què siguin persones de bé, persones que siguin solidàries i que ajudin a millorar el món en que vivim,  que pensin en els seus conciutadans i pels quals la justícia social formi part de la seva vida perquè com a ciutadans  tinguin en el seu cor el bé comú. El be comú que implica compromís, i per tant  pensament. 

Els mestres volem ajudar a créixer els infants i joves del nostre país en llibertat per tal que esdevinguin ciutadans lliures i respectuosos amb la diversitat del món actual. Adoctrinar és precisament allò que combatem els mestres que estimem als infants i joves amb qui convivim i que desitgem que pensin amb autonomia, responsabilitat i llibertat.  

Rosa Ferrer

Mestra i membre de la Junta Rectora de Rosa Sensat