dimarts, 5 de març de 2019

L’estil educatiu deixa empremta al cervell


En moltes de les conferències i formacions que faig sobre neuroeducació a diferents col·lectius de professionals de l’ensenyament, acaba sortint el tema de les famílies, de com s’eduquen els fills a casa i de quines repercussions té l’estil educatiu familiar en la maduració dels infants. Els professionals de l’educació tenim una part del pastís, però la família i la societat també tenen la seva part, molt grossa. En aquest sentit, a través de les tutories i de les reunions amb els progenitors, també podem ajudar els pares en la seva tasca educadora. 

Us vull parlar de les conseqüències neurals que poden tenir determinats estils educatius familiars o determinades actituds dels pares envers els seus fills i filles, a partir de diversos treballs científics publicats aquests darrers anys (el darrer, fa tot just tres setmanes).

No és fàcil ser pare o mare, i ningú neix ensenyat. Hi ha moltes maneres d’educar els fills, les quals condicionen la percepció que tindran d’ells mateixos i el caràcter que manifestaran quan siguin adults. I, en conseqüència, influiran en la manera com viuran i en com es relacionaran amb el seu entorn. Des de la psicologia s’identifiquen dos grans tipus de relació paternofilial, l’anomenada parentalitat positiva (o criança positiva), i la parentalitat negativa (o criança negativa). 

L’any 2006, un treball publicat al Journal of Clinical Child & Adolescent Psychology va demostrar que la parentalitat negativa incrementa significativament la probabilitat que els infants desenvolupin estats depressius posteriorment, durant l’adolescència o en la vida adulta.

El concepte de parentalitat es refereix a les activitats desenvolupades pels progenitors per cuidar els fills i educar-los, alhora que en promouen la socialització. La parentalitat no depèn de l’estructura o la composició familiar, molt diversa i heterogènia (famílies tradicionals, monoparentals, segones famílies de persones separades, amb progenitors del mateix sexe, etc.), sinó que té a veure amb les actituds i la manera d’interaccionar. La parentalitat negativa és la relació basada en la poca o nul·la calidesa afectiva, en la indiferència o la negligència, i el rebuig o l’hostilitat cap als fills. En contraposició, la parentalitat positiva implica l’afectivitat basada en la confiança i la cura no sobreprotectora, i la coherència entre recompenses i amonestacions de caràcter educatiu.

Els fills educats amb un estil parental negatiu els fan més resistents al rebuig que implica la parentalitat negativa, però a llarg termini això els comporta un increment de la probabilitat de patir depressió

Fa poc, al 2018, es va descobrir per què la parentalitat negativa incrementa significativament la probabilitat que acabin desenvolupant estats depressius. Segons s’ha publicat a Developmental Psycobiology, el motiu rau en una sèrie de modificacions epigenètiques que s’estableixen com a conseqüència directa del tipus de relació paternofilial. 

De manera molt resumida, les modificacions epigenètiques consisteixen en l’addició de determinades molècules al genoma que, sense alterar el missatge dels gens, en regulen l’activitat. És un dels sistemes que utilitza la fisiologia corporal per adaptar-se a l’ambient concret on viu cada individu, i inclou l’ambient social i educatiu. Se sap que algunes modificacions epigenètiques influeixen en aspectes de la personalitat, com l’estat d’ànim o la capacitat de gestionar les emocions. 

Doncs bé, en aquest estudi es va observar que els fills educats amb un estil parental negatiu tenen modificacions epigenètiques diferents dels educats amb parentalitat positiva en alguns gens relacionats en la gestió d’alguns neurotransmissors, els quals estan implicats, precisament, en l’estat d’ànim. Aquestes modificacions els fan més resistents al rebuig que implica la parentalitat negativa, però a llarg termini això els comporta un increment de la probabilitat de patir depressió.

En un altre treball publicat a PlosOne el 2016 es va veure que la parentalitat negativa durant la infantesa impedeix que l’escorça cerebral, que és on es generen i gestionen els comportaments més complexos i elaborats, com la presa de decisions i el control de les funcions executives, inclòs el control emocional, no es desenvolupi amb normalitat. Durant l’adolescència l'escorça cerebral és més prima en els infants que han estat educats amb parentalitat negativa, i la maduració d’aquesta zona del cervell s’endarrereix (la qual cosa, al seu torn, afavoreix que en algunes ocasions no acabi de madurar del tot correctament).

Finalment, en un altre treball publicat fa poc més d'un mes (gener del 2019) a Frontiers in Human Neuroscience, es va veure que la parentalitat negativa, en aquest cas relacionada a abusos verbals per part dels progenitors (és a dir, maltractament psicològic), es relaciona a alteracions estructurals en algunes zones del cervell vinculades a la detecció d’amenaces i a la gestió emocional, la qual cosa afavoreix que, en fer-se adolescents i adults, aquestes persones percebin com amenaçadores situacions que no ho són, i que responguin amb molta més por o agressivitat.

Hi ha més treballs científics en aquesta direcció, però penso que amb aquests quatre que he esmentat n’hi ha prou per fer-nos una idea de la importància cabdal que té l’estil parental en l’educació dels infants, i les conseqüències que pot tenir per aquestes persones en créixer i assolir l’adolescència i l’edat adulta.

David Bueno

Professor i investigador de genètica de la Universitat de Barcelona, especialista en Neurociència i educació, i divulgador científic. Autor de Neurociència per a educadors 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada