divendres, 22 de febrer de 2019

Quina innovació arribarà a tots els centres?



Uns dies abans d’acabar l’any 2018 el Departament d’Educació va signar un acord amb Escola Nova 21, una aliança de centres educatius i entitats per un sistema avançat (així és com es defineixen). A la primavera de 2016, quan es va presentar públicament EN21 ja vaig expressar la meva opinió. Han passat més de dos anys i el món de l’ensenyament ha canviat com és lògic, hi ha hagut millores i d’altres aspectes s’han mantingut en hores baixes; la formació permanent n’és un. La informació que hem conegut diu que l’acord que comentem és per estendre la innovació educativa que proposa l’esmentada aliança a tots els centres escolars de Catalunya; públics i concertats, de primària i de secundària.

És bo que es parli d’innovació, no ens podem quedar estancats; el món, les societats avancen. Cap a on, és una altra història. L’ensenyament ha d’avançar també: cap a on? Què vol dir innovar? La majoria de centres del nostre país han anat innovant dia a dia, donant resposta a les situacions que s’anaven trobant dins la seva particular comunitat educativa. També funcionaven xarxes de treball i/o de coordinació (comarcals o de districte, de competències bàsiques...) promogudes per alguns mestres i que sorgien de les necessitats de col·laborar, de coordinar-se, d’aprendre entre tots i totes.

Parlem d’una innovació quotidiana que s’ha estat fent abans i després de l’aparició dels programes innovadors que volen abarcar moltes, ara totes, escoles.

Probablement hauria estat més eficaç que les administracions haguessin fet el seu paper: acompanyar i ajudar a cada centre sempre que aquests ho necessitessin. Un funcionament que hauria ajudat a avançar al seu ritme a cada comunitat escolar. Diria que s’ha optat per generalitzar la innovació; volem constel·lacions, no estrelles, hem llegit. Una opció, com totes, amb inconvenients i avantatges. Un intent d’ampliar el nombre de centres innovadors; però que ha ofegat un xic les xarxes preexistents a l’aparició d’EN21. Diria que la participació espontània i a partir de les situacions de cada dia anima més que la creació de xarxes des de l’administració o des d’entitats externes.

L’acord signat està en la línia actual de totes les administracions, educatives o no (ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes, estat central...), d’externalitzar els servies que presten a les persones. Es podria dir que el Departament ha fet deixadesa d’algunes de les seves funcions i les ha encomanat a una instància privada.

Hi ha persones, lògicament, que afirmen o esperen que l’acord sigui positiu per a l’ensenyament del nostre país. Personalment tinc una certa prevenció o recança després dels dos cursos que fa que funciona l’escola21. És Interessant el programa que defensa i proposa en els seus escrits i en les seves xerrades: ens agradaria, però, fer-hi algunes reflexions.

Les necessitats bàsiques: disminució de ràtios, augment de professorat, més recursos, millors instal·lacions... tot allò pel que lluiten molts ensenyants, les marees i altres plataformes com queden? EN21 ha dit obertament que la innovació cal separar-la de les lluites per millorar l’actual sistema. Em ve al cap una cita de Paulo Freire: El bon professional de l’educació que no lluita per ampliar el seu espai polític i el del seu entorn, que no lluita socialment per millorar la seva situació i la dels membres de la seva comunitat educativa o renuncia a la lluita pels drets i deures de la ciutadania, treballa, en realitat, en contra de l’eficàcia professional. Es pot innovar de debò, transformant l’educació, sense tenir molt present la situació en que estem avui?

La segregació escolar per motius de classe o origen es manté (vegi’s els centres guetitzats). Es critica obertament la segregació per raó de gènere però les altres segregacions no són objecte del mateix esforç per pal·liar-les. El nou decret d’escolarització inclusiva ha propiciat matricular alumnat amb necessitats específiques als centres ordinaris però no els ha dotat dels recursos adequats. Evidentment aquestes actuacions no ajuden a millorar els aprenentatges de TOTES les criatures i els adolescents. El pacte incidirà en revertir aquest procés?

Les escoles que formen part d’alguna manera de EN21 han participat de diverses activitats formatives al llarg d’aquests dos anys. Reconeixent, com hem escrit més amunt, bondats del seu programa i dels seus objectius, trobem algunes mancances: si a partir d’ara han de impulsar les formacions que es facin a Catalunya haurien de tenir en compte alguns aspectes que estan un xic oblidats. Entitats bancàries estan oferint (a més dels seus productes) cursos o xerrades per als alumnes, la seva orientació és d’una economia neoliberal que no és la més adequada per transformar l’ensenyament en benefici de la majoria de la població.

S‘hauria d’explicar i eliminar dels instituts. Sembla que està augmentant la presència de creences i pseudociències en el cos de mestres i professorat (per exemple, l’anomenada pedagogia(?) sistèmica o l’antroposofia Waldorf); forjar i fomentar el pensament crític no està gaire d’acord amb el manteniment de les creences a les escoles públiques, algunes de les quals les publiciten a les jornades de portes obertes o a les seves pàgines web. Un dels objectius de les formacions seria ajudar a promoure aquest pensament crític en l’alumnat, si el seu professorat no el practica no arribarem a bon port.

Amb l’extensió del pacte a tots els centres escolars s’acabarà la competitivitat entre escoles veïnes per millorar la matrícula? Les jornades de portes obertes seran per exposar els criteris del Projecte Educatiu del Centre i la coordinació amb els centres escolars de l’entorn proper, o seguiran sent un dia per vendre millor la pròpia escola? Perquè l’autonomia de centre tan airejada augmentarà les desigualtats si totes les escoles i els instituts no tenen les mateixes condicions. O mentre els criteris d’admissió d’alumnes facilitin escollir centre a les famílies que s’ho poden permetre i marginin a les altres.

Les persones que estan il·lusionades amb el pacte del Departament amb EN21 imagino que pensen que és un pas endavant molt interessant. Per part nostra pensem que l’experiència dels dos darrers cursos (dels fets, no de les paraules) no ens fa ser gaire optimistes. Tant de bo ens equivoquem, perquè l’ensenyament del país necessita una sotragada des de les arrels per arribar a una autèntica transformació, per arribar a allò que necessiten els infants i adolescents actuals. Una sotragada que tingui en compte, abans que res, les necessitats bàsiques suara expressades i alhora una bona formació transformadora i crítica.



Joan M Girona
Mestre i psicopedagog. Membre de la Junta Rectora i del Consell de Formació de Rosa Sensat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada