diumenge, 29 d’octubre de 2017

Educar o adoctrinar


Fa massa temps que ens sentim dir que a les escoles catalanes s’adoctrina als infants i als adolescents, uns comentaris fets amb la intenció se servir d’armes llancívoles contra el model d’escola catalana, inclosa la immersió lingüística. És un tema polèmic, ho sé, i per tant qualsevol cosa que escrigui podrà ser interpretada de manera parcial i interessada. De fet, encara que no ho sembli, aquesta parcialitat és just el centre de la qüestió que marca el límit entre educar i adoctrinar -suposant que es pugui establir un límit clar.
 
Foto: Joan Portell
Educar té diverses accepcions. Segons el diccionari (DIEC2) significa “ajudar (algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals”; “transmetre (a algú) coneixements, actituds, valors o formes de cultura”, i “desenvolupar i perfeccionar (una capacitat o una qualitat)”. Té, també, una quarta accepció, molt interessant pel tema d’aquest article: “acostumar (un animal) a actuar d’una manera determinada”. Fixeu-vos, però, que aquesta quarta accepció diu explícitament que és per animals. La situació, segons el diccionari de la RAE, és lleugerament diferent. Segons aquest diccionari, la primera accepció d’educar és, cito textualment, “dirigir, encaminar, doctrinar”; i la segona és “desarrollar o perfeccionar las facultades intelectuales y morales del niño o del joven por medio de preceptos, ejercicios, ejemplos, etc.”. I “doctrinar” és sinònim, segons aquest mateix diccionari, de “adoctrinar”. Segons la RAE, per tant, educar implica, entre altres coses, adoctrinar.
Pel que fa a adoctrinar, segons el DIEC2 és “instruir (algú) en alguna cosa”, i “fer entrar (algú) en certes doctrines, en certes opinions”. Per la RAE hi ha una sola accepció: “inculcar a alguien determinadas ideas o creencias”, que coincideix amb la segona accepció del DIEC2. On vull anar a parar amb aquestes disquisicions terminològiques i filològiques? D’una banda, a la dificultat de posar un límit clar als conceptes d’educar i d’adoctrinar. D’altra, que aquesta distinció depèn en bona mesura del substrat cultural des d’on es faci.
Les persones som animals socials. A nivell de comportament, inclosos els comportaments ideològics, ens modelem als uns als altres a través de la cultura. És un modelatge molt profund, que altera físicament les connexions cerebrals. Ja he parlat en altres articles sobre la gran plasticitat del cervell humà, que és capaç d’integrar en la seva estructura biològica tots els aprenentatges i els condicionants socials que anem rebent en el decurs de la nostra vida, i molt especialment durant la infantesa i adolescència. De fet, el cervell és l’òrgan que ens permet adequar el comportament que manifestem a l’ambient on vivim, en gran mesura en funció de l’ambient on hem crescut i ens hem educat durant la infantesa, atès que és l’època en què el cervell és més plàstic i mal·leable. 

Educar, per tant, implica necessàriament modificar el cervell de les persones educades

Educar, per tant, implica necessàriament modificar el cervell de les persones educades, en un procés recíproc (perquè l’educador també és reeducat pel seu entorn, inclosos els alumnes). Molts d’aquests aprenentatges, tanmateix, queden fixats de manera preconscient, la qual cosa fa que ens sigui molt difícil discriminar-los a l’hora de manifestar les nostres actituds i comportaments. Això fa que, necessàriament, l’educació impliqui un cert grau d’adoctrinament, el qual prové en primer lloc dels pares, després de l’ambient social i finalment del sistema educatiu. I això és així a qualsevol racó del món, a Catalunya, a Espanya, a Suïssa, a la Xina, al Perú o a Namíbia, per esmentar només alguns països. La principal diferència, però, rau en el sistema educatiu. Després torno a aquest punt, que és crucial.
Deia en un paràgraf anterior que la distinció entre educar i adoctrinar depèn també en bona mesura del substrat cultural, i molt especialment en la mirada de qui ho estigui valorant (la qual depèn precisament d’aquest substrat cultural). N’hi ha que equiparen ja directament, a través del seu idioma, educar a adoctrinar, motiu pel qual perceben molts processos educatius com si fossin d’adoctrinament, quan en realitat qui els està realitzant no ho fa per adoctrinar (en el sentit de fer entrar en certes doctrines o opinions, com diu el diccionari), sinó simplement per educar (ajudar a desenvolupar les facultats físiques, morals i intel·lectuals, i transmetre coneixements, actituds, valors o formes de cultura). L’idioma, per cert, com apart de l’ambient social i cultural on es forma una persona, també actua sobre la plasticitat neural i condiciona les respostes conductuals de les persones.

La gran pregunta, ara, és per què és més fàcil pensar que els altres adoctrinen en comptes d’educar, sense aplicar-s’ho a un mateix, al seu propi sistema educatiu
 
La gran pregunta, ara, és per què és més fàcil pensar que els altres adoctrinen en comptes d’educar, sense aplicar-s’ho a un mateix, al seu propi sistema educatiu. Novament cal recórrer al cervell social, a la gran capacitat de socialització que, com espècie, tenim. Una de les primeres coses que aprenem quan naixem, i ho fem de manera preconscient, és a distingir “els nostres” de “els altres”. Pocs dies després de néixer, els nadons ja són capaços de fer aquesta distinció, amb independència de què signifiqui o de a qui agrupi “els nostres” o “els altres”. Forma part de l’anomenat grupalisme, que és la base de la socialització. 
Doncs bé, nombrosos experiments han demostrat que el grupalisme genera automàticament un sistema de doble moral, del qual és molt difícil ser-ne conscients (atès que tot el procés és preconscient). Aquest sistema fa que es donin més prerrogatives i es vegi sistemàticament amb més bons ulls “els nostres” que “els altres”. Tornant al tema de l’article, davant un mateix procés educatiu, idèntic, és molt fàcil percebre que “els nostres” eduquen i “els altres” adoctrinen. I si l’idioma hi ajuda a través del significat de les paraules -com podria ser el cas-, l’efecte es veu multiplicat.
 
Foto: Joan Portell
Com es pot combatre? Novament a través de l’educació, del sistema educatiu que s’estableixi. Una educació crítica, que potenciï les arts i la música -per la seva vessant creativa, crítica i emocional-, el diàleg i els grups flexibles -per entendre els altres grups-, la reflexió, etcètera, afavorirà persones formades per pensar per elles mateixes, sense caure en visions dogmàtiques pròpies dels adoctrinaments. Per exemple, és un autèntic contrasentit laminar la filosofia a batxillerat, atès que justament la seva funció és afavorir el pensament i la reflexió, com també ho és laminar les arts i la música a primària, com algunes reformes estatals recents han intentat fer.
I també es pot combatre a través dels idiomes. D’una banda, perquè dominar diversos idiomes genera obertura mental, atès que es pot percebre una mateixa realitat de maneres diferents -ja he esmentat el paper dels idiomes sobre la plasticitat cerebral-. Però, a més, s’ha vist que les persones bilingües -o multilingües- tenen més facilitat per prendre decisions encertades. El motiu és simple. El cervell de les persones bilingües està constantment decidint en quin dels dos -o més- idiomes que coneix ha de relacionar-se en cada situació, i això actua de gimnàstica cerebral potenciant les connexions en la zona de presa de decisions del cervell -que es troba en l’anomenada escorça prefrontal-. 
Les persones que dominen diversos idiomes els és més fàcil prendre bones decisions, perquè estan més entrenades. Tanmateix, a nivell escolar, diversos treballs han demostrat també que el bilingüisme ha de ser asimètric. Cal potenciar l’idioma que és menys present als àmbits socials -per exemple als mitjans de comunicació i d’oci- perquè el cervell pugui esdevenir autènticament bilingüe, i gaudir dels avantatges d’obertura mental que proporciona -atès que l’obertura mental és contraria a l’adoctrinament-. Penso precisament que l’educació a Catalunya , inclosa la immersió lingüística, fa temps que va en aquest sentit, la qual cosa fa més doloroses encara les acusacions d’adoctrinament.
David Bueno Neurocientífic. Autor del llibre "Neurociència per a educadors".

Cap comentari:

Publica un comentari