dilluns, 15 de gener de 2018

Refer la confiança

Les escoles, els instituts, no són santuaris inexpugnables, construïts contra la vida i contra el món. No són tampoc una illa perduda, aliena i allunyada del batec del dia a dia de la humanitat. Les escoles i instituts són tanmateix objectes delicats, espais enormement sensibles que se sostenen sobre la confiança i sobre una bona dosi de complicitat entre tots els seus actors. Dels pares que hi porten els seus fills; dels infants i joves, que s’hi fan grans; dels docents, convençuts que tothom pot aprendre, millorar i ser feliç.

Aquestes darreres setmanes s’ha fet evident que hi ha algunes entitats, persones i grups convençuts apriorísticament que l’escola catalana és la culpable primera de l’auge i l’atreviment de l’independentisme, presentat com una ideologia supremacista i racista, antiquada, antidemocràtica i reclosa.

A partir d’aquesta assumpció prejudiciosa, semblaria que val tot per acabar amb el que per a ells és un autèntic ou de la serp, inoculador d’odi contra Espanya i contra tot allò espanyol, disposats com s’ha pogut comprovar a carregar-se sense cap mirament un bé tan preuat com l’escola i un tresor tan fràgil com la convivència. Les seves denúncies i querelles exemplifiquen a la perfecció que, per a ells, el fi –espanyolitzar l’escola i, a través d’ella, els catalans- justifica els mitjans.

És en el marc d’aquesta ofensiva total que cal inscriure l’atac insensat contra els docents catalans, acusats de propagandistes, adoctrinadors, manipuladors, agents silenciosos de la maldat independentista. Resulta, però, que el professorat és fet de la mateixa fusta que la resta de ciutadans i ciutadanes, i entre ells s’hi dóna exactament la mateixa heterogeneïtat.

Debat sobre educació i adoctrinament a Rosa Sensat

A més, coneix perfectament el deixant moral inherent a la professió: pel fet de treballar amb persones menors d’edat, per tenir ben present que l’escola és un servei públic, perquè actua en nom i per delegació de les famílies i perquè el marc normatiu que guia i emmarca la seva acció atorga un paper molt rellevant a l’educació per a la convivència i a l’aprenentatge de la ciutadania democràtica.

Ho deia ja l’informe Delors: l’escola ha d’assumir la responsabilitat d’una instrucció cívica concebuda com una alfabetització política elemental. Aquesta educació cívica, deia, no es pot considerar neutral des del punt de vista ideològic, ja que interroga forçosament la consciència de l’alumne; per això ha de forjar també la capacitat crítica que permet un pensament lliure i una acció autònoma.

Ho diu també la competència social i ciutadana, inclosa en els currículums d’educació primària i secundària: la capacitat per comprendre la realitat social en què es viu, afrontar la convivència i els conflictes emprant el judici ètic que es basa en els valors i pràctiques democràtiques, i exercir la ciutadania, actuant amb criteri propi i sentit crític.

No es pot educar bé en aquest clima de desconfiança, de delació, de pressió, de por. L’educació demana just el contrari: un ambient de confiança, perquè tots ens podem equivocar, però tant els malentesos com els errors, si hi ha confiança entre els diversos agents de l’escola, són de bon aclarir i corregir. Sense confiança tot esdevé sospitós, tot pot ser tergiversat, mal interpretat i denunciat.

Manifestació en defensa de l'escola. Plaça de la Universitat de Barcelona
 Malgrat tot, és l’hora de la valentia. No és cert que l’escola catalana adoctrini, com no és veritat que els docents actuïn com a braç armat de cap ideologia: si alguna crítica es pot fer al professorat d’avui és el seu decantament per les preocupacions tècniques en detriment de les axiològiques... És també l’hora de la dignitat professional: correm el perill d’acovardir-nos, de caure en el cinisme o la indiferència, de deixar de lluitar pels nostres ideals... i això sí que seria la nostra derrota.

L’escola no és una preparació per a la vida futura: ella és ja la vida! És absolutament forassenyat voler que visqui al marge de les preocupacions de la ciutadania, que les tecnologies ens posen tan a prop i tan fàcilment accessibles. L’escola no pot ignorar els conflictes que preocupen els pares, avis, germans, veïns i amics dels infants i joves; al contrari, pot ajudar a comprendre’ls en tota la seva complexitat, més enllà del que senten a casa seva o en els grups reals i virtuals dels que formen part, sotmetent a crítica totes les versions i vivències. Hauria de convertir-se en un espai i un temps per fer persones autènticament independents.


Editorial de la revista Perspectiva Escolar 397 
(gener-febrer 2018)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada