dimecres, 16 d’agost de 2017

Neus Sanmartí: «No han de ser els professors els qui avaluïn l’alumne, sinó ell mateix, que és qui ha comès els errors»


Foto: Jordi Navarro

     
Doctora en ciències químiques i exdirectora de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB, Neus Sanmartí (Barcelona, 1943) és pedagoga en actiu, i ha centrat la seva recerca dels últims anys en els sistemes d’avaluació escolar i l’efecte que tenen en els alumnes. «Cal un canvi profund», sentencia al final de l’entrevista, un canvi en la manera com entenem el sistema educatiu i l’aprenentatge. El 2010 va presentar el treball Avaluar per aprendre, en el qual plantejava un nou model d’avaluació, que fos indispensable dins l’estructura educativa i es convertís en un mitjà per garantir l’adquisició de competències per part dels alumnes.

En què consisteix Avaluar per aprendre?

És una visió de l’avaluació diferent, lluny del model actual. Una de les idees principals del projecte és que si no canvia l’avaluació no canviarà res. És el punt en què ens juguem l’èxit dels aprenentatges, no tant en els canvis metodològics generals. S’ha de reduir la importància que tenen els sistemes de qualificació per notes, i moure el paradigma cap a una avaluació que es porti a terme durant el procés de l’aprenentatge i que tingui com a finalitat regular els errors i les dificultats. L’alumne també ha de ser protagonista de l’avaluació. No han de ser els professors els qui corregeixin, sinó l’alumne, que és qui ha comès els errors. Per això és molt important canviar el mètode amb què es fan les coses. Una cosa que hauríem de començar a fer és compartir amb els nens i nenes els objectius de l’aprenentatge, per tal que sàpiguen què és el que volem que aprenguin per arribar al resultat final.

El fet que l’alumne s’ho jugui tot a final de curs, què significa per a ell?

No té cap sentit. L’alumne percep l’avaluació com una loteria, que depèn gairebé de l’atzar, i no valora el procés d’aprenentatge. Els professors hauríem d’estar avaluant constantment, però el 90% de les vegades hauria de ser no per posar notes, sinó per garantir que l’alumne aprengui. Quan creiem que hem conclòs un procés d’aprenentatge, llavors podem avaluar els coneixements, per tenir-ne constància, però sempre després de tot l’esforç i molt de tant en tant. Aquesta avaluació ja no és memorística ni reproductiva, i es tracta de comprovar si allò que hem après ho podem aplicar a altres àmbits. Es tracta d’aprendre a transferir, no a repetir.

Requerim un canvi de paradigma substancial. Què aporten de nou projectes com el Pla Bolonya?

El fet de dir «assolit satisfactòriament» a allò que abans era un 5 no canvia res. Des de l’Administració es justifiquen les noves ordres d’avaluació explicant que avaluem si els alumnes tenen «les competències mínimes». Què vol dir, això de competències mínimes? Això és el que hem d’entendre, i deixar-nos de lletres i de números. Hem de saber com arriba un estudiant a ser competent mínim –o expert–, i això necessita que es canviïn els criteris amb què s’avalua. No té sentit que memoritzem informacions que podem trobar al mòbil, perquè ni tan sols els professors ho fem. A l’escola emmagatzemem informacions, quan hauríem de caminar cap a emmagatzemar coneixements.

La diferència entre informació i coneixement rau en la reflexió.

Exacte. Quan diem que l’alumnat s’ha d’avaluar a ell mateix, que ha de ser protagonista, ens referim a un procés de metareflexió. L’alumne ha de ser conscient d’allò que fa bé i allò que ha de canviar. En aquest procés de metareflexió, l’avaluació hauria de dirigir-se a ser un mètode de suport a l’estudiant, sobretot per a aquells que no són capaços de fer-lo ells sols.

En el model actual no hi ha lloc per als menys capaços, però tampoc per a aquells que tenen unes capacitats extraordinàries.

Ens trobem amb un sistema educatiu que avalua per mitjania: aquell que fa la meitat de les coses és qui aprova. Hauríem d’acollir nous conceptes, com per exemple comprendre què significa que algú tingui les competències mínimes. Per mi, es tracta d’algú que, encara que no sàpiga resoldre un problema, és capaç de trobar ajudes per gestionar-lo. Té les competències mínimes algú que no és capaç d’escriure una carta, però que pot trobar una plantilla per internet o un company que l’ajudi. El màxim competent, per altra banda, seria qui dissenya la plantilla i té la capacitat per ajudar els altres. La majoria de persones tenim les competències mínimes, i ens hem d’espavilar a trobar ajudes en aquelles coses que no sabem fer sols. Aquest fet planteja noves possibilitats per avaluar, com poden ser activitats amb ajuda, per valorar si som competents o no, en què qualificar amb un «assolit», o amb un 10, no tindria sentit.



L’educació, cada vegada més, educa les persones en la cultura de l’individualisme. No estem fent passes en la direcció contrària?

És del tot incoherent, ja que fins i tot les mateixes empreses donen molta importància al fet que els seus empleats sàpiguen treballar en equip. Hi ha famílies que es queixen que els nens i nenes perden temps, quan treballen en equip, però aquesta sí que és una competència imprescindible, sobretot si s’enfoca cap a processos de cooperació, en què els estudiants s’ajudin els uns als altres a autoavaluar-se i a créixer com a persones en col·lectiu. Aquest canvi ha de ser profund i s’ha de produir en diferents àmbits, però és impossible de portar a terme si no es toca l’avaluació.

La pressió que se’n deriva, d’aquest sistema, com afecta l’estudiant?

L’avaluació com està estructurada actualment genera emocions negatives en qui la rep, com la por, i fa que l’alumne no vulguin avaluar-se, ni aprendre, sinó copiar perquè l’examen li surti bé. El repte és que el procés d’avaluació sigui gratificant per a l’alumne, que el motivi.

Com portar-ho a la pràctica?

L’objectiu primer deixa de ser la qualificació per passar a l’aprenentatge. Es prioritza la planificació per sobre dels resultats, per tal de poder valorar quins processos s’han de seguir i millorar-ne l’adequació. També s’incideix molt més en els errors, com poden ser les faltes d’ortografia, i se n’intenta comprendre la naturalesa. Trobar l’origen del problema ajuda a trobar-ne les causes i les solucions, cosa que no s’aconsegueix si diem a un alumne que ha fet tantes faltes i que ha de ser ell qui les corregeixi.

És un problema d’implicació dels mestres?

N’hi ha de molt implicats, però el problema continua sent que estan molt centrats a acabar posant una nota. Aquests han de comprendre que l’important és ajudar l’alumnat a ser autònom a l’hora de gestionar les seves dificultats i avaluar-se ells mateixos. I, en última instància, es poden posar notes. Però als centres on treballem, en la majoria de casos, es dona el fet que la nota que l’estudiant es posa a si mateix és igual o inferior a la que posa el professor.

També s’estan renovant els mètodes amb què els professors avaluen els estudiants.

Hi ha les rúbriques, que funcionen molt bé si el que se cerca és optimitzar l’aprenentatge i valorar les competències, però que són innecessàries si han de servir només per qualificar. Quan s’ha de valorar algun element més difícil de quantificar, com una conferència o el disseny d’un experiment, les rúbriques ben fetes són un instrument clau que et dona informació per saber en quin nivell es troba l’alumne i com ho ha de fer per passar al següent.

Als centres on ja s’apliquen aquests mètodes, quins símptomes presenten els alumnes?

Els alumnes senten que aprenen més, i estan més motivats. Però no només això: hem comprovat que també aproven molt més i que qualifiquen per sobre de la mitjana en les proves de competències bàsiques. Per aplicar aquests mètodes, però, cal que tot l’equip de mestres s’hi impliqui, ja que es tracta de modificar el paradigma sencer de l’educació, no només del que un professor pugui fer a títol personal. És un procés que val la pena, ja que al final acaba fent que els estudiants aprenguin més i millor, que és l’objectiu final de l’educació.

Marc Martínez
Entrevista publicada al Diari de la 52a Escola d'Estiu (07.07.2017)

dilluns, 14 d’agost de 2017

Tove Rasmussen: «El professor ha d’estar davant, al costat i darrere de l’alumne»


Foto: Elisabeth Montamat


Fa deu anys que és directora de l’escola bressol Børnehaven Skovtrolden, a prop de la ciutat danesa d’Aarhus. Tove Rasmussen fa gairebé quaranta anys que es dedica al món de la pedagogia, des que va acabar l’escola i va entrar com a ajudant en una. En aquell moment va veure que la pedagogia era la seva vocació i va cursar els estudis. El Kindergarten on treballa no és el tradicional, ni aquí ni a Dinamarca; té una altra filosofia i manera de fer que potser explica per què el sistema escandinau està un pas per davant del nostre.

Com funciona el centre on treballes?

És un Kindergarten o llar d’infants on hi ha quaranta nens i nenes de 3 als 6 anys. Tenim un apartament gran al centre de la ciutat i una casa de fusta al bosc, a vint minuts de l’apartament, i hi anem amb el nostre propi autobús. Tots els parvularis comencen a dos quarts de set al matí. A les nou en punt agafem l’autobús i anem al bosc. Allà hi tenim diferents llocs a l’aire lliure que anomenem «bases», cadascun dels quals té un nom diferent que els infants coneixen, així saben on han d’anar.

Quines activitats hi feu, al bosc?

Fem moltes coses diferents que no es poden dur a terme als espais tradicionals. Fem moltes activitats físiques, perquè la natura convida a moure’t, i anem a diferents llocs on poden pujar als arbres, fer créixer plantes… Però sobretot aprenem coses sobre la natura. Al llarg de l’any, per mesos, tractem temes concrets en l’àmbit de la natura, com per exemple les granotes. Nosaltres també ho fem, perquè, com he explicat avui als meus estudiants, si els adults es paren a observar certes coses, els infants fan el mateix. Si els adults caminen, els nens i nenes els segueixen.

Què és el millor que feu?

La millor part del que fem és la vida a l’aire lliure, que té molts avantatges: t’estresses menys, et poses menys malalt, hi ha espai per a tothom, tots els infants poden trobar un punt per jugar amb els amics sense ser molestats, i això potencia la seva capacitat de concentració.

Ningú us diu que sou uns hippies?

Al meu Kindergarten tenim molta disciplina, no som hippies. Quan els nens i nenes surten d’aquí van a escoles diferents, i la veritat és que tothom està molt satisfet amb els infants que venen d’aquest Kindergarten, perquè estan acostumats a gestionar moltes coses cada dia. Quan pugem a l’autobús han de tenir cura de la seva motxilla, tenen sempre el mateix lloc assignat, després van de l’autobús fins a la casa, han de cuidar-se del dinar… Moltes d’aquestes coses són necessàries a l’escola, i ja estan acostumats a fer-les cada dia, per tant quan arriben a l’escola no diuen que no, simplement ho fan.


«Com a mestres tenim la responsabilitat d’educar i desenvolupar infants que siguin bones persones i retornin coses positives a la societat.»


No és frustrant per a aquests nens i nenes anar després a l’escola i no passar-se el dia a l’aire lliure quan ja hi estan acostumats?

Crec que és més frustrant que es perdin la vida a l’exterior. Aquests nanos viuen a la ciutat, i allà hi tenen la vida amb els pares, i nosaltres no només estem tot el dia pel bosc corrent, també fem les activitats ordinàries d’un Kindergarten. Mira, deixa que et llegeixi una frase que m’encanta de Richard Luv, escriptor i autor de L’últim nen del bosc: «Hi ha una gran diferència entre saber alguna cosa de la natura i ser-hi. L’experiència que tens a la natura quan ets nen influeix en la manera en què en faràs ús quan siguis gran.»

Foto: Elisabeth Montamat

Com a escola bressol, pel que sembla teniu un objectiu molt diferent del de les escoles convencionals d’aquí…

Menys del 5% dels Kindergartens de Dinamarca tenen bosc o estan a la natura. Per tant, a Dinamarca passa el mateix: estan concentrats només a aprendre i a preparar els infants per a l’escola. Però, si preguntes als mestres que tenen els nostres nens i nenes un cop surten del Kindergarten què és el més difícil per a un infant quan comença l’escola, tots et diran que el problema ve quan no tenen competències socials i no poden ser part de la comunitat. La vida no és «jo, jo, jo», és «nosaltres», i la capacitat d’escoltar, parlar i relacionar-m’hi: puc ser amic d’altres nens i nenes. Aquesta és la cosa més important que els podem ensenyar aquí. Perquè si ets capaç d’això, ets capaç d’aprendre. Una gran part del nostre cervell pensa què faré aquí, com podré fer amics, haig de fer el mateix que la resta d’infants? Amb tot això el nostre cap ja està ocupat i no ets capaç d’aprendre.

I la capacitat psicomotriu que desenvolupen, els serveix?

És clar! Perquè passa el mateix si no tens un cos fort i un bon equilibri. No ets capaç, per exemple, de seure en una cadira, i ja hi estaràs pensant. Si no tens un bon equilibri i has d’estar pensant a seure en una cadira, estàs fent servir una part del teu cervell en això i no queda del tot lliure per aprendre. És molt important tenir un cos fort.

Això en part és per la sort que teniu d’estar enmig del bosc.

M’han dit que la majoria de patis de les escoles bressol són de ciment. Aquí, si hi ha gespa al pati, en diuen jardí, i molt pocs tenen jardí, així que això del bosc ho veuen molt exòtic. Avui m’ha sorprès molt saber els pocs adults que hi ha per cada grup de nens. Aquí he arribat a veure un adult per 22 nens, i així no és com ho fem nosaltres: som 3 adults per 23 nens. Això et dona més possibilitats, jo no podria anar sola al bosc amb 22 nens!

El vostre sistema, l’escandinau, s’ha demostrat que és millor que el nostre, i el sistema educatiu comença amb els Kindergartens. Què us fa millors?

Ahir li vaig estar explicant això a una mestra d’aquí: per nosaltres és molt important tenir clar que el professor ha d’estar al davant, al costat i darrere l’alumne. T’ho explico: davant perquè ets el mestre i has d’explicar-li el que farà i manar fer una cosa o l’altra. Al costat perquè no n’hi ha prou amb explicar-ho, sinó que has d’iniciar les activitats amb ells perquè vegin com es fa. I el que tothom es deixa: darrere. Darrere vol dir que quan està fent aquella activitat te l’has de mirar, l’has d’analitzar, l’has d’ajudar i has de veure què li cal i què no li cal. La mestra d’aquí em va dir: això ja ho sé, però només estic davant de l’alumne, sempre se m’oblida! Potser aquí hi ha part de la diferència entre nosaltres i vosaltres.

I la competitivitat?

Per mi l’important és que siguis una persona total amb totes les competències, no només en matemàtiques i llengua. També hi ha altres competències que s’han de fer servir entre tots els companys. Cada estudiant sap com és d’intel·ligent, no cal que ningú l’hi digui.

Cap a on vols que avanci el món de la pedagogia?

Espero que avanci cap a millor i que la feina dels mestres s’elevi i tinguin un bon salari i una bona educació. Fer créixer i educar els infants és la feina més important que podem fer. A Dinamarca és millor ser metge que ser un mestre de preescolar, però per mi estan al mateix nivell. Ser un mestre ha d’estar igual de reconegut, perquè com a mestres tenim la responsabilitat d’educar i desenvolupar nens i nenes que siguin bones persones i retornin coses positives a la societat.

Teniu bosc, natura, espai i formeu part del millor sistema educatiu, però: amb què et quedes?

Jo sóc directora i tinc moltíssima feina d’oficina i gestió, però del que més gaudeixo és de formar part d’un bon equip que al final fa un bon Kindergarten. Si en un equip es treballa bé, es poden fer totes les coses que es vulgui; ara bé, si no funciona, el més probable és que tota la feina s’ensorri.

Elisabeth Montamat
Entrevista publicada al Diari de l'Escola d'Estiu (11.07.2017)