dimecres, 7 de febrer de 2018

És molt senzill: digueu-n’hi escola

Aquests darrers temps a les escoles i instituts hi ha una tendència de vegades desenfrenada i obsessiva per buscar etiquetes que defineixin l’escola. De tant estesa gairebé no ens demanem el sentit d’aquesta tendència, i amb aquest escrit volia aportar uns elements de reflexió.


Amb l’ajut inestimable d’uns companys i companyes de Whatsapp n’hem trobat algunes que ara us reprodueixo:

escola lliure, escola magnet, escola lliure pública (aquesta encara embolica més la troca), escola verda (no he trobat etiquetes de cap altre color), filoescola, escola sistèmica (quina por!), escola Waldorf, comunitat d’aprenentatge, escola inclusiva (totes ho han de ser!), escola insubmisa (també!), escoles pel canvi, escoles per la sostenibilitat, escoles Lóczy (de les bones), escoles Lóczy (de les altres), escoles Aucouturier, Escolanova21 (etiqueta tendència), escola lenta (afortunadament no he trobat la ràpida), escola racionalista, escola nova (nostàlgia!), escola crítica, escola activa, escola per a nenes (snif!), escola per a nens (snif!), escola per a nenes i nens (ara sí!), escola Montessori, escola democràtica (com deuen ser les altres?), escoles de bosc, escola amb aproximació Reggio Emilia (només s’hi aproximen)...

La llista segur que podria ser més llarga, però és suficient per demanar-nos: què ens està passant als equips que tenim aquesta necessitat de buscar cognoms a les nostres escoles? 

Aquesta mania també està arribant a les metodologies, algunes disfressades de tendència nova i miraculosa, que sovint fan servir anglicismes. Fa uns dies al Twitter un perfil anomenat @ProfeJander piulava:

Amb el punt d’humor que alguns saben trobar a les xarxes socials, aquest piulet explica força bé els riscos de fer servir tanta etiqueta. Però, vaja, fa riure però no és gens divertit, perquè amb aquestes «noves metodologies» de nou tornem a posar al centre de la innovació a qui ensenya, quan tota innovació hauria de pivotar inequívocament al voltant de qui aprèn.

Després de llegir aquesta llista, hi ha una idea que potser per massa evident no la sabem veure: estem negant el valor a l’única etiqueta que haurien de tenir les escoles: escola pública. Però allò «públic» està aparentment desprestigiat. És un qualificatiu que a ulls de molta gent resulta gris, precari, pobre, en definitiva trist. Pretendre revertir aquesta percepció completament injustificada amb la recerca d’altres etiquetes és del tot contraproduent, perquè el resultat és una singularització dels diferents projectes, de les diferents escoles, que necessiten aferrissadament prestigi per seduir les famílies en els moments de la inscripció. 

Aquest sí que és un perill de mercantilització que cal combatre, que ens posa a les escoles com a aparadors que «venem producte» i a les famílies com a «consumidores exigents» que «tenen el dret de triar». Des del meu punt de vista, aquesta és la idea neoliberal més perillosa que està envaint la nostra realitat educativa avui.

Soc dels que penso que les famílies, més que tenir el dret de triar escola, hem de tenir el dret de tenir escoles de gran qualitat a prop! Definint les escoles amb projectes excessivament diferenciats, a més, podem córrer el risc de crear o accentuar també una certa segregació social. 

I aquesta és una realitat que actualment també estem vivint fins i tot a l’interior de les escoles públiques, que amb una singularització exagerada de cada projecte educatiu en alguns casos estan atraient perfils diferents de famílies, consolidant uns desequilibris socioeconòmics ja prou presents en la mateixa estructura urbanística de cada barri i poble, gràcies a una combinació letal entre aquesta tendència per singularitzar els projectes i el dret a escollir escola per part de les famílies.

En comptes de fer escoles competents, hem posat les escoles en competència entre elles. Quin desastre! Exactament el contrari del que ens cal! 

Després les escoles lògicament tenen la necessitat d’estar en relació les unes amb les altres, i mirem de resoldre aquest xafastre amb projectes molt lloables de creació de xarxes d’escoles, i aquí ens apareix una altra col·lecció de noms:

xarxa de competències bàsiques, xarxa d’escoles que aprenen, escoles 0-12, xarxes pel canvi, xarxa d’escoles per a la sostenibilitat, xarxa d’escoles insubmises, Xell (xarxa d’escoles lliures)...

El fenomen de la creació de xarxes crec que és un tema al voltant del qual també és important de reflexionar, perquè per crear xarxes d’escoles el primer que cal fer és consolidar dinàmiques d’equip reals i fortes, cosa que avui encara no està del tot generalitzat. Massa sovint darrere d’aquestes xarxes el que hi ha no és exactament una xarxa d’escoles sinó un grup de mestres en xarxa inquiets, inquietes, preocupats per temes determinats. I això està molt bé però no és suficient. 

Hem d’aprendre que la revolució educativa que necessitem per a l’escola d’avui està feta d’esforços col·lectius, reflexionats, profunds, respectuosos amb la història de cada escola, en relació intensa amb cada context social més proper i sobretot respectuós amb una idea d’infant capaç, i permeable, a les seves curiositats per aprendre. 

Les etiquetes soles, mentrestant, només tranquil·litzen consciències i perpetuen el problema. 

David Altimir 
Mestre d'educació infantil i membre de l'Executiva de Rosa Sensat

divendres, 2 de febrer de 2018

Més diàleg


El darrer trimestre de 2017, les actuacions i maneres de fer dels mestres han estat en el punt de mira dels mitjans de comunicació, a causa de les acusacions d’adoctrinament que ha rebut l’escola catalana. Es tracta de denúncies i crítiques, mediatitzades i polititzades de manera molt interessada per part d’alguns que pretenen fracturar el que l’escola ha estat capaç de construir i cohesionar durant les darreres dècades.

Malauradament aquest primer paràgraf de l’editorial seria més propi del número 20 de la revista Infància que del 220. Ara, havent iniciat el 2018 i amb les eleccions ja acomplides, ens queda veure com es dona forma a les polítiques educatives. No volem pas començar l’any fent una proclama en defensa de l’actual model d’escola a casa nostra, perquè tots els lectors el coneixem, i el vivim, i el construïm cada dia amb una trobada de persones plurals, compromeses i voluntarioses.

En canvi sí que el volem iniciar reclamant amb força allò que es va proposar des de la Llei d’educació de Catalunya (LEC), que proposava arribar el 2017 al 6 % del PIB com a inversió pública catalana en educació. És ben palès que això no s’ha acomplert. Enguany aquesta inversió no arriba ni a la meitat, ni al 3%. I amb una inversió que s’ha reduït fins a fer-la desaparèixer de la partida de funcionament i foment de les llars d’infants municipals. La dedicació de temps, diners i esforços a la petita infància hauria de ser cabdal per a qualsevol partit polític que es cregués que, com indiquen experts i professors d’universitat d’arreu, la inversió en la infància és més rendible en els adults.

El que cal al 0-6 són garanties a curt termini de protecció i de cura de les condicions de vida i de benestar de tots, absolutament tots els infants

Amb aquesta manca de pressupost i fent quasi invisible el caràcter educatiu del 0-6, tots els programes electorals dels diferents partits pretenen recuperar aquest 6% del PIB. I, d’una lectura acurada, extraiem declaracions d’intencions tan ambigües com il·lusòries.

El que cal al 0-6 són garanties a curt termini de protecció i de cura de les condicions de vida i de benestar de tots, absolutament tots els infants, de millora de la qualitat educativa amb la consolidació de projectes i programes que ja funcionen i el foment de noves iniciatives o la recuperació de les que es van perdre amb les retallades iniciades el 2010.

Des de la revista Infància us convidem a innovar des de la reflexió en diàleg amb els altres perquè som nosaltres, mestres, i tota la comunitat educativa qui farem possible aconseguir els somnis. L’escola ha de donar el missatge, amb fets, amb gestos, que es pot conviure i construir una societat amb qui pensa diferent, construint acords concrets també en la discrepància i no només en el consens. Aquesta ha d’ésser la base de la convivència.

EDITORIAL INFÀNCIA 220