dilluns, 30 de juliol de 2018

Un equip d'immigrants il·legals guanya el Mundial 2018

La selecció francesa del 2018

França ha guanyat el Mundial 2018. Fins aquí, d’entrada, no hi ha notícia. No m’interessa el futbol. M’interessa, però, una fotografia que rebo per whatsaap amb la plantilla dels jugadors francesos de l’any 86, gairebé tots blancs, i la plantilla dels jugadors del 2018, pràcticament tots de color negre. M’entretinc a llegir els titulars als diaris: “França recupera la grandeur”, “França guanya el segon Mundial 20 anys després”, “França, el millor equip del mundial”. Busco un per un als jugadors de l’equip actual a Google. A tots ells se’ls anomena: futbolistes professionals francesos, independentment de si han nascut al Camerún, a la RD del Congo o al Marroc.

La selecció francesa l'any 1986

Enlloc trobo escrit, per exemple: “Un equip d’immigrants il·legals guanya el Mundial”. No ho diu, és clar, perquè tots els jugadors de la selecció de França tenen la nacionalitat francesa pel sol fet de ser futbolistes professionals; i tampoc ho diu perquè guanyar un Mundial dóna bona imatge al país en qüestió. No com la immigració, que l’embruta.

Dic això perquè fa poc més d’un mes un noi, jove i valent, va enfilar-se quatre pisos d’un edifici parisenc per salvar la vida a un nen que estava a punt de caure d’un balcó. La noticia no va ser la gesta en sí. Els titulars es van omplir de frases com “Immigrant il·legal rescata a un nen a París”. Com si la seva situació legal o administrativa fos rellevant en unes circumstàncies com aquestes. Per què amb els jugadors de futbol no es posa de relleu aquest tipus d’informació? El noi que es va jugar la vida, per cert, és diu Mamoudou Gassama i ja té nacionalitat francesa per la seva condició d’heroi nacional.

El “reggaeton” com no te l’han explicat mai

Un amic m’envia un article, molt recomanable sigui dit d’entrada, de l’Ara Play titulat El “reggaeton” com no te l’han explicat mai”, on es diu que, lluny de la imatge simplista i homogènia que tenim d’aquest estil musical ⎯bàsicament ens és mostrat com un estil masclista⎯, aquest va néixer als barris més pobres i marginals de Panamà de la mà de la població jamaicana que havia immigrat al país per treballar en la construcció del Canal. Es va estendre ràpidament pel Carib i es va popularitzar a Puerto Rico, amb unes lletres que parlaven de sexe, conflictivitat i vida criminal als barris pobres.

Llegim a l’article que: “El govern no podia tolerar que aquella música que ensenyava i feia divertida la part de la societat que no volien mostrar traspassés els barris pobres, de manera que l’any 1995 van decidir atacar el nou gènere fent batudes per buscar les botigues per on circulaven aquelles cintes pirates. No buscaven armes, ni drogues, ni cap organització criminal: era un dispositiu policial per atacar la música que explicava els mals que la societat benestant no volia veure”.

La conclusió que n’extraiem el meu amic i jo de l’article és que: mentre assenyalem fervorosament el reggaeton com una música masclista, no parlem del masclisme que també existeix de manera explícita a la música blanca (com la dels Beatles, els Rolling Stones o en Loquillo...); i que mentre criminalitzem el reggeaton per la seva condició masclista, no li donem l’oportunitat a la música nascuda dels col·lectius més marginats i vulnerables de ser valorada  tal i com es mereix.

Els mitjans de comunicació han esdevingut un artefacte cultural en la socialització en valors, creences i opinió pública
Són només dos exemples de com els mitjans de comunicació de masses ⎯en qualsevol dels seus canals⎯ exerceixen un paper decisiu a l’hora de liderar l’opinió pública, crear representacions culturals i generar valors, actituds i judicis respecte a l’entorn social on vivim. El nostre coneixement i les nostres creences emanen de les informacions que llegim o escoltem diàriament. A banda de la conversa quotidiana, no existeix cap altra pràctica discursiva tan potent com la que rebem de la premsa, la televisió i internet.

Per altra banda, el control dels mitjans de comunicació no està distribuït de forma equitativa, sinó que en queden al marge del seu domini importants sectors socials. S’entén, doncs, que la informació i els mitjans de comunicació es converteixen en potents eines de control per part de les estructures de poder. Els mitjans de comunicació han esdevingut un artefacte cultural en la socialització en valors, creences i opinió pública. 

En el cas del discurs periodístic sobre el fenomen migratori a casa nostra, aquest s’ha construït des de la subalternitat, des de la homogeneïtzació i la deshumanització de les persones nouvingudes, i s’han transmès unes representacions culturals negatives i estigmatitzadores basades en esteretotips i en un discurs de la por. Així, sense saber com, inconscientment acabem relacionant a les persones colombianes amb el tràfic de drogues, als joves d’origen llatinoamericà amb grups vandàlics, als romanesos amb els robatoris, i a les noies de l’Europa de l’Est amb la prostitució. I mentre parlem de si arriben o no masses refugiats pel Mediterrani, ens oblidem de parlar de l’origen del conflicte bèl·lic sirià o dels motius que porten a tota una família africana a pujar a una pastera per travessar l’Estret.

El repte és majúscul, però hi ha una eina prou potent capaç de lluitar contra aquest artefacte: l’educació. La informació no existeix com un recurs independent de la capacitat humana per a processar-la i desxifrar-la. Així que és decisiu disposar dels registres i dels codis que organitzen les informacions i els hi donen sentit per tal d’estar capacitats per a interpretar-les. L’important és, doncs, la capacitat de descodificar els significats de cada una de les informacions que ens arriben. 

Escrivia Nelson Mandela que “ningú neix odiant a una altra persona pel color de la seva pell, o el seu origen o religió. L’odi s’aprèn, i si és possible aprendre a odiar, és possible aprendre a estimar”.

Elena Montiel Bach
Pedagoga i educadora social

dissabte, 28 de juliol de 2018

Masculinitat



Encara avui es detecta una gran absència dels homes a les escoles infantils. La raó, l’estereotip cultural massa estès que a l’infant només se l’ha d’acollir en termes de cura. Idea que contrasta amb la realitat dels països nòrdics, on el percentatge d’homes i dones mestres està molt més equilibrat. L'editorial de la revista Infància 222 en parla.

En aquests temps de dades quantitatives i comparatives, ens arriben informacions en relació als conceptes educació i gènere que han de ser motiu de reflexió:

  • el percentatge de noies que cursen carreres tècniques i científiques és significativament inferior al dels nois;
  • segons les dades del 2016, al grau d’Educació Infantil de les universitats catalanes el percentatge dels estudiants homes, de nou ingrés, era entre un 4% i un 6%.

Per al primer punt, s’han impulsat moltes iniciatives institucionals dins dels programes educatius STEM (acrònim de Science, Technology, Engineering and Maths) per promoure les vocacions científiques entre les noies que cursen l'ESO. 

Sens dubte una bona mesura, que constata que en el trajecte educatiu hi ha alguna cosa que fa que les noies no s’apropin als àmbits tècnics i científics.

Per al segon punt, en canvi, no s’inverteixen ni es dediquen esforços, recursos o suports. Què cal fer per canviar aquesta tendència, sense cap eina, i que ens puguem encaminar cap a una igualtat d’oportunitats minimitzant les diferències derivades pel gènere? No hi ha vocació entre els nois per escollir un grau d’infantil? O no hi ha informació? O el que hi ha són molts prejudicis?

Segurament la manca de referents propers a les escoles té un efecte mirall. Si no hi ha homes a les escoles bressol o als parvularis deu ser perquè culturalment no són rellevants

És evident que hi ha pocs homes en professions vinculades a la salut, l’educació i el benestar, en el 0-6. La raó podria ser l’estereotip cultural massa estès que a l’infant només se l’ha d’acollir en termes de cura. Aquesta idea contrasta amb la realitat dels països nòrdics, on el percentatge d’homes i dones mestres està molt més equilibrat.

Segurament la manca de referents propers a les escoles té un efecte mirall. Si no hi ha homes a les escoles bressol o als parvularis deu ser perquè culturalment no són rellevants.

Els estereotips mediàtics no ajuden tampoc a percebre la figura del mestre home. En tot cas, aquesta figura es relaciona amb etapes educatives d’infants més grans.

Quant a la perspectiva històrica, econòmica, social i de gènere, i de forma molt influent en l’escolarització obligatòria, es divideixen els treballs en feines més masculinitzades, que requereixen exercir més l’autoritat, i d’altres de més feminitzades, amb una elevada funció de cura. Sovint aquestes diferències tenen a veure amb l’ambició professional, el poder econòmic i amb el prestigi social. 

És essencial percebre l’efecte del mestratge en les edats primerenques

Davant d’aquests fets, el primer escull a superar és el plantejament d’un discurs professionalitzador on es visualitza només el marc econòmic i de poder. S’han de posar més en evidència els valors vinculats al camp educatiu per capgirar aquestes idees. Sense un model educatiu associat a la qualitat democràtica i de ciutadania no hi ha garantia que l’actiu d’un país avanci positivament. 

És essencial percebre l’efecte del mestratge en les edats primerenques. I cal fer-ho també amb programes com STEM, posant la llavor en els estudiants de secundària. Però sobretot amb un objectiu més polític i social al que no hem de descuidar: treballar i exigir més prestigi social per als infants més petits. 

És aquí on hi ha una trobada entre la poca consideració de la dona al món del treball, i el desinterès polític i social cap a tot el que té a veure amb els infants petits. Estem segurs que la relació entre aquests dos aspectes són a l’arrel del problema i que l’absència dels homes a les escoles infantils en són només el símptoma.

Editorial de la revista Infància 222