dimarts, 12 de desembre de 2017

El 21-D, la biblioteca escolar ni hi és ni se l'espera


La bibliotecària de Rosa Sensat, Amàlia Ramoneda, presenta novetats de literatura infantil i juvenil  


He llegit els programes electorals dels principals partits que es presenten a les eleccions del 21 de desembre per veure què hi diuen i què proposen sobre la biblioteca escolar, un servei que els mestres, en general, valorem com una bona eina educativa, però, ai, las! no he trobat res aprofitable. La majoria ni en parlen i quan apareix la biblioteca escolar és per dir frases buides de contingut.

Sabem que la biblioteca escolar no és cap reivindicació, és un dret irrenunciable, essencial, avalat per les lleis dels estaments als quals pertanyem com a país. Sobre el paper, no és una opció. Es tracta d’un mandat regit per acords nacionals i internacionals. 

Tenim el document que l’ONU va promoure l’any 2000 on indica quin ha de ser el funcionament, el finançament, el personal, els serveis, etc. que ha d’oferir la biblioteca escolar. També, l’article 148 de la Constitució Espanyola i les diferents lleis d’educació que hem tingut han considerat com a beneficiós i recomanable el bon funcionament de la biblioteca escolar. A més, els nombrosos estudis –fins a seixanta en els darrers deu anys– que s’han realitzar arreu del món constaten que a les escoles que disposen d’una biblioteca escolar de qualitat i d’un bibliotecari qualificat –com és el cas dels centres educatius amb batxillerat internacional– els alumnes tenen més oportunitats d’èxit i els seus resultats acadèmics són millors. 

Sabem que la biblioteca escolar no és cap reivindicació, és un dret irrenunciable, essencial, avalat per les lleis dels estaments als quals pertanyem com a país

Això ho sabem i per aquest motiu fa dos anys el grup de mestres que formen Bibliomèdia van iniciar una campanya amb el lema «Per una biblioteca escolar viva», preocupats pel deteriorament del servei i la minva constant dels recursos materials i humans que s’hi dediquen. 

Van fer una ronda d’entrevistes amb tots els portaveus dels grups parlamentaris de la Comissió d'Ensenyament i la resposta va ser prou bona, derivant en diverses actuacions —encara pendents— com entrevistes amb la Direcció General de Centres Públics, una compareixença davant la Comissió d'Ensenyament del Parlament i una Proposta de resolució del Parlament de Catalunya instant al Govern a reactivar i donar continuïtat a les biblioteques «puntedu» incorporant la figura del responsable de biblioteca a mitja jornada, dotant als centres del maquinari i fons documental pendent i demanant que el Consell Interuniversitari inclogui una matèria comuna en la formació inicial dels mestres i una formació especifica pel responsable de biblioteca, reconeixent-la com especialitat.

Una vista de la biblioteca de Rosa Sensat


Tot va quedar en stand by pendent dels esdeveniments polítics que estem vivint i dels quals les escoles i instituts en som protagonistes directes. Als claustres de mestres es parla d’ètica, es recorda la neutralitat que exigeix el nostre comportament i la imparcialitat que els alumnes i els pares i mares esperen de nosaltres. Són pensament que es van repetint quan hi ha eleccions però ara el moment és particularment intens perquè hem vist professors declarant davant del jutge, escoles que aparquen temes relacionats amb els Drets Humans, mestres que han deixat d’usar el diari com a element d’aprenentatge de la lectura, etc. La tensió entre el que es pensa i el que es pot dir a classe fa que s’evitin polèmiques i situacions delicades.

Tornant a l’inici, la intenció era comparar els programes electorals i veure cap a on enfoca cadascun d’ells la situació de la biblioteca escolar, però, ai, las! no he trobat res aprofitable. La majoria ni en parlen i quan apareix la biblioteca escolar és per dir frases buides de contingut. 

És una llàstima perquè no hauríem de desaprofitar l’empenta de tants i tants mestres que hi creuen, de les editorials que malden per col·laborar amb els centres educatius, dels autors i autores que s’organitzen en plataformes per defensar la qualitat dels seus relats, d’entitats com la Fundació Bofill que promou accions com la Biblio(r)evolució, de les persones valentes que obren llibreries de proximitat, d’un país, en definitiva, que vol ser lector i mereix unes biblioteques escolars de qualitat.    

Jaume Centelles
Mestre jubilat. Forma part del Grup de treball "Passió per la lectura" de l'Associació de Mestres Rosa Sensat. 
Contacte: Página web | Facebook | Twitter |

dilluns, 11 de desembre de 2017

Conversar sobre el món

Foto Joan Portell


Hem tingut els dos nets grans a dormir a casa. Deu i set anys. A l’hora de sopar el petit confia que el ratoncito Pérez li deixi un regalet petit sota el coixí perquè li ha caigut una dent. Potser t’ho deixarà a casa teva, diem els avis perquè sabem què farà el ratoncito Pérez. Els nets sembla que també ho saben, però fan veure que no. Quan nosaltres érem petits, l’angelet s’encarregava d’aquesta feina misteriosa i meravellosa. Ara els àngels no se sap per on campen.

El gran, mentre va menjant l’arròs i sense aixecar el cap del plat, ens pregunta pel broc gros: I els morts, un cop morts on van? I el petit comença a explicar que a l’antic Egipte... en sap molt, de l’antic Egipte perquè el curs passat, a primer van fer un projecte sobre les piràmides. Coneix Tutankamon com si cada dia es veiessin pel barri.

Renoi, una bona pregunta, la del gran, a l’hora de sopar. En parlem una estona. La dona i jo ens mirem  dissimuladament i anem contestant les inquietuds dels nets. 

Però no sabem res segur, oi?, pregunta el gran. I no, hi ha coses que  no les sabem segur. És allò de la ciència i de la fe, però no fem servir aquestes paraules. Després d’una bella estona de conversa semblen conformats i enceten una conclusió: hi ha coses que les sabem i coses que no i així és la vida, oi?, sembla conformar-se el gran, però això d’així és la vida ho dic jo, no ell. 

El que és important és que quan ens facin una pregunta tinguin un espai i un temps per conversar, per anar donant voltes sobre el que els amoïna.  Ras i curt: la pregunta no ha de caure en un sac foradat. Que ens vegin  dubtar és bo, que vegin que els seus grans no  ho sabem tot ni de bon tros és una manera d’evidenciar que la ignorància forma part de la naturalesa humana i que la ignorància es va reduint si som capaços de preguntar i de trobar respostes a favor de tots. Bé, això ja entra en el camp de l’ètica i de determinades morals, però és important anar introduint la responsabilitat al costat de l’autonomia.

I tornava a treure el nas la beneïda ignorància que, insisteixo, és el primer pas cap al coneixement i la manifestació d’aquesta ignorància a l’escola no hauria mai de ser sancionada. Saber-nos sense resposta és la invitació més evident a buscar-la i per buscar-la ens convé compartir les reflexions, els dubtes, les certeses i les incerteses, l’anàlisi de les accions que impulsem, les seves causes i les seves conseqüències. 

I quan la pregunta és molt inquietant, cantelluda i la ignorància és intensa com les onades els dies de vent, ens queda la falda, la carícia, el petó, la tendresa. Ens queda la seguretat que ens dona el tacte.  El consol, en una paraula.

Jaume Cela
Mestre jubilat