dimecres, 25 d’abril de 2018

Quan els adolescents ens recorden el seu encant i fan veure que no ens necessiten

El mes de maig, les llibreries acolliran un llibre en el que he condensat, amb lleugeresa lectora, quatre llargues dècades de vida professional adolescent (“ESTIMA’M QUAN MENYS HO MEREIXI... PERQUÈ ÉS QUAN MÉS HO NECESSITO”. Una guia per a pares i mestres d’adolescents ). Un text escrit amb voluntat de relleu, de deixar la “ploma” als joves professionals que venen darrere i poden mirar-se els mons adolescents amb molta més curiositat i proximitat que jo.

He escrit aquest llibre perquè la seva lectura creï més adults apassionats (si més no a estones) per estar al costat dels nois i noies adolescents, sent útils en vides que cada dia ens poden sorprendre. No és un relat sobre nois i noies que volen estar sols sinó́ sobre adolescents que ens necessiten, volen tenir persones adultes al seu costat amb la distancia adequada, flexible i canviant. Però, perquè això sigui possible, hem de tenir present que no els podem educar de qualsevol manera. Recordaré alguns criteris que he resumit a l’epíleg del llibre:

No eduquem perquè madurin sinó perquè siguin adolescents de vides en positiu
En primer lloc, han d’aprendre a ser adolescents i a gestionar la pròpia adolescència.

No ens dediquem a prevenir res. Però̀ quan aprenen a gestionar la felicitat, esdevenim una moderada dosi de principi de realitat. Fem possible que practiquin l’autonomia i que s’equivoquin. Responem a les seves conductes fent que es tornin responsables.
  
No traspassem cap tradició́ sinó que eduquem en valors

Descobrim amb elles i ells que existeixen altres finestres per mirar el món. Tenim cura que descobreixin l’ètica pròpia de l’adolescència, la que pot donar sentit a tot allò̀ que ara han de viure. De passada, les seves adolescències ens haurien de servir per tornar a ser sincers amb nosaltres mateixos (que som experts en la hipocresia i la incoherència).

Per saber com són, tan sols cal obrir els ulls a casa o a classe una estona cada dia. No ens ha d’estranyar que la normalitat activa, de cada dia, dels nostres personatges en obres, sigui dedicar-se a la confrontació́ (especialment amb nosaltres), tenir els iguals com a primera referència, estar entre emocions impredictibles i sentir-se impulsats a tota mena de descobriments. En la seva construcció́ nosaltres posem les bastides i les xarxes però̀ no podem dibuixar els plànols.

Adolescents a Nova Zelanda. Foto: Jaume Funes
No, encara no s’han tornat cínics perquè les seves són unes vides plenes de primeres vegades. Sortosament, són immadurs. En cas contrari, serien conservadors abans d’hora i no tindrien futur en un món en canvi permanent.

No estan bojos (o no podem pensar que ho estiguin), però també s’ho passen malament. La nostra feina hauria de consistir a descobrir els seus malestars, reduir les contradiccions que els provoquen i cercar formes sensates d’ajuda.

No coneixem prou una part significativa de la seva adolescència digital, virtual, en xarxa. Hem de desconnectar les alarmes i pensar com s’educa en contextos en què tot no és presencial, però és igual de real i intens.

La llista de “consells” educatius és molt més llarga (de fet he tingut que escriure tot un extens capítol amb el títol de “Però com s’educa aquests adolescents?”). M’acabo d’adonar, però, que, com a bon adolescent, he escrit tot un seguit de paràgrafs que comencen per «no». Deu ser perquè̀ en sé més sobre el que no cal fer que sobre allò̀ que hem de fer. O potser perquè̀ les formes d’atenció́ en positiu van canviant amb el temps, en una societat accelerada en què majoritàriament ells i elles es belluguen com si no passés res.

Una vegada més he de recordar que ocupar-se dels adolescents suposa fonamentalment tornar a aprendre gramàtica. Saber de nou com es conjuguen els verbs irregulars mirar, veure, observar, escoltar, preguntar. Les mirades, però, han de poder acollir i les preguntes no tenen res a veure amb un interrogatori.

Ara, podreu trobar a les biblioteques un nou manifest adolescent. Si acabeu llegint-lo, vigileu. Esta escrit per seduir-vos a seduir-los. Aconseguir que estigueu disposats a acompanyar vides adolescents.


Jaume Funes
Psicòleg, educador i periodista. És membre de la Junta Rectora de Rosa Sensat.

dimecres, 4 d’abril de 2018

Tothom educa, s'educa tothom

Una de les sessions de les tertúlies Pallach de Palafrugell

Tothom educa, s’educa tothom, era l’ideari de Josep Pallach, el pedagog empordanès que entenia l’educació d’una forma holística, transversal i transformadora. No només s’aprèn a l’escola: eduquen el pare, la mare, els avis, educa l’esport, les activitats de lleure, l’art, eduquen les lluites personals per aconseguir la pròpia llibertat, per viure del que s’estima; eduquen les decisions que hem de prendre, les responsabilitats que tenim. Tot i tothom és susceptible de ser transmissor de coneixement, tant de forma directe –hi ha aprenentatges amagats en tot el que fem-, o de forma indirecta –tot el que fem pot ser font d’aprenentatge per a terceres persones, com a mestres, com a entrenadors, com a metges o com a veïns.

A les Tertúlies Pallach de Palafrugell d’enguany, organitzades per la Fundació Pallach i el Centre Franternal de Palafrugell, ho hem pogut veure i viure en pròpia pell. Durant tres tardes, sis convidats amb una història cada un d’ells per reflexionar: la Maria Caner, treballadora familiar del centre geriàtric de Palafrugell, ens va parlar de la seva dislèxia i de les seves dificultats a l’escola, i de com una mestra retrobada ja de gran la va animar a posar-se a estudiar i li va despertar unes capacitats que no creia posseir.

En Xavier Garcia Balda, biòleg i entrenador d’hoquei, ens va explicar quines eren les seves dues grans escoles: l’esport i les colònies parroquials a Puigpardines, on ha après i transmès valors com la responsabilitat, el respecte, el compromís, el companyerisme, l’autonomia... Perquè a les colònies, a part de passar-ho bé, s’aprèn a rentar plats, a cuidar l’entorn, a preparar les motxilles... I a la pista d’hoquei no només s’hi va a guanyar, s’hi va a aprendre a compartir, a demanar perdó, a rectificar quan cal.

La Awatef Ahmittach, estudiant universitària, ens va parlar d’identitat i de les contradiccions que viu una nena que amb onze anys arriba del Marroc i s’instal·la a viure en un petit poble de l’Empordà. Amb aquesta jove de poc més de vint anys vam poder debatre sobre feminisme, sobre les desigualtats entre homes i dones, les desigualtats entre classes, entre cultures...

En Dani Rebollo, actor i director teatral, va començar confessant-nos que de petit va tenir cert complexa intel·lectual perquè acadèmicament no era massa bo. Fins que va descobrir el teatre i va poder començar a brillar. “Hi ha tants camins com persones”. I per a ell el teatre és llibertat: llibertat de ser, de fer, de pensar, de crear i de construir el que es somií. I és també una escola: una escola d’esforç, d’autoconeixement, d’acompanyament...


Una de les sessions de les tertúlies Pallach de Palafrugell


L’Albert Teixidó, estudiant de Batxillerat, ha sigut i és un alumne excel·lent. Va anar a una escola petita i acollidora, però quan va arribar a l’Institut va haver de fer un aprenentatge que no s’estudia als llibres: va haver d’aprendre a conviure amb la diversitat dels nous companys amb els que compartia classes i passadissos. La vida li va fer aquest regal: aprendre a trobar l’equilibri entre la individualitat dels estudis i el respecte a la diversitat. Ara ha fet un munt d’amics, practica esports i és membre de l’Associació Excursionista de Palafrugell.

I per últim, la Montserrat Tura, metgessa, exalcaldessa i exconsellera de la Generalitat. És una dona que s’ha passat la vida prenent decisions: com a metgessa a l’Hospital Clínic, com a directora de l’Hospital de Palamós, com a alcaldessa de Mollet del Vallès, i com a Consellera d’Interior i de Justícia. Conscient de que totes les seves decisions, tant mèdiques com polítiques, tenien sempre una única finalitat: millorar les condicions de vida de les persones.

D’ella ens n’enduem dues idees: prendre decisions genera amistats i també enemistats, però no per això no s’han de deixar de prendre. I que “quan més greu està el pacient, més serè et necessita”, consell que li va regalar el Dr. Borràs i que es pot aplicar a tots els àmbits de la vida.

Les Tertúlies Pallach són espais de reflexió i diàleg, d’intercanvi d’experiències i d’opinions a partir de les vivències personals d’uns convidats curosament escollits que aporten la seva mirada més íntima sobre els seus aprenentatges vitals. Ara hem de fer tota una volta al calendari per poder tornar a gaudir d’aquestes tardes de conversa al voltant de la vida i de l’educació.

Mentrestant ens n’emportem un bon grapat d’idees amb les quals podrem reflexionar, aprendre i, sobretot, créixer. I ens esperarem més convençuts que mai que tot i tothom educa, que no hem de deixar perdre cap oportunitat per créixer i que totes les nostres accions poden ser font d’aprenentatge cap als demés. A l’escola, al barri, al camp de futbol i a arreu. Siguem-ne conscients, perquè només l’educació ens farà lliures.

Elena Montiel
Pedagoga i educadora social