Segueix-nos a les xarxes socials

dimecres, 24 de maig de 2017

Els llenguatges artístics, una eina per a la creativitat

Darrerament la comunitat educativa estem vivint un temps apassionant de debat sobre com volem que sigui l’escola del segle XXI i quin és el model educatiu que hem de construir plegats. Experts de tots els àmbits coincideixen que la creativitat n’ha de ser un pilar fonamental, juntament amb la innovació. 

Creacions d'un curs d'art contemporani de l'autor a Rosa Sensat

Personalment considero que la creativitat a l’escola ha d’anar totalment vinculada a la idea de llibertat. Ja en l’educació infantil és fonamental que, a través dels plantejaments de les activitats plàstiques i musicals, donem llibertat als nens i les nenes perquè experimentin, descobreixin, creïn i aprenguin.

La creativitat! Ja està bé que ho reconeguem, però tinguem en compte que hi ha unes eines per fomentar la creativitat que hem tingut sempre a l’abast: es diuen àrees artístiques, i són la música i la dansa i les arts visuals i plàstiques.

Mestres i educadors, com més afavorim contextos creatius més potenciarem infants competents capaços de plantejar-se qüestions i cercar respostes per resoldre-les. És a dir, infants que esdevindran constructors del propi coneixement. Evitem doncs, tant com puguem, aquelles activitats excessivament dirigides i tinguem molta cura de respectar aquella frescor creativa, aquella espontaneïtat que tenen les criatures. 

Siguem valents i aprenguem a veure a través dels ulls de cada un dels nostres nens i nenes

És normal que se’ns generin dubtes sobre si estem fent-ho prou bé o no donant un mínim de pautes, o potser fins i tot cap. «Hem de mirar tota la vida a través dels ulls d’un nen», ens deia l’artista Henri Matisse. Els mestres i les mestres ens trobem que hem de desaprendre en moltes ocasions, i potser n’és una la que fa referència a les disciplines artístiques. Si pretenem que l’infant sigui al centre de l’aprenentatge i tenim clar que cadascun és únic i diferent, no pot ser que les produccions plàstiques a l’escola siguin clòniques. 

Siguem valents i aprenguem a veure a través dels ulls de cada un dels nostres nens i nenes, i possiblement descobrirem vint-i-cinc mons creativament diferents. Tinguem en compte, també, que les famílies s’interessen cada vegada més per aquell model d’escola que fomenta la creativitat dels infants i on les arts tenen un paper destacat. És a dir, els centres que presenten un bon projecte artístic compten amb un valor afegit de cara a mares i pares que estan pensant quina pot ser la millor escola per al seu fill o la seva filla. 

Creacions d'un curs d'art contemporani de l'autor a Rosa Sensat

Hi ha la idea generalitzada que els infants ja són creatius de per si, que amb poca cosa en tenen prou. És veritat que els nens i les nenes tenen aquesta creativitat innata. No la matem, com diria Ken Robinson. Però com a mestres hem de buscar generar contextos encara més creatius. Aquests faran que l’experiència sigui més enriquidora. Contextos que sorprenguin, que provoquin, que convidin a crear i pensar. I aquí apareix la importància del temps. Cal que ens donem temps. Tant a nosaltres, mestres, com als nostres infants. 

Temps per pensar, temps per planificar, temps per experimentar i crear, temps per analitzar i revisar. No ens centrem només a produir, seria un error. Tinguem en compte tot el camí que comporta un procés creatiu, des del plantejament fins a la producció final, i totes aquelles interaccions que s’hi produeixen, tenint en compte que cadascun dels nens té unes vivències i un capital cultural propi que el fan únic i diferent. Per tant, les produccions resultants també haurien de reflectir aquesta diversitat. L’objectiu de l’escola ha de ser crear contextos d’aprenentatge que ajudin a créixer els infants i a desenvolupar-se tant en l’àmbit físic com en el social i l’emocional, i aquí les arts hi poden jugar un paper fonamental. Les experiències creatives a l’escola no són sinó autèntiques experiències de vida. 

Creacions d'un curs d'art contemporani de l'autor a RS
La creativitat, doncs, comporta fabular i imaginar, analitzar les coses des de diferents punts de vista, prendre decisions i veure que hi pot haver diverses respostes davant un mateix repte. Les activitats artístiques són un terreny ideal per conrear-hi aquesta creativitat i, més encara, un espai per educar en la tolerància i la diversitat, ja que l’art ofereix un ventall tan gran de possibilitats expressives com persones hi ha. 

Res no està bé o malament, sinó que es veu des d’angles diferents. El que per a mi pot semblar blanc un altre ho pot veure negre. Aquest és el gran avantatge de l’art, que ens pot donar disparitat d’idees i que totes són bones, aspecte essencial per aprendre a descobrir el valor de l’altre, la diferència com a quelcom enriquidor.   Per tant és important, també, que ja des de l’escola bressol nodrim la cultura visual dels infants. Posem-los en contacte amb tants llenguatges plàstics com ens sigui possible: il·lustracions, construccions, pintures, escultures, instal·la­ci­ons, fotografia, vídeo, etc. Howard Gardner, en la seva teoria de les intel·ligències múltiples (1983), ja reclama un paper més important de l’art en el currículum escolar i sosté que cal veure’l com un llenguatge, un sistema de símbols. 

Engrescar més els infants a prendre decisions que no pas a seguir instruccions millorarà exponencialment la qualitat de l’experiència

De fet, l’ús de diferents llenguatges semiòtics a l’escola significarà més diversitat de recursos que donem als nens i les nenes per poder comunicar. Això implica, doncs, un procés d’alfabetització. Procés que cal iniciar des de ben petits tant a casa com a l’escola. Però les obres d’art poden ser realitats complexes. Aleshores, com ens ho fem? Francesco de Bartolomeis a El color de los pensamientos y los sentimientos (1994) ens proposa desmuntar l’obra d’art, ensenyar a distingir-ne els elements i veure com interactuen, aïllar detalls i focalitzar-hi la mirada, observar-ne el traç, fixar-nos en els colors... 

Creacions d'un curs d'art contemporani de l'autor a RS
Els processos creatius també comporten un aprenentatge i una descoberta de materials, suports i tècniques molt diversos que hem de presentar amb molta cura i deixar que en descobreixin les seves possibilitats expressives. Engrescar més els infants a prendre decisions que no pas a seguir instruccions millorarà exponencialment la qualitat de l’experiència. Serà important aprendre experimentant amb aquarel·les, pintura al tremp, guixos, argila, blocs de fusta i un llarg etcètera de materials a través del joc. 

Podem, doncs, plantejar l’aprenentatge de l’art jugant amb els seus elements: d’una banda, tot el ventall de materials, de l’altra, les creacions dels artistes i les artistes. Des de ben petits podem nodrir tant el vessant d’observadors i degustadors de les arts com el de creadors i productors. Un aspecte retroalimentarà l’altre i l’experiència artística es viurà més intensament. En aquesta línia podem utilitzar l’art com a eina afavoridora de les converses a la rotllana: què ens explica aquest artista amb la seva obra?, què ens ha volgut dir?, en què ens fa pensar?, com ens hem sentit escoltant aquesta música?, com ens ha fet moure aquesta melodia? 

L’art, doncs, ha d’esdevenir una eina per conèixer-se millor un mateix i els altres, assolint més compromís emocional per part dels infants

Obrir les converses de classe a l’art ajudarà a obrir el pensament de les nenes i els nens. I serà aquesta llibertat de pensament i el fet de contrastar-lo amb el de la resta de companys el que els ajudarà a convertir-lo d’egocèntric a socialitzat. No cal dir que tot això influirà positivament en la resta d’aprenentatges, estiguin o no vinculats a les disciplines artístiques. Un altre factor important de l’art per als infants petits és que esdevé un mitjà relacional. 

L’exploració i la descoberta genera joc i conversa, i això crea vincles entre els infants, que aprendran activament els uns dels altres i, també, col·lectivament. Per tant, com a mestres, contemplem les possibilitats emocionals que ens presenten les activitats artístiques i potenciem-les per tal d’enriquir encara més els nostres vincles.

Creacions d'un curs d'art contemporani de l'autor a Rosa Sensat


L’art, doncs, ha d’esdevenir una eina per conèixer-se millor un mateix i els altres, assolint més compromís emocional per part dels infants. En l’àmbit més pràctic i manipulatiu, no oblidem la importància de les activitats artístiques en l’educació infantil. Els processos creatius involucren la totalitat dels sentits dels infants i, també, aquestes activitats ajuden a desenvolupar la motricitat fina, la coordinació, el control ull-mà, fonamentals en l’apassionant camí cap a l’aprenentatge de l’escriptura. 

Les disciplines artístiques, en definitiva, afavoreixen el desenvolupament sensorial, motor, cognitiu i emocional dels infants, essencial en qualsevol procés d’aprenentatge. Tinguem en compte que tots els inputs rebuts en els primers anys de vida els donaran recursos que afavoriran el desenvolupament de la pròpia personalitat i, d’aquesta manera, des de l’escola, podem fer de les arts unes eines que els ajudin a enriquir el seu projecte vital.  

Dimas Fàbregas Gomis 
Mestre i actualment director de l'Escola La Immaculada de Vilassar de Dalt. Formador de l'ICE de la UAB.

(Article aparegut a la revista Infància 215)




dimecres, 17 de maig de 2017

El dret a l'educació i la tarifació social


Ens hem atipat d’afirmar que el període dels 0 als 5 anys és extraordinàriament important tant per al desenvolupament de les capacitats dels individus com per a la correcció de les desigualtats familiars d'origen. Si ens ho creiem de veritat, no hauríem de fer passos, per petits que siguin, cap a la gratuïtat i la universalització del servei?

Quan el govern de la Generalitat va decidir apujar de manera brutal -més d’un 60%- les matrícules universitàries en la fase més aguda de la crisi econòmica i s’ha negat reiteradament a abaixar-les contravenint fins i tot resolucions del Parlament de Catalunya (correcció que sí ha fet, per exemple, el govern de la Comunitat de Madrid, tot i que no havia arribat als extrems catalans), es va intentar endolcir aquella mesura amb la implantació de les anomenades beques equitat que implicaven, en alguns casos, la “minoració” –aquesta és la paraula que es fa servir oficialment- del preu a pagar en funció de la renda familiar declarada. La conseqüència ha estat l’encariment general de les matrícules universitàries, molt especialment per a les famílies que compten només amb les rendes del seu treball.

Ara, l’ajuntament de Barcelona, com havien fet ja altres ajuntaments de l’àrea metropolitana, ha pres una mesura semblant –en lloc de beques equitat en diuen tarifació social, però els seus efectes i la seva justificació són idèntics- en relació als preus a pagar a les escoles bressol municipals.

Uns i altres, dretes i esquerres, liberals i comuns, no s’estan de cantar les excel•lències d’una decisió que trenca un dels principis més consolidats dels estats del benestar europeus: que l’accés als serveis públics bàsics ha de ser universal i gratuït, perquè el pagament d’aquests serveis es fa a través dels impostos, en general, però molt especialment a través dels que paguen les rendes del treball de manera diferenciada i progressiva, de manera que la contribució al seu sosteniment no és igualitària, sinó que està en funció dels ingressos personals o familiars. 

A més, hem convingut que aquesta gratuïtat no cal que sigui absoluta, sinó que el pagament d’unes taxes raonables per l’ús d’aquests serveis pot actuar com a bon regulador de la demanda i evitar determinats abusos, sempre que vagi acompanyat d’exempcions o bonificacions per a casos perfectament tipificats i assumits socialment (famílies monoparentals o nombroses o sense ingressos, per exemple).

Els propagandistes d’aquest tipus de mesures les justifiquen en nom de la justícia, com si ens acostessin a la universalització i gratuïtat del servei... Sobta, però, que no es propugnin mesures semblants per al pagament d’altres serveis bàsics (com l’aigua o l’electricitat o els serveis sanitaris i farmacèutics o l’accés a la justícia), tot i que alguns governs també ho han intentat amb una acceptació social perfectament descriptible. 

L’educació és un dret humà universal i, com a tal, ha de ser satisfet per les administracions públiques i sufragat a través d’un sistema impositiu suficient, progressiu, eficaç i just

Afirmen que afavoreixen a les famílies pobres i a les classes mitjanes, en general, i que només se’n veurien perjudicades les famílies més riques..., però posen d’exemple una família mileurista que ben bé classe mitjana no deu ser. 

La veritat és que, en la pràctica, es tracta més aviat d’una pujada encoberta de preus: de 289 euros mensuals a 395, i d’un canvi de criteri que, en nom de l’equitat, un cop més fa recaure l’augment sobre les rendes del treball (i del treball declarat, clar). Es diu que ara hi ha haurà fins a 10 preus diferents –de 50 a 395 euros mensuals; però és que amb el sistema anterior n’hi  havia com a mínim 5 de preus diferents (hi havia bonificacions del 80, del 60 i del 30% i exempcions totals!). Es diu que aquesta nova tarifació atraurà cap a les escoles bressol els fills de les famílies més pobres i vulnerables, però això està per demostrar perquè amb el sistema anterior l’accés també era possible del punt de vista econòmic, sinó que les causes principals de la no participació sovint són d’una altra índole.

L’educació és un dret humà universal i, com a tal, ha de ser satisfet per les administracions públiques i sufragat a través d’un sistema impositiu suficient, progressiu, eficaç i just. Com ja passa per al tram obligatori –dels 6 als 15 anys- i més enllà i tot –dels 3 a 5 anys i dels 16 als 17-, almenys en el sistema públic. 

Ens hem atipat d’afirmar que el període dels 0 als 5 anys és extraordinàriament important tant per al desenvolupament de les capacitats dels individus com per a la correcció de les desigualtats familiars d’origen. Si ens ho creiem de veritat, no hauríem de fer passos, per petits que siguin, cap a la gratuïtat i la universalització del servei, tal i com ja gairebé s’ha aconseguit dels 3 anys en endavant? 

Introduir elements de mercat, que alimenten les suspicàcies, les possibilitats de frau (com és palpable en la declaració de la renda, on els únics que no poden defraudar són els que viuen d’un sou a compte d’altri) i sobretot la burocratització de la gestió, no sembla que vagi en la bona direcció, per més retòrica que s’hi posi.

Per altra banda, veiem arreu l’emprenyament i la reacció de les anomenades classes mitjanes, que no són altra cosa que la gent treballadora de sempre, els autònoms –voluntaris i forçats- i els petits empresaris i comerciants, a qui no es deixa més alternativa que combregar amb aquest neoliberalisme insensible, on els que prenen les decisions semblen viure en un altre planeta, lluny dels problemes per arribar a fi de mes, lluny de la degradació de l’espai i dels serveis públics, perquè ells no els tenen aquests problemes, ni fan ús d’aquests serveis, perquè ja se’n paguen uns de privats. 

O llançar-se en mans dels qui, com ells, diuen que ja n’estan tips d’aquest establishment, d’aquest sistema que, malgrat les malvestats que provoca, tot ho justifica en nom del mercat i l’eficiència, i els ofereixen la possibilitat de rebel•lar-se, de fer una enorme botifarra a aquestes elits que els menystenen i els tracten d’ignorants i malcriats, de fer foc nou. Mesures com les que aquí critiquem no alimenten encara més aquestes pulsions tan preocupants? No seria hora d’oferir alguna esperança, alguna sensibilitat, una mica de comprensió envers aquestes castigades classes que viuen, més o menys malament, del seu treball?

Llegeix altres articles del mateix autor: La llibertat d'elecció de centre. 


Xavier Besalú
Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona i cap de Publicacions de Rosa Sensat