No a l'adoctrinament

Aquests dies, que es parla sovint d’adoctrinament a les escoles,  he tingut al cap en moltes ocasions una frase de Marta Mata que sempre m’ha impactat: «Penso que és bo que els nens sàpiguen que els seus mestres són tan normals que fins i tot tenen la seva opció política –i/o religiosa– (segons el cas). I que són tan mestres que no la inculquen.» Aquesta cita és del llibre Diàlegs a Barcelona, número 19, d’una conversa entre Marta Mata i Pilar Benejam transcrita per X. Febrés, l’any 1987.

Marta Mata l'any 2005

En aquest llibre la frase consta al capítol IV, titulat «La marginació del moviment de reforma pedagògica per part de la Generalitat». La conversa gira entorn de dos eixos: la reforma de l’ensenyament a través de la política activa i  la llengua i les xarxes escolars.

Un altre paràgraf, del mateix llibre i capítol, ens diu: «Precisament, l’únic èxit polític que hem pogut tenir les esquerres en aquest camp després de dos anys de discussió de la Llei de normalització lingüística és que no s’arribessin a implantar dues xarxes escolars, que els nens no fossin separats per qüestió de la llengua i que el català s’introduís progressivament a la totalitat d’escoles, alhora que tots els nens haguessin de dominar les dues llengües en concloure el cicle escolar.»

«La frase que ha presidit la  nostra acció és “NO SEPAREM ELS NENS”. La va pronunciar Alexandre Galí el 26 de juliol de 1966 a la segona conferència durant la primera Escola d’Estiu de Rosa Sensat.» Malauradament, és d’una gran vigència, i de nou hem de reivindicar el «No separem els nens» i cridar ben fort perquè el vent la faci arribar arreu de Catalunya i de l’Estat espanyol.

«Els mestres són tan normals», és a dir, diversos, plurals, com ho és la mateixa societat

Retornant a la frase de Marta Marta, ens diu que «els mestres són tan normals», és a dir, diversos, plurals, com ho és la mateixa societat, però també són professionals, coneixedors dels drets de l’infant, respectuosos, responsables... potencien l’esperit crític per mitjà del raonament, en comptes d’inculcar-los un punt de vista extern, de l’educador o d’altri. I, sortosament, la majoria de les persones que ens dediquem al bonic ofici d’educar hi posem tota la voluntat per aconseguir  infants lliures, que no són infants que fan el que volen, sinó infants que tenen criteri per saber què és el que cal fer.

Aquests dies es polemitza si hi ha escoles i/o mestres o professors que adoctrinen, i possiblement alguns n’hi deu haver, però una minoria mai ha de permetre una generalització en un col·lectiu tan gran com el dels mestres i professors, educadors del lleure... que diàriament treballem perquè infants i joves esdevinguin ciutadans i ciutadanes cívics i responsables individualment i col·lectivament dels afers públics.

Per combatre l’adoctrinament i el dogmatisme necessitem prioritzar el diàleg, la confrontació d’idees, la relativització de la veritat... posant en relleu les paraules que utilitzem, ja que en la societat del Whatsapp, en la qual estem, anem simplificant tant el missatge que això permet anar-lo repetint sense un pensament i un raonament que el sustenti. Aquest és un perill real amb què es troba el pensament crític, i és a un pas de l’adoctrinament, que no volem ni desitgem.

Assumpta Baig 

Presidenta de la Fundació Marta Mata

Educació per als més petits en escoles bressol

Portada de la revista Infància 156. Foto: Gorka Goitia

Cal reivindicar i exigir que les administracions inverteixin en educació infantil amb unes escoles dignes, uns mestres preparats, i unes ràtios que permetin als infants desenvolupar al màxim la seva personalitat, el seu talent i la seva capacitat mental i física.

Darrerament, es torna a parlar amb insistència de si l’educació dels més petits (de 0 a 3 anys) ha de ser a casa o a l’escola, debat o polèmica que es va repetint cíclicament. Vull mostrar la meva preocupació perquè en alguna d’aquestes darreres aportacions, que he llegit a la premsa, s’hi pot entreveure una demanda de xec escolar. Uns i altres volen donar al debat un vernís d’innovació i de progressisme, i, dit sigui amb gran respecte, respon a polítiques que ja vam debatre als anys vuitanta del segle passat, i hi vam tornar al Parlament de Catalunya el mes de juny dels anys 2000 i 2004.

Just a l’inici de la democràcia –l’any 1979– la diputada Marta Mata va presentar una proposició no de llei al Congrés dels Diputats defensant la necessitat d’una bona educació per als infants els sis primers anys de vida, i l’any 1982 hi va tornar al Parlament de Catalunya, amb una proposició de llei sobre l’educació dels infants fins als 3 anys.

Marta Mata: «el més important és l’ajut al desenvolupament de la personalitat de l’infant»

En les seves paraules: «La proposició pretén, en primer lloc, definir i deixar ben clara la prioritat educativa de tota institució dedicada a l’infant, com més petit més educativa, perquè el més important és l’ajut al desenvolupament de la personalitat de l’infant.»

En aquell moment, l’atenció als més petits estava repartida en tres departaments: el de Serveis Socials, que s’ocupava de la part assistencial; el de Treball, i el de Sanitat. En cap cas incloïa el d’Ensenyament o Educació. Marta Mata va ser la primera que va demanar que calia canviar-ho, però va costar anys aconseguir-ho.

L’escola bressol apareix en la proposició «com el que és tota escola; no és alternativa a la família, sinó que col·labora unes hores del dia amb la família en l’educació de l’infant, oferint un espai, unes activitats, una seguretat, un afecte, uns companys, un seguiment, una orientació, i tot plegat concebut amb el major rigor professional possible avui dia».

I continua: «L’escola bressol no és obligatòria, no pot ser-ho, perquè en la seva tasca la col·laboració amb els pares és tan essencial que només funciona quan és volguda; en canvi, considerem obligació de l’Administració oferir el servei d’escola bressol, de tal manera que tota la població el pugui conèixer i el pugui assolir quan vulgui.» 

Marta Mata continua dient-nos en la proposició: «Sabem també que caldran molts recursos i, per això, no proposem encara la gratuïtat que desitjaríem, sinó l’esforç de tots fins a aconseguir la xarxa però, principalment, l’esforç de l’Administració en la dedicació de recursos.»

Les seves veus (de la infància) hi són des del naixement i cal escoltar-les. I, des de ben petits

En ple segle XXI, són encara poques les persones que creuen que els fons que es dediquen a l’educació –i no diguem la dels més petits– són una inversió de futur i no una despesa.

Avui, 2017, el ritme de vida que portem pares i mares, treballant fora de casa, i sovint fora del lloc de residència, amb els pisos petits i els nuclis familiars més reduïts que fa uns anys, fa que les escoles bressol i les llars o jardins d’infants siguin encara més necessàries, amb mestres rigorosament formats per educar els infants. 

Sortosament, gràcies als avenços pedagògics, als estudis psicològics i al treball de persones com Marta Mata i altres pedagogs, la imatge de la cura dels infants ha canviat positivament: ara es considera l’infant un ésser actiu, amb innombrables potencialitats, com ara la plasticitat, les ganes de créixer, la curiositat, la capacitat de sorprendre’s i un enorme desig de relacionar-se i de comunicar-se amb els altres, «parlant» a les persones adultes a través d’accions i reaccions. Les seves veus hi són des del naixement i cal escoltar-les. I, des de ben petits, cal deixar-los explorar, descobrir l’ambient, cercar noves sensacions, reconèixer les coses de cada dia i valorar-les, i encoratjar-los a fer-ho.

El paper de l’adult que té a càrrec l’infant és donar-li seguretat i suport. Les persones que treballen en l’educació dels nens i les nenes més petits han de seguir i acompanyar els infants –lluny de seguir programes i complir-los– i compartir aquesta missió amb la família, per anar construint junts el camí que permeti a l’infant desenvolupar-se com a persona: cadascú, diferent de l’altre. 

Si creiem que l’educació és una responsabilitat de tota la societat (o la tribu) i que ha de tenir com a objectiu combatre desigualtats i treballar per la igualtat d’oportunitats, cal reivindicar i exigir que les administracions inverteixin en educació infantil amb unes escoles dignes, amb uns mestres preparats, amb unes ràtios que permetin un tractament als infants que, com demanen els articles 28 i 29 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, permeti desenvolupar al màxim la seva personalitat, el seu talent i la seva capacitat mental i física.

M. Assumpta Baig
Presidenta de la Fundació Marta Mata