dijous, 11 de gener de 2018

Risc i atzar

Segons un estudi publicat el 2015 per la Universitat de València i la Federació Espanyola de Jugadors d’Azar Rehabilitats (FEJAR), el 62% dels adolescents han participat en alguna ocasió en jocs d’atzar, ja sigui de forma física o a través d’internet, malgrat la prohibició que els menors d’edat hi participin.   


Estic assegut davant l’ordinador, a casa, pensant quin tema tractaré avui en l’article que estic preparant per aquest blog. Hi ha diversos temes que em ballen pel cap: el cervell matemàtic, a quina hora haurien de començar les classes als instituts perquè els adolescents puguin treure el màxim profit del seu cervell... 

A prop meu, al menjador/sala d’estar que hem convertit també en sala d’estudi per a tota la família, hi ha els meus dos fills, adolescents, treballant. Com he escrit moltes vegades en altres articles i llibres, cal educar a través de l’exemple. Si volem que facin deures a casa, amb certa alegria i plaer, també n’hem de fer nosaltres, i ens hem de sentir satisfets de fer-los. De sobte, un dels meus fills espetega: «Saps quants diners ha guanyat l’X [un amic seu] fent apostes per internet?» Després de parlar una estona sobre les apostes i els riscos de les ludopaties, li pregunto a quina edat va començar a apostar aquest amic seu: «Cap els 15 o 16 anys, més o menys quan va començar el batxillerat», em respon.

No és l’únic cas que conec. Alguns companys meus també m’han comentat que els seus fills van començar a fer apostes per internet a aquesta edat, primer esporàdicament i després, la majoria, amb més assiduïtat, malgrat l’edat legal per fer-ho sigui els 18 anys. Per tant, decideixo investigar una mica més sobre el tema, i aparco la qüestió de les matemàtiques i dels horaris dels instituts per a propers articles. Amb aquesta decisió assumeixo un risc, el de preparar un tema del qual no tinc massa dades prèvies recollides, i aparcar-ne un parell que tenia pràcticament enllestits. Possiblement, «risc» sigui la paraula clau.

Segons un estudi publicat el 2015 per la Universitat de València i la Federació Espanyola de Jugadors d’Azar Rehabilitats (FEJAR), el 62% dels adolescents han participat en alguna ocasió en jocs d’atzar, ja sigui de forma física o a través d’internet, malgrat la prohibició que els menors d’edat hi participin.  Aquest estudi destaca també que l’addició com a tal s’inicia entre els 18 i 25 anys, la qual cosa podria semblar que queda fora de l’abast de la tasca dels professionals de l’educació primària i secundària. 

Tanmateix, els condicionants que afavoreixen aquests comportaments en l’adolescència tardana es gesten molt abans, des de finals de la infantesa i l’inici de l’adolescència. És un tema que ens hauria de preocupar: segons diversos estudis internacionals, el percentatge d’adolescents que esdevenen addictes al joc està incrementant de manera molt alarmant. Als EUA, per exemple, es calcula que 1 de cada vuit ludòpates enganxat a jocs d’atzar és menor d’edat, i en alguns països el nombre d’adolescents que han participat en alguna ocasió en jocs d’atzar a través d’internet arriba al 80%. Per què cada cop hi ha més adolescents que s’inicien en els jocs d’atzar, i què hi podem fer?

La primera cosa que hem de tenir present és que, malgrat els professionals de l’educació hi tenim certa influència, bona part prové dels models familiars i socials on viuen aquests infants i adolescents. Podem influir, és clar que sí, però hem de ser conscients de què no és només una tasca nostra, sinó de tota la societat en el seu conjunt. 

En aquest sentit, des d’una perspectiva sociològica, un dels condicionants inicials és que hi ha una normalització del joc d’atzar a través d’internet. En primer lloc, perquè sembla que fer-ho a través d’un ordinador en comptes d’una sala de joc sigui més “light”. Però per al cervell és pràcticament el mateix. 

I en segon lloc, perquè se’ns està bombardejant diàriament amb publicitat que afavoreix aquesta normalització. Si un infant aficionat al futbol veu publicitat sobre apostes en un partit del seu equip favorit, ¿per què ho hauria d’associar a res negatiu, si a més s’ho està passant bé veient el partit i veu que els adults que l’acompanyen també s’ho estan passant bé? El cervell, més l’infantil que el dels adults, no distingeix clarament els motius de la diversió. 

 
Tot el context en el qual està submergit és divertit i emocionant. I, per tant, els jocs d’atzar que s’anuncien queden integrats com a part de l’espectacle, com quelcom divertit i emocionant. A nivell cerebral, l’atracció que moltes persones senten pels jocs d’atzar té una explicació senzilla. El nostre cervell busca sentir-se recompensat, i aquest jocs, encara que no es guanyi, generen grans recompenses cerebrals. 

En el sentiment de recompensa intervenen alguns neurotransmissors, com la dopamina, la glutamina i el GABA, i diverses zones del cervell, com l’hipocamp (que gestiona la memòria i per tant ens permet recordar les recompenses anteriors), les amígdales (que generen les emocions, entre les quals el plaer), l’anomenada substància nigra (implicada en el reforçament positiu de les accions) i l’escorça prefrontal (que està implicada en la presa de decisions, la planificació del futur, el control executiu i la gestió emocional conscient), entre altres. 

L’important de tot això és que el sentiment de recompensa s’associa directament a plaer, i es produeix no només quan es compleixen les nostres expectatives sinó, molt especialment, de fet amb més intensitat i tot, quan emprenem alguna acció sense saber si es compliran les nostres expectatives! És més recompensant desconèixer el resultat final que tenir-lo garantit d’antuvi. Apostar sense saber si guanyarem activa més els circuits de recompensa que els guanys que finalment puguem obtenir. Si a tot això hi sumem els aspectes sociològics que he esmentat, el còctel per provar i enganxar-se als jocs d’atzar està servir.

Cal afegir també les particularitats específiques del cervell dels adolescents. Durant aquesta etapa vital maduren totes les característiques mentals que caracteritzen el comportament adult, com per exemple la capacitat per endarrerir les recompenses, la gestió de la impulsivitat i la competitivitat, etcètera, la qual cosa facilita iniciar-se en els jocs d’atzar (atès que encara no han madurat completament, i moltes no ho acabaren de fer fons els vint-i-molts anys). 

En aquest sentit, el mateix procés de maduració es veu influenciat per l’entorn dels adolescents, per la qual cosa si s’acostumen a la recompensa cerebral que proporcionen els jocs d’atzar (una recompensa impulsiva, competitiva i ràpida), la maduració d’aquestes característiques pot quedar estroncada. Aquest és, possiblement, un dels principals problemes a llarg termini, que afecta la maduració integral d’aquests adolescents i que influenciarà la seva adultesa.

Què hi podem fer des de l’escola i els instituts? No hi ha una resposta senzilla, però si algunes idees que ens ofereix el mateix mecanisme de funcionament cerebral. El cervell busca recompenses, pel plaer que duen associades, i això és el que els hem d’oferir des dels centres educatius, en àmbits diferents. 

Si des de la infantesa s’acostumen a trobar recompenses en aspectes diversos de la seva vida, el cervell no necessitarà buscar-ne tantes de noves en arribar a l’adolescència, i això possiblement ens permeti disminuir el nombre d’adolescents que se senten atrets pels jocs d’atzar. 

L’aprenentatge ha de ser recompensant per ell mateix, amb independència de les «qualificacions» que treguin. Recompensa d’estar amb els companys, d’aprendre coses noves, de practicar esports, tot pel simple plaer de fer-ho. No estic dient amb això que no haguem de qualificar l’assoliment competencial i acadèmic dels alumnes, sinó que hem de canviar el concepte de qualificació com el final d’un procés d’aprenentatge, pel d’oportunitat de fer-ho millor la propera vegada. Una qualificació dinàmica i canviant, que obre oportunitats i no tanca res, que no sigui estàtica ni finalista. Possiblement ja ho fem així la major part de nosaltres, especialment a primària, però cal que la societat ho percebi també d’aquesta manera.

Una de les activitats que més recompensa generen en el cervell és el risc (d’aquí el títol d’aquest article, i també el comentari que he fet al segon paràgraf, quan he dit que, possiblement, «risc» sigui la paraula clau). Un risc no entès com a perill, sinó com la possibilitat de triar entre diverses opcions sense saber a priori quina serà la millor. És el mateix risc que fa que els jocs d’atzar siguin tant atractius i recompensants per al cervell. Hem d’educar els infants i els adolescents no només en la capacitat de triar, d’arriscar-se a triar, d’assumir la tria que s’ha fet i, si cal, reconduir-la (la qual cosa s’associa també a la resiliència, un aspecte psicològic transcendental). També cal educar-los en la voluntat de triar, però fer-ho de forma crítica i raonada, conscient i no impulsiva. Aquest és el paper de l’escorça prefrontal en aquesta història, aportar la consciència necessària a les tries que fan.

“Tot això està molt bé”, potser esteu pensant (de fet, espero que ho estigueu pensant), “però com ho podem fer de manera pràctica i realista?” Combatent els dos enemics principals de l’educació: les presses i l’estrès. La pressa no deixa temps per pensar, perquè els alumnes siguin conscients d’allò que fan. I l’estrès bloqueja els aspectes racionals del cervell i activa els impulsius. Gaudir, en definitiva, els alumnes i nosaltres, d’allò que fem a l’aula, sense presses, per sentir-nos recompensats. Ens pot semblar que alguns aspectes dels currículums no ho afavoreixen. Sens dubte s’han de repensar, però també podem fer com Napoleó quan deia al seu servent «vesteix-me a poc a poc, que tinc pressa». Ham d’afavorir la qualitat dels ensenyaments, no la quantitat.

David Bueno i Torrens
Professor i investigador de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i autor
de Neurociència per a educadors.

Cap comentari:

Publica un comentari