No a l'adoctrinament

Aquests dies, que es parla sovint d’adoctrinament a les escoles,  he tingut al cap en moltes ocasions una frase de Marta Mata que sempre m’ha impactat: «Penso que és bo que els nens sàpiguen que els seus mestres són tan normals que fins i tot tenen la seva opció política –i/o religiosa– (segons el cas). I que són tan mestres que no la inculquen.» Aquesta cita és del llibre Diàlegs a Barcelona, número 19, d’una conversa entre Marta Mata i Pilar Benejam transcrita per X. Febrés, l’any 1987.

Marta Mata l'any 2005

En aquest llibre la frase consta al capítol IV, titulat «La marginació del moviment de reforma pedagògica per part de la Generalitat». La conversa gira entorn de dos eixos: la reforma de l’ensenyament a través de la política activa i  la llengua i les xarxes escolars.

Un altre paràgraf, del mateix llibre i capítol, ens diu: «Precisament, l’únic èxit polític que hem pogut tenir les esquerres en aquest camp després de dos anys de discussió de la Llei de normalització lingüística és que no s’arribessin a implantar dues xarxes escolars, que els nens no fossin separats per qüestió de la llengua i que el català s’introduís progressivament a la totalitat d’escoles, alhora que tots els nens haguessin de dominar les dues llengües en concloure el cicle escolar.»

«La frase que ha presidit la  nostra acció és “NO SEPAREM ELS NENS”. La va pronunciar Alexandre Galí el 26 de juliol de 1966 a la segona conferència durant la primera Escola d’Estiu de Rosa Sensat.» Malauradament, és d’una gran vigència, i de nou hem de reivindicar el «No separem els nens» i cridar ben fort perquè el vent la faci arribar arreu de Catalunya i de l’Estat espanyol.

«Els mestres són tan normals», és a dir, diversos, plurals, com ho és la mateixa societat

Retornant a la frase de Marta Marta, ens diu que «els mestres són tan normals», és a dir, diversos, plurals, com ho és la mateixa societat, però també són professionals, coneixedors dels drets de l’infant, respectuosos, responsables... potencien l’esperit crític per mitjà del raonament, en comptes d’inculcar-los un punt de vista extern, de l’educador o d’altri. I, sortosament, la majoria de les persones que ens dediquem al bonic ofici d’educar hi posem tota la voluntat per aconseguir  infants lliures, que no són infants que fan el que volen, sinó infants que tenen criteri per saber què és el que cal fer.

Aquests dies es polemitza si hi ha escoles i/o mestres o professors que adoctrinen, i possiblement alguns n’hi deu haver, però una minoria mai ha de permetre una generalització en un col·lectiu tan gran com el dels mestres i professors, educadors del lleure... que diàriament treballem perquè infants i joves esdevinguin ciutadans i ciutadanes cívics i responsables individualment i col·lectivament dels afers públics.

Per combatre l’adoctrinament i el dogmatisme necessitem prioritzar el diàleg, la confrontació d’idees, la relativització de la veritat... posant en relleu les paraules que utilitzem, ja que en la societat del Whatsapp, en la qual estem, anem simplificant tant el missatge que això permet anar-lo repetint sense un pensament i un raonament que el sustenti. Aquest és un perill real amb què es troba el pensament crític, i és a un pas de l’adoctrinament, que no volem ni desitgem.

Assumpta Baig 

Presidenta de la Fundació Marta Mata

Educar o adoctrinar

Fa massa temps que ens sentim dir que a les escoles catalanes s’adoctrina als infants i als adolescents, uns comentaris fets amb la intenció se servir d’armes llancívoles contra el model d’escola catalana, inclosa la immersió lingüística. És un tema polèmic, ho sé, i per tant qualsevol cosa que escrigui podrà ser interpretada de manera parcial i interessada. De fet, encara que no ho sembli, aquesta parcialitat és just el centre de la qüestió que marca el límit entre educar i adoctrinar -suposant que es pugui establir un límit clar.

 

Foto: Joan Portell

Educar té diverses accepcions. Segons el diccionari (DIEC2) significa “ajudar (algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals”; “transmetre (a algú) coneixements, actituds, valors o formes de cultura”, i “desenvolupar i perfeccionar (una capacitat o una qualitat)”. Té, també, una quarta accepció, molt interessant pel tema d’aquest article: “acostumar (un animal) a actuar d’una manera determinada”. Fixeu-vos, però, que aquesta quarta accepció diu explícitament que és per animals. La situació, segons el diccionari de la RAE, és lleugerament diferent. Segons aquest diccionari, la primera accepció d’educar és, cito textualment, “dirigir, encaminar, doctrinar”; i la segona és “desarrollar o perfeccionar las facultades intelectuales y morales del niño o del joven por medio de preceptos, ejercicios, ejemplos, etc.”. I “doctrinar” és sinònim, segons aquest mateix diccionari, de “adoctrinar”. Segons la RAE, per tant, educar implica, entre altres coses, adoctrinar.

Pel que fa a adoctrinar, segons el DIEC2 és “instruir (algú) en alguna cosa”, i “fer entrar (algú) en certes doctrines, en certes opinions”. Per la RAE hi ha una sola accepció: “inculcar a alguien determinadas ideas o creencias”, que coincideix amb la segona accepció del DIEC2. On vull anar a parar amb aquestes disquisicions terminològiques i filològiques? D’una banda, a la dificultat de posar un límit clar als conceptes d’educar i d’adoctrinar. D’altra, que aquesta distinció depèn en bona mesura del substrat cultural des d’on es faci.

Les persones som animals socials. A nivell de comportament, inclosos els comportaments ideològics, ens modelem als uns als altres a través de la cultura. És un modelatge molt profund, que altera físicament les connexions cerebrals. Ja he parlat en altres articles sobre la gran plasticitat del cervell humà, que és capaç d’integrar en la seva estructura biològica tots els aprenentatges i els condicionants socials que anem rebent en el decurs de la nostra vida, i molt especialment durant la infantesa i adolescència. De fet, el cervell és l’òrgan que ens permet adequar el comportament que manifestem a l’ambient on vivim, en gran mesura en funció de l’ambient on hem crescut i ens hem educat durant la infantesa, atès que és l’època en què el cervell és més plàstic i mal·leable. 

Educar, per tant, implica necessàriament modificar el cervell de les persones educades

Educar, per tant, implica necessàriament modificar el cervell de les persones educades, en un procés recíproc (perquè l’educador també és reeducat pel seu entorn, inclosos els alumnes). Molts d’aquests aprenentatges, tanmateix, queden fixats de manera preconscient, la qual cosa fa que ens sigui molt difícil discriminar-los a l’hora de manifestar les nostres actituds i comportaments. Això fa que, necessàriament, l’educació impliqui un cert grau d’adoctrinament, el qual prové en primer lloc dels pares, després de l’ambient social i finalment del sistema educatiu. I això és així a qualsevol racó del món, a Catalunya, a Espanya, a Suïssa, a la Xina, al Perú o a Namíbia, per esmentar només alguns països. La principal diferència, però, rau en el sistema educatiu. Després torno a aquest punt, que és crucial.

Deia en un paràgraf anterior que la distinció entre educar i adoctrinar depèn també en bona mesura del substrat cultural, i molt especialment en la mirada de qui ho estigui valorant (la qual depèn precisament d’aquest substrat cultural). N’hi ha que equiparen ja directament, a través del seu idioma, educar a adoctrinar, motiu pel qual perceben molts processos educatius com si fossin d’adoctrinament, quan en realitat qui els està realitzant no ho fa per adoctrinar (en el sentit de fer entrar en certes doctrines o opinions, com diu el diccionari), sinó simplement per educar (ajudar a desenvolupar les facultats físiques, morals i intel·lectuals, i transmetre coneixements, actituds, valors o formes de cultura). L’idioma, per cert, com apart de l’ambient social i cultural on es forma una persona, també actua sobre la plasticitat neural i condiciona les respostes conductuals de les persones.

La gran pregunta, ara, és per què és més fàcil pensar que els altres adoctrinen en comptes d’educar, sense aplicar-s’ho a un mateix, al seu propi sistema educatiu

 

La gran pregunta, ara, és per què és més fàcil pensar que els altres adoctrinen en comptes d’educar, sense aplicar-s’ho a un mateix, al seu propi sistema educatiu. Novament cal recórrer al cervell social, a la gran capacitat de socialització que, com espècie, tenim. Una de les primeres coses que aprenem quan naixem, i ho fem de manera preconscient, és a distingir “els nostres” de “els altres”. Pocs dies després de néixer, els nadons ja són capaços de fer aquesta distinció, amb independència de què signifiqui o de a qui agrupi “els nostres” o “els altres”. Forma part de l’anomenat grupalisme, que és la base de la socialització. 

Doncs bé, nombrosos experiments han demostrat que el grupalisme genera automàticament un sistema de doble moral, del qual és molt difícil ser-ne conscients (atès que tot el procés és preconscient). Aquest sistema fa que es donin més prerrogatives i es vegi sistemàticament amb més bons ulls “els nostres” que “els altres”. Tornant al tema de l’article, davant un mateix procés educatiu, idèntic, és molt fàcil percebre que “els nostres” eduquen i “els altres” adoctrinen. I si l’idioma hi ajuda a través del significat de les paraules -com podria ser el cas-, l’efecte es veu multiplicat.

 

Foto: Joan Portell

Com es pot combatre? Novament a través de l’educació, del sistema educatiu que s’estableixi. Una educació crítica, que potenciï les arts i la música -per la seva vessant creativa, crítica i emocional-, el diàleg i els grups flexibles -per entendre els altres grups-, la reflexió, etcètera, afavorirà persones formades per pensar per elles mateixes, sense caure en visions dogmàtiques pròpies dels adoctrinaments. Per exemple, és un autèntic contrasentit laminar la filosofia a batxillerat, atès que justament la seva funció és afavorir el pensament i la reflexió, com també ho és laminar les arts i la música a primària, com algunes reformes estatals recents han intentat fer.

I també es pot combatre a través dels idiomes. D’una banda, perquè dominar diversos idiomes genera obertura mental, atès que es pot percebre una mateixa realitat de maneres diferents -ja he esmentat el paper dels idiomes sobre la plasticitat cerebral-. Però, a més, s’ha vist que les persones bilingües -o multilingües- tenen més facilitat per prendre decisions encertades. El motiu és simple. El cervell de les persones bilingües està constantment decidint en quin dels dos -o més- idiomes que coneix ha de relacionar-se en cada situació, i això actua de gimnàstica cerebral potenciant les connexions en la zona de presa de decisions del cervell -que es troba en l’anomenada escorça prefrontal-. 

Les persones que dominen diversos idiomes els és més fàcil prendre bones decisions, perquè estan més entrenades. Tanmateix, a nivell escolar, diversos treballs han demostrat també que el bilingüisme ha de ser asimètric. Cal potenciar l’idioma que és menys present als àmbits socials -per exemple als mitjans de comunicació i d’oci- perquè el cervell pugui esdevenir autènticament bilingüe, i gaudir dels avantatges d’obertura mental que proporciona -atès que l’obertura mental és contraria a l’adoctrinament-. Penso precisament que l’educació a Catalunya , inclosa la immersió lingüística, fa temps que va en aquest sentit, la qual cosa fa més doloroses encara les acusacions d’adoctrinament.

David Bueno Neurocientífic. Autor del llibre "Neurociència per a educadors".

Educar en la participació

Discurs pronunciat per la Presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, Francina Martí, a la presentació del llibre "Educar en participació" de Casals de Joves, el 23 d'octubre de 2017


Estic molt contenta i satisfeta que hagueu triat la seu de l'Associació de Mestres Rosa Sensat per presentar aquesta experiència que avui pren forma de llibre. I estic contenta doblement.

En primer lloc perquè el fet de fer-ho aquí, en una "associació de mestres", a Rosa Sensat, visualitza un dels principis que ens mou. I és el que l'escola no s'acaba en les quatre parets de les aules, ni dins de les tanques del pati, sinó que va més enllà: al carrer, en els casals, en els esplais, en els caus, en les associacions esportives i culturals... Entenem que l'educació dels infants no és patrimoni únic de l'escola, sinó que és tota la comunitat la que contribueix a educar infants i joves lliures i compromesos amb el món. Per tant, el fet de fer-ho aquí no és una casualitat, ni una anècdota, sinó que per nosaltres pren tot el sentit i reafirma el treball que fem en xarxa tots plegats.
Una altra cosa que em satisfà també, és el tema de què parlem avui: la participació. A ningú se li escapa que vivim uns moments intensos, uns moments que marquen un canvi d'època en molts sentits. I és en aquests moments en què conceptes com "participació" o "democràcia" prenen més valor que mai, justament perquè veiem com se'ls buida de contingut i fins i tot se'n perverteix l'essència.
En els objectius de l'Associació de Mestres Rosa Sensat tenim com un dels objectius fundacionals la consecució de l'escola democràtica. Aquests objectius van ser recollits fa més de 40 anys, però avui no només continuen sent vigents, sinó que ens demanen un treball actualitzat en aquest sentit.  Vivim moments en què la democràcia es desvirtua amb accions i fets més pròpies de totalitarismes. Sabem que la democràcia és el govern del poble. I el poble decideix mitjançant la participació. I sabem que participar no vol dir, només, anar a votar cada quatre anys, o quan se't demana, sinó que democràcia té a veure directament amb participar de manera activa i directa.

Participar té a veure amb la implicació i amb el compromís de participar en la vida política, que no és, només, la que fan els polítics, sinó amb una política de baix a dalt i no a l'inrevés.
Com a educadors sabem que és molt important, que és cabdal, per educar infants i joves amb criteri i amb sentit crític, que aquests aprenguin a participar... Deixeu-me dir que aquests dies s'han fet acusacions molt greus al col•lectiu de mestres, acusant-nos d'adoctrinar els infants. Sabem que la frontera entre l'adoctrinament i l'educació és molt fina, i és per això que cal que reflexionem sobre noves formes d'adoctrinament que són presents, tant a l'escola com a la societat. Però m'agradaria pensar que cada cop hi ha més mestres del país que treballen per l'emancipació total dels individus. Que treballen per ensenyar-los a raonar, a pensar, a donar-los criteris per veure les diferents opinions, punts de vista i ideologies.

I dit això, com s'aprèn a participar? Aprendre a participar només es pot fer d'una manera que és participant... No es tracta d'ensenyar, sinó de fer. Perquè a participar se n'aprèn participant...
Quan parlem de participar a l'escola per aconseguir una veritable escola democràtica, vol dir que els infants i joves han de prendre part en la presa de decisions. Decisions importants i transcendents, no només triar el color de les parets, triar el nom de la classe, a escollir els seus representants al consell escolar... coses totes aquestes que també tenen el seu valor... sinó que m'estic referint a d'altres qüestions, que tenen a veure amb l'organització dels temps i dels espais, en l'avaluació i en la manera de participar... (suposo que parlarem de tot això en la taula rodona).

I acabo fent una puntualització pel que fa al subtítol. "Una assignatura pendent". Sé del cert que no és la intenció dels autors i dels promotors de l'experiència... però voldria puntualitzar que el que és proposa no és fer "una assignatura més". Educar en participació no pot ser de cap manera una assignatura de 3 a 4 de la tarda ni de 10 a 11 del matí. Però ho vull dir per deixar-ho clar. No demanem una altra assignatura, ni un altre contingut en les agendes prou farcides de l'educació secundària o primària... I sobretot en un moment en què des dels moviments que promouen un canvi en l'educació es volen transgredir les fronteres entre matèries... L'educació en participació ha de ser una actitud i una activitat present en tot moment tant a les aules, com fora de les aules... No es tracta doncs, d'una assignatura, o d'uns continguts que s'ensenyin, per exercir en un futur més o menys proper, sinó que ha de ser un projecte per viure a  l'ara i aquí.

I acabo amb unes paraules que Rosa Sensat i Vilà, que dóna nom a la nostra Associació, va pronunciar fa més de cent anys:

«La societat es transforma i, a mesura que sorgeixen nous ideals de vida, l’escola ha de modificar les seves tendències per tal d’adaptar-se a les necessitats del present i a les que es dibuixen en els horitzons de l’esdevenidor.»

Què passarà, una desgràcia?

-¿Maestra, tú eres independiente?

-Ho intento, visc amb el que guanyo, faig allò que crec que és correcte...

-No, ¡eso no! lo ‘otro’

-Vols dir si sóc independentista? Això és més llarg d’explicar, n’hauríem de parlar...

-En mi casa dicen que habrá una catástrofe... miles de empresas que se van, a lo mejor cerraran, habrá menos trabajo que hay poco... mis padres están preocupados como si ocurriera una desgracia...

Aquest diàleg és real. Va tenir lloc a mitjans d’octubre, durant l’intercanvi de cartes entre Puigdemont i Rajoy. Segurament aquesta família no és l’única del país que està amoïnada. Les persones que estan en risc de pobresa (una quarta part dels infants catalans són pobres), les persones en atur o treballant amb sous indignes, les que estan en risc de ser desnonades (quants se’n fan cada dia?), les nouvingudes que encara no tenen arreglats els papers, els permisos,  la documentació...  tots aquests col·lectius estan preocupats per les conseqüències de l’anomenat procés.

Les persones que són independentistes i les que no ho són, les persones d’ambdues posicions que defensen de manera radical les seves postures, les persones que mantenen les seves postures de manera dialogant, aquelles que no han pres cap postura... són (som) conscients del que estan patint, som conscients que l’èxit escolar de les seves criatures minvarà, som conscients que les inquietuds que es viuen a casa arriben als centres escolars? som conscients que està disminuint la salut física i mental? Som conscients que el tema s’ha d’acabar?

Algú haurà de demanar responsabilitats als dirigents polítics catalans i espanyols que no han mesurat les conseqüències del procés, que no han sabut (o no han volgut) desencallar el tema.

La situació no és gens agradable. Vivim en un país on encara no s’han tancat les ferides de la guerra. On no s’ha recuperat la memòria històrica del que van viure i patir pares o avis. On després de 80 anys encara es mantenen milers de cadàvers enterrats(?) a cunetes, on es posa entrebancs als familiars dels desapareguts que busquen les restes de persones estimades. On no s’han jutjat els crims de la dictadura. Un país sotmès, com tots els europeus, a una brutal crisi econòmica provocada pels interessos dels poderosos per augmentar exponencialment els seus beneficis i deixar en la indigència a percentatges alts de la població... En aquest país es du a terme el procés. No ho podem deixar de banda. Les conseqüències de la derrota republicana el 1939, els records dels anys viscuts sota la dictadura i els efectes de la crisi són presents en la situació que es viu a Catalunya i ajuden a entendre el que està passant, i els comportaments que es donen.

És hora de tornar a preocupar-nos dels problemes de cada dia: feina, habitatge, salut, escola... Acabi com acabi l’anomenat procés la vida continuarà i els problemes quotidians, els que es viuen cada dia i a cada casa, seguiran allí. Hi ha persones, i també infants i adolescents, que tenen por, que estan angoixades o tristes o cabrejades o molt enfadades; també n’hi ha que estan contentes però.

Les persones que ens dediquem a l’educació professionalment no podem quedar al marge, no podem mirar de lluny el que està passant: la incertesa, el patiment, les angoixes d’una part important (per no dir totes) de les famílies del nostre alumnat. En la mesura de les nostres petites responsabilitats hi tenim quelcom a dir i a fer. Si l’alumnat que atenem a les aules en vol parlar ho hem de fer; amb la tranquil·litat i la seguretat que estem fent quelcom vàlid i necessari, tal com dèiem quan parlàvem dels fets de les Rambles i del dia 1 d’octubre. Les accions amb l’alumnat és quelcom més seriós: s’han de mesurar força abans de fer-les.

Perquè a infants i adolescents, potser més vulnerables que els adults, els afecta força la situació. Hem d’apostar per impulsar dosis d’esperança, de confiança, de solidaritat, d’estimació... que ajudaran a contenir i elaborar les pors i les angoixes... Hem de combatre les dosis de desesperança, de desconfiança, de competitivitat, d’odi que s’estan generant o estan augmentant.

Com a educadors, com a persones, com a ciutadans hem d’estar a l’alçada del nostre paper, i exigir als polítics professionals les seves grans responsabilitats.

Joan Maria Girona
Mestre i psicopedagog. Membre del Consell de Formació de Rosa Sensat

Sr. Albiol li explicaré l’adoctrinament dels nostres infants i joves!

L’escola pública del nostre país és una escola acollidora inclusiva i oberta al seu entorn. 

El mestres de les escoles som persones amb un compromís ètic amb la societat, ETIC!!  Sap que vol dir ètica sr. Albiol? Per exemple, ètica vol dir no mentir sobre les escoles i la seva comunitat. No mentir a la societat. 

Acollim, mirem, estimem i intentem donar tot el que està al nostre abast per oferir als infants i joves tot allò que necessiten pel seu desenvolupament global. Els acompanyem en el procés de desenvolupament del seu pensament,crític i constructiu, a comunicar-se i a viure en societat, a ser bones persones i bons ciutadans. 

No és fàcil! El més fàcil és adoctrinar com vostè diu. Però no! No ho volem i no ho fem! Volem que pensin i mirin la societat amb esperit crític i que siguin persones que posin el seu granet de sorra per a millorar-la. Que tinguin ganes de descobrir el món i d’aprendre durant tota la seva vida.Intentem què siguin persones de bé, persones que siguin solidàries i que ajudin a millorar el món en que vivim,  que pensin en els seus conciutadans i pels quals la justícia social formi part de la seva vida perquè com a ciutadans  tinguin en el seu cor el bé comú. El be comú que implica compromís, i per tant  pensament. 

Els mestres volem ajudar a créixer els infants i joves del nostre país en llibertat per tal que esdevinguin ciutadans lliures i respectuosos amb la diversitat del món actual. Adoctrinar és precisament allò que combatem els mestres que estimem als infants i joves amb qui convivim i que desitgem que pensin amb autonomia, responsabilitat i llibertat.  

Rosa Ferrer

Mestra i membre de la Junta Rectora de Rosa Sensat

La motivació: què és i com s’activa

http://viatgesimaginaris.blogspot.com.es/2010_07_01_archive.html

Estic convençut que ens posarem d’acord ràpidament si dic que la motivació és crucial en els aprenentatges. Un alumne motivat rendeix mil vegades més que un de desmotivat. No només treballa millor, si no que amb menys temps fa molta més feina. I, per si amb això no n’hi hagués prou, a sobre de què rendeix més, normalment és capaç de treballar molta més estona. No exagero quan dic que un alumne motivat rendeix mil vegades més que un de desmotivat. Bé, aquest “mil” no el prengueu com una mesura quantitativa. És una expressió qualitativa, per dir que la diferència en els aprenentatges és abismal. Ens cal motivar als alumnes, i una de les maneres de fer-ho és estant nosaltres motivats quan interactuem amb ells.

Si nosaltres no estem motivats, ens serà molt difícil motivar-los. El motiu és simple, i té a veure amb la configuració neural del cervell. Tenim un conjunt de neurones, anomenades neurones mirall, que s’activen de la mateixa manera quan fem una cosa que quan la veiem fer a una altra persona. Són la clau de l’aprenentatge per imitació, i fan que, si nosaltres entrem a l’aula motivats, sense que ens ho proposem de manera explicita ajudem als nostres alumnes a motivar-se, perquè les seves neurones mirall imiten les nostres. Ep!, molta atenció però, perquè el procés és bidireccional. Si entrem en una aula on els alumnes estan desmotivats, el nostre cervell tendirà a imitar-los i ens desmotivarem. Per això és bo que estiguem convençuts de què volem fer en cada instant amb els nostres alumnes i entrem a l’aula ben carregats de motivació, de manera que nosaltres els influïm a ells abans que ells a nosaltres. Què és, però, la motivació? 

Què és la motivació? 

No és res estrany ni cap fenomen incomprensible. Simplement, la motivació consisteix, a nivell cerebral, en un increment del flux sanguini que aporta més nutrients a les neurones, bàsicament oxigen i glucosa. Això fa que les neurones tinguin més energia disponible. Simplement això. Si tenen més energia, el seu funcionament és més eficient, i a més poden treballar més estona sense cansar-se. Per això una persona motivada rendeix més –el funcionament cerebral guanya eficiència–, i pot dedicar més estona a les tasques que fa –es cansa menys.

La motivació, a més, té un altre efecte, diguem-ne col·lateral. Quan estem motivats el cervell produeix més dopamina, un neurotransmissor que està relacional als sentiments de recompensa i de plaer –de plaer proactitiu, no del plaer que notem quan ens relaxem i ens deixem anar; aquest altre ve donat per unes altres neurohormones, les endorfines–. Per això les persones motivades valoren més el seu treball i s’ho passen millor fent-lo. I, en conseqüència, els és més fàcil mantenir la motivació i tornar-se a motivar, atès que el cervell busca repetir les experiències que li proporcionen plaer i recompensa. És un cercle viciós, per la qual cosa val la pena dedicar estona a què els nostres alumnes hi entrin. Perquè un cop dins, si el mantenim girant, els costarà més sortir-ne.

Potser esteu pensant que tot això està molt bé de saber –el coneixement mai fa nosa–, però de cara a la nostra pràctica diària a l’aula també ens interessa saber com podem activar la motivació, als alumnes i en nosaltres mateixos. Ara us ho explico.

Com s’activa la motivació?

Una de les maneres més senzilles d’activar la motivació és a través de la sorpresa. La sorpresa és una de les emocions bàsiques, i com a tal té molta influència en els aprenentatges. Es genera de manera automàtica en les amígdales cerebrals, que són els centres generadors de les emocions, quan alguna cosa de l’entorn canvia de manera sobtada i imprevista, i trenca el fil conductor del que estàvem fent. També de manera automàtica, l’emoció de sorpresa activa una altra zona del cervell que està a tocar de les amígdales, que s’anomena el tàlem. I això és importantíssim, perquè el tàlem és el centre de l’atenció del cervell. Quan el tàlem està actiu, no podem evitar estar atents a les coses que passen al nostre entorn. I l’atenció, com sabeu molt bé, és també imprescindible per fer un bon aprenentatge. A través de la sorpresa, per tant, activem l’atenció.

La història, però, no acaba aquí, perquè el tàlem forma part també d’un circuit neuronal molt més ampli, que comprèn altres zones del cervell, que és precisament el que activa i manté la motivació! Només com a curiositat, aquestes altres zones del cervell s’anomenen substància negra (que és la que produeix la dopamina que he esmentat abans), el nucli accumbens (que genera els sentiments de recompensa i plaer proactiu) i l’escorça frontal (que és on es gestiona la presa de decisions i la planificació del futur, i on es regula el comportament). A través de la sorpresa, els fem estar més atents i els motivem, atès que directament activem zones clau del seu cervell, crucials per fer uns bons aprenentatges.

Com els podem sorprendre, però? Doncs això depèn de com siguem nosaltres (del nostre caràcter i personalitat), de l’edat dels nostres alumnes, de quina sigui la dinàmica intrínseca del grup-classe, de la barriada, poble o ciutat on estigui el centre educatiu, etcètera. No hi ha receptes, cal que cadascú explori i experimenti la millor manera de sorprendre els alumnes. Alguns aspectes generals que actives la sorpresa són el sentit de l´humor, canviar d’activitat de forma radical, introduir elements dissonants en les nostres explicacions que els sobtin, explicar-los tafaneries que no tinguin aparentment res a veure amb el que estem fent, generant estones de “pluja d’idees” per entendre o ampliar algun tema o concepte, etcètera. Sóc conscient que totes aquestes estratègies ja les coneixeu i les utilitzeu, però ara a més sabreu perquè ens ajuden a captar i a mantenir l’atenció dels nostres alumnes. I això és tot?

La motivació és més complexa però ho podem aprofitar tot!

No, això no és tot, perquè la motivació és més complexa, però tanmateix ho podem aprofitar tot en benefici dels nostres alumnes. És un procés realment fantàstic. He dit que la sorpresa activa la motivació, però no és l’única estratègia per fer-ho (malgrat totes hi estan relacionades i se sustenten en aquesta emoció). Quan s’analitza l’activitat neuronal de les zones del cervell implicades en la motivació, es veu que s’activen totes soles sense necessitat de què hi hagi cap sorpresa simplement quan pensem que es produirà una sorpresa. L’anticipació a la sorpresa, abans de què es produeixi, és tant poderosa activant la motivació com la sorpresa per ella mateixa. Dit d’una altra manera, si acostumem als alumnes a què de tant en tant hi ha una sorpresa, el simple fet de què estiguin esperant quina serà la propera sorpresa ja els activa la motivació.

Finalment, encara hi ha una altra cosa que activa la motivació. La motivació, com he dit, genera sentiment de recompensa. Doncs bé, el fet de no saber si la recompensa serà molt intensa o no també activa la motivació, exactament de la mateixa manera. El motiu és simple: si no sabem si la recompensa serà intensa o no, però en canvi sí que sabem intuïtivament que com intensa sigui més plaer obtindrem, el cervell es motiva per obtenir el màxim sentiment de recompensa possible, i amb ell el màxim plaer. És un aspecte amb el qual també podem jugar, especialment amb els adolescents. Fer que innovin i s’arrisquin a classe, amb els seus treballs, les seves intervencions, etcètera, perquè quan hom innova i s’arrisca el nivell de recompensa és, lògicament, incert.

Amb el temps, a mesura que el cervell madura, durant l’adolescència, és molt important que també maduri la capacitat d’automotivar-se. Perquè, si us fixeu, els adults tenim la capacitat d’automotivar-nos –no tots, val a dir, perquè segons com hagi estat l’ambient familiar, social i educatiu durant la infantesa i l’adolescència hi ha persones en què la capacitat d’automotivar-se no acaba de madurar–. Doncs bé, les maneres que tenim d’automotivar-nos són precisament aquestes: anticipar que hi haurà sorpreses i no saber quina serà la gratificació, i assumir riscos i innovar sense saber quin serà el nivell de recompensa. Doneu un cop d’ull a les persones del vostre voltant: les que s’arrisquen i les que innoven, per exemple en les estratègies pedagògiques que utilitzen, acostumen a estar molt més motivades que les que prefereixen no arriscar i mantenir-ho tot igual que sempre.

Llegeix altres articles de David Bueno en aquest mateix blog

David Bueno i Torrens

Professor i investigador de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i autor de Neurociència per a educadors.

Ens sentim hereus del pensament de Ferrer i Guàrdia

Francina Martí. Foto Fundació Ferrer i Guàrdia 

Molt bon dia, agraeixo a la Fundació Ferrer Guàrdia d'haver-me convidat a participar en aquest acte, en nom de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, un moviment de mestres que se sent hereu del pensament de Francesc Ferrer i Guàrdia. 

M'emociona especialment participar en aquest acte pel fet que sigui justament aquí, a la muntanya de Montjuïc. Una muntanya entre el mar i la terra, entre el port i la ciutat, coronada per aquest castell maleït, una muntanya on enterrem i recordem els nostres morts, i en fem així un lloc de memòria, col·lectiva dels avis, pares, germans i ciutadans que ens han precedit ... En aquesta muntanya, no gaire lluny d'aquí, Rosa Sensat i Vilà, a qui devem el nom de la nostra associació, va crear fa poc més de cent anys l'Escola de Bosc, una escola a l'aire lliure per educar en la llibertat i en plena natura.

I tornem a la memòria en una setmana passada en què hem viscut uns dies molt intensos i estranys, amb sensacions i sentiments contradictoris: decepció, violència, frustració, però també valentia, compromís, utopia i esperança en un món més just i solidari... El fet de participar en aquest acte d'avui m'ha donat l'oportunitat de trobar en el pensament de Francesc Ferrer i Guàrdia algunes respostes, i sobretot més interrogants, davant del temps incert en què ens movem. 

Voldria amb les meves paraules, situar aquest pensament en el present i veure com ens pot ajudar en aquests moments de dubtes i de contradiccions. Què fem els mestres? Com compartim  tot això amb els infants? Com els acompanyem quan estant vivint fets i sentiments que potser no havien viscut mai? Quin és el nostre paper? Quina és la nostra responsabilitat? 

Segons Francesc Ferrer i Guàrdia els mestres no ens hem d'acomodar a un tipus determinat de societat, sinó que hem de treballar per la transformació d'aquesta. Avui tenen tot el sentit i vigència aquestes paraules seves: "L'Escola Moderna pretén combatre tots els prejudicis que dificulten l'emancipació total de l'individu, i per això adopta el racionalisme humanitari, que consisteix a inculcar en la infància l'anhel de conèixer l'origen de totes les injustícies socials per tal que, reconeixent-les, després pugui combatre-les i oposar-s'hi". 

Aquests dies també els mestres hem rebut crítiques per la nostra feina que ha estat titllada d'adoctrinament dels infants. Sabem que la frontera entre l'adoctrinament i l'educació és molt fina, i és per això que cal que reflexionem sobre noves formes d'adoctrinament que són presents, tant a l'escola com a la societat. Però m'agradaria pensar que cada cop hi ha més mestres del país que treballen per l'emancipació total dels individus. Que treballen per ensenyar-los a raonar, a pensar, a donar-los criteris per veure les diferents opinions, punts de vista i ideologies. 

Aquests moments, en què la informació ens ofega i ens satura, un dels compromisos de l'escola ha de ser educar i donar criteris per distingir què hi ha darrere la informació que ens arriba, què s'amaga, què no es diu, qui la diu, i quins objectius hi ha darrera allò que es transmet pels diferents canals de comunicació. 

En aquests moments són tants aquests canals, que més que informar-nos ens ofeguen: diaris en paper i digitals, xarxes socials, televisions... Darrerament estem saturats d'informació, i el més important és saber destriar el gra de la palla, saber què és rellevant, què ens interpel•la, com processem tots aquests inputs, quines conclusions en traiem, quin punt de vista ens formem, i com tot això condiciona i encamina la nostra actuació. 

I l'escola ara, el 2017, hauria de tenir com a un dels objectius primers, ajudar els infants i joves a proveir-se de criteris per ser plenament alfabetitzats i tenir les eines per saber llegir de manera crítica tota la informació que ens arriba. Un individu plenament alfabetitzat tindrà més criteri i serà més lliure. 

A més de la societat de la informació, un altre dels signes del nostre present és que vivim en una societat diversa, amb persones amb orígens diferents, amb cultures diferents, que convivim, que treballem plegats, i que volem fer una societat cohesionada. És per això que un dels reptes d'ara és fer una escola que no exclogui ningú, plenament inclusiva: una escola per a tots els infants i joves, on la diversitat sigui una riquesa. 

Tots els infants i joves tenen el dret de trobar un espai per al seu desenvolupament personal i intel·lectual

Ferrer i Guàrdia recull a l'Escola Moderna les paraules de Considerant, filòsof i economista francès del SXIX: "Quin jardiner ignora que unes plantes necessiten més ombra, unes altres més sol, altres més aigua, altres més aire, ni que apliqui a totes els mateixos lligams, que les podi totes de la mateixa manera i a la mateixa època o que faci el mateix empelt a tots els arbres silvestres? ¿Val menys la naturalesa humana que la vegetal o l'animal, perquè dediqueu menys atenció a la cria dels infants que a la dels espinacs, dels enciams, o dels gossos?"

Aquestes paraules del segle XIX em serveixen per il·lustrar la necessitat que l'escola, els mestres, tinguin present que cada infant té unes necessitats diferents, i que un treball uniforme, fent tots els mateix al mateix temps, en el mateix espai, exclou una part important dels infants i joves. 

Tota innovació comença en els orígens

Una escola inclusiva, no pot separar, ni seleccionar els infants amb criteris de cap mena: ni de gènere, ni cognitius, ni socials, ni lingüístics, ni culturals... perquè aquestes pràctiques fan que l'escola no assoleixi una de les seves funcions principals que és la funció socialitzadora. 

Darrerament s'ha parlat també molt d'innovació de necessitat de canvi en educació. Estic convençuda que no hi ha innovació sense inclusió, i que perquè una escola formi part del món i compleixi els seus objectius d'educar individus lliures i emancipats ho ha de fer des de la diversitat i la inclusió. Tots els infants i joves tenen el dret de trobar un espai per al seu desenvolupament personal i intel·lectual. 

 

Una idea de Ferrer i Guàrdia que enllaça amb els nostres plantejaments és que la  innovació no s'ha de quedar només en els aspectes formals. La veritable innovació, és aquella que està fonamentada en la base pedagògica i en la recerca científica, i que està impulsada per una reflexió profunda... Una innovació que no es quedi només en el "com", sinó en el "què" i en el "per què". Una innovació que lligui el passat amb el present i el futur, perquè tota innovació comença en els orígens. 

Avui aplegats aquí a Montjuïc, tornem als orígens per prendre el compromís per treballar ara per una educació que centri la seva acció en l'infant i més concretament en l'exercici i l'experiència de la llibertat per part de l'infant. Una escola que potenciï individus lliures i crítics, amb el cap al futur, perquè "El futur ha de brotar de l'escola. Tot el que s'edifiqui sobre una altra base és construir sobre sorra". 

Visca l'escola moderna!

Francina Martí

Paraules de la presidenta de Rosa Sensat, Francina Martí, en l’ofrena floral al monument a Francesc Ferrer i Guàrdia. Montjuïc, 7 d’octubre de 2017.

Què va passar el dia 1-O?

L’escola, els que ens dediquem a l’ensenyament, no podem quedar al marge: hem de facilitar la implicació del nostre alumnat, hem de permetre i ajudar a que pensi, que faci debats, que escolti parers d’altres... així, després, podrà participar activament en la vida Política.

Quan els fets de París una alumna em va preguntar qui eren els dolents. El tema va donar ocasió a un debat, després vaig escriure un article. Com que ja estic jubilat no faig classe, no podré debatre amb els nois i noies de 4t d’ESO. Però trasbalsat pel que va passar m’estic imaginant possibles preguntes.

Per què es va fer un referèndum? Votar està prohibit? Amb aquests interrogants podríem ampliar un debat sobre democràcia. Per què els estats i els governs tenen por a la participació de tothom en les decisions polítiques, que evidentment afecten tothom? Potser la democràcia dels estats actuals no mereix del tot aquest nom. El poder del poble potser només s’utilitza de coartada cada quatre o cinc anys per actuar després amb total llibertat. Per què no es poden revocar els polítics que fan mal ús del seu poder? A Espanya i a Catalunya en tenim massa exemples. Cada dia es fa més complicat confiar en els polítics professionals, que són els que frenen la participació Política, en majúscula, de la majoria de la població.

Qui són els dolents? Molt ingènua la qüestió, però les policies per a algunes persones representen garanties de seguretat. Hem vist, alguns han patit, altres tenim amics, coneguts, parents que han sofert els atacs policials. Un antic alumne va patir una actuació també contundent a la plaça Catalunya quan El 15M i recordava altres pilotes de goma, ja prohibides per la pressió de les lluites populars; norma que la Guàrdia Civil no va respectar el dia 1. Les policies no van ser una garantia de seguretat; no van defensar a la població, van estar, com la majoria de vegades, al servei del poder polític o econòmic.

Escola Fort Pienc (Barcelona) el dia 3-O. Foto Robert Bonet

Són temps estranys. Hi ha coses un xic difícils d’explicar. Com és que els que van encerclar el Parlament quan es van votar les retallades a l’escola i la sanitat públiques i a d’altres serveis socials ara van de bracet amb els responsables d’aquella decisió? És més important el problema nacional que el social? Primer la independència, després tot he sentit. El meu pare m’explicava que al 1936 es deia primer guanyar la guerra després la transformació social… i es van perdre les dues coses. El 1976 totes les persones que lluitàvem contra el franquisme, de dretes i d’esquerres, havíem anat juntes: amb la democràcia les dretes van agafar el poder. Ens tornarà a passar? Mentre escric això sento comentar la convocatòria del dia 3. Vaga o aturada? Una vaga general és un instrument de lluita contra el poder polític i econòmic. Aturada implica la complicitat d’aquest poder. Què s’haurà d’explicar a les aules?

L’escola, àmbit d’acolliment i llibertat, hauria de ser inviolable

És una barbaritat atacar a persones pacífiques, malgrat que les policies, i algun alt responsable dels mossos, hagin dit que la resistència pacífica, com feia en Gandhi, no és pacífica. Pacífica per elles és obeir les ordres immediatament i anar-se’n. L’escola, àmbit d’acolliment i llibertat, hauria de ser inviolable. Les persones acollides dins les seves parets han d’estar resguardades. Sembla que reivindiqui l’edat mitjana quan els edificis religiosos eren un refugi on no podien entrar els soldats, però un dels espais emblemàtics de l’educació que reben infants i adolescents no pot estar a mercè de les lluites polítiques i de les repressions brutals.

Hem viscut una jornada trista que tindrà conseqüències. Els fets de les Rambles van afectar a moltes persones, el que hem viscut i estem vivint aquests dies també ens afectarà. Infants i adolescents necessiten que els adults estem a l’alçada, que els ajudem sense dogmatismes a pensar què està passant, quins interessos hi ha en joc, des dels dos costats de l’enfrontament. Per què una part dels habitants de Catalunya volen independitzar-se i una altra part no. Què s’amaga darrera les paraules dels polítics d’un i altre cantó? Realment algú està a favor dels interessos de la majoria de la població, de les necessitats de tots i totes les que pateixen els resultats d’una crisi de la que els poderosos se’n lliuren?

L’escola, els que ens dediquem a l’ensenyament, no podem quedar al marge: hem de facilitar la implicació del nostre alumnat, hem de permetre i ajudar a que pensi, que faci debats, que escolti parers d’altres… així, després, podrà participar activament en la vida Política. Potser si les persones que avui estan en les institucions de poder, a la seva època estudiantil, haguessin après els valors del diàleg, de compartir, de col·laborar… no hauríem arribat a la situació actual.

Joan Maria Girona 

Professor, psicopedagog i membre del Consell de Formació de Rosa Sensat

Carta abierta

A mi hijo Dario y a su amiga Maria a la que intentó proteger. A Anna que la fotografía lo explica todo…. cómo lloraba y se desesperaba. A Santi, que hoy nos ha hecho el reportaje “Tremendo” por facebook. A Elvira Pacheco que hoy me despertaba con un mensaje de apoyo desde Madrid. A Roger que me ha despertado sugiriendo que lleve flores a la escuela. A Donvina que sólo un rato antes nos traía bocadillos para todas las personas que llevábamos horas en la escuela. Al Jordi que me ha llamado desde unos pocos quilómetros de nuestro pueblo para decirme “Chiqui corre, avisa, que suben muchas muchas furgonetas hacia la escuela...!” (es mi pareja, y me lo ha dicho en castellano, porque entre nosotros hablamos en castellano!!! el mismo idioma que vosotros utilizabais mientras golpeabais contra mi gente desprotegida y triste!!!! -en toda Catalunya-). A mi familia que ayer fue a votar, (también con ellos hablo en castellano, familia que vienen de su querida Ávila, Madrid, Málaga,...), y a los que no fueron también. A mis amigos-famíiia nacidos en Rumania y han visto crecer en Catalunya a su hijo Bogdan y a su hija Maria, nacida en el hospital de Martorell y ahora ya tiene 14 años. A ella, a María que ha estado con mi hija Asmin mientras nosotros pasábamos largas horas en la escuela, familia que quisieron votar y no pudieron, porque con NIE NO, no se puede votar. A Mireia y Natàlia que me consolaban por la noche, a Dolors que me abrazaba, a los que yo abrazaba y les decía llorando que no lloraran. Al grupo de jóvenes, que el sábado de madrugada nos contentaban, en el porche de la escuela a un grupo de no tan jóvenes, tocando y cantando canciones de esperanza. Al grupo de jóvenes que todo el día nos explicaban cómo nos organizaríamos y responderíamos con “SOBRETODO NINGUNA RESPUESTA VIOLENTA, RESISTENCIA PACÍFICA…..”(como lloro, mierda!!!!). A Carme que se ocupo que mi hija Asmin pudiera tener alguien a su lado mientras un grupo de bestias cargaban contra Pau, Sebastià, Neus, Irina, mis amigas Mercè, Anna, Eva, Maite, Julià, Rat, Oriol, Jan, Eli, Marc, Albert, Roger’s i a más jóvenes, otros no tan jóvens y otros nada jóvenes,.... y algunos más….pero no muchos más,.... NO muchos más…..no muchos más!!!! Todos cantando SOM GENT DE PAU (SOMOS GENTE DE PAZ). Y ellos….un montón de coches y furgonetas ….. un pequeño-gran ejército….armado y bien protegido….sin mediar palabra golpeando sin parar…..no se ninguno de sus nombres...pero me he despertado varias veces con unas cuántas de sus caras y de sus gestos violentos.

Y a todos aquellos que al sentir los chillidos, no estaban y vinieron corriendo…..Todo un pueblo en movimiento.

NO DEBERÍA HABER PASADO, DE HECHO...NO PODÍA PASAR….NO HABÍA LAS CONDICIONES PARA QUE PASARA.

Mi pueblo continuó....hasta muy tarde.... en el Casino....contando los votos que no se pudieron llevar, las urnas ya no estaban. Aunque primero destrozaron la escuela....la misma que hoy acogerá a niños y maestros con las puertas exteriores y interiores rotas...y flores, muchas flores!!!

 

Incorporo dos fotos, en una se puede ver a la GC a punto de cargar contra mi hijo. Para quien lo conoce no hace falta ninguna justificación, porque es 0 violento. Para el resto podéis observarlo y decidir. Pero os podeis imaginar si estoy en ese momento a su lado? cómo habría reaccionado? PARAD ESTA MIERDA….Y QUE LA GENTE PACÍFICA QUE SOMOS, Y HEMOS DEMOSTRADO SER, PODAMOS MANTENERNOS ASÍ. 

Chiqui Subirana

(Sant Esteve Sesrovires)