Segueix-nos a les xarxes socials

dijous, 23 de març de 2017

La llibertat d'elecció de centre

La llibertat d'elecció de centre no és pròpiament un dret, sinó un interès legítim, és a dir, l’expressió d’una preferència, de la qual, però, no en derivaria la inexorabilitat de la seva satisfacció per part de les administracions públiques.



Diu la llei vigent: “Les Administracions educatives regularan l’admissió d’alumnes en centres públics i privats concertats de tal forma que es garanteixi el dret a l’educació, l’accés en condicions d’igualtat i la llibertat d’elecció de centre pels pares o tutors. En tot cas, s’atendrà a una adequada i equilibrada distribució entre els centres escolars dels alumnes amb necessitat específica de suport educatiu”.

Si parlem de drets, l’únic dret incontestable és el dret a l’educació

Primera cosa que hem de tenir clar: si parlem de drets, l’únic dret incontestable és el dret a l’educació, que significa que les administracions públiques tenen l’obligació de garantir un lloc escolar a tots i cadascun dels ciutadans entre els 6 i els 16 anys, que és el tram que les lleis estableixen com a bàsic, obligatori i gratuït (tot i que, en la pràctica, a Catalunya aquest tram s’allarga fins als 3 anys i en d’altres zones de l’Espanya –per exemple, al País Basc-, fins als 2). D’aquest dret, doncs, se’n segueix una obligació inexcusable per a les administracions públiques que, a més, s’ha de fer efectiu en el propi municipi de residència de l’infant o jove (d’aquí la gratuïtat del transport escolar i del dinar, en cas de desplaçament forçat).

Però la legislació vigent diu encara més coses: “El sistema educatiu espanyol s’inspira en els següents principis: a) La qualitat de l’educació per a tot l’alumnat, independentment de les seves condicions i circumstàncies. b) L’equitat, que garanteixi la igualtat d’oportunitats per al ple desenvolupament de la personalitat a través de l’educació, la inclusió educativa, la igualtat de drets i oportunitats que ajudin a superar qualsevol discriminació i l’accessibilitat universal a l’educació, i que actuï com a element compensador de les desigualtats personals, culturals, econòmiques i socials, amb especial atenció a les que es derivin de qualsevol tipus de discapacitat”.

L’educació de qualitat no ha de ser per a una minoria, sinó per a tothom

Segon aclariment: l’educació de qualitat no ha de ser per a una minoria, sinó per a tothom. Qualitat significa que les condicions en què s’escolaritza la població han de ser equivalents, tant pel que fa a les instal·lacions (de veritat que els barracons garanteixen aquesta qualitat, per posar un exemple?) com pel que fa als recursos de tota mena: començant pels personals (es pot parlar de qualitat equivalent quan les substitucions es poden demorar fins a una setmana, per posar un altre exemple?), seguint pels materials (les desigualtats en l’àmbit de la digitalització són flagrants a dia d’avui) i les funcionals (les dotacions pressupostàries són tan esquifides que fan que la majoria de centres públics, en la pràctica, no pugui garantir la gratuïtat del servei: material escolar, activitats curriculars, sortides...).

L’equitat i la inclusió són principis del nostre sistema educatiu

Tercer: si l’equitat i la inclusió són principis del nostre sistema educatiu, això s’hauria de traduir en la no existència de centres estigmatitzats (que ho són fonamentalment pel tipus d’alumnat que escolaritzen), ni de centres blindats (que ho són perquè se’ls enginyen per no escolaritzar població potencialment problemàtica –pel barri de residència, per la tipologia familiar, per la condició socioeconòmica, pel desconeixement de les llengües oficials, per tenir alguna discapacitat o dificultat d’aprenentatge, etc.-), ni de centres d’educació especial (perquè tots els centres haurien de ser inclusius i haurien de comptar amb els recursos necessaris per poder-ho ser efectivament). 

L’equitat i la inclusió, com diu el mateix text de la llei, implica la necessitat de compensar, de reduir fins on sigui possible, les desigualtats de partida de l’alumnat. I això només es podrà fer garantint que tothom s’escolaritza en centres l’alumnat dels quals sigui un reflex aproximat de la població del barri o ciutat, i posant-hi els recursos addicionals necessaris (que poden anar des de ràtios més reduïdes fins als suports personalitzats o a l’extensió del temps educatiu), que són justament els que més han patit les retallades d’aquests darrers anys.

Els centres escolars ni compten amb recursos equivalents, ni escolaritzen un alumnat equivalent, i això afavoreix les dinàmiques mercantilistes

I arribem a la llibertat d’elecció de centre per part dels pares o tutors. Aquest, com ha explicat des de fa anys el jurista Eliseo Aja, no seria pròpiament un dret, sinó un interès legítim, és a dir, l’expressió d’una preferència, de la qual, però, no en derivaria la inexorabilitat de la seva satisfacció per part de les administracions públiques. Exemple: suposant que un centre determinat tingués una demanda que tripliqués la seva oferta, això no implicaria que l’administració hagués de dotar aquell centre en qüestió amb dues línies més, si altres centres finançats amb fons públics del mateix barri o municipi disposessin de vacants suficients. 

Aquesta llibertat d’elecció se situaria en el seu punt just si observem el que passa en un poble petit on només hi ha una escola pública (i ningú creu que s’hagin conculcat els seus drets) o en la hipòtesi que tots els centres del barri o municipi tinguessin de fet, una qualitat equivalent (probablement llavors el criteri gairebé únic d’elecció seria la proximitat).

El problema o la confusió al respecte vénen donats per dos factors diferents. Un, que els centres escolars ni compten amb recursos equivalents, ni escolaritzen un alumnat equivalent, i això afavoreix les dinàmiques mercantilistes (en què els centres competeixen entre si per atraure un determinat tipus d’alumnat i les famílies també competeixen entre elles per ocupar les places considerades millors). Dos, que la constitució estableix que els pares tenen dret a escollir la formació religiosa i moral que estimin més oportuna per als seus fills, i això comporta el dret a escollir un centre docent “diferent del creat pels poders públics”. 

Enlloc, doncs, es diu que els pares o tutors tinguin “dret” a escollir un determinat tipus de centre entre l’oferta pública (que inclouria tant els centres públics com els privats concertats, encara que siguin de titularitat religiosa). Això en cap cas qüestionaria la possibilitat de formular les preferències que fessin al cas; només que s’haurien d’avenir amb la planificació i la racionalització de les places existents i que no haurien de posar en crisi les funcions socials de l’educació.

(Aquest article també s'ha publicat a la revista Opcions)

Xavier Besalú
Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona i Cap de Publicacions de l'Associació de Mestres Rosa Sensat.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada