Segueix-nos a les xarxes socials

dimarts, 21 de març de 2017

Neuroquè?

Us heu preguntat mai per què és tant fàcil aprendre a parlar quan tenim un o dos anys, però en canvi costa tant aprendre idiomes nous quan ja som grans? Per què els adolescents passen de la felicitat més absoluta a la més gran de les emprenyades o desil·lusions en qüestió de segons –o menys i tot? Per què hi ha infants que semblen predisposats a la música, i altres a les matemàtiques o a l’expressió oral? Per què hi ha persones més impulsives que d’altres, o més empàtiques? Que fan amics amb facilitat o que són tímides?




M’estreno en aquest blog, i per tant cal que primer em presenti. Vaig néixer fa 52 anys a Barcelona, i des de ben petit em va agradar aprendre coses noves, especialment però no únicament sobre la natura. Vaig estudiar biologia, i em vaig especialitzar en genètica. He treballat sobretot a la Universitat de Barcelona, on ocupo una plaça de professor, però també he estat investigador en altres universitats, especialment a la d’Oxford. També he estat professor al cicle superior d’EGB, i vaig fer algunes classes a batxillerat. Tots els projectes en què he participat han voltat gairebé sempre sobre el cervell o l’educació, i per això finalment em vaig decidir a unir-los en un de sol: la neuroeducació, tema sobre el qual he publicat recentment el llibre "Neurociència per a educadors".

Fins no fa massa no en sabíem gran cosa de tot això a nivell biològic, però ara, a poc a poc, els estudis científics sobre el cervell ens permeten anar coneixent els mecanismes neuronals que hi ha darrera d’aquests i de molts altres fenomens típics de la nostra ment. I també ens proporcionen moltes dades sobre com aprenem, què ens motiva a fer-ho, com els successos que s’esdevenen en el decurs de la nostra vida modelen el nostre caràcter, etc. En definitiva, a poc a poc anem coneixent com l’ambient i la biologia contribueixen de manera sinergística a fer que siguem com som, cadascú individual, però integrat a la societat.

Quin paper tenen els gens en la intel·ligència i la capacitat creativa de les persones?

Tradicionalment, d’aquests temes se n’han ocupat la psicologia, la pedagogia, la didàctica, la sociologia i la filosofia, habitualment de manera molt reeixida. Però això és només una cara de la moneda. Perquè la biologia, i més concretament les neurociències i la genètica, també hi tenen molt a dir, si volem completar la moneda sencera. Quin paper tenen els gens en la intel·ligència i la capacitat creativa de les persones? Les dades que tenim sobre el funcionament del cervell, per exemple sobre com aprenem i oblidem, o sobre com ens emocionem, ¿concorden amb les propostes que fins ara han fet la didàctica i la pedagogia? Com influeix la manera d’ensenyar en la maduració del cervell? Ens trobem a les portes d’un nou paradigma de l’aprenentatge i l’educació?

Aquí és on pren cos la neuroeducació. La neuroeducació és una nova disciplina científica que intenta configurar els aprenentatges de manera que encaixin millor al cervell, a les seves característiques i al seu ritme de maduració. O, dit d’una altra manera, és una nova visió de l’ensenyament i dels processos d’aprenentatge basada en el cervell. 

La neurociència no és un dogma, sinó una porta que ens convida a reflexionar 

Un processos d’aprenentatge que cal entendre en sentit ampli, és a dir, l’aprenentatge conceptual, emocional, creatiu, social, etc. La neurociència és, com diu el seu nom, una ciència, i per tant està sempre sotmesa a revisió i creixement. No és un dogma, una cosa que ens haguem de creure de manera indiscutible, sinó una porta que ens convida a reflexionar sobre quina és la millor manera d’ajudar als infants i els joves a aprendre i a formar-se.

Hi ha moltes maneres d’aprendre, però no totes quallen de la mateixa manera al nostre cervell

La neurociència no ens diu com han d’aprendre els nostres estudiants. Ens explica com funciona el cervell quan estudien i aprenen, en funció de qualsevol paràmetre que vulguem considerar. És el mateix aprendre per motivació que per obligació? Amb emocions o de forma asèptica? A través de treball individual o cooperatiu? De manera transversal i contextualitzada o parcel·lada en les assignatures tradicionals? Perquè són importants la música i la formació artística? Quines conseqüències té tot plegat a llarg termini per a les persones? Hi ha moltes maneres d’aprendre, però no totes quallen de la mateixa manera al nostre cervell.

Dins la teoria de l’educació, la neurociència es troba a un extrem, i la pràctica diària a l’aula es troba a l’altre. I entre tots dos extrems les estratègies pedagògiques són, i continuaran sent, indispensables. Basteixen el pont que uneix els coneixements científics sobre el cervell amb el dia a dia a l’aula. Fins ara, les seves propostes es basaven en l’experiència personal a l’aula, en estudis sociològics i psicològics sobre l’aprenentatge. Ara es poden nodrir, també, de treballs científics sobre el cervell. I cal que ho facin. 



En aquest sentit, els estudis en neurociència no proposen en cap cas una esmena a la totalitat del sistema educatiu. De fet, expliquen i recolzen tot allò que la pedagogia moderna entesa en sentit ampli fa dècades que proposa, i ho fa des del funcionament més íntim del cervell. L’únic que aporta de nou són matisos que poden ajudar a millorar encara més la pràctica educativa, i ens permeten augmentar la confiança que ja tenim en aquestes pràctiques.

La pedagogia no pot ser neutral, té un component ideològic molt important

La ciència és –o hauria de ser– neutral, però els estudis en neurociència indiquen clarament que la pedagogia no ho pot ser. La pedagogia té un component ideològic molt important. El funcionament del nostre cervell permet aprendre de maneres molt diferents. Podem utilitzar la por –sí, la por, tal com sona– per afavorir determinats tipus d’aprenentatge, però també la sorpresa i l’alegria. Les conseqüències finals, tanmateix, són radicalment diferents, i és aquí on intervé la ideologia. Segons quin sigui l’objectiu que vulguem per al nostre sistema educatiu, per al creixement personal dels nostres estudiants, les estratègies pedagògiques hauran de ser unes o unes altres.

Volem formar professionals molt competents i competitius que vulguin sobresortir de manera individual? Persones crèdules sense voluntat transformadora que no qüestionin l’ordre establert? Persones que valorin la dignitat individual i social i que tinguin coratge transformador i respectuós? 

La meva aposta és clarament per aquest darrer objectiu, el qual inclou també els elements professionalitzadors (atès que la professió acaba sent una part important de la nostra vida), però és una aposta ideològica. Com he dit, el nostre cervell és tant plàstic i mal·leable que permet assolir qualsevol d’aquests objectius, però el resultat final no serà, òbviament, el mateix. I és aquí, en aquesta decisió ideològica, on ens hem de concentrar per evitar les anades i vingudes que sovint sacsegen, o intenten sacsejar, el sistema educatiu. i la neurociència, sense dubte, hi ha de tenir un paper molt destacat.

David Bueno i Torrens
Professor i investigador de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i autor de Neurociència per a educadors.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada