Un equip d'immigrants il·legals guanya el Mundial 2018

La selecció francesa del 2018

França ha guanyat el Mundial 2018. Fins aquí, d’entrada, no hi ha notícia. No m’interessa el futbol. M’interessa, però, una fotografia que rebo per whatsaap amb la plantilla dels jugadors francesos de l’any 86, gairebé tots blancs, i la plantilla dels jugadors del 2018, pràcticament tots de color negre. M’entretinc a llegir els titulars als diaris: “França recupera la grandeur”, “França guanya el segon Mundial 20 anys després”, “França, el millor equip del mundial”. Busco un per un als jugadors de l’equip actual a Google. A tots ells se’ls anomena: futbolistes professionals francesos, independentment de si han nascut al Camerún, a la RD del Congo o al Marroc.

La selecció francesa l'any 1986

Enlloc trobo escrit, per exemple: “Un equip d’immigrants il·legals guanya el Mundial”. No ho diu, és clar, perquè tots els jugadors de la selecció de França tenen la nacionalitat francesa pel sol fet de ser futbolistes professionals; i tampoc ho diu perquè guanyar un Mundial dóna bona imatge al país en qüestió. No com la immigració, que l’embruta.

Dic això perquè fa poc més d’un mes un noi, jove i valent, va enfilar-se quatre pisos d’un edifici parisenc per salvar la vida a un nen que estava a punt de caure d’un balcó. La noticia no va ser la gesta en sí. Els titulars es van omplir de frases com “Immigrant il·legal rescata a un nen a París”. Com si la seva situació legal o administrativa fos rellevant en unes circumstàncies com aquestes. Per què amb els jugadors de futbol no es posa de relleu aquest tipus d’informació? El noi que es va jugar la vida, per cert, és diu Mamoudou Gassama i ja té nacionalitat francesa per la seva condició d’heroi nacional.

El “reggaeton” com no te l’han explicat mai

Un amic m’envia un article, molt recomanable sigui dit d’entrada, de l’Ara Play titulat El “reggaeton” com no te l’han explicat mai”, on es diu que, lluny de la imatge simplista i homogènia que tenim d’aquest estil musical ⎯bàsicament ens és mostrat com un estil masclista⎯, aquest va néixer als barris més pobres i marginals de Panamà de la mà de la població jamaicana que havia immigrat al país per treballar en la construcció del Canal. Es va estendre ràpidament pel Carib i es va popularitzar a Puerto Rico, amb unes lletres que parlaven de sexe, conflictivitat i vida criminal als barris pobres.

Llegim a l’article que: “El govern no podia tolerar que aquella música que ensenyava i feia divertida la part de la societat que no volien mostrar traspassés els barris pobres, de manera que l’any 1995 van decidir atacar el nou gènere fent batudes per buscar les botigues per on circulaven aquelles cintes pirates. No buscaven armes, ni drogues, ni cap organització criminal: era un dispositiu policial per atacar la música que explicava els mals que la societat benestant no volia veure”.

La conclusió que n’extraiem el meu amic i jo de l’article és que: mentre assenyalem fervorosament el reggaeton com una música masclista, no parlem del masclisme que també existeix de manera explícita a la música blanca (com la dels Beatles, els Rolling Stones o en Loquillo...); i que mentre criminalitzem el reggeaton per la seva condició masclista, no li donem l’oportunitat a la música nascuda dels col·lectius més marginats i vulnerables de ser valorada  tal i com es mereix.

Els mitjans de comunicació han esdevingut un artefacte cultural en la socialització en valors, creences i opinió pública

Són només dos exemples de com els mitjans de comunicació de masses ⎯en qualsevol dels seus canals⎯ exerceixen un paper decisiu a l’hora de liderar l’opinió pública, crear representacions culturals i generar valors, actituds i judicis respecte a l’entorn social on vivim. El nostre coneixement i les nostres creences emanen de les informacions que llegim o escoltem diàriament. A banda de la conversa quotidiana, no existeix cap altra pràctica discursiva tan potent com la que rebem de la premsa, la televisió i internet.

Per altra banda, el control dels mitjans de comunicació no està distribuït de forma equitativa, sinó que en queden al marge del seu domini importants sectors socials. S’entén, doncs, que la informació i els mitjans de comunicació es converteixen en potents eines de control per part de les estructures de poder. Els mitjans de comunicació han esdevingut un artefacte cultural en la socialització en valors, creences i opinió pública. 

En el cas del discurs periodístic sobre el fenomen migratori a casa nostra, aquest s’ha construït des de la subalternitat, des de la homogeneïtzació i la deshumanització de les persones nouvingudes, i s’han transmès unes representacions culturals negatives i estigmatitzadores basades en esteretotips i en un discurs de la por. Així, sense saber com, inconscientment acabem relacionant a les persones colombianes amb el tràfic de drogues, als joves d’origen llatinoamericà amb grups vandàlics, als romanesos amb els robatoris, i a les noies de l’Europa de l’Est amb la prostitució. I mentre parlem de si arriben o no masses refugiats pel Mediterrani, ens oblidem de parlar de l’origen del conflicte bèl·lic sirià o dels motius que porten a tota una família africana a pujar a una pastera per travessar l’Estret.

El repte és majúscul, però hi ha una eina prou potent capaç de lluitar contra aquest artefacte: l’educació. La informació no existeix com un recurs independent de la capacitat humana per a processar-la i desxifrar-la. Així que és decisiu disposar dels registres i dels codis que organitzen les informacions i els hi donen sentit per tal d’estar capacitats per a interpretar-les. L’important és, doncs, la capacitat de descodificar els significats de cada una de les informacions que ens arriben. 

Escrivia Nelson Mandela que “ningú neix odiant a una altra persona pel color de la seva pell, o el seu origen o religió. L’odi s’aprèn, i si és possible aprendre a odiar, és possible aprendre a estimar”.

Elena Montiel Bach

Pedagoga i educadora social

Deixant rastre a internet: l'emprempta digital

En un món capitalista com el que ens ha tocat viure, no importen les persones, sinó que el que importen són els diners. Que la gent consumeixi i gasti molt: en fast food, en roba, en moda, en mòbils, tablets, ordinadors... Que pensin poc i que gastin, que gastin! sobretot en productes que s’obsoleixin ràpid. Fer diners a qualsevol preu: a costa de la salut mental i física de les persones, a costa de la seva cultura, de la seva educació, de la seva dignitat...

Per sort tenim l’Escola: un temple del coneixement, dels aprenentatges, de la curiositat, la cultura i el benestar. On no importen els diners, sinó que el que realment hi és valuós són les persones.

Avui en dia als mestres els toca, a banda del currículum, fer educació per a la salut, educació per a un consum responsable, educació per a uns bons hàbits alimentaris, esportius, ambientals; educació emocional, educació per a una ciutadania cívica i responsable...

S’hi afegeix ara una nova educació, de la qual em sembla que no se n’ha parlat prou: l’educació per al bon ús de les xarxes socials i d’internet. Els que em coneixen saben bé com em capfica aquest tema: la repercussió que pot tenir en un futur l’emprempta digital que estàn deixant els nostres infants (i els nostres adults) a internet amb l’ús que en fan en l’actualitat; la identitat que s’estan creant a les xarxes i la reputació que s’estan guanyant...

Com els pot afectar el dia de demà tota aquesta imatge virtual i en quins àmbits de la seva vida? Hi ha empreses que ja han vist en la recopilació i venda d’informació confidencial un gran negoci: vendre dades personals d’usuaris a grans marques, empreses i, fins i tot, a partitits polítics en plena campanya electoral, és una nova i exitosa font d’ingressos.

I què me’n dieu dels advocats? Em consta que ja s’estan fregant les mans perquè, a llarg termini, els fills i filles dels pares que exposicionen des de la primera ecografia fins a cada detall de la seva vida més íntima, potser el dia de demà els demandaran i reclamaran indemnitzacions en concepte de danys morals per haver violat la seva intimitat. I què passa amb la informació sobre els alumnes que es penja o comparteix en blogs, webs, drives i altres? A les escoles i fora de les escoles. Què passa si tota aquesta informació cau en mans equivocades avui, demà o demà passat?

No sé si quan algú, gran o petit, progenitor o fill, mestre o alumne, comparteix una foto o qualsevol informació a les xarxes socials o a internet, ho fa essent coneixedor de les possibles repercussions que pot tenir un fet tan aparentment intranscendent com prémer el botor “compartir”. Tenim tota la informació que necessitem? O senzillament ens estem deixant arrossegar i seduir pels avantatges, facilitats i oportunitats de la xarxa?

Què és l’Emprempta digital?

L’emprempta digital és el rastre que deixa tota l’activitat que tenim a Internet. Tots els moviments que duem a terme quan naveguem deixen petjada: les cookies de les pàgines web, la geolocalitació del móvil, els “m’agrada” a Instagram, els comentaris a Facebook…

És impossible no deixar rastre a internet en l’era digital, i aquest rastre es pot generar de forma voluntària –quan nosaltres mateixos compartim fotos a les xarxes socials, escrivim comentaris, fem “m’agrada”- o de forma involuntària –quan alguna altra persona ens etiqueta en una foto, penja un vídeo on hi sortim, comparteix alguna informació que parli de nosaltres-.

A diferència del món real, al món digital tota la informació que es difón es fa accessible a totes les persones d’arreu del planeta i pot quedar-s’hi per sempre. Un cop a Internet, les fotos, els comentaris, les informacions personals, deixen de ser nostres i passen a ser del món; i hi pot accedir tothom sense que nosaltres poguem controlar-ho del tot. Tot aquest rastre anirà generant el que s’anomena la nostra Identitat Digital.

Identitat Digital i Reputació online

La identitat digital es constitueix a partir dels usos que fem d’Internet i de les xarxes socials, on hi anem narrant els nostres gustos, les nostres idees, les nostres opinions, els llocs on viatgem, les coses que fem... Els amics que tenim, els comentaris que compartim, les fotos que pengem, tot ens defineix com a persones al món digital. És a dir: que si algú ens busca pel nom i cognom a internet, a primer cop d’ull ja es podrà imaginar més o menys qui som i com som.

I la manera com les persones interpretin tota aquesta informació anirà conformant la nostra reputació online. Aquesta reputació, aquesta imatge que tenen els altres de nosaltres, pot ser bona o pot ser no tan bona.

Hi ha empreses que es dediquen a rastrejar internet buscant empremptes digitals de persones. I què en fan? Doncs com ja hem dit, en fan negoci: venen les dades a empreses de publicitat, empreses de recursos humans, etc., etc., etc. Tot el que els nostres alumnes comparteixin avui a les xarxes socials o a internet, quedarà per sempre i podrà ser utilitzat en un futur a favor o en contra seu.

Per exemple, a l’hora d’anar a buscar feina, a l’hora de llogar un pis, a l’hora de conèixer gent nova... Potser ara aquestes coses no semblen prou importants, però la identitat digital dels nostres alumnes, en un futur, els podrà obrir moltes portes o, pel contrari, pot fer que algunes se’ls tanquin sense haver tingut l’oportunitat de demostrar qui són realment.

Jo, als més petits els recomano:

• Que siguin molt conscients del valor que pot tenir cada publicació que fan a internet i que s’ho rumiïn dues vegades abans de premer el botó “compartir”.

• Que configurin la privacitat de les xarxes socials per tal de que les seves publicacions només les puguin veure els seus amics de veritat. No sabem què podria passar si segons quina foto o quina informació caigués en mans equivocades.

• Que no agreguin a les seves xarxes socials persones que no coneixen; no se sap mai qui es pot amagar darrera un perfil falç.

• Que recordin que, encara que algunes publicacions duren només 24 hores, amb una captura de pantalla, algunes imatges o publicacions poden quedar per sempre a la memòria del telèfon d’algun desconegut o conegut que les pot reenviar a tantes persones com vulgui i fer-ne un mal ús.

• Que si algú penja una foto o una informació sense el seu seu permís, si ho consideren oportú, demanin que ho retirin, tant els seus amics a les xarxes socials com altres pàgines web.

• Que no deixin els seus comptes de correu o xarxes socials oberts en ordinadors o tauletes que no siguin les seves personals.

• Que si dubten de si penjar una publicació o no, que no la comparteixin. És millor prevenir que curar.

• Que coneguin la legislació vigent en relació a lús d’internet i que siguin coneixedors de quins són els seus drets a la xarxa.

Internet i les xarxes socials tenen un gran potencial i molts aventatges. Ara bé, educar a la societat perquè en sàpiga fer un bon ús és de vital importància per preservar la seva identitat, la seva imatge, la seva reputació i la seva dignitat. I aquesta educació, ara per ara, em sembla que només la pot garantir l’escola.

Elena Montiel Bach
Pedagoga i educadora social

Tothom educa, s'educa tothom

Una de les sessions de les tertúlies Pallach de Palafrugell

Tothom educa, s’educa tothom, era l’ideari de Josep Pallach, el pedagog empordanès que entenia l’educació d’una forma holística, transversal i transformadora. No només s’aprèn a l’escola: eduquen el pare, la mare, els avis, educa l’esport, les activitats de lleure, l’art, eduquen les lluites personals per aconseguir la pròpia llibertat, per viure del que s’estima; eduquen les decisions que hem de prendre, les responsabilitats que tenim. Tot i tothom és susceptible de ser transmissor de coneixement, tant de forma directe –hi ha aprenentatges amagats en tot el que fem-, o de forma indirecta –tot el que fem pot ser font d’aprenentatge per a terceres persones, com a mestres, com a entrenadors, com a metges o com a veïns.

A les Tertúlies Pallach de Palafrugell d’enguany, organitzades per la Fundació Pallach i el Centre Franternal de Palafrugell, ho hem pogut veure i viure en pròpia pell. Durant tres tardes, sis convidats amb una història cada un d’ells per reflexionar: la Maria Caner, treballadora familiar del centre geriàtric de Palafrugell, ens va parlar de la seva dislèxia i de les seves dificultats a l’escola, i de com una mestra retrobada ja de gran la va animar a posar-se a estudiar i li va despertar unes capacitats que no creia posseir.

En Xavier Garcia Balda, biòleg i entrenador d’hoquei, ens va explicar quines eren les seves dues grans escoles: l’esport i les colònies parroquials a Puigpardines, on ha après i transmès valors com la responsabilitat, el respecte, el compromís, el companyerisme, l’autonomia... Perquè a les colònies, a part de passar-ho bé, s’aprèn a rentar plats, a cuidar l’entorn, a preparar les motxilles... I a la pista d’hoquei no només s’hi va a guanyar, s’hi va a aprendre a compartir, a demanar perdó, a rectificar quan cal.

La Awatef Ahmittach, estudiant universitària, ens va parlar d’identitat i de les contradiccions que viu una nena que amb onze anys arriba del Marroc i s’instal·la a viure en un petit poble de l’Empordà. Amb aquesta jove de poc més de vint anys vam poder debatre sobre feminisme, sobre les desigualtats entre homes i dones, les desigualtats entre classes, entre cultures...

En Dani Rebollo, actor i director teatral, va començar confessant-nos que de petit va tenir cert complexa intel·lectual perquè acadèmicament no era massa bo. Fins que va descobrir el teatre i va poder començar a brillar. “Hi ha tants camins com persones”. I per a ell el teatre és llibertat: llibertat de ser, de fer, de pensar, de crear i de construir el que es somií. I és també una escola: una escola d’esforç, d’autoconeixement, d’acompanyament...

Una de les sessions de les tertúlies Pallach de Palafrugell

L’Albert Teixidó, estudiant de Batxillerat, ha sigut i és un alumne excel·lent. Va anar a una escola petita i acollidora, però quan va arribar a l’Institut va haver de fer un aprenentatge que no s’estudia als llibres: va haver d’aprendre a conviure amb la diversitat dels nous companys amb els que compartia classes i passadissos. La vida li va fer aquest regal: aprendre a trobar l’equilibri entre la individualitat dels estudis i el respecte a la diversitat. Ara ha fet un munt d’amics, practica esports i és membre de l’Associació Excursionista de Palafrugell.

I per últim, la Montserrat Tura, metgessa, exalcaldessa i exconsellera de la Generalitat. És una dona que s’ha passat la vida prenent decisions: com a metgessa a l’Hospital Clínic, com a directora de l’Hospital de Palamós, com a alcaldessa de Mollet del Vallès, i com a Consellera d’Interior i de Justícia. Conscient de que totes les seves decisions, tant mèdiques com polítiques, tenien sempre una única finalitat: millorar les condicions de vida de les persones.

D’ella ens n’enduem dues idees: prendre decisions genera amistats i també enemistats, però no per això no s’han de deixar de prendre. I que “quan més greu està el pacient, més serè et necessita”, consell que li va regalar el Dr. Borràs i que es pot aplicar a tots els àmbits de la vida.

Les Tertúlies Pallach són espais de reflexió i diàleg, d’intercanvi d’experiències i d’opinions a partir de les vivències personals d’uns convidats curosament escollits que aporten la seva mirada més íntima sobre els seus aprenentatges vitals. Ara hem de fer tota una volta al calendari per poder tornar a gaudir d’aquestes tardes de conversa al voltant de la vida i de l’educació.

Mentrestant ens n’emportem un bon grapat d’idees amb les quals podrem reflexionar, aprendre i, sobretot, créixer. I ens esperarem més convençuts que mai que tot i tothom educa, que no hem de deixar perdre cap oportunitat per créixer i que totes les nostres accions poden ser font d’aprenentatge cap als demés. A l’escola, al barri, al camp de futbol i a arreu. Siguem-ne conscients, perquè només l’educació ens farà lliures.

Elena Montiel
Pedagoga i educadora social

L'escola 4.0

T’adones que et fas gran el dia que entres al Mediamarkt i ets incapaç de desxifrar per a què serveixen la meitat dels aparells que s’hi venen a la secció d’electrònica. El dia que, encara al·lucinant amb la revolució que suposen les impressores 3D, llegeixes una entrevista a l’Eudald Carbonell (El Punt Avui del 19 d’abril de 2017) on parla d’impressores 4D i 5D, i et quedes de pedra quan explica que aquestes permetran imprimir persones. Imprimir persones!

T’adones que et fas gran i t’aterreix que el món avanci més de pressa del que ets capaç d’assimilar el dia que vas de viatge a París i reps un avís al mòbil que et recorda que hauries d’anar tirant cap a l’aeroport si no vols perdre l’avió; com ho sap el mòbil que vaig a París? El dia que t’espantes al veure nens de poc més d’un any fent anar el dit índex per la pantalla d’una tauleta amb la mateixa normalitat amb què fan la pipa. El dia que un amic t’explica que a la seva empresa de construcció de maquinària industrial són incapaços de trobar personal qualificat perquè els coneixements dels alumnes que acaben els estudis queden desfasats un cop travessen la porta de la universitat. 

Uau, deixeu-me agafar aire perquè tanta evolució em supera! 

Però no ens enganyem, jo també he pujat al carro de la revolució digital: em comunico per WhatsApp, estudio per internet, compro per internet, demano hora per renovar-me el DNI per internet i miro quin temps fa per internet. Aquesta revolució ha canviat els meus hàbits i la forma com em relaciono amb el món: ja no llegeixo els diaris de paper als bars, per exemple, perquè les no-tícies, d’un dia per l’altre, han quedat obsoletes. 

La web 4.0, que serà una realitat d’aquí quatre dies, permetrà construir xarxes neuronals artificials que s’aproximaran al funcionament del cervell humà. I, d’aquí quatre dies, inter-actuarem amb els mòbils i amb els ordinadors com si fossin persones humanes. És més: haurem emmagatzemat tanta informació personal a internet que els nostres aparells digitals ens coneixeran millor que ningú i ens oferiran contínuament solucions personalitzades a tot el que necessitem o desitgem. I tot això passarà d’aquí quatre dies! 

No cal dir que totes aquestes innovacions tecnològiques no han nascut a cap grup de recerca de cap universitat, sinó que han nas¬cut de la mà d’empresaris com el Sr. Zuckerberg, el Sr. Apple o el Sr. Google, amb uns propòsits lucratius clars.

Se l’ha batejat com la tercera revolució industrial, aquesta, la que ens situa a les portes d’un canvi d’era. I tot això passa mentre a les nostres escoles encara s’estan acabant d’instal·lar les pissarres digitals, encara es fan servir llibres de text, i encara es va a les aules d’informàtica. 

Però, com ha de ser l’Escola en un món 4.0?

Doncs no tinc una resposta clara al respecte. El que sí que tinc clar és que per als nens i nenes que omplen les aules avui, la vida sense internet és en blanc i negre (com ho era per a mi la infància dels meus pares que no tenien llum elèctrica a casa seva): amb internet han nascut, amb internet han crescut, i amb internet viuen i conviuen (com jo vaig néixer i créixer amb llum elèctrica). Per tant, no cal ensenyar-los a fer anar cap aparell digital, ells en saben força més que nosaltres, de fer-los anar, i tenen una capacitat bàrbara d’adaptar-se a cada nova actualització. 

Ara bé, recordem que aquestes innovacions han nascut d’interessos empresarials particulars. I si no s’ensenya als petis i joves (i als grans), a fer-ne un bon ús, seran les grans marques qui ho ensenyaran, però per aconseguir els seus propis objectius. 

De la mateixa manera que a les escoles es treballa l’educació per la salut, l’educació ambiental i l’educació emocional, és urgent començar a treballar l’educació digital: els alumnes han de saber què és la seva ombra digital i la seva reputació digital; han de saber que un sol tuit els pot portar als jutjats; que una foto enviada a la persona equivocada els pot destrossar la vida; han de saber que tenen uns drets digitals, com el dret a l’oblit (drets que encara estan a les beceroles); han de saber que existeixen unes normes SEO i que res passa per casualitat a internet; que darrere d’una Influencer hi ha una empresa i uns propòsits; que les ofertes de feina ja no es busquen, sinó que són elles que et troben si tens un bon perfil a Linkedin. 

Els hem d’ensenyar que a internet hi és tot i tot és possible, però no tot s’hi val: hem de lluitar contra el ciberassetjament, els jocs virals i macabres com La balena blava, i els tutorials al Youtube que ensenyen a autolesionar-se… 

Però tanmateix, a internet, a banda de riscos, també hi trobem oportunitats: tenim accés a tota la informació que es genera al món de forma instantània; tenim accés a plataformes que ens permeten desenvolupar i compartir la nostra creativitat de forma fàcil i assequible (blogs, canals de Youtube, webs…), podem crear projectes de forma comunitària, fer cam¬panyes de micromecenatge… Hi han plataformes per fer-ho pràcticament tot. 

No ens agrada fer-nos grans i ens aterreix que el món avanci més de pressa del que som capaços d’assimilar. Però, posem-hi perspectiva: cada revolució tecnològica genera uns excessos que cal corregir amb la lluita social. Ens cal protegir-nos i ens cal educar-nos per a aquest nou món, com ho vam fer en les revolucions passades. 

Que el món 4.0 no ens agafi desprevinguts. Que l’escola 4.0 estigui a l’altura. I que les autoritats competents ofereixin a les escoles, als mestres i als alumnes les eines necessàries (recursos humans i materials) per poder adaptar-nos i viure dignament en aquesta nova era que ens ha tocat.

Elena Montiel Bach 

Educadora social i pedagoga 

Aquest article ha estat publicat a la revista PERSPECTIVA ESCOLAR 394

Noranta-vuit grisos

La riquesa d’una novel·la, d’una pel·lícula o d’una obra de teatre serà conseqüència de la profunditat dels seus personatges. Si no volem crear personatges de cartró pedra, hem de tenir molt present la complexitat de la psicologia humana.




Per què? —em pregunta la Mercè Company—, per què fa això el teu personatge? La Mercè, que és escriptora des de fa més de trenta anys i que ha escrit més de cent setanta obres, sap de què parla. Jo li demano assessorament: una de les protagonistes de la novel·la que estic escrivint ―la meva primera novel·la, sigui dit d’entrada―, i la Rosa, se’m resisteix. Ella em pregunta en quin punt m’encallo, i quan li explico quin és el conflicte del personatge em pregunta per què? Per què actua així la Rosa? Per què pensa com pensa? Quines són les seves motivacions? I no sé ben bé què contestar, perquè m’adono que encara no la conec prou.

La riquesa d’una novel·la, d’una pel·lícula o d’una obra de teatre serà conseqüència de la profunditat dels seus personatges. Si no volem crear personatges de cartró pedra, hem de tenir molt present la complexitat de la psicologia humana. Han de viure conflictes que els facin créixer, han de tenir motivacions que justifiquin els seus actes, han de tenir llums i han de tenir ombres. Vaja, com les persones de carn i ossos! I podrem identificar quan un autor, un escriptor o un guionista coneix bé els seus protagonistes si ens els mostra en els seus diferents plans: què fan i com actuen, però també què pensen en realitat i com reaccionen quan es troben contra les cordes. I per a això cal que es preguntin per què contínuament.

Les coses no són blanques o negres. Entre el blanc i el negre hi ha noranta-vuit grisos

Les coses no són blanques o negres —continua explicant la Mercè parlant amb la passió de qui estima la seva feina, i jo l’escolto bocabadada. Entre el blanc i el negre hi ha noranta-vuit grisos. Els blancs i els negres, els genèrics, les etiquetes, no serveixen per a res a l’escriptor, perquè no li permeten veure els perquès, les motivacions que porten els personatges a moure’s. L’escriptor no pot tenir límits, no pot tenir prejudicis mentre escriu.

I jo, que sóc aprenenta de l’ofici d’escriure, però que treballo amb persones, penso en com ens agrada ―o com necessitem― poder classificar i etiquetar tots els comportaments humans, tant els que entenem com a normals com els que se’ns escapen d’aquesta idealitzada normalitat. Necessitem posar nom a tot. 

Però, a vegades, el diagnòstic pot acabar desencadenant la malaltia: el TDAH, l’ansietat, la dislèxia. Quan diem aquest nen és un nervi o aquesta nena és vergonyosa, hem de ser molt conscients del poder que tenen les paraules i de l’efecte que poden tenir en la persona a qui ens referim. Dir que un nen, en Joan, per exemple, és un nervi, en una situació en què es posa nerviós, és un judici amb el qual el definim, una espècie de creença màgica que després en Joan no sabrà mai més com treure’s de sobre. Com si ser un nervi, ser vergonyós o tenir dèficit d’atenció fossin característiques permanents, cròniques i insuperables.

L’etiquetatge diagnòstic pot acabar tenint efectes negatius en la mesura que crea prejudicis, opinions anticipades i limitacions

Si en Joan fos un personatge de la meva novel·la, la Mercè no em permetria quedar-me només amb l’etiqueta és un nervi. Em preguntaria: per què està nerviós? Està nerviós sempre o només en determinades situacions? És mogut o som els adults a qui ens sembla que es mou massa? (En aquest sentit, sempre he pensat que si el meu pare en comptes de passar la infància anant a córrer camps, parant ballestes, pedalant amb la bicicleta amunt i avall, s’hagués criat en un pis de cinquanta metres quadrats en un bloc de pisos al mig d’una ciutat, hagués estat diagnosticat de TDAH, segur.).

L’etiquetatge diagnòstic, tal com l’anomena Marshall B. Rosenberg, pare de la Comunicació No Violenta, pot acabar tenint efectes negatius en la mesura que crea prejudicis, opinions anticipades i limitacions a l’hora de poder treballar i canviar aquests judicis. Darrere de cada sentiment expressat ⎯els nervis, la vergonya, l’ansietat, l’avorriment, la tristesa, l’alegria, la seguretat, la tranquil·litat...⎯ s’amaga una necessitat coberta o una necessitat no coberta.

L’empatia i l’assertivitat ens permetran moure’ns per l’escala de grisos 

Totes les persones tenim unes necessitats bàsiques que hem de cobrir —necessitats físiques, d’autonomia, de sentit, d’integritat, de connexió... Escoltar de manera empàtica els sentiments, llegir entre línies, preguntar-nos per què, ens portarà directament a l’origen de la necessitat que tenim descoberta i ens permetrà preguntar-nos a continuació què podem fer per poder construir, crear, cobrir aquesta necessitat; ens permetrà ser assertius en les nostres intervencions. En paraules de la coach Joana Frigolé, l’empatia ens permet mirar el passat, entendre el perquè, i l’assertivitat mira al futur, apel·la al verb fer, desperta opcions, possibilitats. És a dir, l’empatia i l’assertivitat ens permetran moure’ns per l’escala de grisos.

Si som exigents quan triem un llibre, quan mirem una pel·lícula o una obra de teatre, si volem llegir o veure personatges que tinguin present la complexitat de la psicologia humana, és ingenu pensar que aquell nen que tenim a classe i que no para quiet es comporta així només perquè és un nervi o perquè té un diagnòstic de TDAH. Nosaltres també tenim la responsabilitat de ser exigents amb les persones amb qui treballem i ens hem de preguntar què s’amaga darrere dels nervis d’en Joan, quina necessitat no té coberta i què podem fer per ajudar-lo.

Jo he estat de sort, perquè el meu professor d’escriptura, en Carles Peramo, escriptor i director de l’Aula de Lletres, el primer dia de classe no me’n va posar cap, d’etiqueta. Si me n’hagués posat, potser jo no m’hagués atrevit mai a escriure. Si ell no hagués cregut que tot es pot aprendre i que tot es pot canviar, jo ara no m’estaria endinsant en els noranta-vuit grisos de la Rosa ni hauria pogut iniciar-me en l’ofici de l’escriptura. Però en Carles no té prejudicis. Per sort, el que pensa en Carles és que, en paraules de Nietzsche, opinió pública, mandres privades. És la mandra mental la que ens fa esclaus dels tòpics i ens incita a etiquetar amb tanta facilitat?

Aquest article publicat a la revista PERSPECTIVA ESCOLAR 386, ha estat guardonat amb el Premi Josep Pallach 2017 al millor article periodístic, que atorga l'Ajuntament de Palafrugell. 

Elena Montiel
Educadora social de l’EAIA del Baix Empordà i pedagoga