La selecció francesa del 2018 |
França ha guanyat el Mundial 2018. Fins aquí, d’entrada, no hi ha notícia. No m’interessa el futbol. M’interessa, però, una fotografia que rebo per whatsaap amb la plantilla dels jugadors francesos de l’any 86, gairebé tots blancs, i la plantilla dels jugadors del 2018, pràcticament tots de color negre. M’entretinc a llegir els titulars als diaris: “França recupera la grandeur”, “França guanya el segon Mundial 20 anys després”, “França, el millor equip del mundial”. Busco un per un als jugadors de l’equip actual a Google. A tots ells se’ls anomena: futbolistes professionals francesos, independentment de si han nascut al Camerún, a la RD del Congo o al Marroc.
La selecció francesa l'any 1986 |
Enlloc trobo escrit, per exemple: “Un equip d’immigrants il·legals guanya el Mundial”. No ho diu, és clar, perquè tots els jugadors de la selecció de França tenen la nacionalitat francesa pel sol fet de ser futbolistes professionals; i tampoc ho diu perquè guanyar un Mundial dóna bona imatge al país en qüestió. No com la immigració, que l’embruta.
Dic això perquè fa poc més d’un mes un noi, jove i valent, va enfilar-se quatre pisos d’un edifici parisenc per salvar la vida a un nen que estava a punt de caure d’un balcó. La noticia no va ser la gesta en sí. Els titulars es van omplir de frases com “Immigrant il·legal rescata a un nen a París”. Com si la seva situació legal o administrativa fos rellevant en unes circumstàncies com aquestes. Per què amb els jugadors de futbol no es posa de relleu aquest tipus d’informació? El noi que es va jugar la vida, per cert, és diu Mamoudou Gassama i ja té nacionalitat francesa per la seva condició d’heroi nacional.
El “reggaeton” com no te l’han explicat mai
Un amic m’envia un article, molt recomanable sigui dit d’entrada, de l’Ara Play titulat El “reggaeton” com no te l’han explicat mai”, on es diu que, lluny de la imatge simplista i homogènia que tenim d’aquest estil musical ⎯bàsicament ens és mostrat com un estil masclista⎯, aquest va néixer als barris més pobres i marginals de Panamà de la mà de la població jamaicana que havia immigrat al país per treballar en la construcció del Canal. Es va estendre ràpidament pel Carib i es va popularitzar a Puerto Rico, amb unes lletres que parlaven de sexe, conflictivitat i vida criminal als barris pobres.
Llegim a l’article que: “El govern no podia tolerar que aquella música que ensenyava i feia divertida la part de la societat que no volien mostrar traspassés els barris pobres, de manera que l’any 1995 van decidir atacar el nou gènere fent batudes per buscar les botigues per on circulaven aquelles cintes pirates. No buscaven armes, ni drogues, ni cap organització criminal: era un dispositiu policial per atacar la música que explicava els mals que la societat benestant no volia veure”.
La conclusió que n’extraiem el meu amic i jo de l’article és que: mentre assenyalem fervorosament el reggaeton com una música masclista, no parlem del masclisme que també existeix de manera explícita a la música blanca (com la dels Beatles, els Rolling Stones o en Loquillo...); i que mentre criminalitzem el reggeaton per la seva condició masclista, no li donem l’oportunitat a la música nascuda dels col·lectius més marginats i vulnerables de ser valorada tal i com es mereix.
Els mitjans de comunicació han esdevingut un artefacte cultural en la socialització en valors, creences i opinió pública
Són només dos exemples de com els mitjans de comunicació de masses ⎯en qualsevol dels seus canals⎯ exerceixen un paper decisiu a l’hora de liderar l’opinió pública, crear representacions culturals i generar valors, actituds i judicis respecte a l’entorn social on vivim. El nostre coneixement i les nostres creences emanen de les informacions que llegim o escoltem diàriament. A banda de la conversa quotidiana, no existeix cap altra pràctica discursiva tan potent com la que rebem de la premsa, la televisió i internet.
Per altra banda, el control dels mitjans de comunicació no està distribuït de forma equitativa, sinó que en queden al marge del seu domini importants sectors socials. S’entén, doncs, que la informació i els mitjans de comunicació es converteixen en potents eines de control per part de les estructures de poder. Els mitjans de comunicació han esdevingut un artefacte cultural en la socialització en valors, creences i opinió pública.
En el cas del discurs periodístic sobre el fenomen migratori a casa nostra, aquest s’ha construït des de la subalternitat, des de la homogeneïtzació i la deshumanització de les persones nouvingudes, i s’han transmès unes representacions culturals negatives i estigmatitzadores basades en esteretotips i en un discurs de la por. Així, sense saber com, inconscientment acabem relacionant a les persones colombianes amb el tràfic de drogues, als joves d’origen llatinoamericà amb grups vandàlics, als romanesos amb els robatoris, i a les noies de l’Europa de l’Est amb la prostitució. I mentre parlem de si arriben o no masses refugiats pel Mediterrani, ens oblidem de parlar de l’origen del conflicte bèl·lic sirià o dels motius que porten a tota una família africana a pujar a una pastera per travessar l’Estret.
El repte és majúscul, però hi ha una eina prou potent capaç de lluitar contra aquest artefacte: l’educació. La informació no existeix com un recurs independent de la capacitat humana per a processar-la i desxifrar-la. Així que és decisiu disposar dels registres i dels codis que organitzen les informacions i els hi donen sentit per tal d’estar capacitats per a interpretar-les. L’important és, doncs, la capacitat de descodificar els significats de cada una de les informacions que ens arriben.
Escrivia Nelson Mandela que “ningú neix odiant a una altra persona pel color de la seva pell, o el seu origen o religió. L’odi s’aprèn, i si és possible aprendre a odiar, és possible aprendre a estimar”.
Elena Montiel Bach
Pedagoga i educadora social
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada