Segueix-nos a les xarxes socials

dijous, 30 de març de 2017

Noranta-vuit grisos

La riquesa d’una novel·la, d’una pel·lícula o d’una obra de teatre serà conseqüència de la profunditat dels seus personatges. Si no volem crear personatges de cartró pedra, hem de tenir molt present la complexitat de la psicologia humana.




Per què? —em pregunta la Mercè Company—, per què fa això el teu personatge? La Mercè, que és escriptora des de fa més de trenta anys i que ha escrit més de cent setanta obres, sap de què parla. Jo li demano assessorament: una de les protagonistes de la novel·la que estic escrivint ―la meva primera novel·la, sigui dit d’entrada―, i la Rosa, se’m resisteix. Ella em pregunta en quin punt m’encallo, i quan li explico quin és el conflicte del personatge em pregunta per què? Per què actua així la Rosa? Per què pensa com pensa? Quines són les seves motivacions? I no sé ben bé què contestar, perquè m’adono que encara no la conec prou.

La riquesa d’una novel·la, d’una pel·lícula o d’una obra de teatre serà conseqüència de la profunditat dels seus personatges. Si no volem crear personatges de cartró pedra, hem de tenir molt present la complexitat de la psicologia humana. Han de viure conflictes que els facin créixer, han de tenir motivacions que justifiquin els seus actes, han de tenir llums i han de tenir ombres. Vaja, com les persones de carn i ossos! I podrem identificar quan un autor, un escriptor o un guionista coneix bé els seus protagonistes si ens els mostra en els seus diferents plans: què fan i com actuen, però també què pensen en realitat i com reaccionen quan es troben contra les cordes. I per a això cal que es preguntin per què contínuament.

Les coses no són blanques o negres. Entre el blanc i el negre hi ha noranta-vuit grisos

Les coses no són blanques o negres —continua explicant la Mercè parlant amb la passió de qui estima la seva feina, i jo l’escolto bocabadada. Entre el blanc i el negre hi ha noranta-vuit grisos. Els blancs i els negres, els genèrics, les etiquetes, no serveixen per a res a l’escriptor, perquè no li permeten veure els perquès, les motivacions que porten els personatges a moure’s. L’escriptor no pot tenir límits, no pot tenir prejudicis mentre escriu.

I jo, que sóc aprenenta de l’ofici d’escriure, però que treballo amb persones, penso en com ens agrada ―o com necessitem― poder classificar i etiquetar tots els comportaments humans, tant els que entenem com a normals com els que se’ns escapen d’aquesta idealitzada normalitat. Necessitem posar nom a tot. 

Però, a vegades, el diagnòstic pot acabar desencadenant la malaltia: el TDAH, l’ansietat, la dislèxia. Quan diem aquest nen és un nervi o aquesta nena és vergonyosa, hem de ser molt conscients del poder que tenen les paraules i de l’efecte que poden tenir en la persona a qui ens referim. Dir que un nen, en Joan, per exemple, és un nervi, en una situació en què es posa nerviós, és un judici amb el qual el definim, una espècie de creença màgica que després en Joan no sabrà mai més com treure’s de sobre. Com si ser un nervi, ser vergonyós o tenir dèficit d’atenció fossin característiques permanents, cròniques i insuperables.

L’etiquetatge diagnòstic pot acabar tenint efectes negatius en la mesura que crea prejudicis, opinions anticipades i limitacions

Si en Joan fos un personatge de la meva novel·la, la Mercè no em permetria quedar-me només amb l’etiqueta és un nervi. Em preguntaria: per què està nerviós? Està nerviós sempre o només en determinades situacions? És mogut o som els adults a qui ens sembla que es mou massa? (En aquest sentit, sempre he pensat que si el meu pare en comptes de passar la infància anant a córrer camps, parant ballestes, pedalant amb la bicicleta amunt i avall, s’hagués criat en un pis de cinquanta metres quadrats en un bloc de pisos al mig d’una ciutat, hagués estat diagnosticat de TDAH, segur.).

L’etiquetatge diagnòstic, tal com l’anomena Marshall B. Rosenberg, pare de la Comunicació No Violenta, pot acabar tenint efectes negatius en la mesura que crea prejudicis, opinions anticipades i limitacions a l’hora de poder treballar i canviar aquests judicis. Darrere de cada sentiment expressat ⎯els nervis, la vergonya, l’ansietat, l’avorriment, la tristesa, l’alegria, la seguretat, la tranquil·litat...⎯ s’amaga una necessitat coberta o una necessitat no coberta.

L’empatia i l’assertivitat ens permetran moure’ns per l’escala de grisos 

Totes les persones tenim unes necessitats bàsiques que hem de cobrir —necessitats físiques, d’autonomia, de sentit, d’integritat, de connexió... Escoltar de manera empàtica els sentiments, llegir entre línies, preguntar-nos per què, ens portarà directament a l’origen de la necessitat que tenim descoberta i ens permetrà preguntar-nos a continuació què podem fer per poder construir, crear, cobrir aquesta necessitat; ens permetrà ser assertius en les nostres intervencions. En paraules de la coach Joana Frigolé, l’empatia ens permet mirar el passat, entendre el perquè, i l’assertivitat mira al futur, apel·la al verb fer, desperta opcions, possibilitats. És a dir, l’empatia i l’assertivitat ens permetran moure’ns per l’escala de grisos.

Si som exigents quan triem un llibre, quan mirem una pel·lícula o una obra de teatre, si volem llegir o veure personatges que tinguin present la complexitat de la psicologia humana, és ingenu pensar que aquell nen que tenim a classe i que no para quiet es comporta així només perquè és un nervi o perquè té un diagnòstic de TDAH. Nosaltres també tenim la responsabilitat de ser exigents amb les persones amb qui treballem i ens hem de preguntar què s’amaga darrere dels nervis d’en Joan, quina necessitat no té coberta i què podem fer per ajudar-lo.

Jo he estat de sort, perquè el meu professor d’escriptura, en Carles Peramo, escriptor i director de l’Aula de Lletres, el primer dia de classe no me’n va posar cap, d’etiqueta. Si me n’hagués posat, potser jo no m’hagués atrevit mai a escriure. Si ell no hagués cregut que tot es pot aprendre i que tot es pot canviar, jo ara no m’estaria endinsant en els noranta-vuit grisos de la Rosa ni hauria pogut iniciar-me en l’ofici de l’escriptura. Però en Carles no té prejudicis. Per sort, el que pensa en Carles és que, en paraules de Nietzsche, opinió pública, mandres privades. És la mandra mental la que ens fa esclaus dels tòpics i ens incita a etiquetar amb tanta facilitat?

Aquest article publicat a la revista PERSPECTIVA ESCOLAR 386, ha estat guardonat amb el Premi Josep Pallach 2017 al millor article periodístic, que atorga l'Ajuntament de Palafrugell. 

Elena Montiel
Educadora social de l’EAIA del Baix Empordà i pedagoga







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada