dilluns, 17 de setembre de 2018

L'educació Disney


Una recent exposició sobre el món Disney; les altes audiències de Disney Channel entre un públic infantil i preadolescent; el material escolar dels nostres nens i nenes, ple d’imatges d’heroïnes d’aquest canal televisiu;  les visites a Disneyland París, o la projecció de films a les escoles de la factoria Disney, ens hauria de fer pensar en els missatges ideològics que des de sempre, però també ara, ens fa arribar l’imperi Disney.

La multinacional Disney es configura com una organització productora de currículum educatiu i cultural que crea una cultura global en què els nostres escolars es troben immersos i de la qual són copartíceps. Disney no només ven els seus productes, sinó que també ven valors i identitats.

Disney constitueix un paisatge de desitjos que combina fantasia, diversió i l’oportunitat d’endinsar-se en un univers acolorit i imaginari. Els seus films transporten els nens i nenes a territoris exòtics i estranys –poblats de fantasies alliberadores, aventures romàntiques i temes intensament emotius sobre supervivència, separació, mort i pèrdua dels éssers estimats– que proporcionen punts d’identificació i la capacitat per digerir i experimentar formes de realisme fantàstic. Els parcs temàtics Disney invoquen la fantasia romàntica de l’alliberament de la disciplina i de les normes escolars, la fascinació i la màgia dels grotescos arquetipus de Disney, l’aventura de les dimensions ocultes, i l’excitació de les seves atraccions.

Poquíssims estudis des de la recerca educativa o l’estudi dels mitjans s’han plantejat un aprofundiment crític sobre l’imperi Disney. Caldria posar en qüestió la premissa que diu que el fenomen Disney només vol promocionar el joc, la il·lusió, la diversió sana i resguardar la innocència juvenil. Soc de l’opinió que la cultura disneyniana no és saludable, que satura les nostres vides amb la seva ideologia. 

Els somnis que Disney ofereix a la canalla, als preadolescents, als adults no són innocents i cal col·locar-los sota un microscopi social.  La importància de la producció disneyniana, tant de dibuixos animats com dels films anomenats d’acció real o les sèries de televisió, radica en el fet que la seva potència d’aprenentatge es veu intensificada per la crisi del sistema educatiu occidental. Els mitjans de comunicació, especialment la ficció de Hollywood, construeixen móns fantàstics de seguretat, coherència i innocència infantil on els nens i nenes troben un lloc més còmode per situar les seves necessitats emocionals. A diferència de la difícil i avorrida realitat escolar, els productes Disney ofereixen un espai visual d’alta tecnologia amb continguts d’aventures i de plaer, envoltats d’una esfera comercial de consumisme.

Democratitzar els mitjans, i fer-los responsables davant una ciutadania participativa, exigeix, alhora, posar dempeus una educació en comunicació universal que pugui sotmetre multinacionals com Disney a la investigació social i al diàleg crític

Walt Disney estava convençut que l’educació no era patrimoni exclusiu de l’escola, sinó que constituïa un element implícit en l’univers de la cultura popular, presidida ja en el seu temps cada cop més pels mitjans de comunicació. La intuïció de Disney va consistir a adonar-se que l’esfera educacional podia ser reelaborada i transformada mitjançant la conquesta de nous espais per a l’oci, les tecnologies electròniques i els mercats globals. Per Disney, la pedagogia no estava restringida a l’escolarització, i l’escola no definia estrictament el context únic possible per a l’aprenentatge, el desenvolupament de l’afectivitat dels infants i la construcció de la seva identitat.

Les pràctiques educatives de Disney es plantegen com una operació per ocultar, per dissimular els discursos socials que descansen en els principis d’autonomia, anàlisi i autoreflexió crítiques. S’ofereix un món fantàstic que es basa en la cultura mercantil, on les referències socials i històriques es filtren fins a arribar a un producte anodí, abrillantat i desinfectat que exalta la nostàlgia de l’esperit d’empresa, uns valors conservadors d’un determinat tipus de família i el progrés tecnològic. Es fomenta la construcció d’un món encantador, pretesament lliure d’ideologia, política i poder. La nació  Disney té especial interès perquè sigui considerada una metàfora d’Amèrica, neta, decent, treballadora i el lloc més feliç de la Terra.

Si ens hi fixem, les sèries Disney desordenen dues coordenades essencials de la cultura: l’espai  i el temps. En la primera coordenada, provoquen el desarrelament, la pèrdua del sentiment de pertinença a un territori a l’hora de percebre allò que és pròxim o llunyà, fan perdre el lligam orgànic amb el territori i la llengua, que són les bases del teixit propi. 

I pel que fa al temps, aquesta mena de sèries creen una realitat atemporal, fabriquen un present perpetu on el passat, l’experiència no existeix. Són sèries que parteixen d’una situació fixa i d’un nombre de personatges  principals fixos que en mouen altres de secundaris que canvien per fer la impressió que la història següent és diferent  de l’anterior. Tot respon a la necessitat infantil de tornar a escoltar, a veure o a llegir constantment la mateixa història, de trobar consol en la tornada d’allò que és idèntic. Des de l’inici, el primer capítol neix amb la vocació de ser sotmès a una relació d’imitació amb la resta dels capítols.

A hores d’ara es fa imprescindible desenvolupar instruments educatius crítics que permetin a la ciutadania ser conscients i interrogar-se sobre el paper dels mitjans de comunicació en tant que extraordinàries forces polítiques, pedagògiques i socials. Volem seguir insistint en la necessitat d’una matèria educativa dins l’escola i en programes mediàtics als mitjans de comunicació que ofereixin la possibilitat d’aprendre a fer servir i a llegir críticament les tecnologies mediàtiques i els seus productes. 

Democratitzar els mitjans, i fer-los responsables davant una ciutadania participativa, exigeix, alhora, posar dempeus una educació en comunicació universal que pugui sotmetre multinacionals com Disney a la investigació social i al diàleg crític.

És molt important que aquells textos culturals que dominen la cultura infantil i adolescent, i aquí cal incloure-hi tota la producció Disney, s’incorporin als currículums escolars com a objectes de coneixement social i anàlisi crítica. Ha de ser prioritari convertir l’anomenada cultura popular en un objecte essencial d’anàlisi social realitzat als centres educatius.


Ramon Breu
Professor de Secundària, coordinador de Cinescola i formador de Rosa Sensat


Cap comentari:

Publica un comentari