Segueix-nos a les xarxes socials

dilluns, 15 de maig de 2017

Llegir per transformar




David Bueno en aquest article sosté que l’important no és llegir des de ben petits, quan abans millor, sinó gaudir amb la lectura. I que ensenyar a llegir és una gran responsabilitat pels mestres, atès que alteren físicament el cervell dels infants i condicionen no només la manera com percebran la lectura a partir d’aquell moment, sinó també la manera com percebran el món i com es percebran a ells mateixos dins aquest món. 

Possiblement tots estaríem d’acord en què llegir és una competència crucial per créixer culturalment i intel·lectualment com a persones, motiu pel qual ensenyar a llegir hauria de ser una prioritat en les etapes educatives inicials. Dic que “possiblement” tots hi estaríem d’acord perquè jo, honestament, no hi estic d’acord, per dos motius (i no patiu, que ja els matisaré!). 

Primer, perquè penso que llegir no és una competència crucial: és la competència més crucial de totes. Llegir implica poder accedir a tot allò que hi ha escrit i poder participar del creixement social i personal escrivint també coses, i en conseqüència eixampla la ment i permet arribar a universos exteriors i interiors insospitats. I ho fa, com explicaré tot seguit, alterant l’estructura física del cervell. 

El segon motiu pel qual no estic completament d’acord amb l’afirmació que he fet és que no hi ha una edat òptima comuna per aprendre a llegir, sinó un interval força ampli que depèn del ritme de maduració del cervell de cada persona –o, dit d’una altra manera, no tothom en pot aprendre a la mateixa edat, en aquestes “etapes educatives inicials” que he esmentat de forma genèrica–. 

L’important no és llegir des de ben petits, quan abans millor, sinó gaudir amb el que hom llegeix

Per això ensenyar a llegir és un repte: cal trobar el moment idoni per a cada alumne i fer-los entendre a ells, als seus pares i a la societat en general que l’important no és llegir des de ben petits, quan abans millor, sinó gaudir amb el que hom llegeix. I també per això és una gran responsabilitat, atès que alterem físicament el cervell dels nostres alumnes i condicionem no només la manera com percebran la lectura a partir d’aquell moment sinó també, com explicaré el final, la manera com percebran el món i com es percebran a ells mateixos dins aquest món. Precisament perquè és un repte i una responsabilitat és també, o hauria de ser, un goig i un plaer participar d’aquest procés d’aprenentatge.

Anem a pams. Com sempre en els meus treballs, us explicaré aquests dos punts des de la neurociència, des de com es construeix i reconstrueix el cervell, deixant ben clar que entre els coneixements científics i la pràctica educativa diària a l’aula cal bastir el pont de la didàctica i la pedagogia.

Llegir és molt bèstia

Si em permeteu l’expressió, llegir és molt bèstia. És molt bèstia des del punt de vista de les capacitats mentals. D’una banda cal tenir prou madures les zones que gestionen el llenguatge, com les anomenades àrees de Broca i de Wernicke, que es troben a l’escorça del cervell, entre altres. De manera molt simplificada,  l’àrea de Broca participa en la producció del llenguatge, i la de Wernicke en la comprensió de paraules. 

Normalment, cap els 4 o 5 anys d’edat el cervell dels infants ha madurat prou, i això es fa visible no només en la capacitat de comprendre moltes paraules i d’incorporar-ne de noves de manera automàtica, sinó també en la d’organitzar les frases sintàcticament i fer coincidir aspectes com el nombre, el gènere, els temps verbals més senzills (present, passat, futur i condicional), etcètera. Però amb això no n’hi ha prou per aprendre a llegir. Cal que la zona del cervell que gestiona els pensa ments abstractes també hagi començat a madurar, atès que el llenguatge llegit és abstracte. El fet que d’un pal vertical del qual surten tres palets horitzontals una mica més curts que el vertical i que miren cap a la dreta en diguem “E” és una abstracció, perquè per ell mateix aquest símbol arbitrari no du cap so associat.

Les zones del cervell que gestionen les abstraccions es troben als lòbuls frontals de l’escorça, i maduren molt lentament. De fet, no maduren fins a l’adolescència, però molt abans d’això, durant la infantesa, ja poden començar a gestionar els primers pensaments abstractes. 

L’aprenentatge de la lectoescriptura modifica les xarxes neurals implicades en descodificar el llenguatge oral i genera connexions noves cap a la zona del cervell que gestiona les representacions visuals dels objectes

Tanmateix, aquesta diferència temporal fa que, en els infants, la variabilitat pel que fa al grau de maduració de les zones que gestionen les abstraccions sigui molt gran. Dit d’una altra manera, hi ha persones que als 3 o 4 anys d’edat ja tenen prou maduresa cerebral per començar a llegir, mentre que d’altres no l’assoleixen fins els 6 o 7. L’entrenament ajuda, per descomptat que sí –no només mirant lletres i paraules escrites, sinó molt especialment dibuixant i manipulant, és a dir, a través de l’educació plàstica i artística–, però també hi ha factors intrínsecs al mateix desenvolupament biològic del cervell, que depenen de cada persona. 

La millor manera de garantir un bon aprenentatge de la lectoescriptura és oferir als infants aquesta possibilitat però no forçar-los, i esperar que sigui el seu cervell qui els ho demani. Obligar-los abans de què el seu cervell estigui prou madur pot generar un efecte no desitjat: que avorreixin la lectura abans de poder començar a gaudir-ne. I quin profit en trauran quan siguin adolescents, joves i adults, si llegir els avorreix o directament els atemoreix?

No hi ha una edat òptima generalitzable, sinó un ventall ampli, la qual cosa implica que cal que aquest procés d’aprenentatge sigui flexible. És la condició que ens imposa el desenvolupament del cervell per aprofitar al màxim les seves possibilitats. Vull emfatitzar especialment aquest punt, el de flexibilitat, atès que darrerament he llegit un article publicat per una psicoanalista argentina, Nora Merlí, on diu textualment que “la intenció [de la neurociència] és esborrar les singularitats humanes, uniformitzar i disciplinar les conductes”, quan justament el que ens indiquen tots els coneixements en neurociència és precisament el contrari, que no hi ha dos cervells iguals i que per tant, per gaudir dels aprenentatges, cal ser flexibles.

És important aprendre a llegir “quan toca a cada persona”, i aprendre a fer-ho amb gust

He començat aquesta entrada al blog dient que llegir altera físicament l’estructura del cervell, però encara no n’he parlat d’aquests canvis. Fa temps que se sap que el fet de llegir provoca canvis en l’estructura neuronal, però fins fa poc no s’havia aprofundit en quins canvis concrets es produeixen. A mitjans d’abril va sortir una publicació especialitzada que ho analitza en profunditat, a la revista científica Developmetal Cognitive Neuroscience. 

De manera resumida, l’aprenentatge de la lectoescriptura modifica les xarxes neurals implicades en descodificar el llenguatge oral i genera connexions noves cap a la zona del cervell que gestiona les representacions visuals dels objectes. Pot semblar una futilesa, però no ho és. D’una banda, explica per què, quan llegim, “sentim” les paraules escrites dins el nostre cervell. La lectura activa la gestió del llenguatge oral.

Però, a més, també indica que llegir incrementa la capacitat que tenim de representar visualment els objectes que imaginem. De fet, en part això ja ho sabíem, atès que quan llegim una història no és gens infreqüent que “veiem” els successos que narra dins el nostre cervell. Però treballar aquesta capacitat des de la lectura implica també que puguem fer-nos una millor representació mental del món que ens envolta i de les situacions que vivim, i per tant que incrementi la nostra capacitat d’imaginar realitats alternatives i, en conseqüència, de pensament crític. En definitiva, incrementa la capacitat dels nostres alumnes de ser i sentir-se elements transformadors de la societat, no simples subjectes passius. Per això és tant important aprendre a llegir “quan toca a cada persona”, i aprendre a fer-ho amb gust.

Llegeix altres articles de David Bueno: Neuroquè?

David Bueno 
Professor i investigador de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i autor de Neurociència per a educadors

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada