divendres, 20 de gener de 2017

Reconeixement, formació, mercantilització, privatització



Quan prop de 500 centres educatius catalans han decidit lliurement de sumar-se al programa Escola Nova 21, quan centenars de docents han fet el gest d’assistir a les jornades organitzades pels promotors del programa, és obligat de preguntar-nos què hi pot haver darrere d’aquest fenomen més enllà del seu indiscutible èxit mediàtic.

Per començar hi veiem una necessitat profunda de reconeixement per part de molts mestres i molts centres abnegats i entregats que, calladament, dia rere dia, curs rere curs, s’esforcen a crear un clima de benestar i culturalment enriquidor, a estimular al màxim les capacitats i les habilitats de tots i cadascun dels seus alumnes, a corregir amb els mitjans disponibles les desigualtats i els dèficits amb què molts d’aquests infants i joves accedeixen al sistema educatiu, per tal que tots assoleixin les competències considerades bàsiques i imprescindibles. Un reconeixement per part de les administracions públiques que, en general, ni arriba ni es nota, i més necessari que mai en aquests temps de retallades injustificables, de pressions artificioses, de solitud i abandonament, malgrat les xarxes informals i virtuals d’intercanvi i col·laboració.

"És absolutament incomprensible que el Departament d’Ensenyament hagi deixat pràcticament a zero, des de fa ja alguns anys, la partida destinada a la formació permanent"

Hi veiem també una demanda urgent, gairebé desesperada, de formació permanent, una aposta decidida pel desenvolupament professional quan, des de tots els fronts, arriba el missatge que ens trobem en un autèntic canvi d’època que ha posat en crisi totes les institucions filles de la il·lustració que viuen temps desconcertants i incerts. És absolutament incomprensible que el Departament d’Ensenyament hagi deixat pràcticament a zero, des de fa ja alguns anys, la partida destinada a la formació permanent i l’hagi lliurat gairebé en exclusiva en mans de moviments de renovació pedagògica, de sindicats, d’empreses amb i sense ànim de lucre o a la bona voluntat dels docents mateix.

És realment inexplicable quan tothom valora el seu caràcter estratègic per millorar tant els processos com els resultats, i resulta fins i tot curiós que s’hagin esmerçat tants esforços en la formació inicial dels futurs mestres (paradoxalment només en la dels mestres de Primària però no en la del professorat de Secundària, com si en aquest tram no hi haguessin problemes), quan l’accés de nou professorat al sistema aquests darrers anys ha estat insignificant i els que realment donen la mesura de la seva qualitat són els que ja són a dins... Una mostra de desídia, d’incapacitat, d’insolvència... del Departament d’Ensenyament?

"Quan s’estimula que es tingui cura de la marca, de la imatge dels centres, es fan passos, volent o sense voler, cap a la competència entre ells"

Hi veiem, en tercer lloc, un pas més cap a la mercantilització de l’educació. Quan es posa tant èmfasi en la diferenciació dels centres, a remarcar que en l’oferta educativa hi ha unes escoles avançades i, doncs, en correspondència, unes altres escoles antiquades o endarrerides; quan s’estimula que es tingui cura de la marca, de la imatge dels centres, es fan passos, volent o sense voler, cap a la competència entre ells per tal de captar els millors alumnes i evitar els que previsiblement presentaran més dificultats.

Perquè aquesta diferenciació de l’oferta s’ha de posar al costat de la lliure elecció dels usuaris o consumidors, unes famílies que hauran de basar la seva tria en la visibilitat i la capacitat de seducció d’aquestes marques. Tot plegat, una dinàmica que ja sabem que va en detriment de la inclusió educativa, de la cohesió social i de les funcions socials dels centres.

"S'estan fent passos cap a una creixent privatització de l’educació"

Finalment, sembla evident que assistim a un desdibuixament de les responsabilitats públiques en l’educació bàsica, buit que és omplert per iniciatives privades. Quan el Departament d’Ensenyament renuncia a ocupar-se de la formació permanent del professorat, quan deixa en mans privades la política educativa per millorar l’ensenyament a Catalunya, quan els diagnòstics sobre la  situació de l’educació a casa nostra es deixen reiteradament en mans privades, quan, segons dades oficials, la inversió en educació per part del govern català és de les més baixes d’Espanya i d’Europa i això obliga que la inversió de les famílies sigui de les més elevades, d’això se’n diu senzillament fer passos cap a una creixent privatització de l’educació.

És una bona notícia que tants centres manifestin de manera tan clara que tenen ganes de formar-se, de tenir visibilitat i reconeixement, de millorar la seva pràctica; és positiu que els mitjans de comunicació s’ocupin amb tant d’interès de les moltes coses interessants que es fan en els centres educatius catalans. Però aquest fenomen posa al descobert també els desistiments, les renúncies i els errors d’un Departament d’Ensenyament i d’un govern que no sembla tenir l’educació entre les seves prioritats.

Editorial de la revista PERSPECTIVA ESCOLAR 391 (Gener/Febrer 2017)

Cap comentari:

Publica un comentari