Segueix-nos a les xarxes socials

divendres, 24 de febrer de 2017

Avui hem enterrat una mestra

No he pogut evitar de pensar en la idea de la meva mort, i d’imaginar-me com em recordarien els meus exalumnes, però el que he pensat immediatament és en el que jo com a mestre puc fer encara avui, del que sóc a temps de fer, per deixar una empremta positiva
  

Avui hem enterrat una mestra. Una malaltia se l’ha endut molt més d’hora del que podríem considerar just.

A l’església seia darrera d’una bancada de nois i noies joves, que devien ser exalumnes seus. Els he vist molt afectats, sanglotant en silenci, i fent-se mirades entre ells com per donar-se suport cada vegada que algú es desmuntava més del compte. M’ha colpit aquesta imatge. El primer que he pensat ha estat que m’hauria agradat que ella hagués vist les mostres d’estima que aquella colla de nois i noies li demostraven. A mesura que anava sentint les paraules de qui conduïa la cerimònia, he pensat que en aquella imatge hi havia alguna cosa molt bonica, encara que la seva mestra no ho hagués pogut veure. El  reconeixement que els joves estaven mostrant en aquell moment a la seva mestra era sincer, profund. Si en algun moment algú podia tenir dubtes sobre la vàlua d’aquesta mestra, aquesta imatge els esvaeix definitivament.

No he pogut evitar de pensar en la idea de la meva pròpia mort i d’imaginar-me com em recordarien els meus exalumnes. Però el que he pensat immediatament és en el que jo, com a mestre, puc fer encara avui, del que sóc a temps de fer, per deixar una empremta positiva, bona, forta als nens i nenes amb qui treballo, com la que segurament va deixar aquesta mestra a la colla de joves que ploraven.

No voldria que el meu pas per les seves vides els sigui indiferent

Estic parlant de coses que em sembla que tenen més a veure amb la humanitat que amb la tècnica de l’ofici. Un mestre amic meu, fill de Menorca, un dia m’explicava que a la seva illa els pagesos “ensenyen” els poltres quan neixen amb un ferro roent. Aquest significat del verb “ensenyar” em va sorprendre. Jo sempre he pensat que la nostra feina va més de facilitar situacions on els nens i nenes puguin aprendre, que no pas d’ensenyar-los. Però, en canvi, avui he vist clar que sí que els vull deixar un senyal viu: els vull ensenyar. No voldria que el meu pas per les seves vides els sigui indiferent, i això em renova el sentit de responsabilitat, pensant que haig de ser molt curós amb com hi parlo, com els miro, com els responc, com m’hi enfado si cal, per fer-ho tot deixant un senyal que sigui el millor tatuatge que els pugui marcar.

Els nois del banc, avui, tots anaven tatuats amb tot allò que van compartir amb una mestra que avui hem enterrat, i que recordaran per sempre més.

David Altimir 
Mestre d'Infantil i membre del Consell de Redacció de la revista Infància

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada