dilluns, 12 de novembre de 2012

Les línies vermelles


Tot té un límit, i la política no n’és l’excepció. Tanmateix, hi ha polítics que costa d’entendre'ls, en especial els instal·lats en una autoestima tan alta que trenca totes les estadístiques. La gent del món de l’educació ho sabem prou després de vint-i-un mesos d’un mandat delirant que passarà a la història com el de les retallades.

Què ens enduem dins el sarró de la legislatura més curta de la Generalitat democràtica? Primer, un increment dels problemes i dels conflictes en l’educació. El punt de partida no era òptim i, no obstant això, lluny d'emprendre la sendera del pacte i de l’acord (pas imprescindible per desenvolupar de forma coherent la imperfecta Llei d’educació) aquest any llarg ha estat marcat pel frontisme entre l’Administració i la comunitat educativa. S’ha generat una tensió prou elevada per impedir el diàleg necessari.

I, segon, hem après que aquells drets i llibertats conquerits, per part de tothom (famílies, professorat, alumnat), poden esborrar-se d'un dia per l'altre sense miraments. Les AMPA han vist esllanguida la seva capacitat d’acció per la reducció d’ajuts que els permetien tirar endavant projectes. Els claustres dels centres públics han quedat esmicolats amb l’aplicació de criteris diferencials entre mestres d’acord amb la categoria i el salari a percebre. Dit d’una altra manera: els substituts, si és que arriben, són contractats com a mà d’obra barata només per cobrir estrictament la docència. I els infants i joves, en un percentatge prou significatiu, han vist com els seus grups s’han massificat i les oportunitats d’atenció personal han estat minvades.

El descontentament arreu del sistema és prou elevat, encara que es vulgui negar. És cert que no hi ha greus aldarulls, però no hem d’interpretar la manca de reacció visible com a assentiment a unes polítiques que han traspassat impunement unes línies considerades vermelles fins ara, sinó més aviat com a símptoma de l’esgotament i la impotència davant d’un poder que no escolta. I sobretot d’un alt sentit de la responsabilitat, que empeny tothom a concentrar-se més a mantenir la qualitat de l’ensenyament que a lliurar batalles perdudes d’antuvi.

A una gran majoria ens envaeix un sentiment de tristesa profunda, i se’ns obren mil interrogants sobre el futur immediat, que només el pas del temps anirà esclarint. Esperem que sigui en la direcció de retornar les línies vermelles al seu lloc i de generar consciència que mai més puguin tornar a traspassar-se.

(Editorial de la revista PERSPECTIVA ESCOLAR 365 (Setembre-Octubre 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari