dijous, 30 de novembre de 2017

L'educació del pensament crític per fer front a l'adoctrinament


Els partipants al debat Pensament crític i adoctrinament del passat 30 d'octubre


Aquestes darreres setmanes l’escola i l’educació a Catalunya han estat situades al centre d’algunes crítiques, mediatitzades i polititzades de manera molt interessada per part d’alguns que pretenen fracturar el que l’escola ha estat capaç de construir i cohesionar durant les darreres dècades. També hi ha hagut mestres directament interpel·lats per les instàncies judicials acusats d'"adoctrinament” pel sol fet d’haver generat un debat amb els infants i joves de les escoles. 

Davant de tot aquesta situació hem de continuar defensant amb més fermesa que mai el valor de l’escola i l’educació com el que ha d’afavorir la construcció del pensament crític de tots els individus, defugint qualsevol dogmatisme ideològic, polític o econòmic.

Des de Rosa Sensat pensem que cal dominar el risc de la reacció compulsiva, poc reflexiva i que ha demanat constantment posicionaments a favor o en contra de certes problemàtiques que són molt complexes.

Cal recordar que una de les missions de Rosa Sensat és afavorir la reflexió i el debat entre mestres, i que això contribueix a construir una dimensió humanitzadora de tothom qui hi participa, a partir de la generació d’aquesta reflexió.

Els infants i joves que viuen aquests temps complexos demanen als educadors alguna llum que els permeti comprendre i interpretar el que està passant

La reacció a aquestes infundades acusacions d’adoctrinament, però, no pot ser únicament el “no ens toqueu la nostra escola”, perquè no podem obviar que avui tenim més de 700 escoles confessionals finançades amb diners públics, que segurament estan en fals davant de l’acusació d’un cert adoctrinament, malgrat que no sigui exactament el mateix al qual fan referència aquestes crítiques absurdes. 



Un altre risc que cal evitar és el de la cristal·lització d’aquesta reacció en forma de símbols, perquè poden alimentar un frontisme de difícil resolució.

Si un mestre no és indiferent a la vida dels seus alumnes i hi vol influir; si és fidel a la idea de la diversitat també ideològica i accepta que pensin diferent, defugint de tot dogmatisme, no és adoctrinador. L’escola que segrega és una escola inherentment dogmàtica, així com ho és la religió que tracta amb fidels i infidels. Un mestre també és adoctrinador si no és capaç de transmetre la idea que val la pena canviar la realitat. Un mestre serà revolucionari no pas per fer la revolució, sinó per estimular els joves a qüestionar-se la realitat.

És cert també que les acusacions d’adoctrinament han vingut associades amb l’atac al model lingüístic de l’escola a Catalunya. Rosa Sensat sempre ha fet una defensa de l’escola pública catalana, i per això condemnem sense embuts qualsevol crítica a un acord que va ser pres per unanimitat parlamentària. 

Això és particularment greu quan l’estratègia d’immersió lingüística ha garantit el coneixement de les dues llengües per part de totes les noies i nois, i que això sigui interpretat com a “adoctrinament” és incomprensible i inacceptable

Cal combatre enèrgicament qualsevol aversió sobre les expressions culturals que no siguin les pròpies, i no podem estar immòbils davant d’acusacions que, a més, no són certes. 

Aquesta derivada lingüística és innegable i ha de generar -aquí sí- una defensa clara davant del model que es desprèn de la Llei de Normalització Lingüística del 1983. Aquestes crítiques s’utilitzen interessadament com a eina per frenar un canvi que ha agafat una dimensió social molt considerable, en un moment on hi ha una clara resistència a qualsevol canvi, sobretot si té aquest component social perquè ha capgirant la lògica política que hi ha hagut fins ara. 

També és clar que condemnar una acció de violència, vingui d’on vingui, no pot ser considerat com a acte d’adoctrinament i és un deure que tenim com a educadors de presentar-ho així als nostres infants.



Hi ha també el debat de les veritats absolutes i de les paraules, i del valor que tenen les paraules en funció de la intenció amb la qual s’utilitzen, així com la necessitat de qüestionar la informació que ens arriba sigui pels mitjans de comunicació i per les xarxes socials.

En aquest context hostil, per poder continuar fent serenament la nostra feina cal afrontar amb determinació de quina manera cal que parlem als nois i noies dels esdeveniments polítics. L’escola ha de ser el lloc de vida, i per tant s’ha de poder parlar de tot, sense caure en cap autocensura, però gestionant el propi punt de vista  com a educador a l’hora de parlar-ne davant dels nois i noies, amb l’actitud amb la que Marta Mata afimava al 1987 en una conversa amb Pilar Benejam: Penso que és bo que els nens sàpiguen que els seus mestres són tan normals que fins i tot tenen la seva opció política –i/o religiosa– (segons el cas). I que són tan mestres que no la inculquen.

Els temps actuals demanen posicionar-se constantment davant de tot, i bufen uns certs aires de revolta, encara que sigui diversa, cosa que ens ha d’empényer a afrontar els temes sense cap pensament ni idea dominant pel fet de ser les puguem tenir com a educadors

Aquest és un equilibri difícil d’afrontar però es podria resoldre deixant més espais perquè els nois i noies puguin expressar les seves opinions, més que no pas formular-los preguntes, generant-los dubtes sobre els diferents punts de vista. 

Els infants avui se’l construeixen aquest punt de vista, perquè viuen en un context hiperconnectat que els dóna moltes informacions més enllà de l’escola i de la família. Si creiem en un infant actiu hem d’aplaudir que tingui aquest dret, però el nostre deure d’educadors és exigir que justifiqui el propi punt de vista. 



Demanar d’argumentar la pròpia opinió és ja un acte educatiu de molta rellevància, i per això l’escola no s’ha de conformar en generar un simple debat, sinó en crear aquesta reflexió sobre les pròpies idees i sobre les idees dels altres. Educar en el pensament crític passa també per demanar als infants que justifiquin el perquè de les pròpies idees, de les pròpies afirmacions, acceptant que les idees es poden modificar després d’escoltar el punt de vista de l’altre. Educar és també creure en la plasticitat de les pròpies idees.

Educar en el pensament crític passa per demanar als infants que justifiquin el perquè de les pròpies idees, de les pròpies afirmacions, acceptant que les idees es poden modificar després d’escoltar el punt de vista de l’altre

També cal defugir el presentar el món amb una separació entre bons i dolents, entenent com a bons els qui pensen com jo, els qui són com jo, i els dolents tota la resta. L’escola ha de donar el missatge amb fets, amb gestos, que es pot conviure i construir una societat amb qui pensa diferent d’un mateix, construint acords concrets en la discrepància i no en el consens. Aquesta ha d’ésser la base de la convivència.  

Però com protegim els infants dels missatges absoluts que reben del seu entorn, en alguns casos inclòs de les famílies? Els infants tenen el dret de qüestionar les ideologies de la família, i de construir-ne una de pròpia. Però de vegades això genera un cert  patiment als infants que pot traduir-se en un rebuig o una certa desconnexió.    

A banda d’aquesta dimensió hi ha el missatge que nosaltres donem com a educadors amb el nostre fer de cada dia. Els valors no s’inculquen sinó que es practiquen, de manera que el que cal és estar més atents al com ens relacionem entre nosaltres i amb els infants i joves més que no pas a les idees que proclamem. 

La coherència entre les pròpies actituds i les idees que proclamem és l’eina més potent que tenim els educadors.

David Altimir
Secretari de l’Associació de Mestres Rosa Sensat

1 comentari:

  1. Estic molt segur que els mestres, o una inmensa majoria de mestres no adoctrinen, i que procuren educar en el pensament crític. Si hi ha adoctrinament és perque uns volen educació cívica i altres educació espanyola o catalana. L'ADOXCTRINAMENT ENS VE DE DALT. Per veure con està el tema llegiu sisplau un document que va ser citat a la premsa fa uns dies i que es pot trobar a internet, a l'hemeroteca de El Periódico: LA RECATALANIZACIÓN DE Cataluña. El Periódico, 18 de octubre de 1990 (traducido del catalán ) saosbre tot nº1 i 2. Segur que deu haver-hi un paral·lel "espanyolizador".

    ResponSuprimeix