Carta a una mestra o el compromís ètic i polític per l’educació

Llegir a l’estiu és agradable, sobretot a l’horabaixa, quan ja no hi ha marinada. En aquesta estona la calor afluixa i tot queda envaït per una quietud íntima que convida a obrir un llibre. De tots els llibres que m’havia proposat llegir vaig començar per Carta a una mestra. No sé si va ser la millor lectura, perquè vaig estar uns dies que moltes de les coses llegides no me les podia treure del cap. 

El llibre fa honor al seu títol, comença amb una salutació protocol·lària i la primera frase és impactant:

Estimada senyora: 

Segurament no se’n recorda del meu nom. Se n’ha carregat tants! 

Feia anys que l’havia llegit i no recordo que em causés el mateix impacte, la seva lectura ha sigut com un cop de puny. La senzillesa dels seus raonaments i la contundència dels seus arguments és demolidora, i encara ho és més tenint en compte que, malgrat les diferències entre les dues èpoques, hi ha aspectes que es denuncien en aquest llibre que continuen vigents: les desigualtats, els repetidors, els deures, la doble xarxa escolar, l’educació a temps complet, les mancances lingüístiques dels més desafavorits, l’abandonament escolar.

Centrant-me en aquest últim aspecte, cal dir que, malgrat que l’abandonament escolar s’ha reduït, continua sent alt, massa alt, i sobretot concentrat en entorns concrets. És un fet que no hem de permetre.

Carta a una mestra és un al·legat a favor dels desfavorits i una crítica sense embuts a un sistema que deixa pel camí moltes noies i nois

Carta a una mestra és un al·legat a favor dels desfavorits i una crítica sense embuts a un sistema que deixa pel camí moltes noies i nois. Si, com deia abans, la societat d’avui no és la mateixa que van viure els autors d’aquesta carta, per què la fa tan actual? Per què és tan necessari tornar-la a llegir? Perquè ens posa davant del mirall de nosaltres mateixos, perquè ens obliga a veure la realitat tal com és, perquè, llegint-la, ens fa reflexionar sobre una qüestió fonamental: la necessitat del compromís ètic i polític de tothom que es dedica a l’educació. 

No podem parlar d’aquesta carta sense parlar de Lorenzo Milani i de com entenia que havia de ser la societat i l’educació, perquè de fet no es pot deslligar una cosa de l’altra. Malgrat tots els esforços que s’han fet i es fan, malgrat les polítiques educatives encaminades a compensar desigualtats, és evident que alguna cosa no s’està fent bé. 

El nostre repte ha de ser aconseguir que tothom acabi l’ensenyament obligatori i assegurar que tothom rebi la millor educació

Hi ha molts professionals, educadors, mestres, professors que fan una feina magnífica, però tot i així el 20 de febrer de 2017 l’abandonament prematur per sexes a Catalunya és del 14,2 per cent de noies i el 21,6 per cent de nois, cosa que fa una mitjana del 18 per cent (dades de l’Idescat). No ha de satisfer a ningú que el tant per cent hagi disminuït, com tampoc considero una bona idea que ens posem com a horitzó arribar a la mitjana europea del 12 per cent; posar-nos aquest horitzó implica que acceptem com a bo que hi haurà noies i nois que abandonaran els estudis, i, torno a repetir, això no ho hem de permetre. 

El nostre repte ha de ser aconseguir que tothom acabi l’ensenyament obligatori i assegurar que tothom rebi la millor educació, i per fer-ho és fonamental que els col·lectius més desfavorits tinguin les millors escoles, els millors mestres, les millors condicions. 

Per això és bo que rellegim Carta a una mestra, perquè llegint-la escoltes les veus d’aquells que, des de la pròpia experiència, van fer una dura crítica a una escola inacceptable, però a la vegada, tal com diu José Luis Corzo a la presentació de l’edició en castellà, van fer evident que és possible una escola bona, una escola en la qual els més desfavorits siguin els més ben atesos, una escola en la qual l’actualitat hi estigui present, una escola on no es defugin els conflictes i es resolguin entre tots, una escola on la paraula hi tingui una presència preponderant, en definitiva, una escola que tingui l’aspiració d’aconseguir la utopia que vida i escola es fonguin en una sola cosa.

Maria Vinuesa

Mestra jubilada

Com a mestres, aquest curs ens proposem aconseguir una escola equitativa, inclusiva i connectada al món i treballarem, tal com dèiem a les conclusions de la 52a Escola d'Estiu, per anar més enllà dels canvis metodològics, reformular l’escola mirant sempre la infància, i creant des del present projectes plens de futur que trenquin la dualitat entre escola i vida.

Foto Joan Portell

A Rosa Sensat vam començar el curs el passat 6 de setembre, colpits de prop pels atemptats del 17 d’agost, amb una taula rodona per compartir, reflexionar, i anar a fons sobre el paper dels mestres, de l’escola i de la societat en uns moments com aquests. Aquests fets que ens fan trontollar, i una vegada més ens fan replantejar per què eduquem i com ho fem, si el que volem és educar per l’emancipació de les persones en una societat diversa.

En aquesta taula rodona vam compartir punts de vista amb els companys més experts, en un espai de debat conjunt, mestres de totes les etapes educatives, obrint més dubtes que certeses i amb valentia. Tenim el convenciment que el que ens cal ara no són més protocols per complir, sinó anar més al fons de l’anàlisi dels fets que ens envolten, amb més rigor, amb més coneixement i amb més projectes conjunts i en xarxa. Com a educadors ens comprometem a continuar el diàleg obert amb els infants i joves, famílies, i altres agents educatius per continuar treballant per una cultura de la pau, en un món on la violència, l’odi i el mal, són encara els protagonistes en molts àmbits.

Al juliol vam acabar el curs amb les piles carregades, després d’una escola d’estiu amb una gran participació de mestres que declaràvem a les conclusions del tema general  que: “En una societat plena de diversitat, conflictes i reptes, el canvi és necessari per aconseguir infants actius, crítics, curiosos, compromesos i sans, que puguin créixer en dignitat i resoldre els conflictes col·lectius”. Declaràvem també que “hi ha reptes de molts tipus: organitzatius, educatius, formatius, socials… i la clau és afrontar-los en comunitat i amb valentia. Un dels principals reptes és prioritzar la igualtat d’oportunitats i vetllar per una escola més equitativa”. I acabàvem dient que “amb implicació, compromís, il·lusió, i recursos es pot afrontar qualsevol repte”.

Aquests darrers anys, la pressió de la comunitat educativa ha estat clau per aconseguir algunes mesures per a la millora de les plantilles, de l’equitat i l’educació inclusiva, però quedem lluny d’una planificació pública i seriosa per acabar amb la segregació dels alumnes, que aposti per la inclusió i l’equitat

Foto Jordi Navarro

També aquests primers dies de setembre, com a associació implicada dins del Marc Unitari de la Comunitat Educativa de Catalunya (MUCE), hem elaborat un document, per demanar un creixement sostingut del pressupost educatiu. Entre d’altres qüestions es demana al Govern del país que si l’educació és una prioritat, cal que ho demostri amb fets. 

Aquests darrers anys, la pressió de la comunitat educativa ha estat clau per aconseguir algunes mesures per a la millora de les plantilles, de l’equitat i l’educació inclusiva, però quedem lluny d’una planificació pública i seriosa per acabar amb la segregació dels alumnes, que aposti per la inclusió i l’equitat. Es continua denunciant que el pes relatiu per l’educació dins el pressupost s’ha reduït des del 2010, també en relació amb el PIB, i que som encara dels territoris de l’Estat Espanyol i d’Europa amb menys inversió pública en educació.

Necessitem aquesta inversió per tirar endavant la feina del dia a dia a les escoles i instituts, i treballar amb les garanties que tots els infants i joves, no només seran atesos en funció de les seves necessitats, sinó que rebran una educació de qualitat. Aquesta és la responsabilitat de l’administració, que ha de fer una aposta clara i contundent, amb recursos i normatives apropiats, per una escola pública que ofereixi oportunitats i reptes a tots els infants, independentment del lloc de procedència o del nivell socioeconòmic.

Des de Rosa Sensat continuem apostant per la formació dels mestres i professors, com un dels pilars imprescindibles per millorar l’educació, una formació

Com a mestres continuarem amb les nostres responsabilitats que passen, entre d’altres per organitzar-nos com a equips, de manera coordinada, amb espais de reflexió, debat i acció que ens permetin definir on volem anar i planificar les accions per arribar-hi. L’objectiu que ens proposem és la creació d’una escola equitativa, inclusiva i connectada al món. Tal com declaràvem en la passada 52a Escola d’Estiu de Rosa Sensat, aquest curs 2017-2018 “treballem per anar més enllà dels canvis metodològics, i per reformular l’escola mirant sempre la infància, i creant des del present projectes plens de futur que trenquin la dualitat entre escola i vida”.

Des de Rosa Sensat continuem apostant per la formació dels mestres i professors, com un dels pilars imprescindibles per millorar l’educació, una formació que, com diu Gino Ferri, “promogui el canvi, no de les maneres de fer (perquè el resultat gairebé sempre és canviar la forma per seguir fent el mateix) sinó de les maneres de pensar”. 

Entenem, doncs, que la formació de mestres, tal com entenem la formació dels infants i joves, és un procés en el qual el protagonista ha de ser cada mestre, juntament amb el treball col·lectiu amb altres companys i companyes, una formació que passa per la generositat i pel compromís… I és per això que les portes de l’associació continuen obertes per oferir un espai de trobada, de debat, de reflexió, de compromís i de millora de la professió.

Esperem que aquest curs 2017-2018 siguem molts més que treballem en aquest sentit.

Francina Martí

Presidenta de Rosa Sensat

Una perspectiva (escolar)

Foto: Joan Portell

Afirmen veus autoritzades que a Catalunya estem a les portes d’una tercera primavera pedagògica (després de la viscuda al primer terç del segle XX, que seria la primera, i de l’agombolada entorn de l’Escola de Mestres Rosa Sensat durant el franquisme), protagonitzada per centres de nova creació o amb projectes educatius singulars i lideratges forts, que ha eclosionat arran del projecte d’Escola Nova 21 i de Xarxes per al Canvi, però també per la presència plenament consolidada de la Xarxa d’Educació Lliure de Catalunya o l’impacte de l’Horitzó 2020 de Jesuïtes Educació. 

Tot plegat ha contribuït a crear un imaginari col·lectiu favorable a la innovació i al canvi (sense més matisos) que fa que els centres que no s’hi apunten semblin quedar en la marginalitat o l’antigor i que moltes famílies es deleixin per apuntar els seus fills en aquells que més han aparegut als mitjans.

No és pas aquest el lloc per dibuixar una cartografia de la innovació pedagògica que ordeni tota aquesta efervescència, però sí que ens sembla oportú aportar alguns criteris, algunes certeses i alguns interrogants per –amb tota la modèstia– fer una mica de llum i ajudar a destriar el gra de la palla, el màrqueting de la coherència i la consistència, la fe de la ciència i de la justícia.

Hi ha unes pedagogies amb fonaments sòlids. Són pedagogies de l’essència, que tenen clar el model de persona que volen ajudar a formar, que s’adhereixen sense embuts a uns referents vitals clars

Hi ha unes pedagogies amb fonaments sòlids. Són pedagogies de l’essència, que tenen clar el model de persona que volen ajudar a formar, que s’adhereixen sense embuts a uns referents vitals clars, que atorguen un sentit a la seva acció i aposten per radicalitzar, avui més que mai, els valors fundacionals de l’escola pública: l’emancipació de l’individu, fer-lo capaç de pensar críticament, de decidir per si mateix, de fer-se responsable de les seves decisions i accions, capaç de viure amb els altres i –a través del diàleg, la negociació i la democràcia– defensar-se del mal, treballar pel bé comú i procurar ser feliç. Seria el cas, per posar un exemple emblemàtic, de la pedagogia Freinet: una pulsió ètica i política diàfana; primacia de l’activitat i l’autonomia de l’aprenent; creació d’un medi educatiu càlid i de treball; ús sense restriccions de les tecnologies disponibles; eclecticisme metodològic, i la cooperació com a valor i com a instrument. 

Hi ha unes pedagogies que podríem anomenar càndides –pel Càndid de Voltaire–, que fan una pedagogia i una escola fora del món, com si els condicionaments socioeconòmics i culturals no comptessin

Foto: Joan Portell

Hi ha unes pedagogies que podríem anomenar càndides –pel Càndid de Voltaire–, que fan una pedagogia i una escola fora del món, com si els condicionaments socioeconòmics i culturals no comptessin. Una escola amb regles pròpies, on el que prima és el desig i les emocions dels individus, on es renuncia a la intervenció pedagògica explícita i directa per fer-ho de manera invisible i aparentment innòcua, on sembla que l’únic que compta és la família, els vincles personals i el desenvolupament interior dels infants, sense mai entrar en conflicte amb l’entorn i amb la realitat. Potser l’exemple més paradigmàtic del que volem expressar el trobaríem en la pedagogia sistèmica: ciència o pseudociència? Un nou determinisme genetista o un reconeixement explícit del paper educador de les famílies? Pedagogia per a creients i convençuts o al servei de tothom?

Hi ha pedagogies que podríem qualificar de populistes en el sentit que inclouen gairebé tot el que avui resulta atractiu, el que sembla políticament i pedagògicament correcte, el que els mitjans i l’opinió pública volen sentir

El tercer bloc de pedagogies les podríem qualificar de populistes en el sentit que inclouen gairebé tot el que avui resulta atractiu, el que sembla políticament i pedagògicament correcte, el que els mitjans i l’opinió pública volen sentir, sigui cert o fals, sigui contrastat o no, i en el sentit que estableixen una línia divisòria clara entre les pedagogies actuals i les del passat, entre els centres que innoven i tots els altres. Treball per projectes, competències per a la vida, posar l’alumne al centre, tenir en compte les emocions, connectivitat horitzontal, treball globalitzat i interdisciplinari, creativitat, aules obertes, pensament crític, aprenentatge basat en problemes, treball cooperatiu, intel·ligències múltiples, neurociència, dispositius digitals, autoavaluació, coavaluació, excel•lència, qualitat dels resultats, flexibilitat... 

Són pedagogies que fan bandera de la seva capacitat d’adaptació als nous temps, de la seva focalització en la metodologia, en sintonia amb els temps líquids que vivim, i que s’alineen sense complexos amb les prioritats dictades per organismes com l’OCDE: la planificació, l’aprenentatge i l’avaluació per competències, una fixació per l’avaluació estandarditzada de l’alumnat, una potenciació de l’autonomia dels centres i de les direccions escolars, i una personalització de l’aprenentatge...

Som conscients que aquesta és una mirada discutible, simplificada i controvertida, però podria ser un bon punt de partida per a un debat més aprofundit, més fonamentat, més científic, socialment i políticament compromès, més plural i diversificat. Nosaltres –i desitjaríem que els nostres lectors també– hi estem disposats. 

Bon curs 2017-2018!

Editorial de la revista PERSPECTIVA ESCOLAR 395 (Setembre-Octubre 2017)