dijous, 14 de setembre de 2017

Carta a una mestra o el compromís ètic i polític per l’educació



Llegir a l’estiu és agradable, sobretot a l’horabaixa, quan ja no hi ha marinada. En aquesta estona la calor afluixa i tot queda envaït per una quietud íntima que convida a obrir un llibre. De tots els llibres que m’havia proposat llegir vaig començar per Carta a una mestra. No sé si va ser la millor lectura, perquè vaig estar uns dies que moltes de les coses llegides no me les podia treure del cap. 

El llibre fa honor al seu títol, comença amb una salutació protocol·lària i la primera frase és impactant:

Estimada senyora: 
Segurament no se’n recorda del meu nom. Se n’ha carregat tants! 

Feia anys que l’havia llegit i no recordo que em causés el mateix impacte, la seva lectura ha sigut com un cop de puny. La senzillesa dels seus raonaments i la contundència dels seus arguments és demolidora, i encara ho és més tenint en compte que, malgrat les diferències entre les dues èpoques, hi ha aspectes que es denuncien en aquest llibre que continuen vigents: les desigualtats, els repetidors, els deures, la doble xarxa escolar, l’educació a temps complet, les mancances lingüístiques dels més desafavorits, l’abandonament escolar.

Centrant-me en aquest últim aspecte, cal dir que, malgrat que l’abandonament escolar s’ha reduït, continua sent alt, massa alt, i sobretot concentrat en entorns concrets. És un fet que no hem de permetre.

Carta a una mestra és un al·legat a favor dels desfavorits i una crítica sense embuts a un sistema que deixa pel camí moltes noies i nois

Carta a una mestra és un al·legat a favor dels desfavorits i una crítica sense embuts a un sistema que deixa pel camí moltes noies i nois. Si, com deia abans, la societat d’avui no és la mateixa que van viure els autors d’aquesta carta, per què la fa tan actual? Per què és tan necessari tornar-la a llegir? Perquè ens posa davant del mirall de nosaltres mateixos, perquè ens obliga a veure la realitat tal com és, perquè, llegint-la, ens fa reflexionar sobre una qüestió fonamental: la necessitat del compromís ètic i polític de tothom que es dedica a l’educació. 

No podem parlar d’aquesta carta sense parlar de Lorenzo Milani i de com entenia que havia de ser la societat i l’educació, perquè de fet no es pot deslligar una cosa de l’altra. Malgrat tots els esforços que s’han fet i es fan, malgrat les polítiques educatives encaminades a compensar desigualtats, és evident que alguna cosa no s’està fent bé. 

El nostre repte ha de ser aconseguir que tothom acabi l’ensenyament obligatori i assegurar que tothom rebi la millor educació

Hi ha molts professionals, educadors, mestres, professors que fan una feina magnífica, però tot i així el 20 de febrer de 2017 l’abandonament prematur per sexes a Catalunya és del 14,2 per cent de noies i el 21,6 per cent de nois, cosa que fa una mitjana del 18 per cent (dades de l’Idescat). No ha de satisfer a ningú que el tant per cent hagi disminuït, com tampoc considero una bona idea que ens posem com a horitzó arribar a la mitjana europea del 12 per cent; posar-nos aquest horitzó implica que acceptem com a bo que hi haurà noies i nois que abandonaran els estudis, i, torno a repetir, això no ho hem de permetre. 

El nostre repte ha de ser aconseguir que tothom acabi l’ensenyament obligatori i assegurar que tothom rebi la millor educació, i per fer-ho és fonamental que els col·lectius més desfavorits tinguin les millors escoles, els millors mestres, les millors condicions. 

Per això és bo que rellegim Carta a una mestra, perquè llegint-la escoltes les veus d’aquells que, des de la pròpia experiència, van fer una dura crítica a una escola inacceptable, però a la vegada, tal com diu José Luis Corzo a la presentació de l’edició en castellà, van fer evident que és possible una escola bona, una escola en la qual els més desfavorits siguin els més ben atesos, una escola en la qual l’actualitat hi estigui present, una escola on no es defugin els conflictes i es resolguin entre tots, una escola on la paraula hi tingui una presència preponderant, en definitiva, una escola que tingui l’aspiració d’aconseguir la utopia que vida i escola es fonguin en una sola cosa.




Maria Vinuesa
Mestra jubilada

Cap comentari:

Publica un comentari