dilluns, 24 de juliol de 2017

Un de cada dos




El mes passat es va presentar a la Universitat de Lleida un estudi promogut per l’Associació contra l’Assetjament Escolar (NACE), dirigit pel psicòleg Josep Soler. L’estudi es basa en entrevistes a més de 300 famílies amb fills amb altes capacitats, i alerta que la meitat seran víctimes d’algun episodi d’assetjament al llarg de la seva vida escolar. La correlació s’estableix només amb les aptituds intel·lectuals, com si també configuressin un perfil de personalitat.

Quan llegeixo dades com aquestes, no puc evitar remetre’m a la meva experiència professional. Dues situacions com a mostra:

1. Una tutora de quart d’ESO em parla d’una noia que s’ha incorporat aquest curs a l’IES. Ve d’un centre concertat, on ha fet tota l’escolaritat. Va repetir tercer d’ESO. Els seus resultats acadèmics no es corresponen amb els esforços que hi dedica; es relaciona poc amb els companys i companyes; té tendència a l’aïllament, i tot ho rep com un atac personal; mostra reaccions explosives; expressa que té por de fer mal als altres; està tensa; es deixa notes pertot arreu, perquè diu que oblida fins i tot les accions habituals. Hi ha companyes del grup que estan preocupades per ella, i han anat a parlar amb la tutora i amb la psicopedagoga de l’IES.

El canvi de centre es va produir perquè a l’anterior –on encara està matriculat el seu germà petit– van aconsellar als pares que l’escolaritzessin en un centre públic, on «els nivells són més baixos». Als tres anys se li va fer una valoració de capacitats en un «centre especialitzat» per recomanació de l’escola, ja que presentava facilitat per a l’aprenentatge. En les proves va obtenir un QI de 150, i se li va diagnosticar superdotació.

Els pares, després del diagnòstic, la van matricular al Conservatori. Estaven orgullosos de la seva filla, l’únic infant de la família extensa fins que, al cap de vuit anys, va néixer el seu germà. A partir de tercer de Primària, el seu rendiment va baixar. Els pares opinen que no està motivada per res, que no s’ho passa bé amb res, que no és autònoma ni té iniciativa. Estan decebuts amb la seva filla. No és la persona que s’imaginaven quan era petita i anava a tot arreu amb la maleta de les lletres, que era la seva joguina preferida.

La noia diu que tot li va malament: els estudis, la relació amb els altres... Li passa el mateix que al centre anterior. Continua estudiant música en un centre privat.

Es tracta d’un cas de precocitat. Aquests nens i nenes durant la infància aprenen amb més facilitat que els seus companys i companyes, però quan arriba l’adolescència els recursos disponibles s’equiparen i les diferències de rendiment es van empetitint fins a desaparèixer. Un diagnòstic inapropiat, o una informació insuficient, poden generar expectatives que, en no acomplir-se, generen frustració als pares i sentiments de culpa al noi o noia. Aquesta culpabilització s’intenta neutralitzar destinant tot el temps i tota l’energia disponible a compensar el que és viscut com un dèficit, i el desenvolupament emocional se’n ressent.

Aquesta noia no era objecte d’assetjament escolar, perquè els seus companys i companyes estaven preocupats pel seu malestar, per la seva tristesa, per la seva impotència per fer-hi front.

2. Em va fer pensar en un infant de tres anys que havia vist unes setmanes abans. La família em va demanar una entrevista al mes de febrer, i prèviament s’havien posat en contacte amb el Departament d’Ensenyament. Volen una acceleració curricular. Creuen que el seu fill «ja té adquirits els continguts de primer de Parvulari» i que «si continua en aquest nivell perdrà el curs». La mare està contenta de tenir un fill que aprèn tant i amb tanta rapidesa. Per demostrar-m’ho, m’ensenya els quaderns que fan a casa.



Al llarg de la conversa comenta que té un germà superdotat, però que ho ha sabut de gran. A l’escola havia tingut dificultats de relació amb els companys, i els mestres es queixaven de la seva conducta i la seva inatenció, tot i que consideraven que era intel·ligent. El pare assenteix. 

El nen es mostra poc espontani, tens. Vol acontentar l’adult i creu que per aconseguir-ho ha de demostrar constantment tot el que sap. Així, aprèn moltes lletres per satisfer la mare i la resta d’adults. No canvia de curs, i els pares es mostren més resignats que no pas convençuts.

Sovint es conceptualitza la superdotació com l’adquisició d’un nombre significativament més alt de continguts que la mitjana del grup d’edat. Com es pot atendre la diversitat –de qualsevol etiologia– si fixem objectius de nivell, prenent com a referents continguts de matèria, ja en aquestes edats?

L’èxit personal es redueix a l’èxit acadèmic. L’infant és valorat en tant que alumne. Sacrificar aspectes importants de la vida d’una persona, com la socialització, un desenvolupament harmònic o una vida familiar sense pressions, per construir alguna funció una mica abans, acaba sent una inversió molt dolenta.

Amb el que he exposat no vull responsabilitzar les famílies del malestar d’aquests infants o joves –i de tants altres–. En tot cas, la responsabilitat és compartida per diferents agents. Per exemple, sembla que l’acceleració (passar a un curs superior al que correspon per edat) és l’opció més demanada per les famílies, i acceptada també per l’administració educativa. Representa un fracàs de l’ideal d’escola inclusiva, que requereix que cada infant o jove rebi l’atenció que necessita atenent a les seves característiques personals, tant cognitives com emocionals, i ens retorna al currículum graduat. 

Quan els mestres estan disposats a treballar amb diferents nivells d’aprofundiment, es troben amb la dificultat que la programació d’activitats es fa per a tots els grups del nivell, i amb una manca de recursos metodològics i didàctics a l’abast. 

Tampoc vull fer una crítica a l’estudi, tot i que he de confessar que el resultat m’ha preocupat, perquè s’afegeix a altres profecies –que espero que no siguin d’autocompliment– que ens anuncien, per exemple, que una de cada quatre persones patirem una malaltia mental al llarg de la nostra vida. Si, a més, un de cada dos alumnes amb altes capacitats serà objecte d’assetjament durant la seva escolaritat, i descomptant les malalties que, segons les estadístiques, sembla que patirem...

Amb aquestes perspectives, gaudiu de l’estiu. 

Roser Reverter (mestra)

Cap comentari:

Publica un comentari