dijous, 20 de juliol de 2017

El canvi omnipresent

El canvi educatiu. Un terme omnipresent aquest. Uns el fan servir per referir-se a l’instrumental, a les tecnologies disponibles; però aquí la cosa tindria molt poc recorregut: des de sempre, els grans de la pedagogia han fet un ús desacomplexat dels recursos i aparells de la seva època. Altres semblen abduïts per la novetat permanent que imposa el món del consum i la publicitat, però aquesta no seria la lògica de l’educació. El canvi educatiu també admet altres mirades…



Tedesco, el pedagog argentí recentment traspassat, ens recorda per exemple que el canvi més transcendent que s’ha donat al llarg de la història de l’educació ha estat l’establiment de l’escola obligatòria, gratuïta, pública i laica. Una fita no assolida encara a molts països, una conquesta prou fràgil en tants d’altres. Semblaria una obvietat, però no ho és, i val la pena recordar-ho quan per a alguns tot hauria d’estar en revisió.

El mateix Tedesco, sense por d’anar contracorrent, ha escrit que la funció primordial de l’escola en aquest món globalitzat, en aquesta societat líquida, hauria de ser la formació d’un nucli cultural i cognitiu estable, d’uns marcs de referència nítids, per tal d’evitar que infants i joves siguin engolits per la pressió i la seducció d’un entorn especialment hàbil i convincent, i caiguin, gairebé sense adonar-se’n, en l’alienació i la dependència.

Des que McLuhan ens va obrir els ulls, tenim clar que el mitjà és també el missatge, que les formes, els mètodes i les tècniques importen, que el que aprenem no són només els continguts programats. I, en aquest mateix sentit, sabem que les finalitats són importants, que assenyalen una orientació i atorguen un sentit, però que els mitjans per assolir-los ho són tant o més, perquè és el que vivim cada dia, perquè és el que va conformant les nostres percepcions, actituds i interessos. 

A vegades, en nom d’un horitzó elevat i noble, s’han justificat pràctiques educatives insensibles i arcaiques i, a la inversa, en nom d’un dia a dia agradable i ple d’innovacions, s’han justificat projectes ambigus, contradictoris o buits. Necessitem escoles que es creguin de veritat els principis i objectius inscrits en les lleis i en les grans declaracions universals, però igualment necessitem escoles que estiguin al dia, que utilitzin els recursos i les tecnologies pròpies dels temps que vivim, que posin en pràctica metodologies i estratègies contrastades, eficaces, estimulants, humanitzadores i congruents amb aquelles finalitats.



Meirieu, enmig d’aquesta voràgine, emfasitza el deure de resistir: enfront de la immediatesa, la temporalitat; enfront de la pulsió, l’emergència del desig; enfront de la força, la cerca de la veritat i el bé comú; enfront del mercantilisme, la cultura compartida; enfront de la selecció pel fracàs, l’exigència per a tots; enfront de la gestió i el management, la pedagogia; enfront del fatalisme, l’esperança; enfront del victimisme, la rebel·lia. La renovació pedagògica està feta d’innovacions i permanències, de traços curts i moviments llargs.


Milani, el mestre de Barbiana que el papa Francesc acaba de rehabilitar públicament, ens recorda algunes d’aquestes permanències, que faríem bé de no oblidar. El valor del temps, sobretot per a aquells que no compten amb un coixí familiar per escapar d’un destí de gregarisme i resignació. 

L’autoritat del mestre, que no és altra cosa que assumir la responsabilitat que els atorguen la societat i les famílies, i que en absolut està renyida amb la confiança, el respecte i l’estimació envers els infants i joves. L’actualitat com a font inesgotable d’aprenentatges, com a mostra que res del que és humà ens és aliè, com a pràctica de la interculturalitat, l’argumentació i el diàleg. La primacia del llenguatge, no solament com a instrument de comunicació, sinó també com a element d’humanització i factor clau per al desenvolupament intel·lectual. 

L’oposició radical a constituir-se com a instrument de qualificació i selecció perquè aquesta no és la funció de l’escola. Donar sentit al temps, a l’activitat i als sabers escolars, perquè això vivifica les petites coses de cada dia, permet superar els mals moments i forneix la il·lusió, la motivació i l’esperança per esdevenir persones plenament sobiranes, independents, responsables i solidàries.










Editorial de la revista Perspectiva escolar 394 (Juliol/Agost 2017)

Cap comentari:

Publica un comentari