¿Estem educant o estem contenint?

Foto Joan Girona. Alumnes del centre de secundària Gimnazium Mikulasa Kovaca de Banska Bystrica (Eslovàquia)

. 

Andreu Navarra va publicar el passat 26 de febrer un article a La Directa que ha corregut per les xarxes. Em sembla una reflexió interessant. És un escrit dolorós i a estones dur... però que mostra una estimació i atenció a l’alumnat adolescent que troba a les aules. Molt diferent a la novel·la d’en Toni Sala “Petita crònica d’un professor a secundària" (2001) on només apareixien, i alguns deformats, els aspectes negatius que podem trobar als instituts de secundària, novel·la que ja vaig valorar en el seu dia a diferents publicacions.

Tres mesos a secundària... em mereix un comentari, un diàleg des de posicions i interessos semblants; després de quaranta anys treballant a primària i a secundària, a llocs considerats difícils (no ho són tan com sembla des de fora), La Mina i Sant Roc, ja jubilat m’atreveixo a donar la meva opinió.

Tot allò de bo i de no tan bo que hi ha a la societat on vivim està present als centres escolars

Escola: espai públic de trobada, és el títol d’una jornada de formació que es va dur a terme a Girona, organitzat pel Moviment de Renovació Pedagògica, on vaig participar. És així, tot allò de bo i de no tan bo que hi ha a la societat on vivim està present als centres escolars. Hi ha de ser: l'escola o l'institut no és una bombolla. Si hi ha parts de la societat malaltes les trobarem a les aules; també hi trobarem les parts sanes i combatives que també hi són. Rebrem missatges negatius com exposa clarament l’Andreu però també de positius. Els adolescents ens arriben a les aules amb la seva motxilla, la de roba i la personal. Arriben amb tot el que tenen, amb tot allò físic, emocional i relacional que els caracteritza, que els dóna la seva identitat i que va forjant, amb ajuda de les persones adultes, la seva personalitat.

La gran diversitat de persones hi és present i és, alhora, una oportunitat i una complicació; però la podem aprofitar per treure el bo i millor de cadascú. Les relacions en pla d'igualtat que s’estableixen a les aules ens poden beneficiar a tots: professorat i alumnat.  Perquè l’institut no és un món especial, no està vivint a part de la societat i l’entorn que l’envolta: l’enorme desigualtat que el sistema imperant està provocant estarà present dins les parets del centre escolar. La crisi artificial que ens fan patir per augmentar els beneficis d’uns pocs, ha augmentat la inseguretat, la incertesa, l’agressivitat arreu: seria estrany que no aparegués als centres.

La diversitat en pla d'igualtat implica lluitar perquè desapareguin els guetos escolars artificials

Un aspecte de l’escrit que no comparteixo. Les tecnologies digitals han arribat per quedar-se; poden ajudar o perjudicar segons la manera d’utilitzar-les. No podem bandejar-les, són una part molt important de les motxilles adolescents. Poden augmentar la desigualtat vers aquells o aquelles que no hi poden accedir, però permeten aprofitar millor les diferents intel·ligències que tenim, permeten animar l’aprenentatge a partir de les capacitats lectores, auditives o visuals que tingui cadascuna de les persones, i poden engrescar i motivar adolescents. Es poden compensar les desigualtats d’accés a les tecnologies digitals. S’està fent a uns quants instituts: no és una quimera i millora la convivència i les relacions.

La diversitat en pla d'igualtat implica lluitar perquè desapareguin els guetos escolars artificials; aquelles escoles i instituts on s'aplega un nombre d'estudiants en situacions de desavantatge (econòmica o social) molt superior a l'entorn on està ubicat el centre. Si es mantenen els guetos (com està passant en aquesta societat malalta on domina el classisme i el racisme) es fa més difícil dur a terme una educació i un ensenyament equitatiu (que no vol dir igualitari). Aconseguir uns centres escolars on es trobi representada tota la diversitat social que tenim al nostre país serà el primer pas per aconseguir una societat més sana.

Per aconseguir que ens sentim bé tal com diu l’article comentat. I escrit en primera persona, no pas per un plural majestàtic sinó per incloure’ns professorat i alumnat en el mateix sentiment. Hem d’intentar ser feliços, hem d’intentar aconseguir-ho entre unes i altres. La tasca de la persona adulta educadora (a casa i a l’escola) rebrà el retorn d’infants i adolescents... si es senten acompanyats, si els oferim comprensió, atenció, respecte, estimació... si intentem contenir i contenir-nos com exposa el títol de l’escrit d’Andreu Navarra, rebrem una resposta en la mateixa línia.

L’escola no pot compensar totes les desigualtats socials

L’escola no pot compensar totes les desigualtats socials, l’escola no pot curar una societat malalta però pot ajudar a canviar-la, pot animar a les persones a lluitar per millorar-la. El que no ha de fer l’escola ni l’institut és agreujar la malaltia. Les jornades de portes obertes, per exemple, que gairebé tots els centres duen a terme haurien de ser per exposar tranquil·lament el que es fa a cada lloc i no una competència a veure qui aconsegueix més inscripcions. La triple xarxa escolar (pública, concertada i privada) eixampla les desigualtats.

La societat ja s’encarrega de provocar-les, el sistema escolar no hauria de contribuir a augmentar-les. Si les diferències de tot caire (de capacitats, socials, econòmiques, culturals, de gènere, d’orientació sexual...) fan augmentar les desigualtats estarem fent malament la nostra tasca. És una tasca de tots i totes, és una tasca que convé fer-la en grup, en equip... els professionals de l’ensenyament no hem de ser lluitadors solitaris, hem de ser solidaris amb la resta de professorat i, sobre tot, amb l’alumnat que tenim davant, darrera i al costat nostre.

Tres mesos a secundària... és un escrit que convé llegir i comparar-lo amb l’experiència diària que tenim en la nostra tasca: una tasca que abans que res és educadora. Es tracta com ens diu l’Andreu Navarra, de vetllar per sentir-nos bé, per ser feliços. Una manera d’educar en sentit ampli, d’ajudar a créixer...

Joan M Girona, mestre i psicopedagog
Membre del consell de formació de Rosa Sensat