dimecres, 18 de novembre de 2015

COM S’HA ARRIBAT FINS AQUÍ?







Les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre s’havien plantejat en clau plebiscitària i, efectivament, així han estat llegides: 72 escons a favor de la independència, 63 en contra, amb tots els matisos que es vulguin.

Des d’algunes instàncies s’ha presentat la situació de Catalunya com a fruit d’un adoctrinament massiu i sistemàtic, atribuït als mitjans de comunicació públics i a l’escola, o directament al president Mas. En aquest darrer cas, s’ha parlat sovint de populisme, i fins i tot de nazisme, passant per alt la complexitat i la diversitat de la societat catalana, demostrada un cop més a les darreres eleccions municipals, o tractant-la simplement d’ignorant i idiota.

Pel que fa als mitjans de comunicació i a l’escola no és fer cap descobriment afirmar que ni són, ni poden ser, neutrals, i que tant els uns com l’altra són serveis públics que depenen de les administracions respectives. Per això, en països amb democràcies consolidades, vehiculen els principis democràtics i són curosos amb els drets humans i, en països no democràtics, esdevenen agències de control i domesticació.

"L’escola catalana és un dels instruments més consistents i preuats per garantir la cohesió social de la ciutadania"

 L’acusació és, però, manifestament injusta pel que fa a l’escola catalana que tothom coincideix a valorar com un dels instruments més consistents i preuats per garantir la cohesió social de la ciutadania, en uns temps tan marcats per les desigualtats socials, econòmiques i territorials, i per les diferències tant de parla (és prou sabut que la llengua familiar més habitual és el castellà), com d’origen (el nombre d’estrangers que s’han establert a Catalunya aquests darrers 20 anys és un fenomen de primera magnitud).

Semblaria més apropiat dir que l’escola catalana no ha estat aliena, ni insensible, als canvis que ha viscut la societat catalana des de les primeres eleccions democràtiques i als efectes de la crisi de la modernitat i de la globalització. Per il·lustrar-ho, només una dada: cap dels catalans que tenen 58 anys o menys va poder votar en el referèndum que va aprovar la Constitució espanyola vigent, és a dir, aproximadament el 65% del cens actual!

Semblaria més pertinent, tal com han escrit alguns analistes, adonar-se que, des de 2003 (derrota del pujolisme i primer govern d’esquerres), Catalunya va iniciar una nova transició, que va viure una segona fita amb l’aprovació de l’Estatut de 2006, seguit de la forassenyada sentència del Tribunal Constitucional de 2010, i que va acabar d’esclatar amb la crisi econòmica i la sortida a la superfície d’una corrupció profundament enquistada en el sistema, que faria néixer, l’any 2011, tant el moviment del 15-M (amb el crit adreçat a tots els partits de “No ens representen”) com l’ANC (Assemblea Nacional Catalana). 

L’auge de l’independentisme s’ha d’interpretar en aquesta lògica. De fet, ha demostrat ser aquests darrers anys el projecte polític amb més suport, més il·lusionant i utòpic, i alhora més laic (l’objectiu és ser tan interdependents com els altres Estats, ni més ni menys) i més pragmàtic. De ser una opció minoritària s’ha convertit en el corrent central de Catalunya.

Tot i això, les àrees metropolitanes, sobretot la de Barcelona, continuen essent el gran forat del projecte independentista. I no és un problema de lerrouxisme, com a vegades es diu amb massa precipitació, sinó que hi juguen clarament un paper els factors de classe, les desigualtats, a vegades un cert paternalisme i a vegades un cert menyspreu, impossibles de corregir en poc més de deu anys...


"El primer que hem de tenir clar és que la independència no resoldria pas, com per art de màgia, els problemes estructurals de l’educació catalana"


Tornem a l’escola. El primer que hem de tenir clar és que la independència no resoldria pas, com per art de màgia, els problemes estructurals de l’educació catalana. Certament que ens estalviaríem alguns obstacles absurds (com els relatius a les llengües o a les religions), però si el futur consisteix a desplegar la LEC, ja hem pogut comprovar com algunes de les seves línies mestres no estan pas tan allunyades de la LOMCE...

En segon lloc, com a educadors ens hem de fer valedors que la història dels humans no ens ve pas predeterminada; que la història l’escrivim els homes i les dones per més que estiguem summament condicionats. L’obertura, fins i tot la incertesa i els dubtes que ha generat tot aquest procés viscut, és un valor educatiu inherent a la llibertat i molt propi dels temps que ens ha tocat de viure.

Tercer: als mestres ens toca ser escrupolosament respectuosos envers les minories, envers els discrepants; ens toca combatre sense manies les humiliacions i les desqualificacions individuals i col·lectives. Perquè la diversitat de pensament i de creences no l’hem pas d’inventar ni de proposar nosaltres, perquè ja la tenim a les aules. El que ens pertoca és fer-la aflorar, estimular la crítica, l’argumentació, el diàleg i la reflexió.

"Sense reconeixement en peu d’igualtat, les apel·lacions al diàleg i a la convivència o són només retòriques o senzillament busquen la imposició de qui té més poder"

 Finalment, tant pel que fa a Catalunya com pel que fa als individus, hem de tenir clar que sense reconeixement en peu d’igualtat, les apel·lacions al diàleg i a la convivència o són només retòriques o senzillament busquen la imposició de qui té més poder. Si no s’accepta que Catalunya és un subjecte polític, una nació de ple dret, si no es reconeix l’altre sense condicions prèvies, difícilment hi podrà haver una sortida dialogada i negociada al conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Exactament igual que passa entre mestres i alumnes o entre mestres i famílies.

(Editorial de la revista PERSPECTIVA ESCOLAR 384 -Novembre/desembre 2015)

Cap comentari:

Publica un comentari