dimarts, 15 de juliol de 2014

DUBTES RAONABLES


Es podria arribar a pensar que el principal problema de l’ensenyament a Catalunya és el de la formació inicial dels mestres. Ja el 2011 el govern de la Generalitat va presentar un Programa de millora al respecte i, aquest mateix curs, el Departament d’Ensenyament ha fet de la implantació d’aquest Programa una de les seves prioritats. Des d’aleshores, hem vist com es llançava la idea de crear una Escola Normal d’elit a Barcelona; com es feia efectiva la reducció del nombre de places d’accés als graus de mestre; com s’introduïa una doble titulació d’Infantil i Primària; o com s’apostava per exigir requeriments complementaris en les proves de selectivitat als candidats a cursar els graus de mestre...

El primer dubte que ens provoca tot plegat és qui ha decidit que la formació inicial dels mestres és una prioritat inajornable de l’ensenyament a Catalunya, i amb quin fonament...

És una urgència, quan amb prou feines cap de les persones graduades aquests dos darrers anys han tingut la més mínima oportunitat d’entrar en el sistema? És una necessitat peremptòria, quan el pressupost per a la formació permanent del professorat, és a dir, per a aquells que ja estan dins del sistema, és pràcticament nul? És un dèficit que només afecta els mestres d’Educació Infantil i Primària perquè es considera que la formació inicial del professorat de la resta d’etapes és immillorable?

Tanta insistència, però, ens genera encara d’altres perplexitats i preguntes: És que algú ha decidit que només cal formar els mestres d’Educació Infantil i Primària que necessiti el sistema? O la formació universitària ha de continuar essent, com  fins ara, independent dels llocs de treball realment existents?

No sembla contradictòria la formació d’uns mestres generalistes (d’Infantil o de Primària) i el decret de plantilles que parla de perfils professionals diferenciats, de mestres més o menys especialitzats (en anglès, en música, en educació física...)?

No és estrany que, posats a diferenciar, entre aquestes especialitzacions no figurin ni la llengua, ni les matemàtiques, ni l’educació visual i plàstica...? No hauríem de confondre la formació inicial del professorat amb la selecció dels que accediran a un lloc de treball dins del sistema. És que el Departament creu que les oposicions, tal com les coneixem, són el millor sistema, el més objectiu i el més eficaç, per garantir que s’escullen els candidats més idonis i preparats?

Si tothom, sense excepcions, considera que la formació pràctica dels aspirants a fer de mestre és tant o més important que la formació teòrica, com és que les universitats catalanes, també sense excepcions, obsessionades per la recerca en detriment de la qualitat de la docència, i asfixiades econòmicament per part dels poders públics, no atorguen ni reconeixement, ni temps, ni mitjans, ni valor, al seguiment, supervisió i avaluació rigorosa d’aquestes pràctiques?

També hi ha un consens generalitzat entorn dels programes d’inserció a la docència, és a dir, d’aprenentatge de l’ofici en el mateix lloc de treball amb el seguiment, l’orientació i l’ajuda de professionals competents i experimentats, semblantment al que suposa el MIR per als metges. Estaria disposada l’administració educativa a reconèixer i compensar dignament aquests mestres experimentats? Seria capaç d’evitar la precarització i l’explotació que sovint pateixen els metges MIR (sobretot en aquests temps de retallades) en aquests mestres principiants?

Perquè ens interessa la formació dels mestres, perquè estem convençuts que és manifestament susceptible de millora (i ni les universitats, ni l’administració, haurien de deixar per demà el que ja es pot arreglar avui), perquè estimem i valorem l’ofici, explicitem aquests interrogants, aquests dubtes. Perquè no entenem aquesta focalització en la formació inicial quan sabem que hi ha molts altres factors (el finançament de les escoles bressol o dels plans educatius d’entorn, per posar només dos exemples) tant o més rellevants que afecten la qualitat i la justícia del sistema educatiu. Perquè, a vegades, tenim la impressió que es tracta només d’una cortina de fum, d’una manera de distreure l’atenció d’una política educativa orientada a situar, cada cop d’una manera més evident, l’educació dins del mercat.

(Editorial Perspectiva Escolar 376 – Juliol-Agost 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari