dijous, 5 de setembre de 2013

CANVIAR DE RUMB



Seguim en crisi i els brots verds no es veuen per enlloc. Una crisi que té, com és sabut, molts fronts, però on colpeja més fortament és en els drets socials i econòmics de les persones que van patint retallada rere retallada. Les conseqüències són prou conegudes: més atur, desnonaments, fam, pobresa, més violència latent i explícita, desesperació, i un llarg etcètera que fa que molts no ens reconeguem, ni ens conformem, amb el que està passant.

La resposta des de l’actual staff polític també és coneguda. Davant de la crisi, molts polítics amb responsabilitats de gestió miren cap a una altra banda: els uns, cap endavant, generant falses il·lusions per tal de tapar els problemes; els altres, cap enrere, per tal d’assenyalar els presumptes culpables; tots ells, evitant fer front als problemes de la gent i deixant que la política, és a dir, el govern democràtic de la ciutat, es vagi desprestigiant.

La societat s’ha anat organitzant i ha trobat respostes creatives que han mantingut viva l’esperança en un futur diferent. Les places i els carrers han tornat a tenir vida política, amb inten­sitats i formes diverses, però amb un grau d’eficàcia i realisme tals que han fet visibles i creïbles alternatives innovadores a les demandes de diversos col·lectius.

Aquesta és la panoràmica general a l’inici d’un nou curs, a la qual haurem d’afegir els problemes específics de les nostres escoles i instituts, i del sistema educatiu en general: des del tancament d’aules i de centres sencers fins a les retallades en les plantilles de professorat tot i l’increment del nombre d’alumnes. I amb l’amenaça certa d’una Llei Wert, que anirà agafant cos. I amb un horitzó 2014 per al qual ja s’anun­cien noves retallades: dels salaris, dels recursos a la nostra disposició i, òbviament, de les condicions de vida del nostre alumnat i de les seves famílies. Un panorama poc engrescador per innovar i fer que els infants i joves trobin sentit al que pretenem que aprenguin.

El magisteri, però, mai s’ha fet enrere davant de cap tipus de repte. En la història dels darrers cinquanta anys s’han viscut situacions molt pitjors que l’actual, tot i la duresa de la que estem vivint. Diuen que una crisi pot ser també una oportunitat, però hem vist el poc cas que la Conselleria ha fet a moltes de les reivindicacions dels docents, o de quina manera s’han fet volar coloms amb propostes que tenen poc a veure amb els problemes urgents i amb els de fons. Un exemple: anunciar que es vol millorar la formació inicial dels futurs mestres per combatre el fracàs escolar! Que no sap la Conselleria que fa molt poc que s’acaba de reformar? Quina avaluació s’ha fet del pas d’una diplomatura a un grau? Algú creu que avui, que amb prou feines entra ningú en el sistema, la formació inicial és el problema?

Si la crisi pot ser una oportunitat, cal que l’apro­fitem. Cal que pensem com canviar de rumb des de perspectives realistes i que comptin amb el suport dels agents socials i, en particular, dels que n’han de ser els protagonistes. I cal fer-ho amb il·lusió i optimisme, però no pas apel·lant al voluntarisme, com han fet sempre aquells que es pensen que els problemes es poden resoldre sense recursos o que tota la responsabilitat recau sobre el professorat perquè la nostra feina és vocacional.

Podríem començar per no acceptar que ens imposin, sense més ni més, uns nous pro­grames, un nou llenguatge i més burocràcia encara. Podríem proclamar que les pràctiques socials, i l’ensenyament és una pràctica social, només canvien quan els seus protagonistes estan convençuts de poder canviar-les i tenen les condicions i les capacitats per poder fer-ho. Podríem reivindicar la nostra feina, en general molt més rigorosa i eficaç que la d’aquells ex­perts en crisis econòmiques que ni han sabut preveure l’actual, ni la saben explicar, ni tenen ni idea de quan acabarà. Podríem reordenar les despeses deixant d’utilitzar materials cars i caducs i atorgant ajuts a tots els que realment ho necessitin. Podríem compartir el que estem fent a les nostres aules dedicant temps al treball cooperatiu i a l’intercanvi d’experiències per rendibilitzar i millorar la nostra feina. Podríem escoltar els nens i les nenes, els i les joves, perquè són persones que pensen i que els agrada ser escoltats. Podríem tornar a pensar l’escola, almenys l’ensenya­ment obligatori, en termes de ciutadania i no d’emprenedoria. Els nostres nois i les nostres noies són ciutadans i ciutadanes i ho seran malgrat que fracassin escolarment. Fins i tot si suspenen l’Educació per a la ciutadania i els drets humans, amb el benentès que algú convenci el Ministeri de la conveniència de mantenir aquesta assignatura.

Podríem, podríem, podríem... fer moltes coses i les hem de fer. Hem de ser protagonistes, com ho hem estat en el passat, hem de traçar el nostre rumb i hem de crear les condicions per fer aquella escola catalana que sempre hem volgut, que dóna sentit a la nostra feina i que s’ha de convertir en el motor del canvi més enllà de decrets i de lleis. Ho hem de fer amb realisme, endegant millores en la vida dels centres, en el nostre treball i en els resultats dels aprenentatges de tot l’alumnat. També amb una dosi d’utopia, perquè sembla prou evident que ens cal canviar el rumb. I, si som molts, si tots empenyem en la bona direcció, no hi haurà inèrcies, ni barreres, ni cortines de fum que puguin impedir-ho.

Editorial PERSPECTIVA ESCOLAR 371 (SETEMBRE/OCTUBRE 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari