dissabte, 2 de març de 2013

Els millors de la classe

La dreta espanyola mai no ha acceptat de bon grat el pacte constitucional pel que fa a l’educació ni, probablement, pel que fa a d’altres de les bigues mestres que sostenien i donaven sentit a aquell acord històric.

Ja ho van intentar els ministres d’Educació dels governs Aznar (recordem-los: Esperanza Aguirre, Mariano Rajoy i Pilar del Castillo), però ara, emparant-se en l’onada mercantilista que els domina i fent bandera d’uns principis ambigus o directament retrògrads, el ministre José I. Wert es disposa a dinamitar l'estructura mateix del sistema educatiu després d’haver-lo buidat de recursos (alguns d’especialment sensibles per a l’equitat i la qualitat del sistema públic), de maltractar els docents i d’estendre tota mena de sospites sobre les famílies.

D’una banda, pretén liquidar definitivament el valor públic de l’educació. El menú és ric en rebuig a la democràcia i retorn a estadis predemocràtics: com a entrants, reforçar i blindar els concerts amb l’escola privada d’elit, i buidar de sentit els òrgans de participació democràtica com els consells escolars. De primer, reforçar el perfil autoritari de la direcció de centres; de segon, llançar-se als braços de la Conferència Episcopal amb la supressió de l’educació per la ciutadania. I de postres, la dolça eliminació de la comprensivitat a l’ESO.

Amb tot, a casa nostra allò que ha consumit més portades de diaris ha estat la proposta de disposició addicional trigesimonovena: l’atac al cor del sistema –el català com a llengua vehicular. D’una forma matussera, amb un redactat que és un nyap jurídic, el ministre tauròmac pretén acabar amb el model d’escola catalana de la democràcia. Per què? Perquè ha tingut èxit, perquè a Catalunya no existeix conflicte lingüístic, perquè ressorgeix un desig atàvic de la dreta postfranquista d’acabar amb els símbols més preuats de la identitat catalana.

Costa trobar la fórmula precisa, que no sembli de cartró pedra, per infondre energies i esperances en aquest inici d'any nou, després d’un final com el que hem tingut. Potser pot il·lusionar-nos el fet de veure que estem en peu de guerra, que aquesta vegada no callem i hem dit prou, que no estem disposats a sotmetre’ns a la bogeria de retornar l’educació al punt dels anys seixanta del segle passat. Amb determinació, omplint els carrers, i sota la unitat, resistirem l’envestida més gran al nostre sistema que s’ha fet en dècades. Demostrarem amb fermesa que som nosaltres, i no pas ells, els millors de la classe a l’hora de construir un sistema d’educació que estigui autènticament al servei de la societat. De tota la societat. 

Cap comentari:

Publica un comentari