dimarts, 11 d’octubre de 2011

Princeses, bruixes, feministes…, només dones. Una reflexió sobre el paper de les dones en l’ensenyament de les ciències socials


En una recerca recent sobre els coneixements de la història de Catalunya dels nois i de les noies de l’ensenyament secundari obligatori, se’ls demanava, entre altres coses, que esmentessin tres personatges de la història de Catalunya. En les seves respostes vam poder comprovar com les dones brillaven per la seva absència. En el record dels nois i de les noies de l’ESO només una molt petita minoria que no arribava a l’1% va recordar el nom d’alguna dona com a personatge de la història de Catalunya. La dona més citada va ser Mercè Rodoreda, segurament perquè els i les alumnes del centre que majoritàriament la van mencionar, l’havien estudiat a literatura. També es va citar Peronella d’Aragó, Víctor Català i Agustina d’Aragó. I pràcticament amb aquests noms es van acabar els records de dones que «han fet història». Per què les dones són invisibles en l’ensenyament de les ciències socials i de la història?

No tenim una resposta única i unívoca. Ens plantegem tres respostes possibles i interrelacionades a aquesta pregunta: (a) bona part dels continguts històrics són d’història política, (b) fins a l’època contemporània, la dona només és visible en els continguts d’història social i ho és de manera totalment anònima i despersonificada, i (c) les dones que apareixen com a «personatges històrics» prenen el rol de princeses, bruixes o feministes.

Aquestes respostes són una conseqüència de l’anàlisi del currículum mateix de Ciències Socials de Primària, Secundària obligatòria i Batxillerat de la Generalitat de Catalunya (però també de la major part de països del nostre entorn) i de l’anàlisi de llibres de text.

1. Per què les dones són invisibles en l’ensenyament de la història i de les ciències socials? Perquè...

a) L’ensenyament de la història se centra en la història política.

(...) el predomini de la història política sobre les altres «històries» ha fet que les dones esdevinguessin com a molt «personatges secundaris» en els continguts d’història que s’ensenyen a les nostres escoles. Cal fer un gir considerable en la concepció de la història en l’ensenyament i, en particular, en les seves finalitats i en els seus protagonistes, incorporant, de manera agosarada, les dones tal com s’havia proposat als anys vuitanta i noranta. En aquest sentit, sembla que s’ha fet un important pas enrere en relació amb les propostes emanades dels debats sobre coeducació dels anys vuitanta i noranta i dels materials elaborats per poder incorporar les dones a l’ensenyament de la història (per exemple, Les dones fan història, Institut Català de la Dona, 1990, o El trabajo de las mujeres a través de la historia, Instituto de la Mujer, Ministerio de Asuntos Sociales, 1992).

b) La dona només és visible en els continguts d’història social i ho és de manera totalment anònima i despersonificada.

(...) En els llibres de text, les dones no acostumen a aparèixer com a «personatges històrics». La seva presència es limita a la història social i en aquesta escassegen les personificacions. Si ens fixem, per exemple, en la unitat de la Revolució Francesa, d’un llibre de text de 4t d’ESO, observem que només apareix el nom d’una dona (Olympia de Gauges) enmig de més de deu homes com Napoleó, Locke, Robespierre, etc. Així mateix succeeix en les imatges. Mentre que en el llibre trobem imatges d’alguns dels homes que esmenten els textos, les dones que apareixen en les imatges estan totalment despersonificades, són dones anònimes amb les quals és difícil la identificació dels alumnes.

c) Les dones que apareixen com a «personatges històrics» prenen rols simplistes

(...) En les classes tradicionals d’història es parla de multitud d’homes, «personatges històrics» que assumeixen un gran ventall de rols. Poden ser reis com Lluís XIV, descobridors com Colom, creadors com Leonardo Da Vinci, revolucionaris com Espàrtac, pensadors com Marx, bandolers com Serrallonga, religiosos com fra Bartolomé de las Casas, militars com Napoleó, etc. Poden ser personatges a qui la història ha tractat bé com Francesc Macià, personatges ambivalents com Lenin o personatges envoltats d’una aura negativa com Robespierre. La història escrita ofereix multitud de rols masculins amb els quals es poden identificar els nostres alumnes, ofereix una visió complexa de l’home.

Trobar-hi dones destacades i visibles no és tan senzill. Si es busquen «personatges històrics» en els llibres de text de Primària i Secundària segurament s’hi descobriran dos rols femenins: les dones masculinitzades i les dones víctimes, les vamp i les verges, les bruixes i les princeses. Entre les primeres tenen un paper destacat Isabel la Catòlica, Cleòpatra, Isabel I d’Anglaterra. Entre les segones podem esmentar Joana d’Arc, Anna Frank o Joana la Boja. Les primeres són percebudes com a intel•ligents, independents, ambicioses, dedicades a la vida pública. Dones la vida de les quals podria ser fàcilment assimilada a la d’un home de la seva època. Les segones, en canvi, són espirituals, màrtirs, es deixen endur pels seus sentiments o per la religió, són dipositàries de la crueltat dels homes i assumeixen el seu rol amb consternació. Es construeix així la dualitat femenina que manca de tota la complexitat que es dóna als personatges masculins –encara que sigui per acumulació.

A partir de la història contemporània, apareix un nou rol de dona: la feminista, la dona que, tot i mantenir els estereotips propis de la «bruixa» –la dona forta, que lluita en el «món d’homes» amb armes «d’home»–, dirigeix la seva atenció a l’alliberament de les altres dones o a l’alliberament dels oprimits. Aquest és el cas de «personatges històrics» com Rosa de Luxemburg, Clara Campoamor o Federica Montseny, per posar alguns exemples.

És només a partir de finals del segle XIX que els llibres comencen a mencionar alguna dona que s’escapa de la dualitat que acabem d’explicar, i totes són «personatges històrics» que reivindiquen la seva postura de dones en la vida política.

2. Què fer per fer visibles les dones en l’ensenyament de la història i de les ciències socials?
En primer lloc, fer-les presents en els continguts d’Història i de Ciències Socials. Cal buscar un equilibri entre homes i dones ja que, altrament, el greuge que representa per a les dones no estudiar les dones pot ser utilitzat per justificar una suposada subordinació als homes. Per la seva part, els homes han de saber que en el passat i en el present el rol de les dones ha estat tan fonamental com el seu en l’evolució de les societats.

Sense les dones no hi ha passat ni present ni, òbviament, hi hauria futur. Avui no és un problema de manca de materials ni d’enfocament didàctic. Hi ha força alternatives per fer front a aquesta situació d’invisibilitat de les dones. En els darrers temps, nosaltres mateixos hem participat directament, o indirecta, en l’elaboració de materials educatius d’Història i de Ciències Socials clarament orientats a fer visible el paper de les dones en el passat i en el present (per exemple, Pagès, Nomen i González, 2010, o Nomen, 2010).

(...) En un dels objectius del currículum de l’ESO es pot llegir que els nois i les noies han de «valorar el paper dels homes i les dones com a subjectes individuals i col•lectius dels processos”, i en els continguts comuns, a més a més diu que han de fer una «Valoració crítica dels prejudicis sexistes i discriminacions de gènere per mitjà de l’anàlisi i debat de casos, en la nostra societat i en d’altres» (Generalitat de Catalunya, 2007). I trobaríem exemples semblants tant als curricula de Batxillerat com als d’Educació per a la Ciutadania.

La reflexió realitzada des de fa anys per diversos col•lectius facilita l’estudi del protagonisme de la dona en el present i en el passat. Amb enfocaments interdisciplinaris o “empapant” els temes clàssics amb temàtiques poc, o mal tractades, com, per exemple, les que van proposar les integrants del Feminario de Alicante (1987): diferents costums i creences, l’estructura de les diferents societats, el paper de la dona en cadascuna d’elles, els conflictes de sobirania, els moviments socials, la dependència i la pobresa, la violència, el treball domèstic, el treball clandestí o la negació dels drets i les formes d’opressió de la dona en les diferents etapes de la història o, més en concret, l’estudi de les bruixes i de les remeieres i el seu paper social. O a partir de propostes curriculars centrades en el gènere com la que van proposar més recentment Hidalgo, Juliano, Roset y Caba (2003) per l’ensenyament de la geografia i la historia a secundària. O des d’enfocament menys centrats en les disciplines socials i més en la realitat i els seus problemes, sigui a partir de problemes socials rellevants o de qüestions socialment vives, encara que no sempre des d’aquests enfocaments es tracti la situació de la dona o se la consideri un problema. En qualsevol cas, és urgent fer present a la dona en totes i cadascuna de les temàtiques i/o dels problemes dels programes d’història i de ciències socials i no només en les que la consideren una princesa, una bruixa o una feminista. També cal ensenyar i recordar el paper “de milers i milers de dones anònimes”, “de dones lluitadores: infermeres, milicianes, treballadores de fàbrica, intel•lectuals, periodistes i estudiants” (Associació Les Dones del 36, 25), mares, filles o germanes. Dones.

Edda Sant (Professora de Secundària i becària de la UAB , membre de GREDICS)
Joan Pagès (Professor de Didàctica de les Ciències Socials de la UAB i coordinador de GREDICS)



(Fragments del treball publicat al número 357 de la revista PERSPECTIVA ESCOLAR).

Cap comentari:

Publica un comentari