dimecres, 29 de juny de 2011

S.E.P: noves inicials per a nous invents?

Avui ens han explicat aquest nou invent al claustre de l’escola: el suport escolar personalitzat (SEP). Per una banda engega enlaire unes idees en les què intentàvem que es basés l’educació: aprendre amb els altres, respectar ritmes.

Quan penso que encara no s’havia generalitzat la idea que és millor actuar dos adults dins l’aula per arribar a atendre tots els nens i nenes, es retorna a una manera de fer que fa por. Hi haurà un grup de nens “assenyalats” que deixaran d’estar jugant al pati o fent alguna activitat amb els amics per anar amb el mestre a fer sumes, llegir, o repassar les taules...  Els de Parvulari no sé què repassaran, sort que “es recomana que sigui dins el seu horari lectiu” i no els despertaran de la migdiada!

Un problema és que a alguns mestres se’ls convenç molt de pressa, si es fa el reforç tot són hores que sumen i així es resten de l’horari lectiu, és a dir, tornarà l’escola-institut que es va generalitzar amb la sisena hora: un entra a les 10, l’altre surt a les 3...
Abans ningú no volia la sisena hora, ara tothom la reclama.

Aquest final de curs s’ha decidit també ràpidament un canvi d’horari que representa, entre altres coses, que els nens i nenes sortiran mitja hora abans. Les famílies estan disgustades; algunes reclamen la sisena hora. A la meva classe alguns em demanaven l’opinió i els vaig explicar què pensava de l’embolic d’horaris que havia representat la sisena hora (que, per altra banda, no val oblidar que era per fer activitats “no lectives”) però que això no tenia res a veure amb l’horari global d’entrada i sortida de l’escola.

La majoria de les famílies no són mestres, no saben moltes coses què representen i crec que el nostre deure és explicar-ho per poder reclamar junts el que pensem que és millor per als nens i nenes, no per la comoditat dels adults, ni per fer callar les enquestes.

Dóna la sensació que tothom està oblidant el seu paper. Qui parla per boca dels nens i nenes? De vegades plegaria, per deixar de sentir-me una estranya enmig de reunions burocràtiques i absurdes... de normes, inicials i normatives...  Sort en tenim del dia a dia quan podem compartir la feina amb entusiasme amb  nens i famílies.

Aquest final de curs em van regalar un recull de fotos i un escrit on una frase especialment em va emocionar: “Gràcies per haver-nos deixat als pares i mares participar d’una manera tan activa en l’educació escolar dels nostres petits tresors”. Aquell dia vaig plorar però no de pena com habitualment, sinó d’emoció.

Una mestra

Cap comentari:

Publica un comentari