Ràtios

La tradició ha fet que el sistema educatiu contempli el concepte ràtio com el nombre d’infants per grup en relació a un sol mestre. Cada cop més es fa palès que aquesta consideració de la ràtio resulta inadequada, perquè ha esdevingut una rigidesa en el sistema i una rutina en la manera de fer de molts mestres, que dificulta articular noves formes d’organitzar els grups més variades i flexibles en funció de l’activitat o de les característiques dels infants.

Com a conseqüència d’aquestes maneres de procedir sorgeix la paradoxa que en alguns grups d’educació secundària la ràtio és inferior a la d’infantil. En cap cas aquesta constatació pretén qüestionar res sobre les ràtios de secundària o de primària, però sí que permet encetar una reflexió sobre què caldria per a l’educació infantil.

Els nens petits per les seves característiques, i perquè estan en ple procés de conquerir autonomia en tot allò que fa referència a cobrir les seves necessitats bàsiques, demanen una atenció més personalitzada i de manera continuada per part de l’adult. Les seves necessitats, contràriament al que molts poden pensar, són d’una gran complexitat i requereixen temps per aprendre i un mestre al costat capaç d’observar i de saber deixar d’intervenir per facilitar cada conquesta de l’infant. Com propugnava Maria Montessori: deixar que l’infant ho faci tot sol.

Tant a l’escola bressol com al parvulari, les ràtios s’haurien d’ajustar a la necessitat i l’exigència d’un tracte individualitzat per tal de poder oferir a cada infant l’atenció i el suport que necessiti per créixer i desenvolupar-se. Cal doncs que els grups siguin més reduïts que a les altres etapes del sistema educatiu, o millor dit el sistema hauria d’esdevenir flexible i adequar-se a cada etapa o realitat concreta.

Però tothom sap que no és així, que els grups de parvulari tenen els mateixos infants que els de primària, i que a l’escola bressol, tot i semblar que hi ha menys infants per grup, en realitat i d’acord amb el seu grau de dependència, la proporció per a l’atenció individual resulta més gran.

Si a aquesta simple anàlisi tradicional del nombre d’infants per grup i mestre hi afegim la quantitat d’hores que els infants més petits passen a l’escola i les poques condicions que tenen molts espais per cobrir adequadament totes les seves necessitats, les ràtios esdevenen encara més discriminatòries per als petits.

No és estrany doncs que, quan es fa un quadre comparatiu entre països, les nostres ràtios no les entengui ningú, perquè tenim més del doble d’infants per grup i mestre que cap altre país de l’Europa dels vint-i-set. De ben segur que  l’admiració que tantes vegades recollim cap a la nostra realitat es fonamenta en aquest interrogant: com pot ser que amb un nombre tan alt d’infants es treballi tan bé?

No ens enganyem, molts mestres dels més petits fan més del que és exigible per garantir que els infants gaudeixen al màxim de possibilitats per a la conquesta de l’autonomia, però sabem que aquesta és una realitat injusta per als infants i per als mestres. És per una qüestió de justícia que des d’aquesta plana reclamem a la nova Conselleria una reducció de les ràtios a l’educació infantil.

(Editorial de les revistes In-fàn-ci-a i In-fan-ci-a de Rosa Sensat).