Tots hem après a cordar botons!

L'autora parla de la motivació a jugar dels infants, una motivació que surt de dins de cada infant i no pas de la mirada adulta, que massa vegades ve amb uns objectius prefixats i que tendeixen massa sovint a separar el joc de l’aprenentatge, donant més valor a aquest últim.

Foto Eva Sargatal

M’animo a escriure aquesta reflexió mentre les meves filles de 3 i 5 anys juguen plegades. Les escolto de passada com conversen per buscar l’entesa.

–Tieta, anem a comprar entrades per al teatre? –diu l’una a l’altra

–No! Anem al parc? –proposa l’altra.

Són a l’habitació del costat, i tenen un ampli desplegament de nines, cotxets, bolsos i complements diversos escampats damunt del llit.

La conversa sembla que pot derivar en un conflicte, potser no hi haurà entesa, i em pregunto si potser seria millor que anés a jugar amb elles en aquests moments…

Paro l’orella i no sento cap canvi en els seus tons de veu…

El temps de lleure ens regala aquestes llargues estones a casa, sense presses, amb pijama encara i sense gaires plans organitzats. Tot i que intueixo que elles tenen molts plans: jugar!

I sense ser-ne gaire conscient em ve a la ment un regust estrany recordant tot el que llegim –pares i mares–* sobre les activitats que podem fer a casa durant durant el temps de lleure. Els inputs (o la sobreestimulació, diria jo!) són potents: des d’activitats per treballar les matemàtiques o la ciència, fins a taules de llum, fer manualitats amb materials reciclats o, fins i tot, com oferir ambients preparats per ser una bona mama Montessori (un tema molt d’actualitat a les xarxes).

No vull entrar, en cap cas, en la crítica de Maria Montessori, un gran referent per a mi, com a mestra i formadora de mestres. Comparteixo i intento dur a la pràctica familiar moltes de les seves idees de principis del segle passat. Res de nou; res d’inventat a l’era dels blogs i les xarxes socials, on sembla que ens vulguin explicar «com ho podem fer bé», pensant que si ens sortim de les seves pautes, creades sovint com receptes de cuina, amb els passos a seguir de forma molt ordenada, el plat no sortirà bo.

Tots hem après a cordar botons!

Com? Amb pràctica, repetició, constància, motivació, paciència, interès… però sense manual!

Els infants tenen el do de la curiositat, de voler saber, de voler mirar, de voler preguntar, de voler provar i de voler fer… tots sols!

Per tant, un dels objectius més essencials de Maria Montessori pren força: «oferir als infants la possibilitat d’escollir». Un objectiu que ens «obliga» a pares i mares a deixar espais d’acció i actuació.

I què vol dir això? Per mi, és fer un pas enrere, una «retirada» de l’escenari perquè l’obra es vagi desenvolupant segons els protagonistes principals. Potser seria com fer d’apuntador, sent allà per quan algú perd el fil, quan una mirada et reclama cercant el suport o l’ajuda. Una presència que no es fa més positiva si preparem activitats de lleure. 

Els infants aprenen perquè juguen, i és jugant que fan els més grans aprenentatges

Els jocs poden partir de la motivació interior de cada un d’ells i no pas de la mirada adulta, que massa vegades ve amb uns objectius prefixats. Els adults tendim massa sovint a separar el joc de l’aprenentatge, donant més valor a aquest últim. Els infants, en canvi, aprenen perquè juguen, i és jugant que fan els més grans aprenentatges.

Potser no cal tenir panells sensorials si anem a trepitjar la sorra de la platja, ni taules de llum si anem a passejar amb les llanternes quan es fa fosc, ni calen safates d’experimentació mentre faci un ruixat i hi hagi bassals d’aigua.

I serà en aquests espais d’acció que deixarem que aparegui l’avorriment.

Sí, sí! Avorrir-se és sa! Ho diuen fins i tot des de la neurociència (vegeu Neurociència per a educadors, de David Bueno).

Llavors el meu temps acaba perquè conflueix amb el seu temps, quan se m’apropen i amb petites cartolines que s’han retallat i decorat em diuen:

–És aquí on fan el teatre?

–Tenim les entrades. Som quatre, dos adults i dos nens.

…tanco la llibreta perquè s’obre el teló i comença l’espectacle…

* Parlo de pares i mares concebent les famílies en el sentit més ampli.

Eva Sargatal

Mestra d'escola bressol a la Garrotxa i mare. Formadora de Rosa Sensat i membre del consell de redacció de la revista Infància

Sobre les portes obertes

El curs 2018-2019 entraran a les escoles d’infantil i primària els infants nascuts el 2016. L’Institut d’Estadística de Catalunya informa que la taxa de natalitat va ser de 9,2 (naixements per cada 1.000 habitants), amb un  descens de tres i quatre punts en relació amb el 2015 i el 2014 respectivament, lluny del 12,8 del 2008 a Catalunya i del 10 de mitjana a la Unió Europea al 2016.  

Aquesta dada podria ser una magnífica oportunitat per millorar les condicions d’acolliment i acompanyament dels infants a les nostres escoles. Mantenir grups amb ràtios més baixes afavoreix una acollida de més qualitat per a cada infant, per al grup i per a les famílies. 

Ara bé, la realitat és que aquests indicadors representen un perill que pot acabar produint tancament de grups d’infants al segon cicle d’educació infantil i, si hem de fer cas del que ha passat els darrers anys, ens temem que l’escola pública serà qui es veurà més perjudicada per aquests possibles tancaments de grups. És un temor del tot justificat pel fet que estem parlant d’inversió en educació i ja sabem que a Catalunya, en aquesta matèria, estem a la cua d’Europa, lluny també del compromís de la lec d’igualar la mitjana del percentatge de pib europeu l’any 2017 en matèria d’educació. 

Davant d’aquest fet és quan, a final de febrer i principi de març, comença la despietada lluita per enlluernar les famílies amb les virtuts dels projectes educatius que singularitzen les escoles, des de diferents modalitats: portes obertes –des de reunions puntuals a tot un dissabte de visita guiada i xerrades per l’escola–, entrevistes individualitzades o de grup, reserves en hores convingudes segons les necessitats de les famílies amb un atraient formulari, vídeos testimonials de mestres, exalumnes i famílies,... Sense oblidar les etiquetes que, mediàticament i en graus diversos, s’han incorporat al vocabulari de les famílies que han de triar escola per als fills: innovació, anglès, tecnologia, barracons, activitats extraescolars, educació emocional, intel·ligències múltiples, inclusió… 

Tot per l’efecte de seduir i enlluernar els «clients», creant competència entre equips que han de fomentar acords i han de treballar conjuntament dins de xarxes comunitàries. Una pena. Però l’escola no és aquest espectacle, no es pot valorar amb la impressió d’un instant. Es fa molt difícil saber en unes poques hores com es viu i conviu en aquells espais, quin és el compromís de l’equip de mestres que reben, acompanyen i atenen cada dia els infants, com s’entén la relació entre ensenyar i aprendre, com els més petits creixeran amb autonomia, creativitat i harmonia i construiran lentament els seus projectes vitals. 

Una escola ha de ser honesta en els seus principis, lliure en les seves creences, respectuosa individualment i compromesa socialment. Les famílies tenen el dret de contribuir a la construcció del teixit educatiu que, curs rere curs, formarà els ciutadans honestos, lliures, respectuosos i compromesos que tots desitgem. I el deure de participar en l’escola que és i que creix.

Editorial de la revista Infància 221

Vull viure al món dels infants

Els infants viuen en un món on no hi ha rancor, ni bàndols radicalitzats. Un món on no tot és blanc o negre, on és possible la negociació i el diàleg amb escolta; on es pot compartir i, sobretot, entendre a l’altre. Aquest és el món que vull, per a mi, per als meus fills, per a la meva família, per als meus amics i vull poder-ho compartir amb els qui estimo.

Foto Eva Sargatal

Crec que aquests dies més que mai, donem valor a aquella frase que tantes vegades devem haver repetit molts mestres amb allò de: “sort que entro a l’escola i se’m passen tots els mals”.

Els infants tenen aquest do. Sense saber-ho, i sense ser-ne massa conscients; ens transporten al seu món, al món de la meravella, de la imaginació. I en ell podem ser feliços.

Els infants gaudeixen veient escolar la sorra per entre els seus dits, destruint un torre molt alta o bressolant una nina entre els seus braços mentre demanen silenci als adults.

Les seves converses imaginàries amb un telèfon a la mà, els porten a inventar mons paral·lels. Per ells tot pren una realitat molt màgica, que sovint els ajuda a superar les pors o inseguretats que la vida ens regala.

Viuen en un món on també hi ha conflictes i això els ajuda a aprendre els valors reals de la vida, però és un món on no hi ha rancor, ni bàndols radicalitzats. Un món on no tot és blanc o negre, on és possible la negociació i el diàleg amb escolta; on es pot compartir i, sobretot, entendre a l’altre.

Un món on els somriures i les abraçades ho curen tot.

Aquest és el món que vull, per a mi, per als meus fills, per a la meva família, per als meus amics i vull poder-ho compartir amb els qui estimo.

L’actualitat ens esgota, així que ni que sigui per moments, deixem-nos portar al món dels infants. Un món per ara irreal, però qui sap si un dia serà real?

Per ara, no deixem de somiar-hi!

Eva Sargatal

Mestra d'Educació Infantil

Un canvi educatiu inevitable

Foto: EBM Caputxins de Vic

El canvi educatiu que s’albira no ha de ser tan sols sobre la xarxa d’escoles que ja funcionen, sinó que ha d’arribar a tot arreu i ha d’anar acompanyat d’una ampliació de la cobertura de l’escola bressol pública. 

L’Escola d’Estiu de Rosa Sensat 2017, la 52a, emmirallant-se en les escoles d’estiu més reivindicatives i amb voluntat de renovació i transformació, ha triat enguany aquest lema davant de la necessitat de respondre als reptes educatius i socials del segle 21, que hem de comprendre per fer l’escola d’avui. Són reptes i finalitats que, amb la formació permanent, l’aprenentatge i l’intercanvi mutu, i l’espai de discussió i debat crític que s’ofereixen aquest estiu, comencen a modelar-se.

Parlem de canvi educatiu inevitable perquè no hi ha aturador que faci parar i anar marxa enrere. No hem d’esperar el futur, sinó que ara ja és present.

I és així perquè ja fa temps que hem pres consciència que les polítiques educatives i les pedagogies estanques necessiten una transformació. Moltes escoles mostren percepcions i interpretacions de l’educació més rigoroses, reals i compromeses amb la societat actual, partint de l’infant com a protagonista de les accions educatives, i que són respectuoses amb les necessitats educatives, emocionals i físiques de cada infant. Ha emergit una mirada educativa empresa des de dins de l’escola i motivada pels mateixos docents.

L’Escola d’Estiu és un mitjà molt eficaç que consolida les primeres arrels d’aquest impuls ferm de transformació. Des de les pràctiques educatives, la construcció de significats compartits i els processos deliberatius, els cursos esdevenen un recurs imprescindible per arribar a distingir cap on anem i quin sentit pren l’educació a les escoles avui. I ho fem des de la inquietud personal/professional i l’alliberament de la pressió del dia a dia, cosa que resulta més eficaç per reflexionar sobre la pràctica.

Tanmateix, aquest canvi educatiu que s’albira no ha de ser tan sols sobre la xarxa d’escoles que ja funcionen, sinó que ha d’arribar a tot arreu. És per això que el canvi ha d’anar acompanyat d’una ampliació de la cobertura de l’escola bressol pública, sobretot en municipis amb baix nivell educatiu i alt índex d’atur, disminuint paulatinament les desigualtats territorials que es donen en l’actualitat. I naturalment, de creure’s en ferm que una prioritat essencial en l’educació pública són les escoles bressol, que els darrers anys han vist traspassats 81 milions d’euros, per la via de modificacions del pressupost, cap al pagament de la nòmina delegada en escoles concertades.

Així i tot, volem i esperem un canvi educatiu. Els educadors i els mestres ja estem en camí.

Editorial de la revista Infància 217

Infància separada

Foto Pixabay

No hem de fer un món més simple per ajudar els infants, sinó un món més senzill, que vol dir més comprensible. I això val tant per l’escola com per qualsevol altre context educador, com la família o els espais públics.

- Perdoni… en aquest restaurant tenen wifi? És que si el nen no té la Tablet, ens dona la tabarra tota l’estona.

Aquesta escena, viscuda en un restaurant de platja qualsevol, resulta avui terriblement habitual. I no, no vull fer ara cap reflexió sobre les noves tecnologies. Només el temps i els experts ens diran de quina manera  la xarxa i els dispositius intel•ligents ens està connectant, o bé aïllant del món real. Amb aquesta escena volia descriure i denunciar la tendència creixent de separar els infants del món dels adults. Una tendència que ha anat penetrant a la nostra societat  i que fins i tot ja comença a deixar-nos indiferent. I això ho fa encara més terrible.

Els nens molesten. Com que molesten, ens les hem d’empescar perquè es distreguin d’alguna manera i ens deixin a nosaltres, adults, tranquils per parlar de les nostres coses.

Amb la generalització d’aquesta idea, poc a poc hem anat delegant i desaprenent a saber estar al costat dels nens i nenes, a descobrir com el món dels infants i el dels adults, quan es trenen bé, s’enriqueixen l’un amb l’altre... l’un de l’altre!

Voleu més exemples? Aneu a una botiga de mobles suecs i veureu que a l’entrada podeu bescanviar el vostre infant per un clauer amb un número, i que el podreu recuperar a la sortida. O els espais de joc  a les entrades dels supermercats. També hi ha el gest pretesament respectuós de la identitat dels més petits com és el “menú infantil” dels restaurants, que de fet els condemna a menjar  únicament macarrons i tall arrebossat amb patates.

No hem de fer un món més simple per ajudar els infants, sinó un món més senzill, que vol dir més comprensible. I això val tant per l’escola com per qualsevol altre context educador, com la família o els espais públics. I sobretot no hem de deixar-nos perdre l’oportunitat de ser nosaltres, educadors (mestres, pares o mares) els qui facilitem la comprensió d’aquest nostre magnífic i contradictori món als petits que tenim al costat. Potser així ens adonarem que ells el saben llegir molt millor del que nosaltres pensem.

- Pobret  nen! –va dir la nena de la taula del costat. És tan pobre que ho té tot!

David  Altimir

Mestre d'Educació Infantil 

Noves estructures familiars i la necessitat de tenir espais per compartir

Imatges de l'Espai Familiar del Raval. 

En aquests darrers anys, el concepte de família s’ha diversificat i ampliat, reconeixem noves estructures familiars i constatem que no hi ha models ideals sinó relacions reals, i cada persona mira de trobar la seva forma de relació.

Tots tenim uns referents, però hem de possibilitar un diàleg entre els nostres models interns de família i altres models familiars, tenint consciència que no hi ha una recepta per viure bé.

Les famílies es construeixen adaptant-se a circumstàncies ben diverses i, actualment, és cada cop més freqüent la visibilitat d’altres models familiars diferents del tradicional: 

• Famílies que han patit migracions en les quals hi pot haver molts dols i tristesa, que es reagrupen amb la il·lusió de ser de nou família, després de llargues separacions. Arribats de països llunyans, la família s’hi pot construir de formes ben diverses, com poden ser els llinatges. Poden tenir fills separats durant anys de la mare o del pare, que ho poden haver viscut com un abisme.
• Famílies amb fills adoptats, a vegades d’altres cultures, i que aquí inicien relacions vinculars, per crear una nova família.
• Famílies monoparentals, sovint mares, amb baixos nivells de suport social i alts nivells d’estrès. 
• Famílies homoparentals, en què la figura del pare o de la mare tampoc no hi és present, i aquest rol tradicional es dilueix i és assumit per dues persones del mateix sexe, sovint ambdues molt compromeses en la criança. 
• Famílies separades o divorciades, que, quan hi ha fills en comú, normalment posen fi a la convivència però no a la relació. Perquè com a pares o mares, malgrat es separin, no perden les seves funcions. Poden deixar de ser parella, però no de ser pare i mare.

Moltes d’aquestes parelles es tornen a reconstituir creant noves famílies. Podríem continuar fins a incloure la particularitat i la singularitat de tantes famílies que aspiren a construir un marc de relacions amorós i que faciliti el benestar dels seus membres.

L'Espai Familiar acull la diversitat

A l’Espai Familiar arriben les famílies en un moment delicat de la criança i es troben amb estils i formes de relació molt diferents, però amb una gran necessitat de compartir el que els està passant: hi ha un fet comú que les uneix i és el fet de tenir un fill.

A causa del context sociolaboral, que no és gens favorable, avui les famílies porten una vida molt estressada. Hem d’afegir que les cases s’han quedat buides i tota la companyia, la disponibilitat i l’ajuda de la família extensa es concentra bàsicament en la figura de la parella, si és que hi és.

Imatges de l'Espai Familiar del Raval. 

De la família, avui la societat n’espera molt. Hi ha una consciència de protecció de l’infant que provoca una exigència envers la conducta de les famílies. Però el desenvolupament infantil no depèn exclusivament de les característiques de l’estructura familiar, sinó que aspectes com ara la qualitat de les relacions interpersonals dins de la família, el clima que s’hi crea o el suport social amb què compten, són factors bàsics per al desenvolupament dels infants.

Hi ha famílies que es senten molt soles i cerquen espais on compartir les seves vivències, espais de suport social.

L’Espai Familiar, un espai de comunicació

“Entrar a la vida de l’altre, a casa seva, en la seva quotidianitat, en les seves relacions familiars i, per tant, sovint, dintre de la seva experiència de cansament i de dolor, demana una gran capacitat de modular gestos, paraules i silencis, presències i absències, que poden al mateix temps contenir el sofriment i ajudar a créixer.” (Janssen, 2005.9, pàg. 19) 

Amb tota aquesta complexitat, l’Espai Familiar es converteix en un espai singular de trobada, intercanvi i comunicació. Cada dia acull un grup estable de catorze famílies, on la complexitat de la vida es pot manifestar. Com un retrobar-se amb aquella enyorada tribu dels nostres ancestres. I com en un ritual màgic, deixem un temps per a l’expressió, que no sempre és paraula. A vegades hem vist mares que s’han fidelitzat al servei sense tenir la possibilitat de parlar el nostre idioma, però han respirat que el que allí es tractava anava amb elles. Aquí l’infant i la família es troben en un lloc de relacions fora de la família.

Imatges de l'Espai Familiar del Raval. 

L’Espai Familiar pren un compromís amb l’infant, que sap que mentre sigui allí la seva mare o l’adult que l’acompanya no marxarà. Això pensem que li permet sentir-se en un lloc fiable i segur. Hi ha elements de joc que l’infant pot gestionar tot sol. A l’Espai Familiar no fem activitats i les famílies no s’han de sentir pressionades a jugar amb els fills.

L’actitud dels professionals que treballen a l’Espai Familiar és de no fer, “sóc al vostre costat per si em necessiteu”. Un no fer que a vegades sembla difícil. No empenyem, però estem compromesos amb el que allí passa. Estem a l’escolta. El treball és estar present, connectat al que és important en aquest moment. Acompanyem camins de fer conscients dificultats i també habilitats de les famílies.

La postura de la persona que acompanya és molt delicada i aquesta manera d’estar s’aprèn practicant. Hi ha d’haver un fort desig per fer aquesta feina. A França diuen que s’aprèn per transmissió.

A cada trobada acollim allò que arriba i el que les famílies tenen ganes de compartir. Mai relativitzem el que la família diu. Les famílies que expressen un malestar, les mirem amb legitimitat. Quan una mare diu “no puc més” està obrint una porta al diàleg i ho recollim confiant en la paraula que podem compartir junts. Volem tenir una mirada sense judici i sense consells, que dona força i és integradora de la veritat que porta cada família. Ens hem de presentar com a persones humils que no saben més del que saben les famílies.

Les famílies necessiten altres famílies, algú que faci de testimoni, per parlar de les coses que en aquell moment són importants o els preocupen i compartir com van construint la seva història.

Amb tota aquesta diversitat familiar, a l’Espai Familiar constatem, com diu Jacques Lacan, que “un infant necessita ser algú per a un altre, sentir-se mirat des d’un desig que no és anònim”. Els fills han de sentir que les seves arrels són legítimes i que d’allà on ells venen és un bon lloc. Els infants, per créixer en una terra fèrtil, necessiten que els pares es mirin amb bons ulls i s’encarreguin de gestionar el que els passa a la vida. No hi ha res més difícil per als fills que el fet que els pares no estiguin bé. Quan els pares es reconeixen, cadascú amb les seves funcions, els fills poden créixer més lliures. A l’Espai Familiar intentem transmetre el valor integrador de tots els membres de la família i com la vida flueix si ens posem en pau amb ells. Els infants necessiten sentir tranquil•litat i alegria a la família.

Imatges de l'Espai Familiar del Raval. 

Quan les famílies es senten reconegudes, llavors prenen força. També quan hi posem confiança. No hi ha res que generi més resistència que voler canviar algú. Com diu en Joan Garriga, “la gent tenim el mal costum de ser com som”.

Nosaltres intentem parlar amb un llenguatge personal que ajudi a entendre la diversitat i la riquesa d’aquest món plural. Podem explicar que hi ha famílies a qui els ha funcionat una determinada manera de fer, però mai que aquesta és la millor manera, ni l’única. Perquè, si generalitzem, impregnem el món del nostre desig i ens porta a un camí unidireccional molt allunyat de la pluralitat del nostre entorn.

Hi ha també un temps que defineix el servei, i és quan marxen les famílies, el temps de trobada de l’equip amb la vivència de cada dia. Un temps per elaborar el que cadascú de nosaltres ha sentit i viscut en el temps d’acompanyament, on podem revisar les nostres respostes i actituds. És important que les tres persones que treballen a l’Espai Familiar tinguin la mateixa categoria, que siguin iguals. És bo que les famílies sentin que hi ha un equip. Un equip que reflexiona.

Cada grup familiar té la seva cultura, i és bo respectar-ho i poder compartir-ho. D’aquesta manera sentir-se pensat com a família, amb tota la diversitat que avui podem acollir, es converteix en un element reparador.

David Aparicio 
Espai Familiar del Raval

Article publicat a la revista Infància 216 (maig-juny2017)

Ser mestre, un camí que mai acaba…

9 del matí a una escola qualsevol.  Una aula, 25 infants i un mestre que intenta captar la seva atenció modulant la veu i gesticulant davant d’un auditori que passats cinc minuts comença a moure’s, a mirar per la finestra, a tocar i molestar als companys... Creix la tensió en el mestre i això es fa notar en el grup d’infants, que s’intranquil·litza cada vegada més... Nota la pressió d’una programació que sap que no podrà portar a terme i de l’expectativa de treball que s’aboca sobre els infants...

Sessió del grup de treball de Reggio de Rosa Sesnsat

I ara què faig? Es pregunta el mestre... Quins recursos té per gestionar aquesta situació? I llavors recorda tota la seva vivència, el seu bagatge, la seva “motxilla”...

Als anys 70 un infant que anava a escola, aprenia a ser obedient, a saber esperar a que un adult li digués què és el que podia fer i durant quant de temps, aprenia a que la seva obligació era estudiar i treballar en silenci, a memoritzar el màxim de dades possibles per després abocar-les en una prova. Aprenia a que la vida i l’escola eren dos contextos que no tenien res a veure, amb velocitats diferents, amb protagonistes diferents... Sabia que la importància era mantenir l’ordre de les coses, l’ordre a l’hora de parlar, a l’hora de fer, a l’hora de pensar... Era conscient que la importància de l’escola es situava en el mestre i en els continguts que s’havien d’aprendre.

Passaven els anys, s’acabava l’educació obligatòria i li donaven l’opció de triar. Però quina capacitat real hi havia en escollir entre continuar estudiant  (Batxillerat) o anar a fer uns estudis professionals (Formació Professional)... Quin valor social s’atorgava a cada una de les possibilitats, doncs si “valies” continuaves estudiant, i si no “valies” per estudiar no quedava més remei que “aprendre un ofici”.  Després d’una dictadura, amb un sistema de classes molt marcat, les famílies de les classes socials treballadores  intentaven per tots els mitjans que els seus fills/es continuessin estudiant per poder arribar més lluny que ells, per optar a ser una classe mitjana que no hagués de passar per les mateixes dificultats que ells van passar.

Per tant, aquell preadolescent continuava estudiant, i continuava rebent els mateixos estímuls... cada vegada el nivell d’exigència era més alt, la quantitat de dades a memoritzar més gran, mentre la possibilitat de prendre decisions, continuava sent mínima... l’objectiu marcat era arribar a la universitat, i per fer-ho calia fer un esforç titànic de treball  i no perdre de vista en cap moment l’objectiu marcat.

Jornada de  Rosa Sensat

En plena adolescència se li presenta l’obligatorietat de prendre la decisió de saber a què volia dedicar-se professionalment en el futur. Quins estudis escollir que estiguessin vinculats a la professió que voldria dedicar-se quan fos adult. En aquell present amb una societat canviant i que anava a un ritme frenètic se’ls exigia decidir cap a on volien dirigir la seva vida professional. 

Entre els companys hi havia qui ho tenia molt clar, bé per les expectatives familiars, bé per les ànsies d’aconseguir un nivell socioeconòmic benestant, o bé per la “vocació” que es deia tenir... Però aquell noi, que no ho tenia gens clar i que la seva experiència en prendre decisions era mínima, i que a més no sentia la força vocacional que l’empenyés amb claredat cap a una direcció en concret... Què havia de triar?

-“Doncs, si un cas... seré mestre!”

Inicia els estudis universitaris, sabent que el que se li demanarà serà el mateix que se li ha demanat sempre, tenint molt clar quin és el seu paper com a estudiant i amb l’objectiu d’aconseguir el títol amb la millor nota possible. Així doncs, més del mateix... Classes massificades i magistrals, una infinitat d’apunts per estudiar i per aprovar, i de forma puntual van aparèixer com un alè d’esperança un parell de professores amb una sensibilitat diferent, quelcom que li feia intuir una altra forma de ser mestre, una altra forma d’entendre l’educació...

Va arribar el moment de fer les pràctiques en un centre escollit per l’estudiant, a partir d’un procés de selecció en què sovint la practicitat era el primordial (a prop de casa o ben comunicat). Una experiència que es va convertir en la presa de contacte, per primera vegada, amb una escola real, amb un mestre real... Una experiència que clarament el fa posicionar-se en quin era el tipus de mestre que no voldria ser.

Després de totes les proves corresponents... aquell infant, jove, adult... es va convertir en mestre titulat, legalment qualificat per portar a terme la seva funció.

Però, què va aprendre en tot aquest procés?Quina és la imatge que aquest estudiant a ser mestre es va formar al llarg de pràcticament tota la seva vida sobre aspectes fonamentals, com saber quina era la funció de l’escola, quin era el paper de l’adult... I quin concepte d’infant podia tenir? Un cúmul d’experiències i vivències que el van dotar d’un bagatge, a partir del que es basarien les seves possibles decisions i accions com a mestre.

Aquest és el camí que alguns mestres actuals van poder fer per arribar a fer de mestre. No és l’únic, però sí és un camí real que alguns vam recórrer fins arribar a una escola. I en aquest camí sentien a dir, dia rere dia, que ser mestre era vocacional, que no tothom estava preparat per ser-ho, doncs el requisit previ indiscutible era sentir aquella  crida vocacional. Però de quina forma hem de trobar l’equilibri entre la vocació i la professionalitat? Què ens implica pensar en què la vocació i un títol ens assegura la capacitat d’exercir la nostra professió d’una forma constructiva, crítica i compromesa?

Buidem la motxilla? I si ho fem, per omplir-la amb què?

En un primer moment comences a buscar estratègies, quelcom pràctic que et pugui ajudar en el dia a dia real de l’escola en què et trobes... La recerca de receptes es converteix en un viatge desesperat amb un destí: la intenció de disposar d’una bafarada d’aire fresc que et permeti continuar un temps més...  Però el teu paper d’actor principal en aquest espectacle et cansa, t’esgota... penses que no ets capaç de respondre a la latent expectativa que l’escola, les famílies, la societat... han dipositat en tu! Els fonaments trontollen, allò que hi ha a la teva motxilla no serveix... –“Potser no m’hi hauria d’haver dedicat a fer de mestre”

Jornada "Aprenent a caminar sobre fils de seda" de Rosa Sensat a l'escola Drassanes

És llavors, quan comences a tenir clar el que creus que no has de fer com a mestre, que estàs preparat per buidar-la. La insatisfacció no et porta a la monotonia i la reproducció inconscient de fer de mestre com pensaves, sinó a la recerca del sentit de ser mestre.

Un nou horitzó s’intueix en la teva trajectòria, però cal clarificar-lo. Llavors rellegeixes els referents que et van obligar a estudiar i dels que no recordes pràcticament res, en descobreixes  de nous, alguns molts propers, que ni tan sols sabies que existien.

Comences a buscar formacions que s’ofereixen des de diferents entitats... Aquest és un moment clau, doncs entres en contacte amb altres persones amb les que comparteixes la necessitat de formar-se per acostar-se més a la idea d’infant, d’escola i de professional que estàs començant a carregar en aquesta renovada motxilla.

Per primera vegada assisteixes a una escola d’estiu organitzada per alguns del moviments de renovació pedagògica que existeixen... Llavors ets sents recolzat i acompanyat per una gran diversitat de persones provinents de diferents realitats  amb l’objectiu comú de créixer, millorar... de sortir de la seva zona de confort.

Però sents la necessitat de passar d’un paper més passiu (assistir a cursos, xerrades, ponències...) a fer quelcom que et faci sentir com un agent actiu que no només rep coneixement, sinó que també té la capacitat de crear-ne compartint les pròpies experiències amb altres persones.

Entres en contacte amb alguna de les possibilitats actuals que s’ofereixen d’aprenentatge entre iguals, com són els Grups de Treball o els Edcamps, espais generats a partir de la necessitat de compartir experiències, aprenentatges, coneixements i inquietuds. En formes part, i això t’ajuda a sentir un desequilibri constant de les pròpies idees a partir de la confrontació amb la dels altres. T’ajuda també a anar obrint la percepció del sentit i la importància de ser mestre, de forma que passes de pensar exclusivament en el teu grup, la teva escola, el teu barri... a ser conscient que les implicacions van més enllà, que l’educació és un tot en el que cal prendre partit, i que cal prendre una actitud proactiva que ens permeti iniciar dinàmiques creatives i generadores de millores no només en el nostre àmbit, sinó també en el conjunt de la societat.

Un procés que, per sort, mai s’acaba. La motxilla deixa de ser una càrrega pesada a arrossegar per convertir-se en una acompanyant dinàmica que no para de créixer, reinventar-se... Una càrrega compartida amb altres persones que pensen, com tu, que el que ens cal és aprendre a ser mestre en companyia.

David Castillo

Mestre d’Educació Infantil i director de la Llar d’Infants Pública Sant Nicolau de Sant Andreu de Llavaneres, actualment també co-coordinador del Grup de Treball de Rosa Sensat “Ètica i estètica a les Escoles de Reggio Emilia”.

Sostenible

Sostenible, una paraula de moda que comença a fer-se insostenible en el context actual i segons on o com s’aplica. Així doncs, inevitablement ens hem de preguntar què és realment sostenible i què no ho és en educació, i molt especialment en educació infantil.

Amb voluntat de clarificar cerquem al diccionari la paraula clau, sostenible, i ens diu: adj. Que es pot sostenir. Seguim buscant, sostenir: Resistir totalment o parcialment al pes, a la tendència a desplaçar-se, (d’alguna cosa); Privar de caure, d’ésser emportat per una força; Ajudar (algú o alguna cosa) perquè no defalleixi, decaigui, s’abaixi, etc.; Defensar (una manera de pensar), insistint a afirmar-la contra qui la nega; Resistir (el pes, l’esforç, d’algú o d’alguna cosa).

Així, de l’adjectiu al verb, pensem que l’aplicació actual del mot sostenible és capciosa, enganyosa, calculada arterosament per confondre. Per tant, tornant a la definició que el diccionari fa de sostenible, ens limitarem a fer-ne una lectura pedagògica i social. Resistir al pes, a la tendència a desplaçar-se.

L’educació infantil avui està immersa en una tendència que pretén desplaçar-la conceptualment: el primer cicle cap la beneficència o allò assistencial, i el segon cicle cap al preescolar, amb assignatures com l’anglès o la informàtica entre altres. 

Defensar una manera de pensar, insistint a afirmar-la contra qui la nega, és una necessitat vital per a l’educació dels infants en aquestes primeres edats, perquè el que s’està vivint en educació infantil fa palès que haver reconegut el dret de tot infant a l’educació és insuficient, perquè sovint s’utilitzen les mateixes paraules però s’entenen coses molt diferents.

Resistir avui és bàsic perquè tot l’esforç fet per tants mestres, famílies i alguns ajuntaments no se’n vagi en orris. Cal ajudar a no defallir, a no decaure, que no s’abaixi res que pugui perjudicar els infants, i per això no es poden augmentar les ràtios ni dels infants per grup, ni les de mestre per grup d’infants, ni es pot parlar en aquestes edats d’hores lectives i no lectives, perquè a cada segon l’infant aprèn, i per poder aprendre positivament li cal regularitat i estabilitat humana i física. I els fets avalen que aquestes no són qüestions banals.

Així, perquè l’educació infantil sigui veritablement sostenible, per evitar que caigui, que sigui emportada per la força irracional en què avui està immersa, que parla de ser sostenible quan el que fa és sostraure (sempre segons el diccionari: treure part d’alguna cosa perquè en minvi la quantitat; i nosaltres afegim: i la qualitat).

(Editorial de les revistes Infància 185 i Infancia 132)

LA POR

Que estem immersos en una gravíssima crisi econòmica, avui ningú no gosa  negar-ho, perquè, en major o menor mesura, tots la vivim. I tenim dues certeses a l'entorn d'aquesta crisi: la primera, que no en som responsables, tot i que en patim les conseqüències, i la segona, que la crisi econòmica no està sola en el panorama general, està acompanyada d’una crisi tant o més preocupant, la que fa emergir el sentiments més cavernícoles i reaccionaris de la nostra espècie, una crisi destructora del llarg procés d’humanització.

La gran responsable d’aquest cataclisme, des del nostre punt de vista, és la por, una por irracional fomentada dia a dia amb els “missatges soroll” que rebem per tots els canals que ens informen i que no ens permeten contrastar, comparar i formar-nos una opinió pròpia.

Ens dibuixen una realitat que vol empènyer al desànim, a la impotència, a l’abandó, a la paralització, al silenci, perquè esdevinguem així espectadors passius de la terrible destrucció de les grans conquestes socials del segle XX.

Però no ens volem mantenir indiferents davant d'aquest panorama, i per aquesta raó, des de la revista Infància, fem una doble crida:

La primera, a resistir, conscients que la catarsi afecta també l’educació dels més petits i que amb l’excusa de la crisi es reclamarà una mal anomenada “austeritat”: amb increment de ràtios, amb reducció de professionals i amb augments de quotes, unes mesures que afectaran la vida quotidiana dels infants de 0 a 6 anys. És en aquesta situació que, com a mestres, tenim el deure de resistir. Però resistir en cap cas vol dir acceptar; entenem per resistir en aquest context advers, seguir donant el millor de nosaltres perquè l’adversitat no afecti els infants. 

La segona, a lluitar, plantar cara, treballar junts amb tota la societat que se sent, com nosaltres, enganyada, manipulada, intoxicada i amb grans dificultats, per construir plegats un criteri propi sobre el que realment passa, que permeti reclamar el que és just i deixar clar que no estem disposats a renunciar-hi.

Per tant, aquest any que ara comença caldrà treballar doblement, resistint davant les polítiques que dificultaran la pedagogia que els infants mereixen i que la nostra professionalitat ens exigeix, i sent la veu que denuncia sistemàticament les repercussions que les polítiques tenen per a l’educació dels més petits i la justícia social. Es tracta, per tant, de lluitar junts contra la por, com la nostra arma més potent.

Editorial de la revista In-fàn-cia 184.

Quins infants deixarem en aquest món?

Fa uns dies llegíem la següent reflexió: com explicarem als nostres fills que ens hem deixat prendre tot el que els nostres avis i pares van aconseguir?. Aquestes paraules ens han de fer aturar i agafar consciència que realment el nostre futur, el de totes i tots, és a les nostres mans. Creiem que  és el moment de canviar, però cal pensar molt bé de quina manera haurem de fer-ho. No podem moure'ns pensant en la immediatesa perquè aleshores caiem una i dues vegades en el mateix parany. Cal doncs saber molt bé perquè es pren cada decisió, preguntar-nos en quin món volem que creixin els nostres infants? I quin futur els espera?. I com diu el nostre amic Philippe Meirieu, quins infants deixarem en aquest món?.

És evident que ens trobem davant d'una situació de crisi i pensem que ara més que mai hem de defensar escoles petites de qualitat,  on els infants visquin i convisquin en un ambient acollidor que els proporcioni benestar. Una escola on les relacions siguin el motor per créixer conjuntament, viure els valors i les experiències que han de formar infants lliures, crítics i compromesos, en una societat democràtica, i així anar construint la societat que volem. Una escola que sigui plena de vida i que ajudi a mantenir identitats (de pobles petits, de barris, de ciutats...).

Sentim que tenim el deure i la responsabilitat de mantenir l'essència d'unes generacions que han lluitat molt per aconseguir que es reconeguin els drets dels infants. Són temps difícils que  a la vegada  ens donen una gran oportunitat per créixer, reflexionar i millorar. I només unint esforços, anant de la mà infants, famílies, mestres i polítics ho podrem aconseguir amb l'objectiu únic de creure en un infant capaç que demana ser respectat i tractat amb dignitat.

Etapa d'Educació Infantil

Bon estiu!

 
El curs s’acaba al juliol, i aquest final de curs ha estat ple de novetats, també per a l’educació infantil. La crisi econòmica estreny, i amb aquesta excusa es desplegaran mesures que faran més profunda la precarietat de tota l’oferta educativa per als més petits, per a les seves famílies i també per als professionals.

És en aquest context, dominat per la irracionalitat del diner, que se segueix una racionalitat, inacceptable educativament i socialment, on emergeix -i cada cop pren més protagonisme- una paraula màgica: «sostenibilitat». I amb aquests paràmetres han aparegut una allau de presumptes «experts» proposant solucions màgiques que confonen l’escola amb una cadena de producció d’alta rendibilitat.

Les receptes màgiques per fer de l’educació infantil un «servei sostenible» preconitzen l’externalització, que vol dir senzillament transferir al postor més econòmic la gestió d’un dret, el dret irrenunciable a l’educació. I per fer-ho viable, s’inicia un procés de desregulació.

Una tendència inexorable que demanarà una resposta forta i articulada, perquè compartim el missatge del gran mestre del pacifisme Mahatma Gandhi quan afirma: «No es pot ser pacifista de veritat i restar passiu davant de les injustícies socials.»

Per tant, ara és important aprofitar l’estiu a fons: fer vacances, descansar, esbargir-se, gaudir del lleure, del temps de festa i d’oci. Ens cal badar, obrir el cap i el cor, deixar d’estar closos, mirar i gaudir del repòs i del descans, conquerir, amb placidesa i quietud, la calma que caldrà per poder indignar-se amb les injustícies que probablement es generin.

L’estiu és calor, i potser calda o calitja; també és escalfor i irradiació solar, i per tant també és llum i claror, i ha d’esdevenir il·luminació i energia per poder actuar de manera diàfana i clara.

A tots ens cal, per tant, aprofitar bé l’estiu, amb intensitat i alegria; ens cal aprofitar cada oportunitat, cada moment, cada instant per poder retornar a l’escola, a començament del proper curs, amb il·lusió i energia renovades, per construir amb els companys nous projectes, noves esperances.

(Aquest text és l'editorial del darrer número de la revista In-fàn-ci-a.)

Ràtios

La tradició ha fet que el sistema educatiu contempli el concepte ràtio com el nombre d’infants per grup en relació a un sol mestre. Cada cop més es fa palès que aquesta consideració de la ràtio resulta inadequada, perquè ha esdevingut una rigidesa en el sistema i una rutina en la manera de fer de molts mestres, que dificulta articular noves formes d’organitzar els grups més variades i flexibles en funció de l’activitat o de les característiques dels infants.

Com a conseqüència d’aquestes maneres de procedir sorgeix la paradoxa que en alguns grups d’educació secundària la ràtio és inferior a la d’infantil. En cap cas aquesta constatació pretén qüestionar res sobre les ràtios de secundària o de primària, però sí que permet encetar una reflexió sobre què caldria per a l’educació infantil.

Els nens petits per les seves característiques, i perquè estan en ple procés de conquerir autonomia en tot allò que fa referència a cobrir les seves necessitats bàsiques, demanen una atenció més personalitzada i de manera continuada per part de l’adult. Les seves necessitats, contràriament al que molts poden pensar, són d’una gran complexitat i requereixen temps per aprendre i un mestre al costat capaç d’observar i de saber deixar d’intervenir per facilitar cada conquesta de l’infant. Com propugnava Maria Montessori: deixar que l’infant ho faci tot sol.

Tant a l’escola bressol com al parvulari, les ràtios s’haurien d’ajustar a la necessitat i l’exigència d’un tracte individualitzat per tal de poder oferir a cada infant l’atenció i el suport que necessiti per créixer i desenvolupar-se. Cal doncs que els grups siguin més reduïts que a les altres etapes del sistema educatiu, o millor dit el sistema hauria d’esdevenir flexible i adequar-se a cada etapa o realitat concreta.

Però tothom sap que no és així, que els grups de parvulari tenen els mateixos infants que els de primària, i que a l’escola bressol, tot i semblar que hi ha menys infants per grup, en realitat i d’acord amb el seu grau de dependència, la proporció per a l’atenció individual resulta més gran.

Si a aquesta simple anàlisi tradicional del nombre d’infants per grup i mestre hi afegim la quantitat d’hores que els infants més petits passen a l’escola i les poques condicions que tenen molts espais per cobrir adequadament totes les seves necessitats, les ràtios esdevenen encara més discriminatòries per als petits.

No és estrany doncs que, quan es fa un quadre comparatiu entre països, les nostres ràtios no les entengui ningú, perquè tenim més del doble d’infants per grup i mestre que cap altre país de l’Europa dels vint-i-set. De ben segur que  l’admiració que tantes vegades recollim cap a la nostra realitat es fonamenta en aquest interrogant: com pot ser que amb un nombre tan alt d’infants es treballi tan bé?

No ens enganyem, molts mestres dels més petits fan més del que és exigible per garantir que els infants gaudeixen al màxim de possibilitats per a la conquesta de l’autonomia, però sabem que aquesta és una realitat injusta per als infants i per als mestres. És per una qüestió de justícia que des d’aquesta plana reclamem a la nova Conselleria una reducció de les ràtios a l’educació infantil.

(Editorial de les revistes In-fàn-ci-a i In-fan-ci-a de Rosa Sensat).