Creences a l’escola pública?

Les escoles privades i concertades poden tenir un ideari concret amb l’obligació de fer-lo públic. Ara bé, els centres escolars públics no poden tenir un ideari específic: han d’estar oberts a tothom respectant els principis i les normatives de que ens hem dotat entre tots i totes. Per tant afegir-hi creences al seu projecte educatiu és un frau de llei.

Totes les persones tenim dret a creure en determinades qüestions que ens poden donar una certa seguretat personal. Ara bé, si volem educar no podem transmetre-les acríticament als infants o adolescents que tenim al nostre càrrec i que confien en nosaltres. No podem enganyar les famílies no explicant obertament què és el que oferim educant i en què es bassa el projecte educatiu del centre.

Parlo de creences perquè la pedagogia sistèmica continua present a uns quants centres escolars.  Fa un parell d’anys vaig escriure un article  que va generar una certa controvèrsia. Avui voldria afegir-hi algunes reflexions més.

Els de la sistèmica continuen propagant les seves creences, encara que no les poden aportar com hipòtesis contrastades perquè no ho han aconseguit

És greu que el fenomen es mantingui. És greu que tingui el recolzament d’universitats que acullen cursos de formació impartits per professorat de les seves facultats, és greu la inoperància de les administracions educatives (com en tants altres aspectes) i és greu, fins i tot, l’acceptació de sectors de mestres i professorat que han oblidat el seu codi ètic. Els de la sistèmica continuen propagant les seves creences. No les poden aportar com hipòtesis contrastades perquè no ho han aconseguit, però com deia fa dos anys, en temps d’incertesa és més fàcil aconseguir seguidors als que ofereixen una falsa seguretat.

Ultra les responsabilitats apuntades, cal pensar com pot afectar a l’educació i instrucció d’infants i adolescents. Que una criatura expliqui a tot el grup classe que a casa seva hi ha maltractaments o que un familiar seu té un problema greu atempta al respecte a la privacitat. La creença que es pot transmetre energia positiva afecta a drets dels infants, se’ls perjudica. És bo que el nen o nena expliqui coses a la seva tutora i que aquesta l’ajudi però no que se’n faci safareig. És preocupant la manipulació que poden rebre algunes criatures. I també persones adultes: amb les constel·lacions intenten mostrar que els comportaments o actituds incorrectes tenen a veure amb els pares, avis o besavis; fan actuacions de transferència aconseguint (amb tècniques de suggestió) que una persona percebi que és el seu avantpassat o es col·loqui al lloc d’una altra.

Per educar necessitem la col·laboració de tota la comunitat

Actualment han proliferat xarxes que suposadament volen impulsar innovacions, volen canviar l’ensenyament del nostre país. Hi ha centres escolars públics o concertats que estan afiliats a alguna xarxa (E21, xarxes pel canvi...) i alhora són partidaris de la sistèmica. Els impulsors d’aquestes xarxes potser tenen alguna responsabilitat, com a mínim per omissió. Una transformació de l’ensenyament no pot encabir ideologies que no respecten els drets dels infants i aporten falses il·lusions al professorat. Sense oblidar però, que la primera responsabilitat és del Departament d’Ensenyament que envia la seva inspecció a vigilar i controlar aspectes molt menys importants que el que estem comentant.

Per educar necessitem la col·laboració de tota la comunitat. És bàsica la relació amb la xarxa associativa de l’entorn i comptar amb la participació de les famílies a l’escola: tot funcionarà millor si hi ha complicitat entre progenitors i ensenyants, però respectant-los, en pla d’igualtat, no buscant culpabilitats, no recolzant-nos en que els problemes dels infants són responsabilitat dels seus antecessors.

Hem de ser molt curosos en tot el que es fa al centre escolar. Les persones no som objectes. L’escola no té una importància decisiva en l’educació però és la segona instància per a infants i adolescents. Mestres i professorat som els adults de referència després dels familiars. No els podem fallar. Caldria avançar en formació i reflexió per evitar que continuï l’expansió de pràctiques esotèriques que poden malmetre les criatures escolaritzades. 

Hem de donar importància a la formació en claustre, en la que participa tothom en pla d’igualtat: una reflexió en la línia del treball en equip que necessitem i que dóna seguretat i confiança en les persones i no en creences externes. El codi ètic del professorat ens ho exigeix; ens ho exigeix la nostra responsabilitat vers l’alumnat i les seves famílies.

Joan M Girona

Mestre i psicopedagog

Bones notícies per a l'escola pública

Segons el pedagog italià Francesco Tonucci la millor escola és l'escola pública més propera a casa. En el nostre país, i sobretot a les grans ciutats com Barcelona, estem molt lluny que aquesta afirmació sigui real. 

Portada de la revista Infancia 158. Foto: Gorka Goitia

La mala notícia és que vivim una situació anòmala, comparada amb altres llocs d'Europa. Totes les escoles públiques haurien de ser escoles d'altíssima qualitat, però el que tenim és un tant per cent molt elevat d'escoles que reben diners de l'administració, i que segueixen models de selecció que segreguen els infants per motius variats com ara, la procedència social, el gènere o el nivell intel·lectual. 

La doble, o triple, xarxa fa que les escoles no comptin amb recursos equivalents ni que escolaritzin infants i joves equivalents. A més, hi ha principis legals del sistema educatiu que no sempre es compleixen: l'equitat, la inclusió, la garantia d'una igualtat d'oportunitats... I és per això que tenim  la responsabilitat social de denunciar aquestes pràctiques amb la lluita i la reivindicació de més recursos per a l'escola pública.

Malgrat això, ens arriben bones notícies: cada cop més hi ha moltes escoles públiques que tenen més demanda d'inscripcions de la que poden assumir. Cada cop hi ha més famílies que confien en l'escola pública. Aquestes escoles estan seguint diferents  projectes... De vegades per simplificar es diu que són escoles innovadores, perquè no fan servir llibres de text, no posen gairebé deures, han reestructurat els espais o treballen per projecte.

Portada revista Infancia 156. Foto: Gorka Goitia

Si anem més al fons, la realitat és que aquestes escoles fa temps que s'estan plantejant treballar d'una altra manera. No són escoles perfectes, no ho fan tot bé, i tenen encara molt de camí per recórrer. Però han fet una aposta per al canvi, i treballen dia a dia per donar resposta a les necessitats dels infants i joves que acullen.

Una pila d'escoles públiques que tenen els infants i joves com a  centre del projecte educatiu, i que en respecten els diferents ritmes i necessitats d'aprenentatge

Aquí hi ha la bona notícia. Una pila d'escoles públiques que tenen els infants i joves com a  centre del projecte educatiu, i que en respecten els diferents ritmes i necessitats d'aprenentatge. En aquestes escoles els canvis no van de dalt a baix, sinó que és l'equip de mestres el que comparteix el per a què i el com del fet educatiu, que entenen l'avaluació, no com una nota, sinó com una part del procés de l'aprenentatge... Són escoles que estan en el camí del canvi perquè han fet de la participació dels infants, de les famílies i de tota la comunitat l'eina imprescindible per avançar. El treball en xarxa, fa que aquestes escoles no visquin aïllades, sinó que estiguin connectades amb altres escoles i amb altres agents educatius de l'entorn.

És per tot això, perquè hi ha moltes escoles públiques que ja estan en aquest camí, i també perquè hi ha moltes famílies que hi confien i volen fer el camí plegats, que arriba l'hora de felicitar-nos i de ser optimistes. És hora de fer evident que el camí del canvi no és un aparador per aconseguir més matrícula, sinó que és una feina feta en profunditat, des del rigor de posar en pràctica allò que sabem que funciona, perquè en tenim uns referents teòrics i unes pràctiques que ho fan real. 

Esperem que a aquestes escoles públiques que ja caminen en aquesta direcció se'ls sumaran moltes altres que entenen que els infants i els joves necessiten una escola que respongui a les seves necessitats i arrelada al món d'avui, i que des de l'administració i des de tota la societat se'ls doni el suport que mereixen. 

Francina Martí 

Presidenta Associació de Mestres Rosa Sensat

Un mal estudi influeix un 100% en una conclusió errònia

El text següent és la carta al director que Cristina Villalba, Biòloga i professora d'escola pública, ha enviat a La Vanguardia i no s'ha publicat, com a resposta a la informació "Un mal professor influeix un 6% en el rendiment d'un estudiant" apareguda en aquest diari el passat 23 de febrer.  

  

"És temps d'estar en un continu estat d'indignació. És per això que s'ha superat el meu límit de tolerància. Llegia amb ràbia i impotència l'article de Celeste López "Un mal professor influeix un 6% en el rendiment d'un estudiant".  Com a científica analitzaré les moltes irregularitats tant de l'article com de l'estudi en el que es basa.

1r. Aquest article es basa en l'estudi publicat per dos economistes de l'educació, una branca de la psicopedagogia que entre d'altres fites té: Considerar l’educació com a factor productiu, el corrent més estès se centra en la noció de capital humà, amb aplicació del concepte de rendiment de la inversió que representa els coneixements adquirits en el procés educatiu. 

Doncs bé, no som fàbriques de magdalenes, no produïm alumnes -ni ho pretenem-. Pretenem ajudar a formar bones persones, cultes, curioses de saber, amb criteri propi i amb capacitat de treballar en grup i d'adaptar-se als nous temps que vindran.

2n. A l'article es parla de bons i mals professors i es destaca en negreta que els primers: són a les escoles privades i on hi ha famílies amb més recursos. Curiosament sempre surten notícies semblants a prop de les dates de matriculació. Estic farta d'aquestes "coincidències". Aquí val la pena fixar-se en dues coses: 

a) Com es defineix un bon professor? Si s'examina l'estudi deixa molt a desitjar en quins ítems s'han  fixat, on han trobat diferències i si aquestes realment marquen què és un bon professor.

b) Les dades de l'estudi no ho indiquen. Encara que els 403 professors fossin una mostra aleatòria (que ni tan sols ho és), la diferència entre 68 i 71 % és massa petita per afirmar on són els "bons" professors, es consideraria matemàticament uns resultats similars. Però és que si es llegeix l'estudi, en aquest s'afirma que no s'ha tingut en compte la situació prèvia de l'alumnat i així no hi ha qui avaluï el pes que ha tingut el professorat.

c) Moltes dades es basen en EEUU i les específiques d'Espanya estan desvirtuades ja que hi havia la possibilitat de seleccionar alumnes en el cas de baix número d'alumnes a l'aula. També voldria saber el número d'escoles catalanes, ja que en anys anteriors Andalusia tenia tanta representació que es presentava a part.

3r. Examinem les proves PIRLS de comprensió lectora. S'han fet el 2011 a uns 8000 alumnes de 4t de primària de tota Espanya. Aquí trobo la falta de rigor de l'article. De debò que a partir d'una sola prova a un sol curs a un sol nivell es pot fer una classificació de tot el professorat segons bons o dolents? Personalment crec que als 9-10 anys l'interès pels llibres ve de casa i de la maduració de l'infant en particular, més que dels mestres, i si es llegeixen les conclusions de l'article ho arriben a dir ells mateixos.

4t. Per últim una reflexió pels futurs pares d'alumnes que busquen escola o institut: pensin on estan els professors que han passat unes oposicions i un màster de Formació del Professorat d'Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyaments d'Idiomes. Òbviament són, som, a l'escola pública." 

Cristina Villalba

Biòloga i professora d'escola pública

Cinc mil rèmores o cinc mil innovadors?

La radicalitat de la lluita política o sindical no estava, no està, en aconseguir més mestres. Poden servir per mantenir l’escola que no volem. La radicalitat està en aconseguir que els nous recursos només puguin ser aplicats de manera que avanci una escola veritablement nova, que pensa primer en els seus infants i adolescents. 

Manifestació contra la Lomce i les retallades del 9 de març (Foto Jordi Navarro)

Segur que és per estar contents. El proper pressupost (si arriben a aprovar-ho) farà que el curs vinent l’educació pública tingui cinc mil professionals més. A mi, però, aquesta victòria no m’acaba de generar gaire entusiasme. Vist, si més no, el relat públic de les negociacions amb els sindicats més aviat estic preocupat. No necessita l’escola aquests professionals? Si. Aquests i bastants més. Però aclarim per què i per a què, no sigui que serveixin per complicar més les coses en una institució com l’escola tant necessitada de transformacions urgents.

Dels drets laborals als drets educatius

Les retallades acumulades els darrers cursos han suposat als mestres i professors augment d’hores de docència i augment del nombre d’alumnes a atendre. També, disminució d’hores d’escola per als nois i noies. També, tot i que ara ja no es discuteixi, compensacions estranyes en la confecció dels horaris i jornades de les escoles (pensem, per exemple, en la jornada compactada). Diríem que les retallades han tingut un significatiu i divers impacte en les condicions laborals de les educadores i educadors. 

Tanmateix, el gran impacte de les retallades l’ha patit l’alumnat. Les noves condicions de treball i les noves organitzacions de l’escola han fet difícil sinó impossible l’atenció personalitzada, l’educació singular de cada alumne, l’acompanyament educatiu, la creativitat i la innovació didàctica, etc. Se suposa que ara el que aconseguiran els professionals és tornar a tenir la capacitat que tenien abans per poder educar bé, per descobrir més acuradament les vides dels seus alumnes, per pensar amb una mica de serenor les seves propostes d’aprenentatge. 

Serà un gran error pensar que han recuperat el seu dret a tenir menys hores de classe. No. Recuperaran (quan arribi i en petita dosi) el seu dret a tenir temps per treballar bé i, en la majoria de casos, no hauria de significar menys hores de docència. Amb les seves reivindicacions sindicals han fet possible que es vulnerin un xic menys els drets educatius del seu alumnat. Ara es tracta de tornar a pensar primer en les necessitats d’infants i adolescents abans de repartir els nous recursos.

Les retallades han arrasat amb bona part de la preocupació quotidiana per pensar en com ser millors professionals

Tinc, però, una altra gran preocupació de dues cares. Una té a veure amb el discurs de la innovació-renovació que, sortosament, ens envaeix. L’altra, amb els efectes que té sobre l’escola l’entrada massiva de professionals en temps d’atur greu. Totes dues conformen la possibilitat o impossibilitat d’arribar a tenir, de manera majoritària, un escola millor, de millorar l’escola que tenim.

Del pla d’ocupació a la construcció de l’escola nova

No parem de repetir que la clau d’una bona i nova educació està en el professorat. Posem en crisi la formació inicial (especialment per a la secundaria), constatem el fracàs del màster de secundària, fagocitat per l’endogàmia universitària. A més, de tant en tant recordem que les retallades també han afectat la formació permanent. Tant sols els grups entusiastes i compromesos han mantingut els espais de reflexió sobre les seves pràctiques educatives i sobre les necessitats d’innovació que genera la realitat social canviant. Les retallades han arrasat amb bona part de la preocupació quotidiana per pensar en com ser millors professionals.

¿De què servirà posar en marxa la nova forma de formar el professorat que ja han anunciat les autoritats si quan la posin en marxa el nombre de professionals que s’incorporin a l’escola serà mínim, si l’augment significatiu es produirà ara i els propers cursos?

¿De què servirà posar en marxa la nova forma de formar el professorat que ja han anunciat les autoritats si quan la posin en marxa el nombre de professionals que s’incorporin a l’escola serà mínim, si l’augment significatiu es produirà ara i els propers cursos? (amb la reversió de les retallades i amb les noves necessitats, derivades dels cavis poblacionals). ¿Com seran aquests nous que incorporem i que, majoritàriament, no han rebut la formació adequada, que sembla que tampoc cal que es formin abans que arribin a l’aula i mentre descobreixen el seu rol en ella?

Quan els anys 80 i 90, del segle passat, es desenvolupa de manera exponencial la secundària obligatòria i s’expandeix la post obligatòria, l’escola esdevé la gran fàbrica de contractació. Una part significativa dels que entren a exercir la professió de docents ho fan convençuts i construeixen extraordinàries experiències educatives. Però, per a una altra bona part, la docència esdevé simplement l’única ocupació possible en mig del desmantellament industrial. Són companys que no es miraran mai un article de pedagogia, una proposta de didàctica mentre acumulen triennis. Ara, en una proporció inferior, podem patir un efecte similar. Professionals que troben la feina necessària a l’aula però que, malgrat la formació pedagògica de tràmit rebuda, s’incorporen a exercir la professió sense cap acompanyament que els faci descobrir en la pràctica com ha de ser la seva acció educativa.

De la contractació a la tutoria docent

De la mateix manera que s’ha obligat des del Parlament i des dels sindicats a revertir la disminució significativa de recursos, cal exigir que es faci realment per aconseguir retornar la dignitat a l’educació. Les noves incorporacions ha d’anar acompanyades, si més no, de tres accions tant obligatòries com la pròpia contractació:

1. Que els “nous” (també els que venen de les llistes de substitucions), abans d’incorporar-se a les escoles i instituts facin una immersió formativa intensa, en el propi territori, sobre els que significa ensenyar i educar al segle xxi, en els nostres barris. Alhora, descobrir unes quantes experiències de renovació-innovació que s’estan aplicant a les escoles de l’entorn. Començar a donar classe tot sabent de manera real com s’hauria de fer avui, a quina proposta col•lectiva se sumen.

2. Que els “nous” disposin d’un pla d’acollida en el centre, d’una tutoria docent que els permeti reflexionar sobre el que proven a fer. Destinar una part de la seva activitat a compartir aula amb d’altres professionals. Poder aprendre de les incerteses i saber formar part de grups que eduquen en equip.

3. Que els “nous” de cada territori, al final de trimestre, tinguin un espai de formació reflexió per avaluar la seva experiència, pensar sobre les seves pràctiques, descobrir allò que hauran d’aprendre (reconèixer si cal que no és el seu lloc). Poder aconseguir que les noves aportacions es convertiran en saba nova i no sumaran rèmores a institucions inamovibles.

No. La radicalitat de la lluita política o sindical no estava, no està, en aconseguir més mestres. Poden servir per mantenir l’escola que no volem. La radicalitat està en aconseguir que els nous recursos només puguin ser aplicats de manera que avanci una escola veritablement nova, que pensa primer en els seus infants i adolescents.

Jaume Funes
Psicòleg, educador i periodista. Membre de la Rectora de l'Associació de Mestres Rosa Sensats

Quins infants deixarem en aquest món?

Fa uns dies llegíem la següent reflexió: com explicarem als nostres fills que ens hem deixat prendre tot el que els nostres avis i pares van aconseguir?. Aquestes paraules ens han de fer aturar i agafar consciència que realment el nostre futur, el de totes i tots, és a les nostres mans. Creiem que  és el moment de canviar, però cal pensar molt bé de quina manera haurem de fer-ho. No podem moure'ns pensant en la immediatesa perquè aleshores caiem una i dues vegades en el mateix parany. Cal doncs saber molt bé perquè es pren cada decisió, preguntar-nos en quin món volem que creixin els nostres infants? I quin futur els espera?. I com diu el nostre amic Philippe Meirieu, quins infants deixarem en aquest món?.

És evident que ens trobem davant d'una situació de crisi i pensem que ara més que mai hem de defensar escoles petites de qualitat,  on els infants visquin i convisquin en un ambient acollidor que els proporcioni benestar. Una escola on les relacions siguin el motor per créixer conjuntament, viure els valors i les experiències que han de formar infants lliures, crítics i compromesos, en una societat democràtica, i així anar construint la societat que volem. Una escola que sigui plena de vida i que ajudi a mantenir identitats (de pobles petits, de barris, de ciutats...).

Sentim que tenim el deure i la responsabilitat de mantenir l'essència d'unes generacions que han lluitat molt per aconseguir que es reconeguin els drets dels infants. Són temps difícils que  a la vegada  ens donen una gran oportunitat per créixer, reflexionar i millorar. I només unint esforços, anant de la mà infants, famílies, mestres i polítics ho podrem aconseguir amb l'objectiu únic de creure en un infant capaç que demana ser respectat i tractat amb dignitat.

Etapa d'Educació Infantil

El futur de l’educació pública a Catalunya

En la situació actual de greu crisi econòmica, les polítiques que vagin en detriment de tots els serveis públics provoquen que el pes de la crisi recaigui sobre els sectors més desafavorits. En moments en què l’increment de l’atur i la precarietat laboral fa que moltes famílies pateixin el risc d’exclusió social, els serveis públics han de ser la garantia per mantenir la dignitat i contribuir a la igualtat d’oportunitats en la vida de totes les persones.

En aquest context pensem que l’atenció al centre, a l’aula, i –el que és més important– a l’alumnat ha de ser prioritària en la inversió pública. En un moment en què el concepte d’educació al llarg de la vida s’està instaurant com a imprescindible, cal fer efectiu el dret a l’educació des de l’educació infantil de primer cicle a tota la resta d’etapes educatives. Tenint en compte la necessitat actual de facilitar que molts joves puguin reintegrar-se al sistema educatiu i no abandonar prematurament els estudis, cal una planificació i una oferta pública adequades i suficients per atendre tota la demanda.

Els darrers anys, el Govern de la Generalitat de Catalunya ha anat fent retallades que incideixen en l’atenció a l’alumnat, els centres, els professionals i els serveis educatius; en definitiva, en tota la comunitat i, el que és més important, acaben incidint en la qualitat educativa.

L’educació és la millor eina que tenim per superar l’actual situació de crisi econòmica i social, i l’educació pública, l’única que pot garantir la cohesió social, els valors de solidaritat, no-discriminació –per raó de nivell social, sexe, llengua, creença o cultura– i la igualtat d’oportunitats d’infants, joves i ciutadania en general.

Emplacem, doncs, el Govern de Catalunya i el Departament d’Ensenyament perquè prenguin decisions per al desenvolupament d’un seguit d’accions i mesures encaminades a consolidar l’educació pública de qualitat com un dret de tota la ciutadania del nostre país. Manifestem la nostra voluntat i el nostre compromís de treballar per contribuir a la millora i a l’enfortiment de l’educació pública i fer arribar aquelles mesures concretes que creiem necessàries en aquests moments i fer propostes per fer-les possibles.

Perquè això sigui possible cal dotar l’educació pública del valor que es mereix i fomentar la coresponsabilitat del professorat, les famílies, l’alumnat, l’administració local i l’entorn dels centres afavorint, de manera especial, la conciliació de la vida laboral de les famílies amb el ritme i el funcionament dels centres educatius.


(Editorial de la revista PERSPECTIVA ESCOLAR 355)