Compartir és créixer

Visita de la revista Infància a l'escola bressol Sant Nicolau de Llavaneres

Cinc persones que s’han aixecat ben d’hora d’un matí de tardor omplen un cotxe  amb la calefacció posada tot i que les mans i els peus continuen glaçats. Després de rectificar vàries vegades la ruta,  guiats per un GPS que sembla no tenir-la massa clara, veuen un edifici gran ple de finestres i ciment, amb pistes esportives, algun arbre, uns troncs alineats a terra i una estructura feta amb unes plantes que s’entrellacen buscant-se i deixant intuir a les cinc ocupants que aquell pot ser el seu destí.

Comença a brollar la il·lusió dins del cotxe, en el que tot just ara, quan ja ha passat més d’una hora i mitja de viatge, es nota l’escalfor. Després de fer unes quantes voltes abans d’aparcar, caminen juntes mirant cap a l’interior dels murs i les baranes, buscant quelcom que les ajudi a reforçar la idea de per què estan allà… Un cistell al costat de la porta, uns arbres que donen una lliçó clara i contundent de l’època de l’any en què es troben, oferint una gamma de colors infinita, vidreres grans sense cap tipus de decoració enganxada… màxima expectació.

Entren a una cafeteria que hi a molt a prop, o ho intenten, doncs està absolutament plena i desbordada per una multitud de persones, la majoria dones, que parlen, prenen alguna beguda calenta i mengen amb presses. Veuen cares amb una falta evident de son, de cansament físic i psicològic després d’una setmana plena de moments intensos, alguns agradables i satisfactoris, d’altres plens de tensió... Però també amb una actitud d’expectació i il·lusió, de rialles nervioses...  

Davant d’elles, entra una parella de persones d’uns 75 anys que cada matí van a esmorzar i que veuen que la taula on seuen sempre està ocupada...   – “Què fa tota aquesta gent aquí?” - pregunten. El cambrer, entre corredisses, alhora que prepara un tallat i un cafè descafeïnat de màquina amb llet desnatada, recull uns plats de la barra i intenta cobrar a deu persones per separat el que han consumit, els saluda amb un gran  somriure: -“Bon dia parella! Heu vist quina gentada? Es veu que venen a visitar l’escola...”.

Visita d'un grup de mestres de la Garrotxa i Mataró

Quin és el motiu pel que tantes persones del col·lectiu de mestres ens mobilitzem en un dia festiu, sense obligació ni cap tipus de remuneració, per visitar una escola? Quina estranya força interna ens empeny a buscar, visitar, conèixer altres realitats educatives? 

En un temps de canvis socials, polítics i educatius profunds com el que vivim, sembla que cada vegada som més conscients de quina és la nostra zona de confort. Estem desenvolupant la capacitat per entendre que la realitat que coneixem i vivim dia a dia, cal ser observada i revisada, per poder-la millorar a través de la reflexió, fins el punt de convertir-se en una necessitat per sortir d’una confortabilitat tranquil•la, monòtona i sovint avorrida.

Volem millorar, tenim l’actitud, i busquem escoles, projectes i equips que pensem que ja han fet un camí que nosaltres encara, ni tan sols hem imaginat

Hem passat molt temps, massa fins i tot, dedicant esforços individuals i personals a visitar altres països (Itàlia, Hongria, Alemanya...) amb experiències educatives afiançades i estables, que ens han servit d’inspiració i de referència, a partir de les que replantejar-nos les pròpies pràctiques. Però aquestes experiències s’han creat en un context físic i social i unes condicions molt concretes... I això ha servit en ocasions com a excusa per fer una valoració negativa respecte de la possible “aplicació” d’allò observat i viscut: “És què hi ha dos mestres per aula!”, “Ja voldríem nosaltres aquestes ràtios”, “Quins espais exteriors! Nosaltres només tenim ciment!”... Sempre hi ha elements que ens poden frenar les ganes de canviar la nostra realitat, que intenten fer-nos desistir d’una necessària i rica actitud positiva i proactiva, que cada vegada més, identifica el nostre col·lectiu. 

Anem aprenent que buscar “receptes” concretes, no és el més important, que el que realment és interessant és la recerca d’estímuls per confrontar-los amb les altres persones de l’equip, per tal que ens ajudin a construir nous criteris a partir dels que tornar a observar la pròpia realitat amb una nova mirada, una nova actitud. Una transformació que no només és professional, perquè com bé diu en Joan Carles Mèlich (2006): “Qui no es transforma en la formació  només s’informa.” Quan  aquesta recerca es fa en solitari, les possibilitats reals que provoquin canvis en el si del projecte educatiu de l’escola és molt parcial i limitat, però quan es converteix en una experiència compartida amb altres persones de l’equip, genera unes dinàmiques de reflexió constant que fan remoure, a través de la discussió i la confrontació, els fonaments “reals” sobre els que construïm la nostra pràctica diària.

Visita eb Elna i Menuts

Però no ens cal anar tant lluny per conèixer experiències educatives riques i dinàmiques. A casa nostra en tenim moltíssims exemples d’equips de mestres que treballen dia a dia amb dignitat i coherència, malgrat les dures condicions en què sovint es troben, guiats per la convicció que hi ha una altra forma possible d’entendre l’escola i la societat. 

Hem de vetllar per tal que en el moment “d’organitzar” o “anar a fer” una visita, no es descontextualitzi ni de l’entorn en què està ubicat, ni de l’evolució de la que és fruit, doncs en aquests processos canviants i dinàmics és sovint on recau el valor i la raó de ser del projecte educatiu

D’altra banda, fa un cert temps semblava que només hi havia la possibilitat de conèixer alguns projectes de determinades escoles que oferien la seva experiència amb la confiança i la seguretat necessària com per obrir les portes a persones externes, per mostrar-se, explicar-se i justificar-se davant dels altres. 

Cada vegada més, els equips de mestres de diferents escoles estan passant per un procés d’apoderament, en què es veuen capaços de mostrar la seva realitat. Però hi ha una actitud que he pogut observar en determinades persones o equips que em fa patir especialment, que s’allunya de la que crec que hauria de ser una constant en la nostra professió: La humilitat. Caldria ser fidels a la realitat, honestos i transparents, saber qui som, quin és el camí que hem recorregut fins arribar on estem, identificant i mostrant quines han sigut i són les dificultats que tenim, així com les potencialitats que ens permeten avançar. Viure l’escola des de la humilitat que ens proporciona el saber que el nostre projecte és quelcom en construcció, perquè es construeix cada dia, doncs la realitat és incerta, viva i canviant.

En aquesta dinàmica de constants visites s’obren molts interrogants: Només cal visitar les “escoles-bandera” amb projectes molt definits? És lícit cobrar per oferir la possibilitat de visitar l’escola?  I si ho fem... som conscients del que estem oferint? Quin temps es dedica a “visitar” i quin a “reflexionar”? Què determina que un projecte o escola es “pugui” compartir? Interrogants que espero que obrin noves discussions i que ofereixin la possibilitat de generar debats.

Tinguem la certesa que obrir les portes de la nostra escola o visitar-ne d’altres són grans oportunitats per reflexionar sobre els principis sobre els que es construeix la nostra pràctica, a través de la mirada i l’experiència de totes i cada una de les persones amb que ens trobem, perquè compartir és créixer.

David Castillo Garcia

Director EBM Sant Nicolau de Llavaneres

Ser mestre, un camí que mai acaba…

9 del matí a una escola qualsevol.  Una aula, 25 infants i un mestre que intenta captar la seva atenció modulant la veu i gesticulant davant d’un auditori que passats cinc minuts comença a moure’s, a mirar per la finestra, a tocar i molestar als companys... Creix la tensió en el mestre i això es fa notar en el grup d’infants, que s’intranquil·litza cada vegada més... Nota la pressió d’una programació que sap que no podrà portar a terme i de l’expectativa de treball que s’aboca sobre els infants...

Sessió del grup de treball de Reggio de Rosa Sesnsat

I ara què faig? Es pregunta el mestre... Quins recursos té per gestionar aquesta situació? I llavors recorda tota la seva vivència, el seu bagatge, la seva “motxilla”...

Als anys 70 un infant que anava a escola, aprenia a ser obedient, a saber esperar a que un adult li digués què és el que podia fer i durant quant de temps, aprenia a que la seva obligació era estudiar i treballar en silenci, a memoritzar el màxim de dades possibles per després abocar-les en una prova. Aprenia a que la vida i l’escola eren dos contextos que no tenien res a veure, amb velocitats diferents, amb protagonistes diferents... Sabia que la importància era mantenir l’ordre de les coses, l’ordre a l’hora de parlar, a l’hora de fer, a l’hora de pensar... Era conscient que la importància de l’escola es situava en el mestre i en els continguts que s’havien d’aprendre.

Passaven els anys, s’acabava l’educació obligatòria i li donaven l’opció de triar. Però quina capacitat real hi havia en escollir entre continuar estudiant  (Batxillerat) o anar a fer uns estudis professionals (Formació Professional)... Quin valor social s’atorgava a cada una de les possibilitats, doncs si “valies” continuaves estudiant, i si no “valies” per estudiar no quedava més remei que “aprendre un ofici”.  Després d’una dictadura, amb un sistema de classes molt marcat, les famílies de les classes socials treballadores  intentaven per tots els mitjans que els seus fills/es continuessin estudiant per poder arribar més lluny que ells, per optar a ser una classe mitjana que no hagués de passar per les mateixes dificultats que ells van passar.

Per tant, aquell preadolescent continuava estudiant, i continuava rebent els mateixos estímuls... cada vegada el nivell d’exigència era més alt, la quantitat de dades a memoritzar més gran, mentre la possibilitat de prendre decisions, continuava sent mínima... l’objectiu marcat era arribar a la universitat, i per fer-ho calia fer un esforç titànic de treball  i no perdre de vista en cap moment l’objectiu marcat.

Jornada de  Rosa Sensat

En plena adolescència se li presenta l’obligatorietat de prendre la decisió de saber a què volia dedicar-se professionalment en el futur. Quins estudis escollir que estiguessin vinculats a la professió que voldria dedicar-se quan fos adult. En aquell present amb una societat canviant i que anava a un ritme frenètic se’ls exigia decidir cap a on volien dirigir la seva vida professional. 

Entre els companys hi havia qui ho tenia molt clar, bé per les expectatives familiars, bé per les ànsies d’aconseguir un nivell socioeconòmic benestant, o bé per la “vocació” que es deia tenir... Però aquell noi, que no ho tenia gens clar i que la seva experiència en prendre decisions era mínima, i que a més no sentia la força vocacional que l’empenyés amb claredat cap a una direcció en concret... Què havia de triar?

-“Doncs, si un cas... seré mestre!”

Inicia els estudis universitaris, sabent que el que se li demanarà serà el mateix que se li ha demanat sempre, tenint molt clar quin és el seu paper com a estudiant i amb l’objectiu d’aconseguir el títol amb la millor nota possible. Així doncs, més del mateix... Classes massificades i magistrals, una infinitat d’apunts per estudiar i per aprovar, i de forma puntual van aparèixer com un alè d’esperança un parell de professores amb una sensibilitat diferent, quelcom que li feia intuir una altra forma de ser mestre, una altra forma d’entendre l’educació...

Va arribar el moment de fer les pràctiques en un centre escollit per l’estudiant, a partir d’un procés de selecció en què sovint la practicitat era el primordial (a prop de casa o ben comunicat). Una experiència que es va convertir en la presa de contacte, per primera vegada, amb una escola real, amb un mestre real... Una experiència que clarament el fa posicionar-se en quin era el tipus de mestre que no voldria ser.

Després de totes les proves corresponents... aquell infant, jove, adult... es va convertir en mestre titulat, legalment qualificat per portar a terme la seva funció.

Però, què va aprendre en tot aquest procés?Quina és la imatge que aquest estudiant a ser mestre es va formar al llarg de pràcticament tota la seva vida sobre aspectes fonamentals, com saber quina era la funció de l’escola, quin era el paper de l’adult... I quin concepte d’infant podia tenir? Un cúmul d’experiències i vivències que el van dotar d’un bagatge, a partir del que es basarien les seves possibles decisions i accions com a mestre.

Aquest és el camí que alguns mestres actuals van poder fer per arribar a fer de mestre. No és l’únic, però sí és un camí real que alguns vam recórrer fins arribar a una escola. I en aquest camí sentien a dir, dia rere dia, que ser mestre era vocacional, que no tothom estava preparat per ser-ho, doncs el requisit previ indiscutible era sentir aquella  crida vocacional. Però de quina forma hem de trobar l’equilibri entre la vocació i la professionalitat? Què ens implica pensar en què la vocació i un títol ens assegura la capacitat d’exercir la nostra professió d’una forma constructiva, crítica i compromesa?

Buidem la motxilla? I si ho fem, per omplir-la amb què?

En un primer moment comences a buscar estratègies, quelcom pràctic que et pugui ajudar en el dia a dia real de l’escola en què et trobes... La recerca de receptes es converteix en un viatge desesperat amb un destí: la intenció de disposar d’una bafarada d’aire fresc que et permeti continuar un temps més...  Però el teu paper d’actor principal en aquest espectacle et cansa, t’esgota... penses que no ets capaç de respondre a la latent expectativa que l’escola, les famílies, la societat... han dipositat en tu! Els fonaments trontollen, allò que hi ha a la teva motxilla no serveix... –“Potser no m’hi hauria d’haver dedicat a fer de mestre”

Jornada "Aprenent a caminar sobre fils de seda" de Rosa Sensat a l'escola Drassanes

És llavors, quan comences a tenir clar el que creus que no has de fer com a mestre, que estàs preparat per buidar-la. La insatisfacció no et porta a la monotonia i la reproducció inconscient de fer de mestre com pensaves, sinó a la recerca del sentit de ser mestre.

Un nou horitzó s’intueix en la teva trajectòria, però cal clarificar-lo. Llavors rellegeixes els referents que et van obligar a estudiar i dels que no recordes pràcticament res, en descobreixes  de nous, alguns molts propers, que ni tan sols sabies que existien.

Comences a buscar formacions que s’ofereixen des de diferents entitats... Aquest és un moment clau, doncs entres en contacte amb altres persones amb les que comparteixes la necessitat de formar-se per acostar-se més a la idea d’infant, d’escola i de professional que estàs començant a carregar en aquesta renovada motxilla.

Per primera vegada assisteixes a una escola d’estiu organitzada per alguns del moviments de renovació pedagògica que existeixen... Llavors ets sents recolzat i acompanyat per una gran diversitat de persones provinents de diferents realitats  amb l’objectiu comú de créixer, millorar... de sortir de la seva zona de confort.

Però sents la necessitat de passar d’un paper més passiu (assistir a cursos, xerrades, ponències...) a fer quelcom que et faci sentir com un agent actiu que no només rep coneixement, sinó que també té la capacitat de crear-ne compartint les pròpies experiències amb altres persones.

Entres en contacte amb alguna de les possibilitats actuals que s’ofereixen d’aprenentatge entre iguals, com són els Grups de Treball o els Edcamps, espais generats a partir de la necessitat de compartir experiències, aprenentatges, coneixements i inquietuds. En formes part, i això t’ajuda a sentir un desequilibri constant de les pròpies idees a partir de la confrontació amb la dels altres. T’ajuda també a anar obrint la percepció del sentit i la importància de ser mestre, de forma que passes de pensar exclusivament en el teu grup, la teva escola, el teu barri... a ser conscient que les implicacions van més enllà, que l’educació és un tot en el que cal prendre partit, i que cal prendre una actitud proactiva que ens permeti iniciar dinàmiques creatives i generadores de millores no només en el nostre àmbit, sinó també en el conjunt de la societat.

Un procés que, per sort, mai s’acaba. La motxilla deixa de ser una càrrega pesada a arrossegar per convertir-se en una acompanyant dinàmica que no para de créixer, reinventar-se... Una càrrega compartida amb altres persones que pensen, com tu, que el que ens cal és aprendre a ser mestre en companyia.

David Castillo

Mestre d’Educació Infantil i director de la Llar d’Infants Pública Sant Nicolau de Sant Andreu de Llavaneres, actualment també co-coordinador del Grup de Treball de Rosa Sensat “Ètica i estètica a les Escoles de Reggio Emilia”.