dimarts, 22 de maig de 2018

Escola progressista i pedagogia ocasional. Imprescindibles per desvetllar el pensament crític

Ja ningú es planteja que la realitat del canvi educatiu que hem viscut aquests anys ha vingut donada sobretot per la necessitat de formar una dona i home nous que donin resposta als reptes d’aquest món que canvia a una velocitat vertiginosa i que necessita persones amb una mentalitat oberta, solidària, democràtica i que posa al servei dels altres la seva capacitat i talent. Sigui el que sigui aquest. El pas del jo al nosaltres.

Aquestes persones, que no només han de fer un món millor, sinó que a més han de garantir una millor vida per tots, preservant el nostre Planeta com la única casa de tots, només poden accedir en aquest estadi de pensament a partir d’una mirada global i lliure sobre el món i els esdeveniments.

Això només es pot aconseguir aplicant dos aspectes clau: el progressisme en educació i la pedagogia ocasional.

Sense progressisme no hi ha educació. Sense llibertat no hi ha formació. 

Una escola progressista presenta dues característiques importants: la primera és ser inclusiva. Les escoles que no ho són, són injustes, barren el pas a aquelles persones que no presenten les característiques de la suposada “normalització” que imposen. I si una escola és injusta, com pot pretendre fomentar l’esperit crític entre els seus alumnes? L’escola inclusiva garanteix l’èxit personal i l’oportunitat per a tots els seus alumnes sense cap distinció. Atén individualment tots els alumnes i genera un entorn on tots els talents i capacitats tenen la seva oportunitat. El primer pas per generar el pensament crític és dotar de pluralitat les escoles. Pluralitat de capacitats, de pensaments i de formes de ser.

El segon aspecte d’una escola progressista és que sigui participativa. De tots els qui conformen la comunitat educativa: alumnes, mestres i famílies. Però sobretot dels alumnes. I com participen els alumnes en una escola? Doncs a partir d’allò que ens costa tant: obrint els òrgans de govern de l’escola a la seva participació i presa de decisions. 

Escoltar els alumnes i fer el que ens diuen, en paraules del pedagog italià Francesco Tonnucci, gran abanderat d’aquesta participació dels alumnes en les esferes de la presa de decisions a l’escola. I en aquest sentit té una especial rellevància la participació dels alumnes en la presa de decisions en l’àmbit de la didàctica, el “santa santorum” dels mestres, l’espai reservat on els alumnes, suposadament, no poden entrar-hi mai. 


Decisions sobre el què es vol aprendre, com es vol aprendre i sobre com es volen avaluar aquests aprenentatges, és fonamental si volem una escola autènticament participativa dels alumnes. En un entorn de llibertat i responsabilitat que només pot emanar de l’establiment consensuat amb els alumnes de les bases d’una convivència, que té en el concepte de l’escola com a entorn social d’aprenentatge, la seva pedra angular. 

La pedagogia ocasional ens obre la finestra ideal per generar un estat permanent d’opinió i de ciutadania

En aquest sentit també la participació dels alumnes en els diferents serveis de l’escola (l’anomenat aprenentatge servei), la interacció constant entre iguals de diferents edats i etapes i la participació dels alumnes en el seu entorn local i geogràfic més proper (serveis socials, accions solidàries, participació ciutadana...), generen un entorn de participació global que es completa amb l’avaluació de l’exercici docent per part dels alumnes i la seva participació en els processos de millora continua de l’escola.

Finalment, la pedagogia ocasional juga un altre dels papers fonamentals del procés que genera pensament crític. Programacions i tutoria no poden omplir l’espai destinat a estar en contacte amb el que passa en el nostre entorn. Estar al dia i generar opinió. Escoltem prou els alumnes? Incentivem la manifestació de les seves opinions i el seu interès per tot allò que passa? Sabem precisament quins són els seus interessos? 

En aquest sentit la pedagogia ocasional ens obre la finestra ideal per generar un estat permanent d’opinió i de ciutadania.  Tenim un munt d’oportunitats per fer-ho i les xarxes socials en aquest hi juguen un paper important. Són ràpides, lliures i obertes. Permeten generar una cultura del respecte i de la tria. Discernir entre el que és veritat i el que és fals, la intoxicació i les notícies tendencioses. Poden generar opinió i desinformació alhora. I els joves en saben un niu d’això. 

Cal escoltar. Hem de deixar que els nostres alumnes parlin, s’expressin, diguin la seva i difonguin lliurament el seu pensament.



Mercè Olivé
Mestra de Primària, Coordinadora de Primària de l’Escola Garbí Pere Vergés d’Esplugues
Jordi Carmona 
Mestre i biòleg, director de l’Escola Garbí Pere Vergés d’Esplugues

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada