Avui, amb l’eclosió de la informació i el seu accés tan fàcil a través dels telèfons mòbils, de les tablets o dels ordinadors i amb l’esclat de noves formes de fer política que usen i abusen d’aquests mitjans, la situació comença a ser preocupant i ens hauria de fer repensar què estem fent a les escoles i què hauríem de fer.
L’aprenentatge de la lectura i de l’escriptura ha estat sempre una de les prioritats de l’escola. Ha estat, i és, necessari perquè la ciutadania es pugui desenvolupar sense massa problemes, es pugui orientar i prendre decisions de tota mena.
Amb les tecnologies i la societat de la informació i de la comunicació sembla que els aprenentatges adquirits a les classes de llengua i de la resta de disciplines que tenen en el text l’instrument bàsic de comunicació han deixat de ser suficients. De fet, ja se sabia de temps que sabent llegir i escriure no n’hi havia prou per situar-se en el món si només ens quedàvem amb la dimensió tècnica de l’escriptura i la lectura i no apreníem la seva dimensió ideològica i substantiva. És a dir, si no érem capaços d’entendre el sentit de les paraules, i dels textos que generaven, i anàvem més enllà del que estava escrit o del que escrivíem per prendre consciència de la naturalesa ideològica del relat construït per altres o per nosaltres mateixos.
Avui, però, amb l’eclosió de la informació i el seu accés tan fàcil a través dels telèfons mòbils, de les tablets o dels ordinadors i amb l’esclat de noves formes de fer política que usen i abusen d’aquests mitjans, la situació comença a ser preocupant i ens hauria de fer repensar què estem fent a les escoles i què hauríem de fer.
Com saber on és la veritat en les informacions que ens arriben?
Com saber on és la veritat en les informacions que ens arriben? Com donar credibilitat a qui emet la informació? És una veritat, és una «pre-veritat», una «postveritat» o simplement una presa de pèl o una bestiesa? Estem davant d’un fet real, contrastat o d’un fet alternatiu, inventat, creat i dissenyat per fer-nos creure que és real? D’un fet o d’una opinió poc argumentada que vol passar per un fet?
Què es pot fer des de l’escola? Evidentment, l’escola no té la vareta màgica per canviar radicalment la situació. I menys quan els sabers escolars són també construccions altament ideològiques on, sovint, tampoc no se sap massa bé on és la veritat. On s’ensenyen fets, conceptes i teories obsoletes, que la nostra quotidianitat ja ha superat o se segueixen tractant algunes qüestions –com el gènere, en un món on diàriament ens llevem amb un feminicidi– des de la perspectiva de sempre.
Cal ensenyar per aprendre a ser ciutadans i ciutadanes que pensin, sentin i actuïn com a persones lliures i solidàries
L’Stanford History Education Group acaba de publicar els resultats d’una recerca la finalitat de la qual era esbrinar la capacitat d’estudiants –nadius digitals ja– de totes les etapes educatives, inclosa la universitària, de jutjar la credibilitat de la informació que arriba a través de telèfons intel·ligents, tablets i ordinadors. Els seus autors afirmen que els estudiants són capaços simultàniament d’entrar al Facebook i al Twitter, de pujar un selfie a Instagram i d’enviar un text a un amic, però tots –universitaris inclosos– són fàcilment enganyats davant de la informació que els arriba a través de tots aquests mitjans i de les xarxes socials que tenen al darrere. Dominen la tècnica però ignoren la ideologia!
L’escola pot fer poc, però segur que alguna cosa pot fer. Per exemple, fomentar el pensament crític i creatiu de l’alumnat a partir de les noves concepcions de la literacitat crítica. O ensenyar, com proposa Chomsky, les estratègies per evitar la manipulació mediàtica, fent-les extensives també a les xarxes socials. O, com afirma el mestre Jordi Nomen, «si hem après a pensar per nosaltres mateixos, trobarem els criteris sobre els quals edificar els nous passos, intencions, causes, conseqüències, circumstàncies, mitjans, valors. Amb aquestes eines construirem les decisions i analitzarem els encerts i els errors, després de gestionar les emocions que ens filtren la mirada. I finalment entendrem que la llibertat es troba més dins nostre que fora. I aleshores haurem d’assumir que som responsables, que les nostres decisions ens perfilen».
En definitiva, ensenyar per aprendre a ser ciutadans i ciutadanes que pensin, sentin i actuïn com a persones lliures i solidàries per construir un món més just i més de bon viure per tothom més enllà de les mentides, de les postveritats o dels fets inventats que ens arribin per les xarxes.
Editorial de la revista PERSPECTIVA ESCOLAR 392 (Març-Abril 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada