dissabte, 18 de gener de 2014

Una llei errada

Malgrat l'oposició de tota la comunitat educativa, les Corts Espanyoles han aprovat una nova llei d’educació: la LOMCE (Llei orgànica de millora de la qualitat educativa). Aquesta llei l’ha fet el Partit Popular, sol, des de la prepotència de la seva actual majoria absoluta en el Parlament, i des del ressentiment per no haver pogut aplicar plenament la seva anterior proposta de l’any 2003, la LOCE (Llei orgànica de qualitat de l'educació).

La tramitació d'aquesta norma s'ha fet de forma barroera, sense cercar el consens ni facilitar el debat i la participació de les comunitats autònomes, de la comunitat educativa i dels agents socials. Fins i tot s'han desatès indicacions dels òrgans consultius que s'han de pronunciar en el pro¬cés, com són el Consell d'Estat, la Conferència Sectorial d'Educació i el Consell Escolar de l’Estat.

Quant al fons, aquesta és una llei centralista i recentralitzadora, que menysté les competències de les comunitats autònomes, com es veu en el disseny del currículum: fins ara, hi havia uns ensenyaments mínims per matèria, fixats per l’Estat, que cada comunitat desenvolupava i completava en els seus currículums, i cada centre concretava segons el seu context i tarannà; des d’ara, l’Estat es reserva tota la programació de les matèries troncals, les que ells consideren importants, i deixa a les autonomies el desenvolupament parcial de les altres.

No solament desconfia de les administracions educatives auto¬nòmiques, sinó que també ho fa del professorat: ho demostra en restaurar un sistema de revàlides que la Llei general d'educació del any 1970 havia fet desaparèixer per inútils i perjudicials. Aprovar aquests exàmens a una sola carta, unificats per a tot l’Estat, serà imprescindible per obtenir els diferents títols i per poder iniciar una nova etapa acadèmica.

És una llei que qüestiona l'escola inclusiva, i posa en perill l'alt grau d'equitat que tots els estudis reconeixen al nostre sistema en introduir, dins l’ensenyament obligatori, meca¬nismes per anar separant els alumnes per nivells i itineraris, sotmetent-los a diferents processos selectius, amb el cínic
pretext de potenciar els talents de cadascú i de cercar l'excel·lència individual i col·lectiva. També selecciona i jerarquitza els centres i els fa competir entre ells establint rànquings. Amb la regulació que fa de l'ús de les llengües a l'escola i en deixar triar la llengua d’aprenentatge a cada família en les comunitats amb dues llengües oficials, qüestiona el model escolar de Catalunya de no separar els nens i les nenes per raó de llengua i de fer del català la llengua vehicular d'ensenyament i aprenentatge, que tan bons resultats ha donat a nivell d’aprenentatge i de cohesió social.

En el seu conjunt és una norma que afavoreix clarament els centres privats i concertats, facilitant-los la creació de centres i l'accés a diners públics, sense posar cap condició ni control a canvi, mentre no es compromet a garantir una oferta pública suficient. Estableix un model que dóna completa satisfacció a la jerarquia catòlica, en fer de la religió una matèria més del currículum avaluable, i obligar els qui no volen fer religió a l’escola a cursar una nova matèria que no faran els que facin religió.

Amb tot, potser el més temerari és que fa una nova interpretació de l’article 27 de la Constitució i trenca el consens constitucional que, en aquest tema, tant havia costat teixir. Ho fa limitant la participació social i buidant de contingut les atribucions dels Consells Escolars quan la Constitució diu expressament que la comunitat educativa intervindrà en el control i la gestió de tots els centres sostinguts amb fons públics, com també que es garantirà en la programació general de l'ensenyament la participació col•·lectiva del tots els sectors afectats.

Estem davant d'una llei innecessària, que no ens ajuda a afrontar els reptes del futur, sinó que més aviat en transporta a èpoques remotes per la seva profunda càrrega doctri¬nal. Sorprèn que els que l’han promoguda, encegats per les presses en imposar el seu model, no s’hagin adonat, encara, que els canvis en educació no els fan les lleis: els fan els mestres i les mestres amb els alumnes i amb la complicitat de les famílies i de l’entorn. Les lleis poden afavorir, facilitar, donar resposta a demandes socials i reconèixer i generalitzar bones pràctiques, o bé el contrari: obstruir, posar entrebancs als projectes i als processos de millora de l’educació i de transformació social. Ales¬hores, en circumstàncies adverses, s’obliga els docents a cercar mecanismes per fer correctament la feina de facilitar el que els infants i joves necessiten i la societat demana, ni que sigui vorejant la llei.

Si les coses es tornen a presentar així, encara som molts, mestres i no mestres, que podem recordar i explicar com, no fa pas tant temps, vàrem construir projectes educatius pedagògicament innovadors i socialment transformadors, a pesar d’uns marcs legals constrenyidors i autoritaris. Si cal, ara refarem el camí i ho tornarem a fer, utilitzant noves i velles estratègies. Si ens hi posem tots, si ens obstinem a salvar el que és essencial i a seguir fent bona feina, fins i tot en sortirem col·lectivament enfortits.
Editorial de la revista PERSPECTIVA ESCOLAR 373

Cap comentari:

Publica un comentari