dimarts, 19 de juny de 2012

ESCOLES D’ESTIU, ARA I SEMPRE


Caminar és una bona manera d’arribar molt lluny. Tot i que fa més de quatre dies que els humans ens traslladem així, a peu, d’un lloc a l’altre, el diccionari del nostre Institut d’Estudis Catalans, per exemple, no s’està de concretar que per dur a terme aquesta acció de mobilitat no es pot aixecar completament un peu fins que l’altre no toqui a terra.

Les persones que ens dediquem a les diverses etapes educatives coneixem molt bé aquest requisit, tant en el seu aspecte literal com en el metafòric; l'un i l’altre tenen prou importància, però avui ens apuntem a aquesta darrera modalitat d’expressió per reivindicar la preservació d’un patrimoni pedagògic gairebé cen¬tenari.

Ens referim a les Escoles d’Estiu organitzades pels Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Parlar de la Història de l’Educació al nostre país, des dels inicis del segle XX fins als nostres dies, és parlar també d’aquestes trobades voluntàries de milers de mestres celebrades un any darrere l’altre, fora del calendari escolar, amb la voluntat de reflexionar sobre els reptes professionals propis de cada període històric, de cada territori, de cada realitat propera, tot intercanviant experiències i assajant noves metodologies. Des d’aquells inicis en l’època de la Mancomunitat presidida per en Prat de la Riba fins avui, les Escoles d’Estiu han anat consolidant i expandint uns fonaments de qualitat i de cohesió sobre els quals s’ha perfilat una manera digna de fer de mestre i de fer escola. Un peu en terra ferma permet el tempteig experimental per fer una passa darrere l’altra en el camí escollit.

Les Escoles d’Estiu van tenir l’oposició dels governs autoritaris en els períodes de dictadura; durant el franquisme no es van poder recuperar fins a la segona meitat dels anys seixanta. L’oposició i les depuracions dutes a terme aleshores per aquests règims són un corol•lari malaurat de la feina ben feta en relació amb la formació permanent del profes¬sorat, puntal bàsic per aconseguir una bona escola al servei de tots els infants i joves del país. Així ho van entendre en plena clandestinitat moltes persones que van poder i voler donar-hi suport en els seus inicis i així ho han entès tots els estaments governamentals des del restabliment de la democràcia, que s’han involucrat el necessari per tal que les Escoles d’Estiu seguissin exercint la seva imprescindible i insubstituïble funció. O així ho semblava fins fa ben poc.

Perquè en aquests temps de sorpreses i d’incerteses de l’alçada d’un campanar, en el món educatiu es fa gairebé impossible poder tenir un peu ferm a terra i aixecar l’altre per seguir caminant. Les Escoles d’Estiu, un valuós patrimoni col·lectiu sense cap mena de dubte, poden esberlar-se i convertir-se en unes ruïnes romàntiques. Caminar sobre pedruscalls cantelluts ens pot fer prendre mal a tots! La Història de l’Educació no es fa tot d’una pensant en els museus; la Histò¬ria de l’Educació s’esdevé dia a dia amb moltes i moltes històries fetes per persones de carn i ossos, en què cadascú té la seva responsabilitat, tot aprofitant el camí fet –fent memòria– per emprendre nous itineraris –construint plegats futurs possibles. I les Escoles d’Estiu seguiran estant al servei d’aquesta història.

Els Moviments de Renovació Pedagògica, organitzadors de les Escoles d’Estiu, òbviament són conscients de les característiques tristament penoses dels moments que estem vivint, però ens consta que esperen del Govern de la Generalitat de Catalunya que sigui responsable en la preservació d’aquest patrimoni en la part que li correspon.


Editorial de la revista PERSPECTIVA ESCOLAR 363 (Maig/Juny 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari