El joc del telèfon

Tothom recorda, qui més qui menys, aquell joc d’infantesa anomenat «el telèfon»: els participants es posen en rotllana, un d’ells pensa una paraula i la diu a cau d’orella de qui té a la dreta, i la paraula va passant fins que arriba al darrer, que la diu en veu alta i la contrasta amb la versió original de qui l’ha dit per primer cop. Tot un exercici demostratiu sobre la infinita capacitat humana de distorsionar la realitat.

Alguna cosa semblant passarà amb la nova política educativa del govern estatal; els nostres auguris s’assemblen bastant a la dinàmica i als resultats d’aquest joc infantil. D’una banda, la realitat social clamarà per proporcionar als infants una educació activa que promogui el seu desenvolupament integral al màxim. En canvi, d’altra banda preveiem tenir un govern central que pressionarà per introduir conceptes i més conceptes en el currículum de l’educació infantil i primària, i si tenen a veure amb l’emprenedoria per ser grans empresaris, millor.

D’una banda, la realitat social ens dirà que les desigualtats creixen, que els fills i filles dels immigrats obtenen pitjors resultats que els fills i filles d’aquells que no ho són. I, tanmateix, de l’altra banda la reforma de la llei orgànica d’educació buscarà el desmantellament definitiu de la comprensivitat a l’ESO per seleccionar més aviat encara, i recuperar aquell magnífic sistema que funcionava «tan i tan bé»: separar l’alumnat en funció de la seva competència acadèmica als 14-15 anys. Diversos grups de professorat de secundària estaran encantats de recuperar els vells temps.

A més, la realitat social ens dirà que la crisi econòmica és sagnant, i que una part de les causes es troben en la insuficiència, profunda, del sistema productiu. La realitat social també ens dirà que gairebé la meitat dels joves entre 16 i 25 anys no treballen, i que són dels menys qualificats acadèmicament d’Europa; només el 65% tenen un títol acadèmic postobligatori. En canvi, el flamant govern de l’Estat és molt probable que acabi centrant tots els seus esforços a reformar el batxillerat, eliminant la selectivitat, introduint la revàlida, reformant el currículum, per preparar millor els millors i així fer més fàcil la vida als professors d’universitat.

Novament, des d’aquestes pàgines hem de denunciar el risc que l’educació esdevingui un joc més entre els partits polítics que s’alternen en el govern. El sistema educatiu sembla que continuarà sent una baldufa que roda al gust de qui la llença, i això no contribuirà a construir pilars sòlids sobre les autèntiques necessitats que la nostra realitat social reclama que siguin solucionades des de les aules. Posats a jugar, una característica del joc infantil és la imaginació: somiem entre tots que, malgrat el tsunami de les majories absolutes, l’educació esdevindrà un alt assumpte d’Estat que generarà forts consensos. Perquè somiar és gratuït, i qui sap si la força del somni col•lectiu acabarà contenint la força desbocada del despropòsit que plana sobre l’horitzó.


Editorial de la revista PERSPECTIVA ESCOLAR 359 del novembre 2011

L’etern problema

A l’entorn de l'anomenat Pla d'Impuls de la Lectura, recentment presentat pel Departament d’Ensenyament, se’ns plantegen diversos dubtes:

És difícil de creure que en una societat no lectora com és la nostra, de cop i volta, amb un pla, es produirà un canvi en una conducta o tradició tan poc arrelada, per desgràcia, a casa nostra.

Els infants de l’escola primària hauran de llegir, com a mínim, 25 llibres cada curs, i els joves de secundària, 30. El pla, doncs, es planteja com una qüestió de quantitat, quan el problema que tenim amb la lectura és de qualitat, entenent per qualitat la comprensió del que es llegeix, sigui un conte o una novel·la, un problema de matemàtiques, un poema, un article, una metàfora, una piulada, un SMS, etc.

Quan el Departament fa una proposta, més que basar-se en una comparació de resultats amb altres països del nostre entorn, caldria que analitzés en profunditat totes les variables que hi intervenen, senzillament per poder actuar de manera que la proposta ajudi realment a establir un procés de millora a mig termini.

També a l’entorn de la lectura tenim algunes certeses:

Els mestres tenim el deure de garantir que tots els infants entre els 6 i els 8 anys podran aprendre a llegir. Per garantir-ho cal donar-los temps i permetre que cada un ho pugui fer al seu ritme. Així doncs, en aquestes edats, lluny de sentir-se pressionats, el que els cal és valorar de manera positiva els seus progressos, descobrint el que els agrada, el que els és més atractiu dins de l’ampli ventall del que és llegir avui. El plaer, la voluntat de saber-ne més, també és una qüestió clau per a tot aprenentatge.

També com a mestres ens cal transmetre, als infants i a les famílies, la confiança que el seu procés és positiu. Per poder transmetre veritablement aquesta confiança, cal que nosaltres mateixos, com a mestres, n’estiguem convençuts. Un convenciment que obliga a garantir el dret de tot infant a aconseguir-ho, a aprendre a descobrir el goig de la lectura, que li serà un goig perquè comprendrà tot el que llegeix.

Avui se sap també que sota pressió no hi ha aprenentatge, i encara menys goig per aprendre a llegir, que és un aprenentatge fonamental.

En conseqüència, des del nostre punt de vista, no es pot millorar ni el goig de la lectura ni la comprensió lectora des d’una perspectiva de quantitat, ni de temps, ni de nombre de llibres a llegir, sinó des de la qualitat de l’ensenyament d’aquest aprenentatge clau per a tot infant. I això demana descobrir en cada un dels nens i les nenes la seva manera personal d’arribar a llegir. També hem de ser coneixedors que en l’aprenentatge de la lectura no hi ha un mètode únic, i cal trobar per a cada infant el més adequat per garantir el seu aprenentatge.