Actualitat de les Mestres de la República

Arxiu històric de Rosa Sensat (Escola de Bosc)

Com ensenyants i educadors tenim el deure de recordar, d’explicar el que va passar. Tenim el deure de recuperar el que van fer les mestres de la República: aquest és el millor homenatge i la millor manera de recordar-les. Recuperant i millorant els canvis que van introduir en el poc temps que van poder fer-ho. 

El proppassat 19 de gener van tenir lloc a Subirats unes jornades de recuperació de la Memòria Històrica; enguany centrades en recordar i homenatjar a les Mestres de la República. Va ser una manera de posar en lloc preeminent unes dones (i també homes) que van dur a terme una lluita antifeixista, antipatriarcal, implicades amb els moviments socials, de lluita contra el caciquisme.

Avui que parlem força d’innovació va bé fer-nos ressò de les persones que van començar amb l’escola mixta per avançar vers la coeducació; que van transformar les metodologies escolars tot aprofitant els coneixements i les propostes de Montessori, Freinet i d’altres. Als anys trenta l’ensenyament a Catalunya era equiparable i en la majoria de casos superior, a qualsevol altre país.

Recordar la terrible repressió que van patir (inhabilitacions per ensenyar, exili, assassinats) dóna idea del canvi revolucionari que van impulsar. Malgrat els esforços de la dictadura la seva tasca ha perdurat i a partir dels anys seixanta del segle passat s’ha anat recuperant.

Arxiu històric de l'Ajuntament de Barcelona (Escola del Mar)

Utilitzaven els principis de la pedagogia activa de l’Escola Nova, inspirada en l’institut escola de Josep Estalella i la Institucion Libre de Enseñanza, de Ferrer i Guàrdia. Les seves aportacions són ben conegudes, experimentació de les ciències, sortides i excursions, correspondència escolar, dansa, interpretació, trobades amb altres escoles, coordinació entre Mestres… Apostaven per l’art i la música, per la lectura lliure, per l’aprofitament de l’entorn natural, amb alumnes agrupats per edats… (una novetat per l’època que avui es posa en qüestió, hom avança...)

Volien preparar els alumnes per a la “vida social”, en el fons intentaven que l’escola fos el vestíbul de la vida civil, que formés íntegrament el noi i la noia, no solament en la seva futura integració en la societat, sinó com a element responsable, conscient del seu deure de canviar allò que ho mereixés, i d’aquesta manera aconseguir una societat més equilibrada.

Com ha escrit Salomó Marquès: L'escola REPUBLICANA d'haver tingut continuïtat hauria comportat un nou model de ciutadà i a la vegada de país. La institució escolar, de fet, es nodrirà d'alguns dels mètodes d'ensenyança (com el de Freinet) que implícitament fomentaven els valors de la pròpia República. L’exili de mestres republicans el 1939 va representar la marxa d’un estil d’educació que es resumeix en l’expressió “Nosaltres els ensenyàvem a pensar, no pas a emmagatzemar”.

Però a les jornades, organitzades pel Centre d’estudis de Subirats, també es va recordar i homenatjar els soldats republicans que van defensar, a les darreries de la guerra (gener 1939) el govern legítim; que es van jugar la vida, i bastants la van perdre, per facilitar la fugida cap a França de milers de persones.

La República va intentar un cavi de tota la societat: l’ensenyament va ser unes de les joies, un dels projectes més emblemàtics; la transformació social que impulsava abastava molts d’altres aspectes laborals, agraris, religiosos... tot per millorar la situació i la vida de les persones amb més dificultats i sotmeses al caprici dels poderosos. Hem de fer referència als esforços de la societat civil, que en diem ara, per ajudar també als aprenentatges; la tasca dels ateneus obrers, impulsats per anarquistes i socialistes, presents també a moltes zones rurals, van fer baixar la taxa d’analfabetisme.

Per tot això, davant l’aixecament militar promogut pels poders econòmics que veien perillar els seus privilegis, gran part de la població va sortir a defensar-la, tot i posar en perill la seva seguretat, la seva vida i la de la seva família... també per això la repressió va ser tan terrible i sagnant.

Si volem fer una educació integral, si volem fomentar el pensament crític de l’alumnat és necessari recordar els nostres avantpassats: les seves lluites, els seus esforços per canviar la societat, la terrible repressió que van patir, les vivències dels vençuts que no saben on estan els cossos dels seus familiars morts o assassinats i enterrats en foses comunes o deixats a la intempèrie a mercè dels animals (alguns van ser enterrats pels pagesos de la zona).

Uns vençuts que van viure molts anys, potser tota la vida callant, convivint amb els assassins... les ferides no es curen tapant-les perquè s’infecten; es curen netejant-les. Encara no hem aconseguit netejar les ferides que mal tancades mantenen una situació de malestar que es transmet a les següents generacions, ja estem arribant als besnéts dels assassinats pel franquisme.

Com ensenyants i educadors és la nostra responsabilitat ajudar a netejar les ferides, ajudar a recuperar l’ impuls per transformar l’escola, primer pas per transformar la societat a favor de les persones que més ho necessiten. Segurament tindrem més temps que els mestres de la República per poder fer-ho; però no podem esperar: ho necessitem.

Joan M Girona
Mestre i psicopedagog. Membre del Consell de Formació de Rosa Sensat

Què passarà, una desgràcia?

-¿Maestra, tú eres independiente?

-Ho intento, visc amb el que guanyo, faig allò que crec que és correcte...

-No, ¡eso no! lo ‘otro’

-Vols dir si sóc independentista? Això és més llarg d’explicar, n’hauríem de parlar...

-En mi casa dicen que habrá una catástrofe... miles de empresas que se van, a lo mejor cerraran, habrá menos trabajo que hay poco... mis padres están preocupados como si ocurriera una desgracia...

Aquest diàleg és real. Va tenir lloc a mitjans d’octubre, durant l’intercanvi de cartes entre Puigdemont i Rajoy. Segurament aquesta família no és l’única del país que està amoïnada. Les persones que estan en risc de pobresa (una quarta part dels infants catalans són pobres), les persones en atur o treballant amb sous indignes, les que estan en risc de ser desnonades (quants se’n fan cada dia?), les nouvingudes que encara no tenen arreglats els papers, els permisos,  la documentació...  tots aquests col·lectius estan preocupats per les conseqüències de l’anomenat procés.

Les persones que són independentistes i les que no ho són, les persones d’ambdues posicions que defensen de manera radical les seves postures, les persones que mantenen les seves postures de manera dialogant, aquelles que no han pres cap postura... són (som) conscients del que estan patint, som conscients que l’èxit escolar de les seves criatures minvarà, som conscients que les inquietuds que es viuen a casa arriben als centres escolars? som conscients que està disminuint la salut física i mental? Som conscients que el tema s’ha d’acabar?

Algú haurà de demanar responsabilitats als dirigents polítics catalans i espanyols que no han mesurat les conseqüències del procés, que no han sabut (o no han volgut) desencallar el tema.

La situació no és gens agradable. Vivim en un país on encara no s’han tancat les ferides de la guerra. On no s’ha recuperat la memòria històrica del que van viure i patir pares o avis. On després de 80 anys encara es mantenen milers de cadàvers enterrats(?) a cunetes, on es posa entrebancs als familiars dels desapareguts que busquen les restes de persones estimades. On no s’han jutjat els crims de la dictadura. Un país sotmès, com tots els europeus, a una brutal crisi econòmica provocada pels interessos dels poderosos per augmentar exponencialment els seus beneficis i deixar en la indigència a percentatges alts de la població... En aquest país es du a terme el procés. No ho podem deixar de banda. Les conseqüències de la derrota republicana el 1939, els records dels anys viscuts sota la dictadura i els efectes de la crisi són presents en la situació que es viu a Catalunya i ajuden a entendre el que està passant, i els comportaments que es donen.

És hora de tornar a preocupar-nos dels problemes de cada dia: feina, habitatge, salut, escola... Acabi com acabi l’anomenat procés la vida continuarà i els problemes quotidians, els que es viuen cada dia i a cada casa, seguiran allí. Hi ha persones, i també infants i adolescents, que tenen por, que estan angoixades o tristes o cabrejades o molt enfadades; també n’hi ha que estan contentes però.

Les persones que ens dediquem a l’educació professionalment no podem quedar al marge, no podem mirar de lluny el que està passant: la incertesa, el patiment, les angoixes d’una part important (per no dir totes) de les famílies del nostre alumnat. En la mesura de les nostres petites responsabilitats hi tenim quelcom a dir i a fer. Si l’alumnat que atenem a les aules en vol parlar ho hem de fer; amb la tranquil·litat i la seguretat que estem fent quelcom vàlid i necessari, tal com dèiem quan parlàvem dels fets de les Rambles i del dia 1 d’octubre. Les accions amb l’alumnat és quelcom més seriós: s’han de mesurar força abans de fer-les.

Perquè a infants i adolescents, potser més vulnerables que els adults, els afecta força la situació. Hem d’apostar per impulsar dosis d’esperança, de confiança, de solidaritat, d’estimació... que ajudaran a contenir i elaborar les pors i les angoixes... Hem de combatre les dosis de desesperança, de desconfiança, de competitivitat, d’odi que s’estan generant o estan augmentant.

Com a educadors, com a persones, com a ciutadans hem d’estar a l’alçada del nostre paper, i exigir als polítics professionals les seves grans responsabilitats.

Joan Maria Girona
Mestre i psicopedagog. Membre del Consell de Formació de Rosa Sensat

Profe, què ha passat?

(2ª part de Profe, qui són els dolents?)

Després dels terribles fets a les Rambles de Barcelona m’agradaria reflexionar sobre el que ens toca fer als mestres, professorat, monitores i monitors de temps lliure, educadores i educadors socials i a altres col·lectius que ajuden a l’educació. No és un tema que podem deixar passar, quan comencin les activitats acadèmiques, per exemple, el record encara perdurarà. Cal contestar totes les preguntes dels infants o adolescents, cal fins i tot provocar diàlegs sobre els fets perquè es puguin manifestar els sentiments o emocions presents... cal ajudar-los com adults a elaborar els dols i les explicacions racionals i emocionals. 

No serà senzill, estem afectats en tots els sentits, podem tenir por, angoixa, ràbia, ganes de revenja, solidaritat amb els afectats, pietat pels autors... els educadors, els adults, som persones i no podem amagar, ni eliminar les emocions que ens afecten; el mateix els passa a infants i adolescents. Hi haurà qui se sentirà a prop de les víctimes i que es recordarà dels autors, qui voldrà passar pàgina i qui voldrà pensar-hi a poc a poc. Cadascú ho haurà viscut (i ho seguirà vivint) a la seva manera, en funció de la seva personalitat i la seva història. Hem de tenir-ho en compte. Som persones tots i totes.

Voldria pensar en dos aspectes. El tema és tan complex que no es pot esgotar. Han aparegut escrits molt diferents que també intenten ajudar a pensar. 

Primer aspecte. Sembla estranys que uns nois que vivien tranquil·lament al seu poble hagin arribat a fer el que van fer. Qui o què els ha capgirat el cervell? Afegeixo altres preguntes, Qui o què va convèncer als nois francesos o alemanys a anar a la guerra a matar? Qui o què convenç als qui bombardegen Afganistan, Irak, Líbia o Síria entre d’altres llocs? Potser els joves de Ripoll han patit un procés semblant. Fa molts anys cristians van anar a matar musulmans creient que defensaven la seva religió i no les rutes comercials. 

Aquest segle soldats USA maten pensant que defensen la seva civilització. Soldats d’uns quants països europeus, incloent Espanya, estan mobilitzats en missions de pau (o de guerra) que diuen defensar els nostres valors (els d’Occident) i alhora els recursos petrolífers. Les persones que provoquen els atemptats maten a centenars de víctimes innocents arreu del món; els bombardejos dels defensors d’Occident maten a milers de víctimes innocents. És una guerra declarada: com a totes les guerres modernes moren més civils que militars. No tos els nois (o noies que algunes també fan de soldats) es deixen manipular per sentiments bèl·lics o patriòtics; tampoc tots els nois musulmans es deixen convèncer. Són pocs, potser, però n’hi ha de tots els colors i parles que sí que estan convençuts.

Ens afecta als ensenyants, podem pensar: com pot ser que alumnes nostres arribin a fer aquests actes? L’escola és una part de l’educació i no la més important. Trobem persones consumistes, insolidàries, masclistes, competitives, racistes… totes han anat a escola, què ha passat? Els valors que hem transmès no són pas aquests i no obstant moltes persones no els segueixen. Ho veiem cada dia.

La manera de ser de les persones la conformen molts elements. Educa la família, l’escola, l’esplai, l’esport, els centres cívics, les biblioteques... però també els mitjans de desinformació que volen manipular, les xarxes socials, el sistema social que ens engloba... Un sistema que provoca els horrors que hem viscut i potser els que viurem. Quants nous refugiats s’ofegaran? Quantes persones més moriran pels bombardejos a Síria o Irak? Quantes moriran pels anomenats atemptats a països europeus i quantes a països no europeus (moltes més).

Segon aspecte: Persones compromeses amb l’educació que han conegut i acompanyat els nois que van portar a terme l’atemptat a les Rambles i a Cambrils expliquen que estaven integrats. La paraula integració és ambigua, jo l’entenc com la capacitat de tenir les mateixes oportunitats que la majoria de la població. Els nois de Ripoll estaven integrats o inclosos a la seva petita ciutat, és cert, però també, i alhora, eren els marroquins o estrangers del poble, malgrat portessin molts anys vivint-hi o haver-hi nascut. Quines possibilitats tenien de ser acceptats per una noia autòctona si s’enamoraven d’ella? Tenien feina perquè n’hi havia per a la majoria, però segurament serien  els primers en anar a l’atur si l’empresa entrava en crisi. Ho hem vist a d’altres països europeus amb immigrants que hi porten molts més anys. No es pot dir que la nostra societat sigui de debò una societat d’acollida, malgrat els esforços que fem moltes persones dins i fora del món de l’ensenyament. 

Per acabar. No és fàcil comentar fets i sensacions tan greus amb l’alumnat. Però ens toca fer-ho. L’escola no pot ser neutral. Els que ens dediquem a l’educació en sentit ampli tampoc. És una tasca difícil perquè hi ha molts interessos polítics i econòmics a mantenir el racisme, a mantenir les confrontacions i lluites entre les persones, a incidir en les diferències d’ètnia, religió, ideologia i no en tot allò que ens fa iguals dins l’única raça humana. Abans d’esclatar la segona guerra mundial partits d’esquerres europeus van fer una crida a preservar la solidaritat de classe, a no anar a matar altres treballadors per defensar els interessos dels poderosos. La crida no va tenir èxit i les ideologies patriòtiques van prevaldre. Ens toca intentar el mateix; que no guanyin els que ensvolen dividits i enfrontats perquè així augmenten els seus beneficis econòmics.

L’autèntica integració és molt complicada, per als autòctons i per als nouvinguts, cal estar amatents cada dia, cada moment... els nouvinguts deixen de ser-ho a l’endemà d’haver arribat. Per què els continuem anomenant així (o amb paraules pitjors) al cap d’anys de viure amb nosaltres?

Potser remarcar la igualtat entre totes les persones, la necessitat d’acollir de debò i en tots els aspectes poden donar una alternativa a la por que puguin tenir les criatures o els adolescents o nosaltres mateixos. Podem recordar quanta gent va sortir al carrer en contra de la guerra d’Irak, cal fer esment dels milers que ens vam manifestar l’any passat, a Barcelona, en pro de l’acolliment als refugiats que fugien i continuen fugint de la guerra que tots i totes estem vivint. Cal que els adults n’estem ben convençuts. Hom educa amb el que fa més que amb el que diu.

Joan M Girona

mestre i psicopedagog. Membre del Consell de Formació de Rosa Sensat

2

Creences a l’escola pública?

Les escoles privades i concertades poden tenir un ideari concret amb l’obligació de fer-lo públic. Ara bé, els centres escolars públics no poden tenir un ideari específic: han d’estar oberts a tothom respectant els principis i les normatives de que ens hem dotat entre tots i totes. Per tant afegir-hi creences al seu projecte educatiu és un frau de llei.

Totes les persones tenim dret a creure en determinades qüestions que ens poden donar una certa seguretat personal. Ara bé, si volem educar no podem transmetre-les acríticament als infants o adolescents que tenim al nostre càrrec i que confien en nosaltres. No podem enganyar les famílies no explicant obertament què és el que oferim educant i en què es bassa el projecte educatiu del centre.

Parlo de creences perquè la pedagogia sistèmica continua present a uns quants centres escolars.  Fa un parell d’anys vaig escriure un article  que va generar una certa controvèrsia. Avui voldria afegir-hi algunes reflexions més.

Els de la sistèmica continuen propagant les seves creences, encara que no les poden aportar com hipòtesis contrastades perquè no ho han aconseguit

És greu que el fenomen es mantingui. És greu que tingui el recolzament d’universitats que acullen cursos de formació impartits per professorat de les seves facultats, és greu la inoperància de les administracions educatives (com en tants altres aspectes) i és greu, fins i tot, l’acceptació de sectors de mestres i professorat que han oblidat el seu codi ètic. Els de la sistèmica continuen propagant les seves creences. No les poden aportar com hipòtesis contrastades perquè no ho han aconseguit, però com deia fa dos anys, en temps d’incertesa és més fàcil aconseguir seguidors als que ofereixen una falsa seguretat.

Ultra les responsabilitats apuntades, cal pensar com pot afectar a l’educació i instrucció d’infants i adolescents. Que una criatura expliqui a tot el grup classe que a casa seva hi ha maltractaments o que un familiar seu té un problema greu atempta al respecte a la privacitat. La creença que es pot transmetre energia positiva afecta a drets dels infants, se’ls perjudica. És bo que el nen o nena expliqui coses a la seva tutora i que aquesta l’ajudi però no que se’n faci safareig. És preocupant la manipulació que poden rebre algunes criatures. I també persones adultes: amb les constel·lacions intenten mostrar que els comportaments o actituds incorrectes tenen a veure amb els pares, avis o besavis; fan actuacions de transferència aconseguint (amb tècniques de suggestió) que una persona percebi que és el seu avantpassat o es col·loqui al lloc d’una altra.

Per educar necessitem la col·laboració de tota la comunitat

Actualment han proliferat xarxes que suposadament volen impulsar innovacions, volen canviar l’ensenyament del nostre país. Hi ha centres escolars públics o concertats que estan afiliats a alguna xarxa (E21, xarxes pel canvi...) i alhora són partidaris de la sistèmica. Els impulsors d’aquestes xarxes potser tenen alguna responsabilitat, com a mínim per omissió. Una transformació de l’ensenyament no pot encabir ideologies que no respecten els drets dels infants i aporten falses il·lusions al professorat. Sense oblidar però, que la primera responsabilitat és del Departament d’Ensenyament que envia la seva inspecció a vigilar i controlar aspectes molt menys importants que el que estem comentant.

Per educar necessitem la col·laboració de tota la comunitat. És bàsica la relació amb la xarxa associativa de l’entorn i comptar amb la participació de les famílies a l’escola: tot funcionarà millor si hi ha complicitat entre progenitors i ensenyants, però respectant-los, en pla d’igualtat, no buscant culpabilitats, no recolzant-nos en que els problemes dels infants són responsabilitat dels seus antecessors.

Hem de ser molt curosos en tot el que es fa al centre escolar. Les persones no som objectes. L’escola no té una importància decisiva en l’educació però és la segona instància per a infants i adolescents. Mestres i professorat som els adults de referència després dels familiars. No els podem fallar. Caldria avançar en formació i reflexió per evitar que continuï l’expansió de pràctiques esotèriques que poden malmetre les criatures escolaritzades. 

Hem de donar importància a la formació en claustre, en la que participa tothom en pla d’igualtat: una reflexió en la línia del treball en equip que necessitem i que dóna seguretat i confiança en les persones i no en creences externes. El codi ètic del professorat ens ho exigeix; ens ho exigeix la nostra responsabilitat vers l’alumnat i les seves famílies.

Joan M Girona

Mestre i psicopedagog

La importància de desobeir

Desobeir és legítim, però lògicament tot acte contrari a les normes serà castigat d’una manera o altra; si no, no seria una veritable desobediència.

Representants de Rosa Sensat conversant amb manifestants del 15M

Al llarg dels quaranta anys que he treballat de mestre i de professor  he desobeït conscientment més d’una vegada, i he fet front a les conseqüències. He pensat que les normes han d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés, tot seguint la frase de l’Evangeli «El dissabte s’ha fet per a l’home i no l’home per al dissabte». 

Una normativa escolar que no estigui al servei de l’alumnat no és legítima: s’ha de desobeir i entomar-ne les conseqüències (a mi m’ha costat la destitució de càrrecs directius).

L’adolescent necessita rebel·lar-se per anar afermant la seva personalitat

En l’àmbit escolar, alguns infants desobeeixen per reafirmar-se, perquè se’ls tingui en compte, perquè pensen que no se’ls fa cas, per cridar l’atenció, per reclamar la presència de la persona adulta de referència, per augmentar la seva autoestima... Per això és important desobeir algunes vegades. I, a més, l’adult pot posar límits a la desobediència explicant-li afectuosament per què allò no s’ha de fer.

Als instituts hem de pensar que l’adolescent necessita rebel·lar-se per anar afermant la seva personalitat, per créixer i madurar com a persona. És tasca del professorat contenir aquesta rebel·lió, una rebel·lió contra el món adult que els posa (i els ha de posar) límits. Si entenem que les actituds de l’alumnat no van contra nosaltres sinó contra el que representem (el poder del món adult), les nostres reaccions seran més tranquil•les, no ens sentirem atacats: les actituds contestatàries es reduiran i els conflictes disminuiran. 

L’error ajuda a l’aprenentatge, desobeir ajuda a créixer.

El paper de l’adult davant l’adolescent hauria de ser com una paret de frontó encoixinada que torna la pilota però amb menys força, que tempera els impulsos dels joves. I ens hauria de preocupar aquell noi o noia que al llarg de tota l’ESO no ha desobeït mai, no s’ha rebel·lat. Sense desobeir alguna vegada no es farà adult. Perquè desobeint, transgredint una norma, està fent un aprenentatge de la llibertat i la responsabilitat.

Una cosa més: hem de tenir en compte que no és el mateix la legalitat que la legitimitat. Les lleis canvien sovint; la legitimitat té a veure amb l’ètica personal, social o comunitària, i no canvia tan fàcilment. Aquests dies ens hem manifestat per acollir refugiats, un fet que està prohibit a uns quants estats d’Europa. Ajudar una persona refugiada pot ser il·legal, però és ben legítim. Aquí tenim una llei que hauríem de desobeir obertament. 

En una escola o institut es poden donar conflictes entre legalitat i legitimitat: normes sobre l’aparença externa, sobre la tinença d’aparells, els deures excessius, el silenci total a les aules... Les normes, necessàries per a la convivència, han de ser poques, consensuades i educadores. Les persones que ens dediquem a ensenyar i educar hem de ser conscients del nostre paper, sent exigents i dialogants alhora, imparcials, conseqüents, sense ridiculitzar mai, manifestant afecte. Hem de saber que els nois i noies no són iguals, que caldrà tractar-los tot respectant les seves diferències. L’error ajuda a l’aprenentatge, desobeir ajuda a créixer.

Joan M. Girona, mestre i psicopedagog