En record a Irene Balaguer

Les paraules que M. Assumpta Baig va pronunciar en record d'Irene Balaguer, al seu funeral, el 30 de desembre de 2018. 

Pensem que si ara fos aquí ella hauria entrat sense fer soroll, silenciosament, i ens miraria amb un somriure de satisfacció o amb cara de murri, imagineu-la com vulgueu, i ens deixaria anar: 

Què feu aquí?, esteu perdent el temps. Doncs no Irene, estem aquí familiars i amics per expressar-nos el dolor i la tristesa que tenim per la teva absència. 

Els comiats són individuals però també ho hem de fer col·lectivament. Dijous a la matinada ens vas deixar, i al llevar-nos ens vam trobar la no volguda notícia en el WhatsApp i, amb aquest aparells tan moderns, resulta que ens ho deies tu mateixa. 

La Irene en el pròleg del llibre “Vint mestres i pedagogues catalanes del segle XX “editat l’any 2015 amb motiu del 50è. aniversari de la fundació de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, avui Associació de mestres.  

Ens diu: “Som pocs els de la generació de la postguerra que vàrem tenir la immensa sort de tenir una escola democràtica.

A Barcelona, la bondat i l’habilitat d’Artur Martorell van fer possible aquesta situació excepcional. A les set escoles municipals hi va aplegar mestres de la República, que amb la discreció i a l’empara de l’Ajuntament varen seguir fent escola activa-la que vaig poder gaudir es deia Escola Municipal de Formació Domèstica, un nom 

que recorda la lluita a favor de l’emancipació de les dones que tant va caracteritzar Rosa Sensat”.

En aquelles escoles ens diu “tot hi era lluminós i alegre, la bellesa ens acompanyava, el que era important era raonar i argumentar i l’activitat responsable hi era present només d’entrar-hi, tothom tenia un càrrec al servei de la comunitat, eren obertes a l’entorn natural i cultural”.

Tal com descriu l’escola de la seva infantesa, i que moltes l’hauríem volgut tenir, de ben segur que hi va forjar la seva sensibilitat per les coses ben fetes, acabades, polides..., la sensibilitat per la qualitat de l’educació i la democràcia, tal com ens diu el pedagog francès Philippe Meireu “L’escola no és només una institució de  la democràcia, sinó també la condició de possibilitat”.

I de la mà de la Marta Mata, neix la sensibilitat i treball per l’educació dels més petits, perquè els infants no hagin d’estar en guarderies, sinó amb institucions que eduquin, en escoles bressol vam anomenar-les a Catalunya; 

I continues aquesta feina per l'educació dels 0 als 3 anys, perquè sigui un dret i és contempli com educació a Espanya, a Europa i des de la revista Infància ho fa a Amèrica llatina. Ara els estudis ja asseguren la importància de l'educació en aquests primers anys de vida. 

Les teves amigues de la "lati" ens han fet arribar aquest text:

"Irene querida... 

Nos faltan las palabras para nombrarte, dar cuenta de tu historia, tu mirada, compromiso y presencia.

Nos faltan las palabras, para reconocer la magnitud del camino compartido. Desde el 2005 cuando, junto con Ofelia y Lica imaginaron nuestra revista Infancias Latinoamericanas.

Nos faltan las palabras para rodear tu ausencia e intentar retenerte aquí; a la distancia, a miles de kilómetros, a sabiendas que nuestros cruces ya son puente, y como dice Cortázar ya hemos puesto el piano y lo hemos cruzado.

Irene querida, maestra de maestras, educadora de infancias sin fronteras, compañera de nuestra tierra latinoamericana, siempre pendiente de nuestros dolores, de nuestras frágiles democracias y sus efectos en la vida de nuestras niñeces.

Irene querida, siempre atenta y solidaria, apuntando nuestro trabajo y defensa de la educación y la infancia, impulsando las voces sin voz, la escritura tantas veces olvidada. 

Irene querida, desde San Cristóbal de las Casas hasta Ushuaia, desde Montevideo a Valparaíso, desde Quito a Asunción, desde la Habana a San Pablo, desde el Distrito Federal hasta la Antártida, desde Lima a Belén, de Bogotá a Buenos Aires, en cada punto, mantendremos tu fuego encendido, multiplicaremos las estrellas en tu nombre hasta los lugares más apartados, donde los derechos de la infancia sean negados. 

Y, nombraremos la educación infantil como apuesta y herencia.

Desde estas tierras, desde este colectivo de Infancias Latinoamericanas enviamos con una infinita tristeza, nuestro profundo afecto a la querida Asociación de Mestres Rosa Sensat, a los familiares, y a todos/as y cada uno/a de los/as que han compartido la trayectoria de Irene en algún momento de su vida.

La honraremos cada día sosteniendo su legado."    

La Irene va ser una persona de conviccions clares, definides que defensava amb convenciment i rigor, ho feia igual al carrer, a l’associació, amb els amics, en el partit socialista..., parlava sempre clar i amb contundència, a voltes, punyent. 

La Irene era una lluitadora constant, infatigable, que juntament amb moltes altres persones, que avui esteu aquí i/o estan a Espanya, Europa i Amèrica podem dir que en educació si bé s’ha fet molt, queda encara molt més a fer. No podem baixar la guàrdia, no sols hem de resistir, cal mantenir el compromís i seguir treballant i lluitant perquè l’escola de tots els infants i joves els ajudi a ser ciutadans responsables i compromesos en el futur.

I per acabar retorno al  pròleg del llibre “Vint mestres i pedagogues catalanes del segle XX”, en el que ella mateixa hi va escriure, des de Menorca:

“Calma, placidesa, serenitat, tranquil·litat, descans és el que a alguns els donen les vacances: poder badar, mirar i veure el que esdevé cada dia, cada mes, cada any i que, en altres moments, no tens temps de veure. Frívol? Potser sí, però extraordinari!”. 

En Joan Soler, en les seves paraules de còndol ens hi afegia: 

Ara que el seu temps ja té una dimensió diferent al nostre, des d’algun lloc, la Irene gaudeix de la calma, placidesa, serenitat, tranquil·litat i descans per mirar-nos i ser testimoni del que esdevindrà cada dia. Esperem que, encara que sigui de tant en tant, també ens orienti.  Amics i amigues no la podem defraudar. 

Ara m’agradaria creure que no hi ets perquè has sortit a fumar, com ens feies tants cops, durant les reunions, però la realitat és dura.

ADEU IRENE!

CANT de la cançó de bressol

"el NON I …" que la mare cantava a tots els infants per poder agafar el son... era infalible. Aquests dies que no podia dormir  l'ha demanat molt.

M Assumpta Baig Torras

30 desembre 2018

Retirar el decret

Fa uns dies un diari de Catalunya dedicava una doble plana a la recurrent idea de tenir cura dels infants a casa, allò que fa uns anys se’n deia «mares de dia», que a França se n’ha dit «crêche familial», i als països anglosaxons, «nursery». És una manera de tenir cura dels més petits que no ha quallat mai al nostre país, ni a Itàlia, ni a Portugal, ni a Grècia. El sud d’Europa, a diferència del nord, no en té tradició; afortunadament, al sud mai ha prosperat aquesta forma d’atenció als infants, ni al segle XIX ni al XX, potser perquè la industrialització ha estat més tardana o perquè tenim més tendència a fer vida col·lectiva.

Que avui al segle XXI el govern de Catalunya es plantegi regular aquesta modalitat de cura resulta escandalós i vergonyant quan als països que la van iniciar està en plena regressió, i ni les famílies ni la societat no ho volen. Podria fer una llarga llista del perquè no és una forma positiva d’atenció als infants. No és una qüestió de formació, és un terrible problema de soledat. 

És per aquesta raó que els governs responsables assisteixen el procés de desaparició del servei amb mesures d’acompanyament, tant a les persones que fan aquest tipus de servei com als infants dels quals tenen cura. Tota atenció a casa té una escola infantil de referència on l’infant ha d’anar dos o tres dies a la setmana i incorporar-se a un grup d’infants, i és preceptiu que també la persona adulta s’incorpori a les reunions de l’equip. Són mesures transitòries fins que s’hagi extingit aquest tipus de servei.

Podria descriure què els pot passar als infants i què li pot passar a la persona que en té cura, però només recordaré una de les grans aportacions del pedagog italià Loris Malaguzzi, que considerava que per treballar amb infants petits sempre hi hauria d’haver dos adults. És interessant que el que Malaguzzi proposava per a l’educació infantil ara es plantegi per a l’educació primària i la secundària.

La ràpida i correcta reacció de les dues patronals de llars d’infants de Catalunya, tot i que en realitat hi ha por a l’aparició de competència en el mercat, s’ha materialitzat amb la sol•licitud de retirar el decret, que comparteixo. Que es produeixi el més absolut silenci dels sindicats, de les escoles bressol indignades, dels manifestants amb samarretes grogues i del mateix MUCE m’ha generat una gran perplexitat. 

La notícia del diari ha estat confirmada pel Departament de Treball, Afers Socials i Família, de comú acord amb el Departament d’Ensenyament. 

Per coherència amb la nostra tradició social i pedagògica, es fa imprescindible retirar el decret o no redactar-ne cap.

Irene Balaguer