Democràcia amenaçada, història i educació

Una de las qüestions més preocupants i que més criden l’atenció en el panorama polític dels darrers temps, almenys als qui hem passat dècades a les aules entestats en explicar Història, és la normalització de la banalització del feixisme i la creixent influència de les formacions polítiques d’extrema dreta.

La utilització frívola de conceptes com genocidi o del qualificatiu nazi per part de no pocs mitjans de comunicació o de personatges públics (s’ha arribat a titllar de nazis als qui a Catalunya volen posar urnes perquè la ciutadania pugui decidir grans temes que l’afecten); o la manipulació i el desconeixement del procés que coneixem amb el nom d’Holocaust en determinats entorns mediàtics, ens ha, com a mínim, de posar alerta.

L’arribada al poder de l’extrema dreta i de la dreta extrema a diferents països del nostre continent: Itàlia, Àustria, Polònia o Hongria no és més que el certificat de defunció de les polítiques europees de memòria i la constatació de que l’explicació de la història del segle XX ha estat equivocada o insuficient.

Som de l’opinió que una de les causes de la mala salut de la democràcia a l’Estat espanyol és la manca d’una educació democràtica. En un país amb una història marcada per l’autoritarisme i la intolerància, vam creure que un cop acabada la dictadura passaríem a ser tots automàticament demòcrates, per l’efecte miraculós de l’aleteig d’un Esperit Sant reformador i liberal.

Al no posar en pràctica una pedagogia de la democràcia no s’han esborrat prejudicis per corregir atavismes culturals relatius, per exemple, a les relacions homes/dones o pel que fa a la pluralitat lingüística i identitària dels territoris que anomenem Espanya. Ha mancat una veritable lluita cultural contra les herències del feixisme espanyol.

Al menyspreu a les víctimes del franquisme i a les seves idees que va imposar la Transició, cal unir-hi l’absència d’una educació en la memòria democràtica per a tots els escolars. És una evidència que en els centres educatius, no només en els programes, sinó a la pràctica real, la història recent, els problemes socials més immediats o les qüestions més conflictives del nostre passat més recent queden ignorades, silenciades o bé se’n passa de puntetes. 

Els nostres adolescents, en el millor dels casos, posseeixen una memòria trencada, desmanegada sobre la dictadura i els seus orígens i conseqüències, un saber fragmentat com una mena de zàping televisiu

A la inactualitat de l’ensenyament de la història, afavorida pels programes, les inèrcies de la professió docent i per la pròpia cultura escolar, s’hi suma una consciència històrica molt precària. Tenim una memòria col·lectiva de perfils molt difuminats i contradictoris sobre els successos més conflictius del nostre passat, i molt especialment de la Guerra Civil i del franquisme. Els nostres adolescents, en el millor dels casos, posseeixen una memòria trencada, desmanegada sobre la dictadura i els seus orígens i conseqüències, un saber fragmentat com una mena de zàping televisiu. Sembla que el món educatiu no acabi d’entendre que el debat sobre la memòria serveix per afermar la democràcia i promoure els valors cívics.

La memòria és una narració simple i subjectiva però imprescindible per ajudar a entendre el nostre lloc en el món i el dels altres. Aquesta memòria democràtica ha estat pràcticament absent a les aules, tret d’iniciatives, com sempre, voluntaristes. Però a més de la memòria, cal una ciència històrica activa i seriosa que expliqui la complexitat de fenòmens tan traumàtics com el nazisme o el franquisme. S’ha d’explicar com van ser possibles, s’ha d’explicar els seus mecanismes i les seves complicitats ideològiques; analitzar els seus patrocinadors, la seva gènesi i les seves conseqüències.

La confusió i el desordre regnen a l’Estat espanyol en el que fa referència als conceptes sobre la història immediata i l’avui. En la docència de la història contemporània hi ha situacions delicades, perquè la seva explicació afecta una visió del present. Però no només aquí sinó arreu. Explicar el colonialisme francès o belga o anglès a l’Àfrica o a Europa no és una tasca fàcil quan l’alumne pot ser un nét d’un militant del FLN torturat o d’un francès mort per una bomba mentre prenia un cafè. La realitat és complicada, però el silenci no és la solució.

En la globalització neoliberal que ens aclapara vivim en una situació alienant en que no tenim ni un espai ni un temps concrets, en que estem abocats a la imposició de la dictadura del present i el futur, sense passat, i per tant, sense identitat, i abocats a l’anòmia i a la despersonalització.

Hi ha qui pensa que el passat no té res a veure amb nosaltres, que és una cosa arxivada en biblioteques, en els llibres d’història, i que només ens pot interessar per curiositat. Però el present no és autònom ni s’explica ell mateix, depèn de tot allò que prèviament ha passat. Cal saber el passat per interpretar el present. Perquè si no contemplem el passat ens deshumanitzem. No parlar del passat, no ensenyar el passat, no aprendre del passat, produeix monstres.

Ramon Breu

Professor de Secundària, coordinador de Cinescola i formador de Rosa Sensat.

Qui protegeix als protectors?

Van matar un nadó. Va ser al Maresme un dia fred del mes de gener d’enguany. El va matar, presumptament, el seu propi pare. A les notícies no ho varen dir així, varen dir: “mor el nadó de dos mesos presumptament maltractat pel seu pare”. Mor: un eufemisme. Perquè és evident que el nen no va morir, sinó que el van matar. Ho decidirà un jutge si va ser un homicidi imprudent, intencionat o un assassinat amb traïdoria. Però la realitat és que aquest nadó, petit, fràgil i innocent, és mort i no el vam saber protegir ni els seus pares, ni els jutges, ni cap de les persones adultes del seu entorn. Per això ens és més suportable que ens diguin que va morir que no pas que el van matar.

Jo sempre dic que els nens i les nenes no són dels seus pares. Els nens i les nenes, les persones, són del món. I és la família qui, en primera instància, ha de vetllar per la seva cura i benestar. Ara bé, si aquests no ho fan, hem de ser tota la societat qui ens n’ocupem. És un principi bàsic en un Estat de dret i del benestar com el nostre, recollit en declaracions, lleis i protocols. I, per sobre de tot, hauria de ser un principi ètic bàsic de totes les persones que habiten el món.

I el que és ètic ens ho explica el filòsof Joan Canimas en un article deliciós titulat Cuidar és esser-hi: “Però la manera de ser i d'estar en el món i amb els altres és anterior [a les declaracions, lleis i protocols] i, per tant, més fonamental i important que tot això. Emmanuel Levinas ho resumeix molt bé quan diu: «Bon dia, desig o benedicció, interès pel destí de l'altre, inquietud original per la seva vida i per la seva mort. El bon dia abans del raonar, encara que l'amor al proïsme s'hagi oblidat per culpa de l'amor a la veritat»”. Escriu Canimas que ètica és ésser-hi. I ésser-hi és copsar l’existència compartida, la vulnerabilitat, la grandesa i la finitud de la vida, saber-se en el món, en el temps i en els altres; ésser-hi és alteritat, reconeixement i comunicació; ésser-hi és responsabilitat, respondre adequadament a l’altre, a la seva presència, a la seva situació; ésser-hi és hospitalitat, és cuidar, i cuidar és estimar.

Quan van succeir els fets tràgics, a banda d’investigar al pare-que en un primer moment va ser deixat en llibertat provisional-, s’investigaven també als professionals que havien intervingut en el cas: hi havia hagut alguna negligència en l’àmbit sanitari o en el dels serveis socials a l’hora d’activar el protocol de maltracte?

I a mi aquest qüestionar, aquest assenyalar culpables als de “baix”, als que són a les trinxeres, em desperta moltes inquietuds i malestars, em retorna a moltes reivindicacions antigues, aquelles que els que treballem amb infància hem fet tantes vegades: fins que no en passi alguna de grossa, els de “dalt” no faran res.

A Catalunya tenim la Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l'adolescència, que té per objecte fixar el marc legal en què s’han de dur a terme les activitats de participació i de promoció dels drets i del benestar dels infants i els adolescents, i les activitats per atendre’ls i protegir-los en les situacions de risc o de desemparament. Aquesta llei es materialitza amb diversos protocols, com el protocol d'actuació en l'àmbit educatiu o el protocol d’actuació en els àmbits de la salut, el lleure i l’esport, l’àmbit social, el policial i el judicial.

Protocols, instruments bàsics que fixen les directrius que han de seguir els professionals per tal de detectar, comunicar i intervenir de la millor manera davant d’un cas de vulneració dels drets dels infants. Vull pensar, i penso, que totes les persones que treballen amb menors hi treballen perquè hi creuen i estimen el que fan i les persones amb qui treballen. No poso gens en dubte el seu sentit ètic i la seva responsabilitat envers els infants i joves i la seva voluntat d’aplicar els protocols. Però els protocols, per se, no són res. I si fallen, com en el cas del nadó que van matar un dia fred del mes de gener, podem trobar l’origen en diferents factors:

1. Desconeixement dels professionals que els han d’executar: tots els mestres, educadors, pedagogs, metges, infermers, entrenadors, monitors, etc. que els han de posar en pràctica, coneixen aquests protocols? S’han fet arribar degudament a tots els professionals que han de vetllar perquè s’apliquin?
2. Falta de formació: estan preparats aquests professionals per aplicar-los? Se’ls han ofert instruments per aprendre a detectar situacions de maltracte, per saber com abordar-les i per intervenir? Compten amb els recursos necessaris per fer-ho? 
3. Por: què passa amb un mestre, un metge, un educador de serveis socials o de l’Equip d’Infància quan activa el protocol de maltracte d’un cas d’una família amb la que conviuen dia a dia? Què passa amb les amenaces, amb les coaccions, amb les agressions? Quins mecanismes té el sistema per preservar-los i protegir-los? 
4. Desconfiança: quantes vegades s’han activat protocols d’abús, de maltracte, d’absentisme i, quan el cas ha fet tot el circuit i ha arribat a les instàncies superiors, aquests han rederivat el cas altre volta a territori? I els professionals que havien denunciat la situació es troben en l’atzucac d’haver de tornar a intervenir amb les famílies, ara però, des de la desconfiança i el malestar. És a dir: s’activa un protocol que, quan s’esgota, no té els mecanismes, els recursos, ni la capacitat de donar resposta a la situació en concret. Quin sentit té, aleshores, pel professional, en determinats casos, activar-lo? 

Els bombers, en un incendi, porten casc, botes, guants i robes de seguretat preparades per aguantar les altes temperatures i resistir al foc. Van en camions carregats d’aigua i compten amb tot el material necessari per protegir-se a ells, a tercers i apagar el foc. Els advocats o els metges, quan s’aprova una llei o quan s’ha descobert algun tractament nou, reben tota la informació necessària, se’ls forma i estan preparats per aplicar les noves pràctiques. 

Per què els professionals que han de preservar i protegir el patrimoni més important que té el nostre país, que són els infants i els joves, ho han de fer totalment desprotegits, sense recursos materials ni personals ni emocionals, sense ser reconeguda la seva tasca i sense posar mesures per preservar-los?

Tanmateix, què passarà amb el pare d’aquest nadó que té només vint i pocs anys? Per què malgrat els esforços de l’escola de treballar valors com la pau, el compromís cívic, les emocions, continuem vivint en una societat tan violenta? Quins mecanismes de prevenció, d’acompanyament i de seguiment hi ha en els casos de famílies que mostren una clara falta d’estratègies parentals, amb una dificultat palesa de control d’impulsos, dificultats emocionals o altres? I a la mare? Com la cuidarem a la mare que ha perdut un fill d’aquesta manera tan tràgica?

El mes de febrer passat, també en un dia fred, va ingressar a la UCI de l’Hospital de Tarragona un nadó de tan sols un mes d’edat presumptament maltractat pels seus dos progenitors. Aquest mes de març s’ha trobat un altreinfant de mesos mort en un contenidor a Montcada i Reixach. I, a banda d’aquests més mediàtics, cada dia es detecten nous casos de maltractes, d’abusos i de negligències a menors.Cada dia. No són casos aïllats, són una realitat.

I em dol que s’assenyalin als professionals i no s’assenyali a un sistema de protecció a la infància fràgil, sense estructura ni recursos, amb serveis desbordats i sobreocupats, professionals mal pagats i mal cuidats, vivint situacions d’extrema angoixa, sense capacitat de fer prevenció ni intervencions realment transformadores, només posant pedaços i apagant focs. Una estructura incapaç de protegir als més vulnerables en una societat massa agressiva, massa cruel.

Arribarà la primavera, però mentre als nostres pobles hi continuïn havent nadons, infants i joves maltractats, els dies continuaran essent freds i foscos.

Elena Montiel
Pedagoga i educadora social