Han hagut de passar dècades per rescatar d’un oblit pràcticament absolut la figura del mestre racionalista sallentí Joan Puig i Elias (Sallent 1898 – Porto Alegre 1972), i això s’ha aconseguit per la dedicació d’una estudiosa italiana, Valeria Giacomoni,* que gràcies a una beca de doctorat va descobrir a Barcelona la seva petja social i pedagògica.
Desgraciadament, al nostre país, especialment per a les institucions, Puig i Elias és poc més que una referència a peu de pàgina, sovint boirosament anotada, de la nostra història pedagògica. Fou el més important seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia tant des del punt de vista teòric com en la seva pràctica docent. Alhora, va ser un militant anarcosindicalista que sempre va buscar la coherència entre el seu pensament, el seu activisme social i la seva feina a l’escola, una d’aquelles persones que volen mostrar-se com un model a seguir.
Ell mateix fou alumne del Centro de Instrucción Popular Sallentino, inaugurat l’any 1882 pel mestre maçó José López Montenegro, membre i propagandista de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que va obrir també una biblioteca popular a Sallent. Els seus pares eren pagesos d’ideologia republicana, i un dels seus avis fou un reconegut federalista.
La seva família el va encoratjar a seguir la seva vocació, de manera que va anar a estudiar magisteri a l’Escola Normal de Barcelona i va aconseguir la seva titulació com a mestre de primera ensenyança l’any 1919. Cal significar que entre 1914 i 1919 va ser el secretari de la Federación Universitaria de Alumnos Libre Pensadores, i que des de 1918 estava associat també a la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Va participar en el Congrés de Sants del 28 de juny a l’1 de juliol de 1918, i encara que no ens consta la seva participació cal assenyalar que pel novembre del mateix any se celebrà a Barcelona una Conferència Anarquista, en la qual –com ja s’havia fet al Congrés de Sants– a més de qüestions d’organització i de tàctiques es va apostar clarament per impulsar un ensenyament racionalista des del moviment llibertari. Amb aquest objectiu es demanava a sindicats, associacions i ateneus que aportessin diners i cedissin o compartissin locals amb les escoles per garantir-ne el sosteniment. Al mateix temps, s’encarregava als sindicats i als seus comitès la contractació d’un professorat lliure i apte.
Immediatament després d’acabar la carrera, Puig i Elias va entrar a treballar a l’Escola Galileu, un centre de tipus racionalista inspirat en el model de Ferrer i Guàrdia, però el curs escolar següent va ser invitat pel Sindicat Tèxtil de la CNT a treballar a l’escola que patrocinava el sindicat, inaugurada el 1918 amb el nom de La Constància, tot i que era coneguda popularment com La Farigola, atès que anteriorment al mateix lloc hi havia un herbolari; des de 1922, el centre passarà a dir-se Escola Natura. Allà Puig i Elias va treballar amb pedagogs brillants com Alberola, Barthe, Torres Tribó i la que seria la seva muller, Emília Roca. Segons el mateix Puig i Elias, el nom de l’escola feia referència tant a la naturalesa en general com a la pròpia dels infants, que calia respectar i acomboiar.
Va participar en el Congrés de Sants del 28 de juny a l’1 de juliol de 1918, i encara que no ens consta la seva participació cal assenyalar que pel novembre del mateix any se celebrà a Barcelona una Conferència Anarquista, en la qual –com ja s’havia fet al Congrés de Sants– a més de qüestions d’organització i de tàctiques es va apostar clarament per impulsar un ensenyament racionalista des del moviment llibertari. Amb aquest objectiu es demanava a sindicats, associacions i ateneus que aportessin diners i cedissin o compartissin locals amb les escoles per garantir-ne el sosteniment. Al mateix temps, s’encarregava als sindicats i als seus comitès la contractació d’un professorat lliure i apte.
Immediatament després d’acabar la carrera, Puig i Elias va entrar a treballar a l’Escola Galileu, un centre de tipus racionalista inspirat en el model de Ferrer i Guàrdia, però el curs escolar següent va ser invitat pel Sindicat Tèxtil de la CNT a treballar a l’escola que patrocinava el sindicat, inaugurada el 1918 amb el nom de La Constància, tot i que era coneguda popularment com La Farigola, atès que anteriorment al mateix lloc hi havia un herbolari; des de 1922, el centre passarà a dir-se Escola Natura. Allà Puig i Elias va treballar amb pedagogs brillants com Alberola, Barthe, Torres Tribó i la que seria la seva muller, Emília Roca. Segons el mateix Puig i Elias, el nom de l’escola feia referència tant a la naturalesa en general com a la pròpia dels infants, que calia respectar i acomboiar.
Malgrat la repressió de l’època del pistolerisme patronal i l’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera, l’Escola Natura dirigida per Puig i Elias va continuar sempre oberta tot i la il·legalització de la CNT, a vegades aixoplugant alumnat de centres que havien estat tancats, i passant –això sí– diverses dificultats econòmiques. Cal assenyalar la intel·ligència mostrada en la seva gestió, i que tot i seguir millor que ningú altre els postulats de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia les activitats es feien sense estridències. No obstant això, a les darreries de la dictadura, l’any 1929, va ser detingut sense que en quedin clares les causes; la caiguda de Primo de Rivera, però, ben aviat li va permetre tornar a l’escola.
En aquest període el centre elabora un butlletí, Floreal, amb la col·laboració d’alumnes i mestres, però també de dibuixants i intel·lectuals externs. Puig i Elias també va col·laborar en la creació d’altres publicacions especialitzades, com Ètica o Iniciales, va fer propaganda d’una variant de la llengua internacional esperanto i va crear un Institut Filològic per a l’Aprenentatge de les Llengües. Aprofitant una propietat familiar, cada estiu una seixantena d’alumnes passaven dos mesos de colònies a l’estiu a prop de Rialb.
Poc abans del cop d’Estat feixista, el maig de 1936 Puig i Elias participarà en el Congrés de Saragossa de la CNT, on es dissenya a grans trets la nova societat comunista llibertària
A part de puntuals dificultats arran de la vaga general de Saragossa o dels fets del 6 d’octubre de 1934, l’escola i la resta d’activitats van funcionar perfectament. Durant aquest període, a més, es van obrir noves escoles racionalistes gairebé a tots els barris de Barcelona i en molts indrets de Catalunya.
Poc abans del cop d’Estat feixista, el maig de 1936 Puig i Elias participarà en el Congrés de Saragossa de la CNT, on es dissenya a grans trets la nova societat comunista llibertària. En esclatar el cop a Barcelona el 19 de juliol, com molts altres companys mestres, Puig i Elias agafa un fusell i se situa en una barricada per oposar-se a l’aixecament feixista. El lluitador revolucionari Durruti, en reconèixer la inequívoca figura de Joan Puig i Elias, alt, prim i amb una barba característica, es va dirigir cap a ell i li va demanar que abandonés la lluita amb l’argument que hi havia molts companys que podien lluitar però molts menys que poguessin fer de mestres, així que valia més que marxés i que no posés en risc la seva vida per poder continuar amb la seva tasca d’ensenyar.
Aturat el cop d’Estat a Catalunya, la vida política i econòmica va restar a les mans de les forces obreres, especialment anarcosindicalistes, que varen crear tota una sèrie de nous organismes mentre col·lectivitzaven indústries i empreses de tot tipus. Un d’aquests nous ens va ser el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), del qual Joan Puig i Elias va ser nomenat president.
Els objectius bàsics del CENU eren organitzar un nou sistema escolar públic i universal amb inspiració racionalista en què qualsevol alumne amb aptituds pogués arribar des de l’ensenyament primari als estudis superiors professionals o universitaris (Universitat Oberta, Universitat Autònoma), coordinar els esforços d’ajuntaments, sindicats i Estat en el marc educatiu, i gestionar tots els recursos educatius i culturals del país. El Consell estava integrat per quatre representants de la CNT, quatre de la UGT i quatre proposats per la Generalitat.
Malgrat que la revolució va haver de respondre a una guerra desigual, un any després l’escolarització de nens i nenes s’havia doblat en nombre, i també s’havia avançat en l’alfabetització d’adults; a més, a causa de la guerra l’escola havia de respondre a qüestions d’higiene, alimentació i habitatge. En els darrers temps republicans, el CENU va anar perdent influència progressivament, i es va convertir en un organisme consultiu i informatiu essencialment pedagògic. Algunes de les seves aportacions més destacables van ser la coeducació, l’escolarització de 0 a 3 anys, l’educació fins als 12 anys en la llengua de l’alumne i en català durant la resta de l’escolarització, o la incorporació de professionals de la medicina i el treball social als centres educatius.
Poc abans del cop d’Estat feixista, el maig de 1936 Puig i Elias participarà en el Congrés de Saragossa de la CNT, on es dissenya a grans trets la nova societat comunista llibertària. En esclatar el cop a Barcelona el 19 de juliol, com molts altres companys mestres, Puig i Elias agafa un fusell i se situa en una barricada per oposar-se a l’aixecament feixista. El lluitador revolucionari Durruti, en reconèixer la inequívoca figura de Joan Puig i Elias, alt, prim i amb una barba característica, es va dirigir cap a ell i li va demanar que abandonés la lluita amb l’argument que hi havia molts companys que podien lluitar però molts menys que poguessin fer de mestres, així que valia més que marxés i que no posés en risc la seva vida per poder continuar amb la seva tasca d’ensenyar.
Aturat el cop d’Estat a Catalunya, la vida política i econòmica va restar a les mans de les forces obreres, especialment anarcosindicalistes, que varen crear tota una sèrie de nous organismes mentre col·lectivitzaven indústries i empreses de tot tipus. Un d’aquests nous ens va ser el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), del qual Joan Puig i Elias va ser nomenat president.
Els objectius bàsics del CENU eren organitzar un nou sistema escolar públic i universal amb inspiració racionalista en què qualsevol alumne amb aptituds pogués arribar des de l’ensenyament primari als estudis superiors professionals o universitaris (Universitat Oberta, Universitat Autònoma), coordinar els esforços d’ajuntaments, sindicats i Estat en el marc educatiu, i gestionar tots els recursos educatius i culturals del país. El Consell estava integrat per quatre representants de la CNT, quatre de la UGT i quatre proposats per la Generalitat.
Malgrat que la revolució va haver de respondre a una guerra desigual, un any després l’escolarització de nens i nenes s’havia doblat en nombre, i també s’havia avançat en l’alfabetització d’adults; a més, a causa de la guerra l’escola havia de respondre a qüestions d’higiene, alimentació i habitatge. En els darrers temps republicans, el CENU va anar perdent influència progressivament, i es va convertir en un organisme consultiu i informatiu essencialment pedagògic. Algunes de les seves aportacions més destacables van ser la coeducació, l’escolarització de 0 a 3 anys, l’educació fins als 12 anys en la llengua de l’alumne i en català durant la resta de l’escolarització, o la incorporació de professionals de la medicina i el treball social als centres educatius.
Més enllà de 1945, no sentint-se prou útil en el camp de l’educació, va marxar
A més de la seva feina al CENU, Joan Puig i Elias va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1936), i després dels Fets de Maig de 1937 va ser nomenat secretari d’Instrucció Pública de la República. Arran de la desfeta de 1939 va passar a França, i després de ser reclòs en diferents camps de concentració va lluitar amb la resistència contra el nazisme.
Més enllà de 1945, no sentint-se prou útil en el camp de l’educació, va marxar –probablement devia ser maçó, ja que ells controlaven l’accés d'exiliats al continent americà–, a Veneçuela primer i al Brasil, on ja residia el seu fill Floreal, el 1952. Al nou país els seus projectes no van acabar de reeixir; a més, a Porto Alegre hi havia un fort contingent d’espanyols franquistes que sabotejaven les seves iniciatives, i que fins i tot poc després de la seva mort, aprofitant les obres per derrocar una part del cementiri espanyol, van llençar les seves restes a la fossa comuna.
Per cert, a Sallent se li va retre un homenatge l’any 2008, però la placa commemorativa situada a la biblioteca diu: «Joan Puig i Elias. Pedagog universitari». Es tracta d’ocultar la realitat del personatge encara avui...
Per cert, a Sallent se li va retre un homenatge l’any 2008, però la placa commemorativa situada a la biblioteca diu: «Joan Puig i Elias. Pedagog universitari». Es tracta d’ocultar la realitat del personatge encara avui...
* Valeria Giacomono. Joan Puig i Elías. Anarquismo, pedagogía y coherencia. Barcelona: Editorial Descontrol, 2017.
Marcel·lí Reyes
Professor de filosofia retirat. Psicopedagog i diplomat en Antropologia per la UB
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada