Joan Puig i Elias: un llibre per lluitar contra l’oblit

Han hagut de passar dècades per rescatar d’un oblit pràcticament absolut la figura del mestre racionalista sallentí Joan Puig i Elias (Sallent 1898 – Porto Alegre 1972), i això s’ha aconseguit per la dedicació d’una estudiosa italiana, Valeria Giacomoni,* que gràcies a una beca de doctorat va descobrir a Barcelona la seva petja social i pedagògica. 

Desgraciadament, al nostre país, especialment per a les institucions, Puig i Elias és poc més que una referència a peu de pàgina, sovint boirosament anotada, de la nostra història pedagògica. Fou el més important seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia tant des del punt de vista teòric com en la seva pràctica docent. Alhora, va ser un militant anarcosindicalista que sempre va buscar la coherència entre el seu pensament, el seu activisme social i la seva feina a l’escola, una d’aquelles persones que volen mostrar-se com un model a seguir.

Ell mateix fou alumne del Centro de Instrucción Popular Sallentino, inaugurat l’any 1882 pel mestre maçó José López Montenegro, membre i propagandista de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que va obrir també una biblioteca popular a Sallent. Els seus pares eren pagesos d’ideologia republicana, i un dels seus avis fou un reconegut federalista. 

La seva família el va encoratjar a seguir la seva vocació, de manera que va anar a estudiar magisteri a l’Escola Normal de Barcelona i va aconseguir la seva titulació com a mestre de primera ensenyança l’any 1919. Cal significar que entre 1914 i 1919 va ser el secretari de la Federación Universitaria de Alumnos Libre Pensadores, i que des de 1918 estava associat també a la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Va participar en el Congrés de Sants del 28 de juny a l’1 de juliol de 1918, i encara que no ens consta la seva participació cal assenyalar que pel novembre del mateix any se celebrà a Barcelona una Conferència Anarquista, en la qual –com ja s’havia fet al Congrés de Sants– a més de qüestions d’organització i de tàctiques es va apostar clarament per impulsar un ensenyament racionalista des del moviment llibertari. Amb aquest objectiu es demanava a sindicats, associacions i ateneus que aportessin diners i cedissin o compartissin locals amb les escoles per garantir-ne el sosteniment. Al mateix temps, s’encarregava als sindicats i als seus comitès la contractació d’un professorat lliure i apte.

Immediatament després d’acabar la carrera, Puig i Elias va entrar a treballar a l’Escola Galileu, un centre de tipus racionalista inspirat en el model de Ferrer i Guàrdia, però el curs escolar següent va ser invitat pel Sindicat Tèxtil de la CNT a treballar a l’escola que patrocinava el sindicat, inaugurada el 1918 amb el nom de La Constància, tot i que era coneguda popularment com La Farigola, atès que anteriorment al mateix lloc hi havia un herbolari; des de 1922, el centre passarà a dir-se Escola Natura. Allà Puig i Elias va treballar amb pedagogs brillants com Alberola, Barthe, Torres Tribó i la que seria la seva muller, Emília Roca. Segons el mateix Puig i Elias, el nom de l’escola feia referència tant a la naturalesa en general com a la pròpia dels infants, que calia respectar i acomboiar.

Malgrat la repressió de l’època del pistolerisme patronal i l’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera, l’Escola Natura dirigida per Puig i Elias va continuar sempre oberta tot i la il·legalització de la CNT, a vegades aixoplugant alumnat de centres que havien estat tancats, i passant –això sí– diverses dificultats econòmiques. Cal assenyalar la intel·ligència mostrada en la seva gestió, i que tot i seguir millor que ningú altre els postulats de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia les activitats es feien sense estridències. No obstant això, a les darreries de la dictadura, l’any 1929, va ser detingut sense que en quedin clares les causes; la caiguda de Primo de Rivera, però, ben aviat li va permetre tornar a l’escola.

En aquest període el centre elabora un butlletí, Floreal, amb la col·laboració d’alumnes i mestres, però també de dibuixants i intel·lectuals externs. Puig i Elias també va col·laborar en la creació d’altres publicacions especialitzades, com Ètica o Iniciales, va fer propaganda d’una variant de la llengua internacional esperanto i va crear un Institut Filològic per a l’Aprenentatge de les Llengües. Aprofitant una propietat familiar, cada estiu una seixantena d’alumnes passaven dos mesos de colònies a l’estiu a prop de Rialb.

Poc abans del cop d’Estat feixista, el maig de 1936 Puig i Elias participarà en el Congrés de Saragossa de la CNT, on es dissenya a grans trets la nova societat comunista llibertària

A part de puntuals dificultats arran de la vaga general de Saragossa o dels fets del 6 d’octubre de 1934, l’escola i la resta d’activitats van funcionar perfectament. Durant aquest període, a més, es van obrir noves escoles racionalistes gairebé a tots els barris de Barcelona i en molts indrets de Catalunya.

Poc abans del cop d’Estat feixista, el maig de 1936 Puig i Elias participarà en el Congrés de Saragossa de la CNT, on es dissenya a grans trets la nova societat comunista llibertària. En esclatar el cop a Barcelona el 19 de juliol, com molts altres companys mestres, Puig i Elias agafa un fusell i se situa en una barricada per oposar-se a l’aixecament feixista. El lluitador revolucionari Durruti, en reconèixer la inequívoca figura de Joan Puig i Elias, alt, prim i amb una barba característica, es va dirigir cap a ell i li va demanar que abandonés la lluita amb l’argument que hi havia molts companys que podien lluitar però molts menys que poguessin fer de mestres, així que valia més que marxés i que no posés en risc la seva vida per poder continuar amb la seva tasca d’ensenyar.

Aturat el cop d’Estat a Catalunya, la vida política i econòmica va restar a les mans de les forces obreres, especialment anarcosindicalistes, que varen crear tota una sèrie de nous organismes mentre col·lectivitzaven indústries i empreses de tot tipus. Un d’aquests nous ens va ser el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), del qual Joan Puig i Elias va ser nomenat president.

Els objectius bàsics del CENU eren organitzar un nou sistema escolar públic i universal amb inspiració racionalista en què qualsevol alumne amb aptituds pogués arribar des de l’ensenyament primari als estudis superiors professionals o universitaris (Universitat Oberta, Universitat Autònoma), coordinar els esforços d’ajuntaments, sindicats i Estat en el marc educatiu, i gestionar tots els recursos educatius i culturals del país. El Consell estava integrat per quatre representants de la CNT, quatre de la UGT i quatre proposats per la Generalitat.

Malgrat que la revolució va haver de respondre a una guerra desigual, un any després l’escolarització de nens i nenes s’havia doblat en nombre, i també s’havia avançat en l’alfabetització d’adults; a més, a causa de la guerra l’escola havia de respondre a qüestions d’higiene, alimentació i habitatge. En els darrers temps republicans, el CENU va anar perdent influència progressivament, i es va convertir en un organisme consultiu i informatiu essencialment pedagògic. Algunes de les seves aportacions més destacables van ser la coeducació, l’escolarització de 0 a 3 anys, l’educació fins als 12 anys en la llengua de l’alumne i en català durant la resta de l’escolarització, o la incorporació de professionals de la medicina i el treball social als centres educatius.

Més enllà de 1945, no sentint-se prou útil en el camp de l’educació, va marxar

A més de la seva feina al CENU, Joan Puig i Elias va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1936), i després dels Fets de Maig de 1937 va ser nomenat secretari d’Instrucció Pública de la República. Arran de la desfeta de 1939 va passar a França, i després de ser reclòs en diferents camps de concentració va lluitar amb la resistència contra el nazisme. 

Més enllà de 1945, no sentint-se prou útil en el camp de l’educació, va marxar –probablement devia ser maçó, ja que ells controlaven l’accés d'exiliats al continent americà–, a Veneçuela primer i al Brasil, on ja residia el seu fill Floreal, el 1952. Al nou país els seus projectes no van acabar de reeixir; a més, a Porto Alegre hi havia un fort contingent d’espanyols franquistes que sabotejaven les seves iniciatives, i que fins i tot poc després de la seva mort, aprofitant les obres per derrocar una part del cementiri espanyol, van llençar les seves restes a la fossa comuna.

Per cert, a Sallent se li va retre un homenatge l’any 2008, però la placa commemorativa situada a la biblioteca diu: «Joan Puig i Elias. Pedagog universitari». Es tracta d’ocultar la realitat del personatge encara avui...

* Valeria Giacomono. Joan Puig i Elías. Anarquismo, pedagogía y coherencia. Barcelona: Editorial Descontrol, 2017.

Marcel·lí Reyes 

Professor de filosofia retirat. Psicopedagog i diplomat en Antropologia per la UB

De l’ origen de la idea de museu universal a la creació dels museus nacionals

En la meva darrera visita a la ciutat de Roma d’aquest mateix any, vaig poder visitar una exposició que esgotava els seus darrers dies. Situada en l’espai de les Escuderies del Quirinal titulada: «El museu universal del somni de Napoleó a Canova.»  

L’exposició mostrava una sèrie de quadres i escultures que havien anat i tornat de França ara fa dos-cents anys, també  feia una apel·lació a l’aniversari fonamental, que arrancant a l’Itàlia de 1816 es va estendre a molts altres països d’Europa, després de la derrota napoleònica a Waterloo, va ser imitada també en altres continents més tard. Aquesta fita important en la història de la cultura i de la civilització urbana, avui qüestionable, està en l’origen i constitució dels museus i galeries d’art públiques a tot el món.

L’any 1816 retornen a Roma obres mestres d’art i peces arqueològiques de gran valor  requisades a l’Estat Pontifici pels soldats francesos. Aquest episodi va ser precedit i seguit pel retorn i recuperació de moltes més obres artístiques procedents de molts llocs i poders ubicats a la península itàlica. Entre les quals més de cinc centes pintures de grans artistes que, entre els anys 1796 i 1814 al llarg de diferents campanyes militars havien estat robades de palaus, residències nobiliàries i esglésies i transportades a França.

La França primer republicana i després imperial va acariciar la idea il·lustrada d’aproximar l’art al poble, arrancant-lo de les mans privades d'aristòcrates, reis i eclesiàstics, per passar després a la noció napoleònica fent que una amplia selecció de l’Art del món sencer  podria ser vist pels francesos en una mena de Museu Universal, que mostraria peces des de l’antic Egipte, la Grècia clàssica, Roma  fins arribar a les millors expressions de l’Art contemporani. 

Aquests materials anaven a Paris, on eren seleccionats i valorats pels experts. Cal dir que pel camí molts dels generals i mariscals desviaven aquestes peces cap els seus dominis o les venien abans de poder ser catalogades. Després, les millors anaven destinades al Louvre, o museu Napoleó -durant l’ imperi- després es pretenia crear tota una xarxa més específica de museus territorials dels quals es van arribar a inaugurar-ne ben pocs, el de Lió va ser un d’ells. 

Això va implicar més pèrdues i danys ja que moltes obres van estar tot un seguit d’anys dipositades en llocs precaris i de qualsevol manera. Cal afegir a les caravanes militars de carros tirats per cavalls i bous que travessaven Europa amb destinació a França, la quantitat encara més gran de peces artístiques de monestirs i convents que en ser suprimides les ordres religioses pels fenòmens revolucionaris també havien estat expropiades, generat també multitud de viatges i dipòsits d’obres d’art interns i entre països.

Al caure el règim napoleònic en el cas de la península italiana ,encara dividida en múltiples estats,  es va generar un ampli i general debat sobre el destí de milers d’objectes artístics i sobre el seu valor i sentit, a més quan algunes ordres, poders polítics  o grans famílies no serien restablertes. 

D’aquesta situació de manera pràcticament immediata es van crear museus com la Pinacoteca de Brera, la Galeria de Venècia, la Pinacoteca de Bolonya, etc. , s’estenia al mateix temps  la idea de la sala pública d’exposicions i de la propietat pública de les grans obres d’art. Aquest fet s’anà produint també  a la resta de països europeus,  que a més van aprofitar les idees museístiques dels experts del  Louvre amb el seu aparell crític i de catalogació, però també l’ideològic, pel  qual l’art és vist com un element d’instrucció pública i d’orgull nacional. 

Com en tantes altres coses a l’Estat espanyol la solució escollida va ser ben diferent, així  a la derrota definitiva de   l’Imperi francès es produí el retorn d’obres d’art però aquestes van ser entregades als propietaris privats de la classe dominant i a l' Església ,fins i tot aquelles que era difícil atribuir-ne l’origen o propietat, també les de fugits o perseguits afrancesats o d’altres exiliats. Per la qual cosa quan amb anys de retard es van començar a constituir els primers museus nacionals espanyols (*) una part  considerable del patrimoni havia desaparegut per defectes de custodia, per vendes i cessions sense control etc. etc. També la busca d’una interpretació artística que veu en l’art un llenguatge civilitzador comú va ser substituïda per una visió ideològica al servei del poder institucional monàrquic i eclesial.

(*) Sí bé el Museu del Prado es constitueix el 1819, significa la cessió d’ obres de la a Pinacoteca Reial per tal que sigui exposada al poble. Tot i que avui forma part del Patrimonio Nacional encara manté una direcció i gestió privada. El primer museu nacional espanyol homologable als constituïts a Europa , va ser-ho   l’any 1867, per tant cinquanta un anys més tard que els italians, fou el Museo Arqueológico Nacional.

Marcel·lí Reyes

Professor de filosofia retirat. Psicopedagog i diplomat en Antropologia per la UB