En record a Irene Balaguer

Les paraules que M. Assumpta Baig va pronunciar en record d'Irene Balaguer, al seu funeral, el 30 de desembre de 2018. 

Pensem que si ara fos aquí ella hauria entrat sense fer soroll, silenciosament, i ens miraria amb un somriure de satisfacció o amb cara de murri, imagineu-la com vulgueu, i ens deixaria anar: 

Què feu aquí?, esteu perdent el temps. Doncs no Irene, estem aquí familiars i amics per expressar-nos el dolor i la tristesa que tenim per la teva absència. 

Els comiats són individuals però també ho hem de fer col·lectivament. Dijous a la matinada ens vas deixar, i al llevar-nos ens vam trobar la no volguda notícia en el WhatsApp i, amb aquest aparells tan moderns, resulta que ens ho deies tu mateixa. 

La Irene en el pròleg del llibre “Vint mestres i pedagogues catalanes del segle XX “editat l’any 2015 amb motiu del 50è. aniversari de la fundació de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, avui Associació de mestres.  

Ens diu: “Som pocs els de la generació de la postguerra que vàrem tenir la immensa sort de tenir una escola democràtica.

A Barcelona, la bondat i l’habilitat d’Artur Martorell van fer possible aquesta situació excepcional. A les set escoles municipals hi va aplegar mestres de la República, que amb la discreció i a l’empara de l’Ajuntament varen seguir fent escola activa-la que vaig poder gaudir es deia Escola Municipal de Formació Domèstica, un nom 

que recorda la lluita a favor de l’emancipació de les dones que tant va caracteritzar Rosa Sensat”.

En aquelles escoles ens diu “tot hi era lluminós i alegre, la bellesa ens acompanyava, el que era important era raonar i argumentar i l’activitat responsable hi era present només d’entrar-hi, tothom tenia un càrrec al servei de la comunitat, eren obertes a l’entorn natural i cultural”.

Tal com descriu l’escola de la seva infantesa, i que moltes l’hauríem volgut tenir, de ben segur que hi va forjar la seva sensibilitat per les coses ben fetes, acabades, polides..., la sensibilitat per la qualitat de l’educació i la democràcia, tal com ens diu el pedagog francès Philippe Meireu “L’escola no és només una institució de  la democràcia, sinó també la condició de possibilitat”.

I de la mà de la Marta Mata, neix la sensibilitat i treball per l’educació dels més petits, perquè els infants no hagin d’estar en guarderies, sinó amb institucions que eduquin, en escoles bressol vam anomenar-les a Catalunya; 

I continues aquesta feina per l'educació dels 0 als 3 anys, perquè sigui un dret i és contempli com educació a Espanya, a Europa i des de la revista Infància ho fa a Amèrica llatina. Ara els estudis ja asseguren la importància de l'educació en aquests primers anys de vida. 

Les teves amigues de la "lati" ens han fet arribar aquest text:

"Irene querida... 

Nos faltan las palabras para nombrarte, dar cuenta de tu historia, tu mirada, compromiso y presencia.

Nos faltan las palabras, para reconocer la magnitud del camino compartido. Desde el 2005 cuando, junto con Ofelia y Lica imaginaron nuestra revista Infancias Latinoamericanas.

Nos faltan las palabras para rodear tu ausencia e intentar retenerte aquí; a la distancia, a miles de kilómetros, a sabiendas que nuestros cruces ya son puente, y como dice Cortázar ya hemos puesto el piano y lo hemos cruzado.

Irene querida, maestra de maestras, educadora de infancias sin fronteras, compañera de nuestra tierra latinoamericana, siempre pendiente de nuestros dolores, de nuestras frágiles democracias y sus efectos en la vida de nuestras niñeces.

Irene querida, siempre atenta y solidaria, apuntando nuestro trabajo y defensa de la educación y la infancia, impulsando las voces sin voz, la escritura tantas veces olvidada. 

Irene querida, desde San Cristóbal de las Casas hasta Ushuaia, desde Montevideo a Valparaíso, desde Quito a Asunción, desde la Habana a San Pablo, desde el Distrito Federal hasta la Antártida, desde Lima a Belén, de Bogotá a Buenos Aires, en cada punto, mantendremos tu fuego encendido, multiplicaremos las estrellas en tu nombre hasta los lugares más apartados, donde los derechos de la infancia sean negados. 

Y, nombraremos la educación infantil como apuesta y herencia.

Desde estas tierras, desde este colectivo de Infancias Latinoamericanas enviamos con una infinita tristeza, nuestro profundo afecto a la querida Asociación de Mestres Rosa Sensat, a los familiares, y a todos/as y cada uno/a de los/as que han compartido la trayectoria de Irene en algún momento de su vida.

La honraremos cada día sosteniendo su legado."    

La Irene va ser una persona de conviccions clares, definides que defensava amb convenciment i rigor, ho feia igual al carrer, a l’associació, amb els amics, en el partit socialista..., parlava sempre clar i amb contundència, a voltes, punyent. 

La Irene era una lluitadora constant, infatigable, que juntament amb moltes altres persones, que avui esteu aquí i/o estan a Espanya, Europa i Amèrica podem dir que en educació si bé s’ha fet molt, queda encara molt més a fer. No podem baixar la guàrdia, no sols hem de resistir, cal mantenir el compromís i seguir treballant i lluitant perquè l’escola de tots els infants i joves els ajudi a ser ciutadans responsables i compromesos en el futur.

I per acabar retorno al  pròleg del llibre “Vint mestres i pedagogues catalanes del segle XX”, en el que ella mateixa hi va escriure, des de Menorca:

“Calma, placidesa, serenitat, tranquil·litat, descans és el que a alguns els donen les vacances: poder badar, mirar i veure el que esdevé cada dia, cada mes, cada any i que, en altres moments, no tens temps de veure. Frívol? Potser sí, però extraordinari!”. 

En Joan Soler, en les seves paraules de còndol ens hi afegia: 

Ara que el seu temps ja té una dimensió diferent al nostre, des d’algun lloc, la Irene gaudeix de la calma, placidesa, serenitat, tranquil·litat i descans per mirar-nos i ser testimoni del que esdevindrà cada dia. Esperem que, encara que sigui de tant en tant, també ens orienti.  Amics i amigues no la podem defraudar. 

Ara m’agradaria creure que no hi ets perquè has sortit a fumar, com ens feies tants cops, durant les reunions, però la realitat és dura.

ADEU IRENE!

CANT de la cançó de bressol

"el NON I …" que la mare cantava a tots els infants per poder agafar el son... era infalible. Aquests dies que no podia dormir  l'ha demanat molt.

M Assumpta Baig Torras

30 desembre 2018

Ajudar a pensar

Debatent en grups sobre el Tema General de l'Escola d'Estiu de Rosa Sensat 2018

Acabem un curs acadèmic marcat per esdeveniments polítics que han originat una polèmica especial o extraordinària en el dia a dia de les escoles i instituts respecte a si la tensió que es vivia al carrer i a les cases s’havia de tractar a les classes.

En aquest context social no és estrany que el Tema General de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat d’enguany hagi estat «Educar per comprendre el món de manera crítica», ja que un dels principis fonamentals del moviment de l’Escola Nova és que «l’escola ha d’estar oberta a l’exterior i integrar el subjecte a la vida social».

La mestra Rosa Sensat, en el llibre Vers una nova escola, diu en el capítol VI, «La vida a l’escola», que el seu interès sempre havia estat que l’escola no s’assemblés al significat usual del vocable, en el sentit del lloc on es reben i s’aprenen lliçons, sinó que «volíem que fos el lloc on s’aprengués a viure i a gaudir de la vida en consonància amb el desenvolupament normal de les forces i facultats del nen».

Com a exemple ens narra les trifulgues dels infants amb els tramvies per poder arribar a l’escola, i acaba afirmant que en aquells episodis moltes vegades la raó la tenien les criatures, i es preguntava: «Què importa que passin maldecaps?», per concloure: «Així es familiaritzaven amb la incomprensió i la injustícia, així es trempava el seu esperit al contacte dels xocs del món, així es feien llestos i desperts, així afinaven els sentits i s’estimulava l’enginy per tal d’evitar perills, així adquirien presència d’esperit per reclamar els seus drets i així aprenien el govern de si mateixos, que és la base de la responsabilitat.»

Si al principi del segle XX s’aprofitava l’anada i vinguda de les nenes de casa a l’escola per treballar amb fets reals i/o experimentats per crear una consciència crítica, al segle XXI, en plena era digital, de les comunicacions, molts i ben diferents són els temes que se’ns presenten a classe per reflexionar, debatre i crear criteri personal i col·lectiu.

El meu dubte és si aquest treball de conversa, de lliure expressió de criteris, de respecte per tothom, és possible amb resultats positius en una escola tradicional, autoritària i jeràrquica i amb mestres o professors que imparteixen lliçons des del seu saber sense escoltar ni valorar el que infants i joves porten en la seva motxilla personal.

Personalment, tinc el convenciment que per ajudar a formar persones amb criteri propi es necessiten escoles que coneguin els principis fonamentals del moviment d’Escola Nova i que es plantegin canvis significatius en l’educació amb mètodes pedagògics que prioritzin el pensament, la imaginació i afavoreixin l’actitud crítica.

Philippe Meirieu a les Rambles de Barcelona. Foto Albert Bertran (El Periódico)

Philippe Meirieu ens aconsella que per acompanyar els infants i joves cap a la seva responsabilitat de ciutadans de dret, de comprendre el món on viuen i de fer-hi el seu paper és necessari que al llarg de la seva educació se’ls presentin ocasions per decidir i espais de llibertat per treballar la capacitat d’expressar-se de manera autònoma, independentment de la pressió del col·lectiu, per ajudar a formar la seva voluntat i a modelar la seva decisió de comprometre’s al servei del bé comú per tal d’assumir progressivament la responsabilitat dels seus propis actes.

Per algunes persones treballar amb fets reals és fer política, i per elles a l’escola sols s’han d’aprendre coneixements, sense prendre consciència que elles també fan política encara que ens diguin que per por o temença no tracten determinats temes. I no fer res també és política. D’aquí la polèmica, el dubte i els malentesos. Consegüentment, les conclusions d’aquesta Escola d’Estiu 2018 són que l’educació no és neutral.

Si l’educació és política, el que necessitem els mestres i educadors és la formació necessària, i el coratge personal, per saber treballar amb infants i joves per ajudar-los a trobar la informació necessària, aprendre a analitzar-la i a elaborar el seu propi criteri. Resumint, AJUDAR A PENSAR.

M Assumpta Baig Torras
Presidenta de la Fundació 
Marta Mata

No a l'adoctrinament

Aquests dies, que es parla sovint d’adoctrinament a les escoles,  he tingut al cap en moltes ocasions una frase de Marta Mata que sempre m’ha impactat: «Penso que és bo que els nens sàpiguen que els seus mestres són tan normals que fins i tot tenen la seva opció política –i/o religiosa– (segons el cas). I que són tan mestres que no la inculquen.» Aquesta cita és del llibre Diàlegs a Barcelona, número 19, d’una conversa entre Marta Mata i Pilar Benejam transcrita per X. Febrés, l’any 1987.

Marta Mata l'any 2005

En aquest llibre la frase consta al capítol IV, titulat «La marginació del moviment de reforma pedagògica per part de la Generalitat». La conversa gira entorn de dos eixos: la reforma de l’ensenyament a través de la política activa i  la llengua i les xarxes escolars.

Un altre paràgraf, del mateix llibre i capítol, ens diu: «Precisament, l’únic èxit polític que hem pogut tenir les esquerres en aquest camp després de dos anys de discussió de la Llei de normalització lingüística és que no s’arribessin a implantar dues xarxes escolars, que els nens no fossin separats per qüestió de la llengua i que el català s’introduís progressivament a la totalitat d’escoles, alhora que tots els nens haguessin de dominar les dues llengües en concloure el cicle escolar.»

«La frase que ha presidit la  nostra acció és “NO SEPAREM ELS NENS”. La va pronunciar Alexandre Galí el 26 de juliol de 1966 a la segona conferència durant la primera Escola d’Estiu de Rosa Sensat.» Malauradament, és d’una gran vigència, i de nou hem de reivindicar el «No separem els nens» i cridar ben fort perquè el vent la faci arribar arreu de Catalunya i de l’Estat espanyol.

«Els mestres són tan normals», és a dir, diversos, plurals, com ho és la mateixa societat

Retornant a la frase de Marta Marta, ens diu que «els mestres són tan normals», és a dir, diversos, plurals, com ho és la mateixa societat, però també són professionals, coneixedors dels drets de l’infant, respectuosos, responsables... potencien l’esperit crític per mitjà del raonament, en comptes d’inculcar-los un punt de vista extern, de l’educador o d’altri. I, sortosament, la majoria de les persones que ens dediquem al bonic ofici d’educar hi posem tota la voluntat per aconseguir  infants lliures, que no són infants que fan el que volen, sinó infants que tenen criteri per saber què és el que cal fer.

Aquests dies es polemitza si hi ha escoles i/o mestres o professors que adoctrinen, i possiblement alguns n’hi deu haver, però una minoria mai ha de permetre una generalització en un col·lectiu tan gran com el dels mestres i professors, educadors del lleure... que diàriament treballem perquè infants i joves esdevinguin ciutadans i ciutadanes cívics i responsables individualment i col·lectivament dels afers públics.

Per combatre l’adoctrinament i el dogmatisme necessitem prioritzar el diàleg, la confrontació d’idees, la relativització de la veritat... posant en relleu les paraules que utilitzem, ja que en la societat del Whatsapp, en la qual estem, anem simplificant tant el missatge que això permet anar-lo repetint sense un pensament i un raonament que el sustenti. Aquest és un perill real amb què es troba el pensament crític, i és a un pas de l’adoctrinament, que no volem ni desitgem.

Assumpta Baig 

Presidenta de la Fundació Marta Mata

Educació per als més petits en escoles bressol

Portada de la revista Infància 156. Foto: Gorka Goitia

Cal reivindicar i exigir que les administracions inverteixin en educació infantil amb unes escoles dignes, uns mestres preparats, i unes ràtios que permetin als infants desenvolupar al màxim la seva personalitat, el seu talent i la seva capacitat mental i física.

Darrerament, es torna a parlar amb insistència de si l’educació dels més petits (de 0 a 3 anys) ha de ser a casa o a l’escola, debat o polèmica que es va repetint cíclicament. Vull mostrar la meva preocupació perquè en alguna d’aquestes darreres aportacions, que he llegit a la premsa, s’hi pot entreveure una demanda de xec escolar. Uns i altres volen donar al debat un vernís d’innovació i de progressisme, i, dit sigui amb gran respecte, respon a polítiques que ja vam debatre als anys vuitanta del segle passat, i hi vam tornar al Parlament de Catalunya el mes de juny dels anys 2000 i 2004.

Just a l’inici de la democràcia –l’any 1979– la diputada Marta Mata va presentar una proposició no de llei al Congrés dels Diputats defensant la necessitat d’una bona educació per als infants els sis primers anys de vida, i l’any 1982 hi va tornar al Parlament de Catalunya, amb una proposició de llei sobre l’educació dels infants fins als 3 anys.

Marta Mata: «el més important és l’ajut al desenvolupament de la personalitat de l’infant»

En les seves paraules: «La proposició pretén, en primer lloc, definir i deixar ben clara la prioritat educativa de tota institució dedicada a l’infant, com més petit més educativa, perquè el més important és l’ajut al desenvolupament de la personalitat de l’infant.»

En aquell moment, l’atenció als més petits estava repartida en tres departaments: el de Serveis Socials, que s’ocupava de la part assistencial; el de Treball, i el de Sanitat. En cap cas incloïa el d’Ensenyament o Educació. Marta Mata va ser la primera que va demanar que calia canviar-ho, però va costar anys aconseguir-ho.

L’escola bressol apareix en la proposició «com el que és tota escola; no és alternativa a la família, sinó que col·labora unes hores del dia amb la família en l’educació de l’infant, oferint un espai, unes activitats, una seguretat, un afecte, uns companys, un seguiment, una orientació, i tot plegat concebut amb el major rigor professional possible avui dia».

I continua: «L’escola bressol no és obligatòria, no pot ser-ho, perquè en la seva tasca la col·laboració amb els pares és tan essencial que només funciona quan és volguda; en canvi, considerem obligació de l’Administració oferir el servei d’escola bressol, de tal manera que tota la població el pugui conèixer i el pugui assolir quan vulgui.» 

Marta Mata continua dient-nos en la proposició: «Sabem també que caldran molts recursos i, per això, no proposem encara la gratuïtat que desitjaríem, sinó l’esforç de tots fins a aconseguir la xarxa però, principalment, l’esforç de l’Administració en la dedicació de recursos.»

Les seves veus (de la infància) hi són des del naixement i cal escoltar-les. I, des de ben petits

En ple segle XXI, són encara poques les persones que creuen que els fons que es dediquen a l’educació –i no diguem la dels més petits– són una inversió de futur i no una despesa.

Avui, 2017, el ritme de vida que portem pares i mares, treballant fora de casa, i sovint fora del lloc de residència, amb els pisos petits i els nuclis familiars més reduïts que fa uns anys, fa que les escoles bressol i les llars o jardins d’infants siguin encara més necessàries, amb mestres rigorosament formats per educar els infants. 

Sortosament, gràcies als avenços pedagògics, als estudis psicològics i al treball de persones com Marta Mata i altres pedagogs, la imatge de la cura dels infants ha canviat positivament: ara es considera l’infant un ésser actiu, amb innombrables potencialitats, com ara la plasticitat, les ganes de créixer, la curiositat, la capacitat de sorprendre’s i un enorme desig de relacionar-se i de comunicar-se amb els altres, «parlant» a les persones adultes a través d’accions i reaccions. Les seves veus hi són des del naixement i cal escoltar-les. I, des de ben petits, cal deixar-los explorar, descobrir l’ambient, cercar noves sensacions, reconèixer les coses de cada dia i valorar-les, i encoratjar-los a fer-ho.

El paper de l’adult que té a càrrec l’infant és donar-li seguretat i suport. Les persones que treballen en l’educació dels nens i les nenes més petits han de seguir i acompanyar els infants –lluny de seguir programes i complir-los– i compartir aquesta missió amb la família, per anar construint junts el camí que permeti a l’infant desenvolupar-se com a persona: cadascú, diferent de l’altre. 

Si creiem que l’educació és una responsabilitat de tota la societat (o la tribu) i que ha de tenir com a objectiu combatre desigualtats i treballar per la igualtat d’oportunitats, cal reivindicar i exigir que les administracions inverteixin en educació infantil amb unes escoles dignes, amb uns mestres preparats, amb unes ràtios que permetin un tractament als infants que, com demanen els articles 28 i 29 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, permeti desenvolupar al màxim la seva personalitat, el seu talent i la seva capacitat mental i física.

M. Assumpta Baig
Presidenta de la Fundació Marta Mata