Quan els adolescents ens recorden el seu encant i fan veure que no ens necessiten

El mes de maig, les llibreries acolliran un llibre en el que he condensat, amb lleugeresa lectora, quatre llargues dècades de vida professional adolescent (“ESTIMA’M QUAN MENYS HO MEREIXI... PERQUÈ ÉS QUAN MÉS HO NECESSITO”. Una guia per a pares i mestres d’adolescents ). Un text escrit amb voluntat de relleu, de deixar la “ploma” als joves professionals que venen darrere i poden mirar-se els mons adolescents amb molta més curiositat i proximitat que jo.

He escrit aquest llibre perquè la seva lectura creï més adults apassionats (si més no a estones) per estar al costat dels nois i noies adolescents, sent útils en vides que cada dia ens poden sorprendre. No és un relat sobre nois i noies que volen estar sols sinó́ sobre adolescents que ens necessiten, volen tenir persones adultes al seu costat amb la distancia adequada, flexible i canviant. Però, perquè això sigui possible, hem de tenir present que no els podem educar de qualsevol manera. Recordaré alguns criteris que he resumit a l’epíleg del llibre:

No eduquem perquè madurin sinó perquè siguin adolescents de vides en positiu

En primer lloc, han d’aprendre a ser adolescents i a gestionar la pròpia adolescència.

No ens dediquem a prevenir res. Però̀ quan aprenen a gestionar la felicitat, esdevenim una moderada dosi de principi de realitat. Fem possible que practiquin l’autonomia i que s’equivoquin. Responem a les seves conductes fent que es tornin responsables.
  
No traspassem cap tradició́ sinó que eduquem en valors

Descobrim amb elles i ells que existeixen altres finestres per mirar el món. Tenim cura que descobreixin l’ètica pròpia de l’adolescència, la que pot donar sentit a tot allò̀ que ara han de viure. De passada, les seves adolescències ens haurien de servir per tornar a ser sincers amb nosaltres mateixos (que som experts en la hipocresia i la incoherència).

Per saber com són, tan sols cal obrir els ulls a casa o a classe una estona cada dia. No ens ha d’estranyar que la normalitat activa, de cada dia, dels nostres personatges en obres, sigui dedicar-se a la confrontació́ (especialment amb nosaltres), tenir els iguals com a primera referència, estar entre emocions impredictibles i sentir-se impulsats a tota mena de descobriments. En la seva construcció́ nosaltres posem les bastides i les xarxes però̀ no podem dibuixar els plànols.

Adolescents a Nova Zelanda. Foto: Jaume Funes

No, encara no s’han tornat cínics perquè les seves són unes vides plenes de primeres vegades. Sortosament, són immadurs. En cas contrari, serien conservadors abans d’hora i no tindrien futur en un món en canvi permanent.

No estan bojos (o no podem pensar que ho estiguin), però també s’ho passen malament. La nostra feina hauria de consistir a descobrir els seus malestars, reduir les contradiccions que els provoquen i cercar formes sensates d’ajuda.

No coneixem prou una part significativa de la seva adolescència digital, virtual, en xarxa. Hem de desconnectar les alarmes i pensar com s’educa en contextos en què tot no és presencial, però és igual de real i intens.

La llista de “consells” educatius és molt més llarga (de fet he tingut que escriure tot un extens capítol amb el títol de “Però com s’educa aquests adolescents?”). M’acabo d’adonar, però, que, com a bon adolescent, he escrit tot un seguit de paràgrafs que comencen per «no». Deu ser perquè̀ en sé més sobre el que no cal fer que sobre allò̀ que hem de fer. O potser perquè̀ les formes d’atenció́ en positiu van canviant amb el temps, en una societat accelerada en què majoritàriament ells i elles es belluguen com si no passés res.

Una vegada més he de recordar que ocupar-se dels adolescents suposa fonamentalment tornar a aprendre gramàtica. Saber de nou com es conjuguen els verbs irregulars mirar, veure, observar, escoltar, preguntar. Les mirades, però, han de poder acollir i les preguntes no tenen res a veure amb un interrogatori.

Ara, podreu trobar a les biblioteques un nou manifest adolescent. Si acabeu llegint-lo, vigileu. Esta escrit per seduir-vos a seduir-los. Aconseguir que estigueu disposats a acompanyar vides adolescents.

Jaume Funes
Psicòleg, educador i periodista. És membre de la Junta Rectora de Rosa Sensat.

Una educació que separa nois i noies no és educació

     

Fa poc més d’un mes el Tribunal Suprem acordava considerar que escolaritzar nois i noies de manera separada no és cap segregació que vulneri drets, i que les escoles que ho fan han de rebre els mateixos diners de l’Administració que les escoles que escolaritzen infants de qualsevol sexe i gènere junts. La reacció de la comunitat educativa, fins i tot la innovadora, no ha estat gaire potent, i tot ha quedat per als periòdics debats ideològics. (Per si algú té la temptació de pensar que és qüestió de «les Espanyes», recordo que fa bastants anys que la Generalitat subvenciona els centres que separen exactament igual que els que no ho fan, tot aspirant que un dia o altre aquesta pràctica es consideri acceptable, normalitzadora).

Tan secundari és el tema?

És tan sols una qüestió de polítiques educatives diferents? Crec que no són possibles els matisos. Una educació que voluntàriament separa nois i noies no és educació. És una manera d’educar que vulnera drets dels infants. És una imposició dogmàtica adulta que prescindeix totalment de la perspectiva dels infants i adolescents. La llei educativa que ho permet i les sentències que la defensen no són altra cosa que legalitats adultes. Responen a pretensions dels pares i als poders de l’Església que alguns grups polítics representen. Però ni la llei ni les sentències passarien una anàlisi jurídica rigorosa que es molestés a considerar allò que anomenem «l’interès primordial del menor» (un concepte que invoquem cada vegada que no el volem acomplir). La legalitat és important i garanteix moltes coses, però mai atorga a un fet bondat educativa.

L’escola no pot privar de parts significatives d’humanitat. Per què ho escric amb aquesta contundència? Molt senzill: estic fart de mirar d’arreglar a l’adolescència danys provocats voluntàriament (es podien haver evitat) a la infantesa; estic fart de rebre demandes de «tractament» adolescent quan el que necessiten els nois i noies és ser lliurement adolescents entre adolescents diversos. Un creixement evolutiu equilibrat, un desenvolupament de la pròpia manera de ser, una construcció de la pròpia idiosincràsia, només són possibles si la vida es produeix en una permanent interacció amb la diversitat humana. El valor dels petons es descobreix des que nois i noies s’embruten junts al sorral del pati o exploren un cos infantil per descobrir. Però fins i tot la capacitat d’aprendre a calcular es desenvolupa adequadament si les formes d’aprendre les taules també tenen gènere. La felicitat infantil neix també quan els menuts nois es comparen amb les noies o viceversa.

La segregació socioeconòmica no és acceptable, perquè genera exclusió i priva una part dels infants de significatives experiències educatives. La segregació per sexe no és acceptable, perquè genera éssers privats de parts significatives d’humanitat. L’ésser humà és singular i divers, i pot arribar a ser-ho, pot convertir-se en amic del que no és com ell mateix, en la mesura que conviu en la part més significativa de la seva vida (l’escola ho és) en permanent interacció amb la diversitat, començant pels nois i les noies i, després, descobrint la pluriforme diversitat de gèneres.

El permanent retorn dels dogmes i l’escola del segle passat

El dret condicional dels pares i mares d’educar els fills segons el seu model de vida té uns límits significatius quan tot es mira des de la perspectiva i els drets dels infants. No existeix el dret d’adoctrinar i classificar d’acord amb els nostres dogmes adults. Per què els volen tenir separats? Perquè tenen un dogma sobre la sexualitat que no volen que cap experiència quotidiana demostri que és discutible o només una de les opcions possibles. Però no existeix veritable educació si allò que un aprèn no pot posar-se en crisi algun dia i assumir-ho –o no– com a propi. La «bondat» de la vida no pot ser definida i imposada, de manera reduïda i esbiaixada, per uns adults vitalment sectaris.

És clar que, en temps d’evidències científiques, sempre es pot invocar la falsa teoria que les noies aprenen millor separades, sense la nosa de tenir al costat nois que passen de covar o fer els deures. Però, fins i tot en aquest cas, hauríem de descobrir si els efectes negatius de la separació no són infinitament superiors als de la pretesa millora en alguns aprenentatges. Fins i tot tenint en compte les evidències majoritàriament acceptades sobre com aprenen els nois i les noies, hem d’acceptar que el millor aprenentatge és l’interactiu, quan aquest es produeix en contextos de diversitat múltiples. Molt poques vegades l’homogeneïtat, per un o altre criteri, és útil per aprendre. Si no es vol discutir de principis, com a mínim hem de deixar clar que ensenyar a nois i noies separadament és pedagògicament i didàcticament retrògrad.

Si el debat ja ens cansa, crec que podríem fer servir un argument (com es deia abans) «de perogrullo»: si l’escola ha de ser una continuació de la vida, si s’aprèn fora de l’escola i s’educa dins, si l’educació té fonts i contextos múltiples… l’escola no pot ser estranya a la vida, ha de contenir les diversitats i les complexitats que cada infant viu en el dia a dia. Una escola que separa nois i noies sempre serà viscuda com un artefacte estrany que no té res a veure amb la vida.

He dedicat una part de la meva vida professional a la defensa dels drets dels infants i no tinc gaire esperança a aconseguir que el poder polític, les lleis i els tribunals n’imposin el compliment als pares i mares. No sé com aconseguir denunciar que no tenen cap dret a separar-los i que el que fan no és l’educació que els seus fills necessiten. No ho veurem mai perquè el poder sempre és dels adults i els infants no tenen res a veure amb els programes polítics i les votacions. Però, si no ens en sortim dient que educar separadament no és educar, com a mínim hem d’imposar a la política un altre eslògan: l’educació com a dret i servei públic mai pot acceptar la separació per sexes. Acceptar-ho vindria ser com si la conselleria encarregués als mestres fer bones totxanes.

Jaume Funes

Article publicat al diari de la 52a Escola d'Estiu (06.07.2017) 

M’agrada en Jaume Funes

M’agrada perquè creu en la força de l’adolescència tot i saber que no existeix l’adolescència, si no els adolescents i les adolescents, que no és ben bé el mateix, perquè l’educació, tot i tenir present allò general, singularitza l’acció educativa,

Ja sé que no sóc gota original, però m’agrada en Jaume Funes. Tinc el convenciment absolut que aquesta declaració d’amor la comparteixo amb molta gent. Ho torno a repetir: m’agrada en Funes, en Jaume II, com diu ell, perquè, i també ho diu ell, el Jaume I sóc jo.

I per què m’agrada en Funes? Doncs perquè és un home compromès amb el temps que li ha tocat viure. El conec des de fa molts anys i vull deixar clar que no pertanyo al seu cercle d’amistats íntimes. La nostra relació es va iniciar a les primeres Escoles d’Estiu de Rosa Sensat, quan feia tàndem amb Anna Maria Roig i preparaven cursos i escrivien llibres junts sobre educació. Inoblidables, aquelles sessions on suàvem pedagogia i suor, perquè acostumava a fer una calor de la bona. Vaja, com la que sempre acostuma a fer els estius però sempre trobem que cada estiu en fa més que mai.

M’agrada perquè creu en la força de l’adolescència tot i saber que no existeix l’adolescència, si no els adolescents i les adolescents, que no és ben bé el mateix, perquè l’educació, tot i tenir present allò general, singularitza l’acció educativa, l’experiència humana. Per això té tantes coses que l’emparenten amb les belles arts. 

M’agrada perquè considera que els adolescents i les adolescents són persones interessants

M’agrada perquè considera que els adolescents i les adolescents són persones interessants, molt interessants, que tenen un  munt de coses a dir, a dir-nos, sobretot a dir-nos però quan ells volen, no quan nosaltres volem. Per això convé estar al seu costat, a la distància precisa per saber-los escoltar sense cera a les orelles. Convé ser sensibles al seu context, perquè la pedagogia sempre ha de ser sensible al context i qui no ho vegi així li recomano que llegeixi Van Manen. I Funes, és clar.

En Funes sempre sorprèn, perquè et fa veure la realitat des de l’altre costat del mirall. L’escoltes i et dius: òndia, quina mirada més diferent a la que domina el discurs i el debat educatiu! D’aquesta sorpresa neix l’admiració i l’estima que li tinc i que avui, sense cap mena de vergonya, manifesto en públic. 

En Funes afirma i dubta i és en aquests  moments quan és més interessant

Defensa els adolescents i les adolescents sense donar-los peixet, sense mirar-se’ls des de la trona o des de damunt del didal on ens situem molt sovint per semblar que ja estem de tornada de tot. En Funes afirma i dubta i és en aquests  moments quan és més interessant, quan veus que busca respostes a les preguntes que ens fan aquests nois i noies que viuen el dia a dia amb passió, però que al cap de ben poca estona el poden viure amb una mena d’indolència de sofà que provoca la desesperació dels seus grans. 

Un Funes que sap que els adolescents i les adolescents ens retornen una mirada determinada que  no ens agrada, que ens incomoda perquè del retrat que ens fan en sortim ben retratats. 

Un  Funes que molt sovint és un flagell contra el poder que es conforma a trobar solucions senzilles a problemes complexos i que sacseja les nostres seguretats com si estiguéssim dins d’una coctelera. Un Funes tan necessari que  no s’hauria d’acabar mai.

Jaume Cela

Barcelona, 1949. Mestre jubilat. Autor de diversos llibres publicats per Rosa Sensat. L'any 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Viure a baix, anar a una escola al marge

Quan els infants que van a l’escola provenen d’entorns desafavorits per culpa de les desigualtats, l’escola pot obviar l’origen i l’entorn del que provenen o considerar-lo tractant de compensar alguns dels seus efectes. Una escola disconforme amb les desigualtats socials, planificada per no aguditzar-les, té en compte tres aspectes cabdals: no priva més, no segrega i margina, no nega el futur.

Portada del llibre de Jaume Funes "Álex no entiende el mundo"

Tota reflexió sobre les desigualtats ha de començar per recordar que parlem de ciutadans i ciutadanes afectats per una ubicació en l’escala social producte dels orígens familiars, l’empobriment o l’enriquiment econòmic que permet o no la participació en una societat basada en el consum, patir o evitar les injustícies de la societat que els envolta. Estar, però, als esglaons baixos de l’escala no és cap patologia personal i, en parlar d’infants, els que estan en aquesta situació no conformen una categoria diferent d’alumnes, que hagi de ser abordada de manera especial.

Negar oportunitats com, per exemple, les que facilita l’educació 0-3 és aplicar directament als infants la injustícia social que pateix la seva família, el seu entorn

Certament, quan els infants que van a l’escola provenen d’entorns desafavorits per culpa de les desigualtats, l’escola pot obviar l’origen i l’entorn del que provenen o considerar-lo tractant de compensar alguns dels seus efectes. Una escola disconforme amb les desigualtats socials, planificada per no aguditzar-les, té en compte tres aspectes cabdals: no priva més, no segrega i margina, no nega el futur.

Primer, és una escola pensada en clau d’oportunitats. Es a dir, té present que tot infant, en cada etapa evolutiva, té dret a un conjunt d’estímuls, experiències, relacions i aprenentatges i que bona part d’aquestes oportunitats –especialment per als que menys tenen a casa- vindrà donada per la seva vida a l’escola. 

Negar oportunitats com, per exemple, les que facilita l’educació 0-3 és aplicar directament als infants la injustícia social que pateix la seva família, el seu entorn. No es tracta de ser bons amb els infants pobres sinó de fer possible, si més no, una l’escola que enriqueixi les seves vides. 

L’escola que no accepta les desigualtats no genera segregació

En segon lloc, l’escola que no accepta les desigualtats no genera segregació, no situa en llocs diferents a qui la societat ubica en esglaons desiguals. Es a dir, no permet l’existència d’unes escoles en les que s’agrupen les pobreses, les precarietats del barri, les famílies desbordades per la supervivència i amb dificultats per acompanyar l’escolarització dels fills. Tampoc accepta que els recorreguts escolars vagin col·locant els infants i adolescents en itineraris separats, incomunicats, predestinant d’hora un destí escolar definit per l’origen social. No afegeix a la vivència de la desigualtat la vivència de la marginació.

Finalment, és una escola pensada per considerar les possibilitats de tothom, d’acord amb la complexitat vital que cada alumne porta a l’escola. Recorda que no es tracta que tothom s’emmotlli en la cultura acadèmica que predetermina el currículum sinó de recollir les explicacions de la vida que, en funció de la seva realitat social, porten cada dia els alumnes. 

Les escoles no poden ser desiguals i els seus professionals no poden tenir desigualtats d’esperances

La institució com tal i cadascú dels seus mestres no esperen menys d’aquells que venen a classe amb una motxilla educativa empobrida. No afegeixen a la vivència de la desigualtat la vivència de la inutilitat. Les escoles no poden ser desiguals i els seus professionals no poden tenir desigualtats d’esperances. 

De la mateixa manera que la desigualtat extrema resulta socialment insostenible, les escoles pensades per nivells, primer socials, després acadèmics, tot seguit per les possibilitats estimades de futur, acaben sent un desastre per als infants i adolescents, també per als que sempre estan el calaix “bo” de la vida, sempre escolaritzats entre els que tenen.

Jaume Funes

Psicòleg, educador i periodista. Membre de la Rectora de l'Associació de Mestres Rosa Sensat

Cinc mil rèmores o cinc mil innovadors?

La radicalitat de la lluita política o sindical no estava, no està, en aconseguir més mestres. Poden servir per mantenir l’escola que no volem. La radicalitat està en aconseguir que els nous recursos només puguin ser aplicats de manera que avanci una escola veritablement nova, que pensa primer en els seus infants i adolescents. 

Manifestació contra la Lomce i les retallades del 9 de març (Foto Jordi Navarro)

Segur que és per estar contents. El proper pressupost (si arriben a aprovar-ho) farà que el curs vinent l’educació pública tingui cinc mil professionals més. A mi, però, aquesta victòria no m’acaba de generar gaire entusiasme. Vist, si més no, el relat públic de les negociacions amb els sindicats més aviat estic preocupat. No necessita l’escola aquests professionals? Si. Aquests i bastants més. Però aclarim per què i per a què, no sigui que serveixin per complicar més les coses en una institució com l’escola tant necessitada de transformacions urgents.

Dels drets laborals als drets educatius

Les retallades acumulades els darrers cursos han suposat als mestres i professors augment d’hores de docència i augment del nombre d’alumnes a atendre. També, disminució d’hores d’escola per als nois i noies. També, tot i que ara ja no es discuteixi, compensacions estranyes en la confecció dels horaris i jornades de les escoles (pensem, per exemple, en la jornada compactada). Diríem que les retallades han tingut un significatiu i divers impacte en les condicions laborals de les educadores i educadors. 

Tanmateix, el gran impacte de les retallades l’ha patit l’alumnat. Les noves condicions de treball i les noves organitzacions de l’escola han fet difícil sinó impossible l’atenció personalitzada, l’educació singular de cada alumne, l’acompanyament educatiu, la creativitat i la innovació didàctica, etc. Se suposa que ara el que aconseguiran els professionals és tornar a tenir la capacitat que tenien abans per poder educar bé, per descobrir més acuradament les vides dels seus alumnes, per pensar amb una mica de serenor les seves propostes d’aprenentatge. 

Serà un gran error pensar que han recuperat el seu dret a tenir menys hores de classe. No. Recuperaran (quan arribi i en petita dosi) el seu dret a tenir temps per treballar bé i, en la majoria de casos, no hauria de significar menys hores de docència. Amb les seves reivindicacions sindicals han fet possible que es vulnerin un xic menys els drets educatius del seu alumnat. Ara es tracta de tornar a pensar primer en les necessitats d’infants i adolescents abans de repartir els nous recursos.

Les retallades han arrasat amb bona part de la preocupació quotidiana per pensar en com ser millors professionals

Tinc, però, una altra gran preocupació de dues cares. Una té a veure amb el discurs de la innovació-renovació que, sortosament, ens envaeix. L’altra, amb els efectes que té sobre l’escola l’entrada massiva de professionals en temps d’atur greu. Totes dues conformen la possibilitat o impossibilitat d’arribar a tenir, de manera majoritària, un escola millor, de millorar l’escola que tenim.

Del pla d’ocupació a la construcció de l’escola nova

No parem de repetir que la clau d’una bona i nova educació està en el professorat. Posem en crisi la formació inicial (especialment per a la secundaria), constatem el fracàs del màster de secundària, fagocitat per l’endogàmia universitària. A més, de tant en tant recordem que les retallades també han afectat la formació permanent. Tant sols els grups entusiastes i compromesos han mantingut els espais de reflexió sobre les seves pràctiques educatives i sobre les necessitats d’innovació que genera la realitat social canviant. Les retallades han arrasat amb bona part de la preocupació quotidiana per pensar en com ser millors professionals.

¿De què servirà posar en marxa la nova forma de formar el professorat que ja han anunciat les autoritats si quan la posin en marxa el nombre de professionals que s’incorporin a l’escola serà mínim, si l’augment significatiu es produirà ara i els propers cursos?

¿De què servirà posar en marxa la nova forma de formar el professorat que ja han anunciat les autoritats si quan la posin en marxa el nombre de professionals que s’incorporin a l’escola serà mínim, si l’augment significatiu es produirà ara i els propers cursos? (amb la reversió de les retallades i amb les noves necessitats, derivades dels cavis poblacionals). ¿Com seran aquests nous que incorporem i que, majoritàriament, no han rebut la formació adequada, que sembla que tampoc cal que es formin abans que arribin a l’aula i mentre descobreixen el seu rol en ella?

Quan els anys 80 i 90, del segle passat, es desenvolupa de manera exponencial la secundària obligatòria i s’expandeix la post obligatòria, l’escola esdevé la gran fàbrica de contractació. Una part significativa dels que entren a exercir la professió de docents ho fan convençuts i construeixen extraordinàries experiències educatives. Però, per a una altra bona part, la docència esdevé simplement l’única ocupació possible en mig del desmantellament industrial. Són companys que no es miraran mai un article de pedagogia, una proposta de didàctica mentre acumulen triennis. Ara, en una proporció inferior, podem patir un efecte similar. Professionals que troben la feina necessària a l’aula però que, malgrat la formació pedagògica de tràmit rebuda, s’incorporen a exercir la professió sense cap acompanyament que els faci descobrir en la pràctica com ha de ser la seva acció educativa.

De la contractació a la tutoria docent

De la mateix manera que s’ha obligat des del Parlament i des dels sindicats a revertir la disminució significativa de recursos, cal exigir que es faci realment per aconseguir retornar la dignitat a l’educació. Les noves incorporacions ha d’anar acompanyades, si més no, de tres accions tant obligatòries com la pròpia contractació:

1. Que els “nous” (també els que venen de les llistes de substitucions), abans d’incorporar-se a les escoles i instituts facin una immersió formativa intensa, en el propi territori, sobre els que significa ensenyar i educar al segle xxi, en els nostres barris. Alhora, descobrir unes quantes experiències de renovació-innovació que s’estan aplicant a les escoles de l’entorn. Començar a donar classe tot sabent de manera real com s’hauria de fer avui, a quina proposta col•lectiva se sumen.

2. Que els “nous” disposin d’un pla d’acollida en el centre, d’una tutoria docent que els permeti reflexionar sobre el que proven a fer. Destinar una part de la seva activitat a compartir aula amb d’altres professionals. Poder aprendre de les incerteses i saber formar part de grups que eduquen en equip.

3. Que els “nous” de cada territori, al final de trimestre, tinguin un espai de formació reflexió per avaluar la seva experiència, pensar sobre les seves pràctiques, descobrir allò que hauran d’aprendre (reconèixer si cal que no és el seu lloc). Poder aconseguir que les noves aportacions es convertiran en saba nova i no sumaran rèmores a institucions inamovibles.

No. La radicalitat de la lluita política o sindical no estava, no està, en aconseguir més mestres. Poden servir per mantenir l’escola que no volem. La radicalitat està en aconseguir que els nous recursos només puguin ser aplicats de manera que avanci una escola veritablement nova, que pensa primer en els seus infants i adolescents.

Jaume Funes
Psicòleg, educador i periodista. Membre de la Rectora de l'Associació de Mestres Rosa Sensats