 |
| Foto Joan Portell |
Hem tingut els dos nets grans a dormir a casa. Deu i set anys. A l’hora de sopar el petit confia que el ratoncito Pérez li deixi un regalet petit sota el coixí perquè li ha caigut una dent. Potser t’ho deixarà a casa teva, diem els avis perquè sabem què farà el ratoncito Pérez. Els nets sembla que també ho saben, però fan veure que no. Quan nosaltres érem petits, l’angelet s’encarregava d’aquesta feina misteriosa i meravellosa. Ara els àngels no se sap per on campen.
El gran, mentre va menjant l’arròs i sense aixecar el cap del plat, ens pregunta pel broc gros: I els morts, un cop morts on van? I el petit comença a explicar que a l’antic Egipte... en sap molt, de l’antic Egipte perquè el curs passat, a primer van fer un projecte sobre les piràmides. Coneix Tutankamon com si cada dia es veiessin pel barri.
Renoi, una bona pregunta, la del gran, a l’hora de sopar. En parlem una estona. La dona i jo ens mirem dissimuladament i anem contestant les inquietuds dels nets.
Però no sabem res segur, oi?, pregunta el gran. I no, hi ha coses que no les sabem segur. És allò de la ciència i de la fe, però no fem servir aquestes paraules. Després d’una bella estona de conversa semblen conformats i enceten una conclusió: hi ha coses que les sabem i coses que no i així és la vida, oi?, sembla conformar-se el gran, però això d’així és la vida ho dic jo, no ell.
El que és important és que quan ens facin una pregunta tinguin un espai i un temps per conversar, per anar donant voltes sobre el que els amoïna. Ras i curt: la pregunta no ha de caure en un sac foradat. Que ens vegin dubtar és bo, que vegin que els seus grans no ho sabem tot ni de bon tros és una manera d’evidenciar que la ignorància forma part de la naturalesa humana i que la ignorància es va reduint si som capaços de preguntar i de trobar respostes a favor de tots. Bé, això ja entra en el camp de l’ètica i de determinades morals, però és important anar introduint la responsabilitat al costat de l’autonomia.
I tornava a treure el nas la beneïda ignorància que, insisteixo, és el primer pas cap al coneixement i la manifestació d’aquesta ignorància a l’escola no hauria mai de ser sancionada. Saber-nos sense resposta és la invitació més evident a buscar-la i per buscar-la ens convé compartir les reflexions, els dubtes, les certeses i les incerteses, l’anàlisi de les accions que impulsem, les seves causes i les seves conseqüències.
I quan la pregunta és molt inquietant, cantelluda i la ignorància és intensa com les onades els dies de vent, ens queda la falda, la carícia, el petó, la tendresa. Ens queda la seguretat que ens dona el tacte. El consol, en una paraula.
Jaume Cela
Mestre jubilat
