Tots hem après a cordar botons!

L'autora parla de la motivació a jugar dels infants, una motivació que surt de dins de cada infant i no pas de la mirada adulta, que massa vegades ve amb uns objectius prefixats i que tendeixen massa sovint a separar el joc de l’aprenentatge, donant més valor a aquest últim.

Foto Eva Sargatal

M’animo a escriure aquesta reflexió mentre les meves filles de 3 i 5 anys juguen plegades. Les escolto de passada com conversen per buscar l’entesa.

–Tieta, anem a comprar entrades per al teatre? –diu l’una a l’altra

–No! Anem al parc? –proposa l’altra.

Són a l’habitació del costat, i tenen un ampli desplegament de nines, cotxets, bolsos i complements diversos escampats damunt del llit.

La conversa sembla que pot derivar en un conflicte, potser no hi haurà entesa, i em pregunto si potser seria millor que anés a jugar amb elles en aquests moments…

Paro l’orella i no sento cap canvi en els seus tons de veu…

El temps de lleure ens regala aquestes llargues estones a casa, sense presses, amb pijama encara i sense gaires plans organitzats. Tot i que intueixo que elles tenen molts plans: jugar!

I sense ser-ne gaire conscient em ve a la ment un regust estrany recordant tot el que llegim –pares i mares–* sobre les activitats que podem fer a casa durant durant el temps de lleure. Els inputs (o la sobreestimulació, diria jo!) són potents: des d’activitats per treballar les matemàtiques o la ciència, fins a taules de llum, fer manualitats amb materials reciclats o, fins i tot, com oferir ambients preparats per ser una bona mama Montessori (un tema molt d’actualitat a les xarxes).

No vull entrar, en cap cas, en la crítica de Maria Montessori, un gran referent per a mi, com a mestra i formadora de mestres. Comparteixo i intento dur a la pràctica familiar moltes de les seves idees de principis del segle passat. Res de nou; res d’inventat a l’era dels blogs i les xarxes socials, on sembla que ens vulguin explicar «com ho podem fer bé», pensant que si ens sortim de les seves pautes, creades sovint com receptes de cuina, amb els passos a seguir de forma molt ordenada, el plat no sortirà bo.

Tots hem après a cordar botons!

Com? Amb pràctica, repetició, constància, motivació, paciència, interès… però sense manual!

Els infants tenen el do de la curiositat, de voler saber, de voler mirar, de voler preguntar, de voler provar i de voler fer… tots sols!

Per tant, un dels objectius més essencials de Maria Montessori pren força: «oferir als infants la possibilitat d’escollir». Un objectiu que ens «obliga» a pares i mares a deixar espais d’acció i actuació.

I què vol dir això? Per mi, és fer un pas enrere, una «retirada» de l’escenari perquè l’obra es vagi desenvolupant segons els protagonistes principals. Potser seria com fer d’apuntador, sent allà per quan algú perd el fil, quan una mirada et reclama cercant el suport o l’ajuda. Una presència que no es fa més positiva si preparem activitats de lleure. 

Els infants aprenen perquè juguen, i és jugant que fan els més grans aprenentatges

Els jocs poden partir de la motivació interior de cada un d’ells i no pas de la mirada adulta, que massa vegades ve amb uns objectius prefixats. Els adults tendim massa sovint a separar el joc de l’aprenentatge, donant més valor a aquest últim. Els infants, en canvi, aprenen perquè juguen, i és jugant que fan els més grans aprenentatges.

Potser no cal tenir panells sensorials si anem a trepitjar la sorra de la platja, ni taules de llum si anem a passejar amb les llanternes quan es fa fosc, ni calen safates d’experimentació mentre faci un ruixat i hi hagi bassals d’aigua.

I serà en aquests espais d’acció que deixarem que aparegui l’avorriment.

Sí, sí! Avorrir-se és sa! Ho diuen fins i tot des de la neurociència (vegeu Neurociència per a educadors, de David Bueno).

Llavors el meu temps acaba perquè conflueix amb el seu temps, quan se m’apropen i amb petites cartolines que s’han retallat i decorat em diuen:

–És aquí on fan el teatre?

–Tenim les entrades. Som quatre, dos adults i dos nens.

…tanco la llibreta perquè s’obre el teló i comença l’espectacle…

* Parlo de pares i mares concebent les famílies en el sentit més ampli.

Eva Sargatal

Mestra d'escola bressol a la Garrotxa i mare. Formadora de Rosa Sensat i membre del consell de redacció de la revista Infància

Vull viure al món dels infants

Els infants viuen en un món on no hi ha rancor, ni bàndols radicalitzats. Un món on no tot és blanc o negre, on és possible la negociació i el diàleg amb escolta; on es pot compartir i, sobretot, entendre a l’altre. Aquest és el món que vull, per a mi, per als meus fills, per a la meva família, per als meus amics i vull poder-ho compartir amb els qui estimo.

Foto Eva Sargatal

Crec que aquests dies més que mai, donem valor a aquella frase que tantes vegades devem haver repetit molts mestres amb allò de: “sort que entro a l’escola i se’m passen tots els mals”.

Els infants tenen aquest do. Sense saber-ho, i sense ser-ne massa conscients; ens transporten al seu món, al món de la meravella, de la imaginació. I en ell podem ser feliços.

Els infants gaudeixen veient escolar la sorra per entre els seus dits, destruint un torre molt alta o bressolant una nina entre els seus braços mentre demanen silenci als adults.

Les seves converses imaginàries amb un telèfon a la mà, els porten a inventar mons paral·lels. Per ells tot pren una realitat molt màgica, que sovint els ajuda a superar les pors o inseguretats que la vida ens regala.

Viuen en un món on també hi ha conflictes i això els ajuda a aprendre els valors reals de la vida, però és un món on no hi ha rancor, ni bàndols radicalitzats. Un món on no tot és blanc o negre, on és possible la negociació i el diàleg amb escolta; on es pot compartir i, sobretot, entendre a l’altre.

Un món on els somriures i les abraçades ho curen tot.

Aquest és el món que vull, per a mi, per als meus fills, per a la meva família, per als meus amics i vull poder-ho compartir amb els qui estimo.

L’actualitat ens esgota, així que ni que sigui per moments, deixem-nos portar al món dels infants. Un món per ara irreal, però qui sap si un dia serà real?

Per ara, no deixem de somiar-hi!

Eva Sargatal

Mestra d'Educació Infantil

Comença a fer olor d’escola d’estiu

Es percep a les xarxes socials que  l’estiu no queda massa lluny perquè es comencen a olorar les escoles d’estiu.  Comencem a veure els primers programes amb grans professionals i cursos de formació per a tots els gustos. 

Imatge de l'Escola d'Estiu 2016

S’acosta un moment doncs, important per a tot mestre. S’acaba un curs i arriben dies d’aprendre dels altres, de retrobar-se amb mestres amb els qui converses d’estiu en estiu i que t’uneix això: l’escola d’estiu. Persones que et fa il·lusió retrobar, persones que com tu, estimen la formació permanent i entenen, com tu, que compartir sempre és aprendre. 

Abans, però, arriba el moment de decidir la formació que vols fer, cal clarificar quines són les pròpies preferències. Els programes inclouen professionals d’arreu, des de nacionals a europeus fins a persones d’altres continents. Voldries escoltar-los a gairebé tots però cal fer la tria. Una primera presa de decisió. 

A l'escola d'estiu comproves que la feina és la teva passió i que ets mestre per vocació

Imatge de l'Escola d'Estiu 2016

Un cop arriba juliol i amb ell l’esgotament de tot un curs ens endinsem en la formació. Alguns mestres tenen la sort de poder dedicar-hi totes les hores, d’altres, en canvi, haurem de combinar la feina a l’escola bressol  amb la formació. Renunciar-hi és una opció que per ara no es contempla. Llargues estones de carretera, que sol o acompanyat, ajuden a clarificar les idees d’allò escoltat, a posar ordre als pensaments. 

Acabes més esgotat, si es pot, però més ple de mai, més convençut encara que has fet una bona tria, que aquelles hores han valgut la pena i que els beneficiaris en seran ells, els nens i les nenes. Les persones a qui dediques durant tot el curs els teus esforços. Comproves que la feina és la teva passió i que ets mestre per vocació. 

Per altres mestres, juliol és sinònim de vacances, de desconnexió, i és una llàstima, ja que el que podem aprendre de la formació no ho trobarem enlloc més i el que se’n ressent és la qualitat de l’educació  i els infants. Res més. 

Per això, ara que encara hi som a temps, animo des d’aquí a tots els mestres i les mestres que es llegeixin els programes de les escoles d’estiu i si, se’ls desperten les ganes, hi dediquin unes hores. No se’n penediran, segur!... i sinó, els tornem els diners... 

Eva Sargatal, mestra d’escola bressol