Maria Vinuesa, membre de l'Executiva de Rosa Sensat, es lamenta de l'oportunitat perduda que suposa per a la millora de l'educació a Catalunya el document de conclusions del debat Ara és demà recentment fet públic.
El tema general de la 52a Escola d’Estiu de Rosa Sensat ha girat al voltant dels reptes i les oportunitats que genera el canvi de paradigma educatiu que, tots hi estem d’acord, no podem ajornar més. Per això, quan des del CEC i a petició de la consellera Meritxell Ruiz es va obrir el debat participatiu «Ara és demà» a la comunitat educativa i també a la ciutadania en general, ens va semblar una bona idea.
Sempre és bo debatre sobre educació, i més si es demana l’opinió a tots els sectors de la societat sense excloure’n cap, per tal d’implicar-los en un estudi sobre el sistema educatiu, un estudi que hauria de servir per copsar l’estat de la qüestió per tal de dissenyar un sistema que doni resposta a les necessitats educatives de la societat actual.
El CEC ha organitzat seminaris, debats i tallers per tot el territori on, a partir de cinc ponències marc, s’ha reflexionat i debatut sobre aspectes fonamentals de l’educació. També altres associacions i entitats, la majoria relacionades amb l’educació, han debatut aquestes ponències i se li han fet arribar les seves aportacions. Suposem que ha estat una feina ingent resumir tot aquest material en un document de vint-i-cinc pàgines, i és per això que valorem l’esforç del CEC per donar veu tant a les entitats directament implicades en l’àmbit educatiu com a les persones anònimes que consideren que l’educació és cosa de tots. I justament perquè valorem aquest esforç, el resultat ens preocupa.
Tot el document és una declaració d’intencions, bones intencions en
molts casos, però que no tenen en compte els greus dèficits del sistema
educatiu actual
En aquest document es fan propostes que requereixen una inversió econòmica que està molt lluny de l’actual, però que sobretot requereixen un canvi de mirada: de l’administració, dels polítics, dels mestres i professors, de la societat en general, i és que aquest canvi necessita alguna cosa més que un debat de mesos.
Per ser curosos, hem de dir que l’informe proposa que el sistema educatiu ha de tenir finançament per garantir la gratuïtat dels ensenyaments obligatoris i del segon cicle d’educació infantil, però sense especificar què vol dir aquesta gratuïtat, perquè cal recordar que, sobre el paper, en aquests moments aquest tram de l’educació és gratuït. Es vol dir, doncs, que la dotació a les escoles i instituts serà suficient per cobrir totes les despeses? Es vol dir que les famílies no hauran de fer un pagament anual en concepte de material? Per altra banda, es diu que hi ha d’haver ajuts per al 0-3, però no hi ha ni una paraula sobre la formació professional i el batxillerat. És una omissió? En tot cas, és una oportunitat perduda, perquè s’hauria pogut especificar com serà la inversió en educació, què es prioritzarà i de quina manera es finançarà per garantir l’equitat.
En el paràgraf immediatament posterior hem entès que es continua apostant per la doble xarxa escola pública/escola concertada. És una altra oportunitat perduda, ho veiem així. Es perd l’ocasió de revertir una situació que considerem inadequada per aconseguir l’educació que als infants i joves els és imprescindible: una escola pública de qualitat per a tothom, equitativa, una escola pública vertebradora de la cohesió social. Perdem l’oportunitat d’alinear-nos amb països capdavanters en polítiques educatives de qualitat, països que fan de l’escola pública el puntal del seu sistema educatiu. En canvi, en aquest document es torna a parlar del dret de triar escola. No ens hem adonat que aquest argument és una fal·làcia? No ens hem adonat que, més que un dret, és un privilegi per a uns quants? Tot plegat ens sembla preocupant.
Una de les característiques d’aquest document és l’ambigüitat
En un moment en el qual tothom està d’acord que és tota la societat la que educa, en aquest document es continua considerant l’escola com el nucli central dels nodes de la xarxa educativa, i es continua parlant d’aprenentatge formal, no formal i informal. No hem quedat que tot és educació?
Una de les característiques d’aquest document és l’ambigüitat. El que es diu en un paràgraf no acaba de casar amb el de més endavant. Es té la sensació que s’han volgut incloure les diferents sensibilitats encara que siguin contradictòries, com per exemple quan es parla de l’etapa d’educació infantil. Primer es reconeix l’alt valor educatiu de l’etapa, per a continuació proposar universalitzar l’escolaritat als dos anys, amb uns arguments com els següents: «Afavorir els processos d’estimulació precoç, la conciliació i l’equitat.» Feia anys que el concepte «estimulació precoç» no apareixia en cap document. Això vol dir que aquest concepte s’està actualitzant?
Com ja hem dit a l’inici, aquest document és sobretot una declaració d’intencions, i ens dol que, des d’aquesta perspectiva, es perdi l’oportunitat d’haver proposat uns serveis a la primera infància 0-6 aprofitant el saber, la feina de qualitat acumulada i les estructures actuals d’una etapa educativa bàsica per al desenvolupament de les persones. Ens sorprèn que ens fixem en els resultats acadèmics que obtenen altres països, però no ens fixem prou en quines són les condicions que fan possibles aquests resultats, i és justament aquí on rau la diferència.
Quan hi ha cents de mestres que inverteixen temps en la seva formació amb l’objectiu de ser part de projectes educatius en els quals es volen implicar, quan hi ha famílies que tenen l’educació dels seus fills com a primera prioritat, quan hi ha una ciutadania cada vegada més interessada en l’educació dels infants i joves, les administracions tenen l’obligació de posar en marxa un procés democràtic que parteixi de les bases i que faci possible un sistema educatiu de qualitat per a tothom. Lamentem que aquest debat no ho hagi aconseguit.
Maria Vinuesa
Membre de l'Executiva de l'Associació de Mestres Rosa Sensat
